Miquel Àngel. La creació d’Adam
1508-12, Pintura al fresc, tot el conjunt: 40,93 m de llarg x 13,41 d’ample (La part central de la volta, de més de 500 metres quadrats, L’altura és de 20,7 m). Volta de la Capella sixtina. El Vaticà.

1. Observem bé la imatge
1.1 Què hi veiem?
1.2 Descriu els personatges, la seva posició, els seus gestos i l’expressivitat de les seves mans.

2. Observem els seus elements visuals
2.1 Com són les formes dels cossos dels personatges? Estan ben proporcionats? Fixa’t en la seva musculatura i en l’estructura de la seva posició.
2.2 Com són els colors i les textures? Com descriuries la llum de l’escena?
2.3 Fixa’t en la composició, fes un esquema lineal de la seva estructura.

3. Interpretació lliure
3.1 Fes una interpretació lliure d’aquesta pintura de Miquel Àngel. Evita qualsevol idea preconcebuda. Fes-ho d’una manera intuïtiva, sense contextualitzar-la, és a dir, sense saber res de l’obra, ni de l’autor, ni de l’època… No la valoris (és bona o dolenta, és fàcil de fer o difícil…) ni comentis si t’agrada o no. Deixa’t anar, amb una contemplació oberta i digues què et suggereix i quin pot ser el seu missatge.

4. Contextualització
4.1 Coneguem més aspectes sobre el seu context: el seu autor i la seva època

El Classicisme renaixentista va traslladar el centre cultural de Florència a Roma. Miquel Àngel va acceptar, sense ganes, l’encàrrec del papa Juli II. Ell volia acabar el conjunt escultòric que el papa li havia encarregat el 1505 per a la seva tomba. La Capella Sixtina va ser construïda entre el 1471 i el 1484, a l’època del papa Sixt IV. És on es celebren les cerimònies oficials del Vaticà. Hi ha pintures de Botticelli, Signorelli i Perugino, entre d’altres. El papa va deixar pintar Miquel Àngel el que volgués i ell va voler completar la història de la humanitat. Als frescos de les parets hi ha temes relacionats amb Moisès i Crist, i per tant només va poder tractar temes anteriors. Va fer 9 històries del gènesi, 6 escenes de la creació: la separació de la llum de les tenebres, la creació dels astres, la separació de la terra de les aigües, la creació d’Adam, la creació d’Eva, el pecat original; després 3 històries de Noè: el sacrifici de Noè, el diluvi universal, l’ebrietat de Noè. A l’altar major va pintar-hi, després, el Judici Final. La llegenda deia que Miquel Àngel treballava sol, però l’última restauració demostrà que va tenir una mínima ajuda. Tenia un caràcter rude, i orgullós, era lleig, descuidat i amb pocs amics. Treballador infatigable, absorbit per la creació, s’oblidava de menjar i dormir.

Al fresc que estem estudiant podem veure com Déu s’inclina, envoltat per un cercle de robes i àngels i, amb la mà, dóna vida a Adam. Sota el braç esquerre de Déu hi ha una dona, Eva, abans de la creació. Segons la bíblia, Adam fou creat per Déu a la seva imatge i semblança, de la pols de la terra i de l’alè de Déu, i posat al jardí de l’Edèn com a amo absolut, amb l’única condició de no menjar-se el fruit de l’arbre del bé. Aviat es va adonar que tots els animals tenien parella i se sentí sol. Déu va adormir-lo, li va treure una costella i en va fer una dona. Satanàs, un àngel expulsat del cel per Déu, va enganyar Eva que va convèncer Adam per menjar de l’arbre prohibit. Van ser expulsats del paradís i condemnats a sofrir malalties, patiments per guanyar-se l’aliment i a envellir, i morir. El mot Adam prové de l’hebreu adamah, que significa terra, sòl. La nuesa dels cossos d’Adam i Eva significa autenticitat i veritat i també l’estat d’innocència original.

Miquel Àngel destaca les formes aïllant-les de l’espai, com si fossin escultures. Els contorns són nítids, sense sfumato, demostrant que la claredat absoluta no empitjora la unitat de la imatge pictòrica. Les posicions dels cossos estan inspirades en la Grècia clàssica, amb molta musculatura.

