Antoni Tàpies. Palla i fusta
1969, assemblatge sobre tela, 150 x 116 cm.
Fundació Tàpies, Barcelona

1. Observem bé la imatge
1.1 Què hi veiem? Fes una descripció de la imatge. És un quadre figuratiu o abstracte?
1.2 És habitual utilitzar aquests materials en un quadre? Per quins motius et sembla que els va triar Antoni Tàpies?

2. Observem els seus elements visuals
2.1 Fixem-nos com el títol únicament explicita els materials utilitzats en l’assemblatge, però no ens dóna cap informació sobre quin pot ser el seu significat. Es tracta de dos materials de característiques ben diferents.
2.2 Com són els colors i les textures d’aquests dos materials?
2.3 De quina manera els ha organitzat o ordenat Tàpies? Quina forma els ha donat?

3. Interpretació lliure
3.1 Fes una interpretació lliure d’aquesta obra d’Antoni Tàpies. Evita qualsevol idea preconcebuda. Fes-ho d’una manera intuïtiva, sense contextualitzar-la, és a dir, sense saber res de l’obra, ni de l’autor, ni de l’època… No la valoris (és bona o dolenta, és fàcil de fer o difícil…) ni comentis si t’agrada o no. Deixa’t anar, amb una contemplació oberta i digues què et suggereix i quin pot ser el seu missatge.

4. Contextualització
4.1 Coneguem més aspectes sobre el seu context: el seu autor i la seva època
Antoni Tàpies (Barcelona, 1923). Fill d’una família burgesa catalanista. Tàpies recorda la seva timidesa i caràcter malaltís. S’inicià en l’art modern gràcies a la revista ‘D’ací D’Allà’ (1934) Quan comença la guerra civil té 13 anys. Als 18 anys va estar a prop de la mort per tisis i es va haver de recuperar en un sanatori durant un temps (1942-43). Va aprofitar per llegir i reflexionar. Comença la carrera de Dret però no l’acaba. Paral·lelament estudia dibuix a l’acadèmia Valls. Comença fent una pintura espessa amb influència de Van Gogh i l’expressionisme. També farà obres matèriques amb objectes (Caixa de cordills, 1946) Ja apareix un sentit màgic que mai abandonarà. El 1948 Tàpies, Brossa, Cuixart, Joan Ponç, Tharrats i el filòsof Arnau Puig funden la revista Dau al set, que recuperava Ramon Llull, el dadaïsme, el surrealisme, Shöenberg, el jaz, Gaudí, Mallarmé, Poe, Jung i Freud. Tàpies coneix Miró, que l’influirà força. El 1950 passa pel període de realisme màgic amb paisatges fantàstics i onírics. Ja sorgeixen molts dels signes que continuaran a la seva obra: la idea de cosmos com a unitat, els mobles, les creus, el misteri, d’allò ocult. El 1953 es desprèn del surrealisme i comença el seu reconeixement internacional.

El títol de l’obra és força explícit, al quadre trobem aquests dos materials, sense que formin part de cap representació figurativa. Una peça de fusta divideix horitzontalment per la meitat el format vertical de la tela. Un manyoc irregular de palla està enganxat a la part superior i va cap a la part inferior. Per a Tàpies la palla fa referència a aspectes molt humils de l’existència com ara l’estable, els jaços de palla, els fems. En molts mites el foc i la vida sorgeixen de la palla. També ens recorda el pèl púbic. La divisió en dues parts expressa la dialèctica entre els dos contraris de l’univers: masculí-femení, yin-yang. També té una dimensió social: un món dividit entre els de dalt i els de baix.

La matèria informe de la palla contrasta amb la forma rígida, artificial, geomètrica de la fusta que organitza l’espai. Elements efímers, extra-pictòrics, que estan a mig camí entre la pintura plana i l’escultura volumètrica. Aspecte fràgil, gens sòlid, amb la forma sinuosa de la palla que sembla casual, inestable, a punt de caure o dissoldre’s. Colors de connotacions naturals, sense tenyir o acolorir, podríem parlar de renúncia a l’expressivitat cromàtica, seriositat, brutalitat, o natura en estat pur, sense manipulació. Utilitza la creu en l’encreuament vertical (palla) i horitzontal (fusta); organitzant el món (com Mondrian) en dues direccions primàries: vertical-horitzontal, masculí-femení. Allò vertical es converteix en actiu, desordenat; i allò horitzontal en passiu, organitzador. La composició, tot i el seu aspecte simètric i ordenat, no arriba a tenir un aspecte estricte i estàtic. La textura, aspre, irregular, ens fa confondre art i realitat. Rebuig de materials nobles o elevats de les obres d’art tradicionals.