 

5. Idees per a la seva interpretació
5.1 El tors del Belvedere

És una escultura romana (actualment al Museu Vaticà) que es va descobrir a Roma a l’època del papa Juli II, i que va impressionar molt Miquel Àngel. Segurament li va servir d’inspiració per al cos d’Adam.

Dibuix preparatori per a la figura d’Adam

El tors també ha servit d’inspiració per a altres obres pictòriques i a la publicitat

 

5.2 Moviment i tensió
Els cossos de Déu d’Adam semblen moure’s a un ritme lent i amb una conversa íntima, de llargues mirades significatives. Cossos de caràcter més expressionista, com amb una ànima interior, sense que sigui tant important l’equilibri i l’harmonia. Déu té una certa tensió, Adam sembla deixat anar (com l’Aurora, de 1524-1527, a la capella dels Medici, tomba de Lorenzo, duc d’Urbino). La torsió de les figures sobre el seu propi eix els dóna més vida. Els colors són durs, brillants, clars, freds, transparents, més aviat antinaturals. Miquel Àngel va triar l’escena en què Déu està a punt de donar vida a la forma humana que ha modelat en fang. Adam està a punt de “despertar-se” i cobrar vida. És a través de les mans que es transmetrà l’energia necessària per fer-lo viure. Les dues mans resumeixen el missatge de l’obra, la creació de la primera vida humana sobre la terra.

Aurora, de 1524-1527, a la capella dels Medici, Florència

5.3 Neoplatonisme
Per a Miquel Àngel no són tan importants les proporcions de la forma humana com la recerca de la tensió plàstica. Vol expressar el concepte neoplatònic del cos com a “vel mortal”, dins del qual l’ànima es troba presonera i lluita per alliberar-se’n. És admirable el seu domini del cos humà en qualsevol actitud. Un dels secrets del seu art és que quan més mou i torça les figures en violents moviments, més ferm, sòlid i senzill resulta el seu contorn. La raó pot ser deguda al fet de concebre les figures com si estiguessin contingudes al bloc de marbre. Com escultor, deia que la seva feina consistia a alliberar-les del bloc.

5.4 Biografia de Miquel Àngel
Michelangelo Buonarroti (Caprese, prop d’Arezzo, 1475 – Roma 1564) va viure gairebé 90 anys. Va començar a Florència, al taller de Ghirlandaio (1488). A la primavera de 1501 assisteix a Florència a l’exposició pública del cartró de Leonardo per a la Santa Anna; en queda fascinat pel complex entrellaçat de cossos. Aconsegueix un gran èxit amb l’escultura del David (1501-04). A les figures del Tondo doni ja hi veiem certa relació amb les escenes que més endavant farà a la capella Sixtina. El 1508 comença els treballs preparatoris per a la Capella i entre 1536-41 pinta el Judici Final. Als trenta anys ja era un dels mestres destacats de la seva època, i com més augmentava la seva estimació més amargat i estrany es tornava. Era alhora admirat i temut, no perdonant a ningú. El van anomenar “il divino”.

 

6. Comparació amb altres obres

1

Hyeronymus Bosch. El jardí de les delícies. Taula lateral de l’esquerra. Oli sobre taula. 220 x 97 cm. Cap el 1500-05. Madrid, Museo del Prado.

2

Jan Brueghel. El Jardí de l’Edèn. Oli sobre taula. 59,4 x 95,6 cm. 1610-1612. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid.

3

Hippolyte Flandrin. Jeune homme nu assis au bord de la mer. 98 x 124 cm. 1836. Museu del Louvre, París.

4

Barnett Newman. Adam. Oli sobre tela. 242 x 202 cm. 1951-2. Tate modern, Londres.

 

7. Proposta de treball

7.1 Treball fotogràfic sobre les mans
Realitza una sèrie de fotografies que tinguin com a tema les mans. Han de ser de persones diferents. Prova composicions diferents en què interactuïn les mans. Canvia les seves posicions, treballa amb il·luminacions diferents… Explica, en cada imatge, el significat que et suggereix la relació entre les mans.

Vegem-ne uns exemples