Tàpies intensifica aquests anys el seu compromís polític i social, defensa els drets nacionals i lluita contra la dictadura de Franco i el realisme acadèmic. Amant de la Catalunya romànica i Gaudí. Tàpies també s’ha sentit atret per civilitzacions antigues i els seu jeroglífics misteriosos. Pinta signes arquetípics que van del gargot automàtic a l’escriptura del jeroglífic. Empremtes de mans, que també recorden les de Guifré el Pilós; taques vermelles gotejant com de sang caient; creus, que santifiquen o evoquen el martiri, però també el fet de ratllar, negar; números i lletres com la A i la T inicials del seu nom (o la seva dona Teresa) la A també indica l’origen i la T la crucifixió. Espirals, ulls, braços, empremtes, ulleres, parèntesis. Els signes parlen indirectament de l’home. La matèria rascada i gastada ens parla del pas del temps, de la destrucció i la fugacitat de la vida. El cos es fon amb la matèria, es converteix en accident geològic, en objecte petrificat, i també en objecte de dolor, denúncia de tortures i opressió. Fins als anys 80 les seves obres tenen una estructura força geomètrica, amb simetries, repeticions i centralitat. També utilitza algunes formes geomètriques com a símbols: quadrat com a estabilitat, 4 elements o estacions; el cercle com a símbol solar, perfecció, eternitat, unitat.

Pintures d’Antoni Tàpies a la Fundació Tàpies

Escultures d’Antoni Tàpies a la Fundació Tàpies

Antoni Tàpies. Matèria en forma de peu. 1965. Procediment mixt sobre tela. 130 x 162 cm. Fundació Tàpies, Barcelona

Obres al MACBA

Antoni Tàpies, Rinzen, Despertar sobtat. 1992-1993. Instal·lació, materials diversos. Col·lecció MACBA, Barcelona.

5. Idees per a la seva interpretació
5.1 L’informalisme
L’informalisme va ser un moviment de tendència abstracta i gestual que es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial a Europa i paral·lelament als Estats Units amb l’expressionisme abstracte o action painting. També es pot diferenciar en pintura matèrica, taquisme, espacialisme i art brut. La postguerra va crear un ambient de dubte i pessimista que portà a l’experimentació abstracte. El terme “informalisme” va ser utilitzat per primer cop el 1950 per Antoni Tàpies. Es valorava l’automatisme, l’imprevist, el gest aleatori, rebutjant el dibuix i l’esbós previ. Els artistes construeixen signes seguint models orientals o primitius. La pintura matèrica reivindicava l’ús expressiu de materials, combinats amb collage. Sovint incorporen objectes efímers, trobats a les escombraries (com feren els dadaistes). A vegades, les obres de Tàpies semblen facsímils d’autèntics murs. En una altra etapa influïda pel pop art, Tàpies incorpora elements figuratius i objectes.

5.2 Ètica més que estètica
Per Antoni Tàpies la pintura és més aviat ètica que estètica. Aspira a canviar el món per via de la sensibilitat i la consciència. Els objectes més humils s’omplen de transcendència. Per Tàpies l’art és a tot arreu, como Miró, però accentuant encara més l’aspecte elevat de la realitat més vulgar, senzilla i quotidiana. Representa l’amor panteista per a tots els éssers, com el pensament oriental que no es distingeix ànima i cos, sagrat i profà, gran i petit. “L’experiència artística s’assembla a la dels místics, perquè és una manera indirecta d’anar a parar a la realitat […] L’art és una ajuda perquè la gent pugui arribar a la il·luminació total. El màxim ideal de la pintura ha de ser convertir-se en un mecanisme que ajudi qui el contempla a veure l’univers com una totalitat”. Les seves obres són alhora pobres i elegants, caòtiques i estructurades, anecdòtiques i profundament transcendentals. A través de l’abstracció reconstrueix la realitat de manera no mimètica, sinó reproduïda pels mateixos materials naturals.

6. Comparació amb altres obres
1

Guo Xi. Principis de la primavera. 1072. Tinta sobre seda, 158,3 x 108,1 cm. National Palace Museum, Taipei

2

Josef Sudek. Sádrová hlava (Cap de guix). 1945. Fotografia. San Francisco Museum of Modern Art

3

Hiroshi Sugimoto. Boden Sea, Uttwil. 1993. Fotografia, gelatina de plata. 42,3 x 54,2 cm. Metropolitan Museum of Art, New York

7. Proposta de treball
7.1 Obra amb materials “humils”
Busca materials considerats humils, vulgars i extra-artístics, com ho són la palla i la fusta. Fes un assemblatge amb dos d’aquests materials trobats, i que siguin d’alguna manera contraris. Organitza’ls de manera que es pugui transmetre alguna idea transcendent, universal o social, com ho fa Tàpies. Explica l’obra.