Una obra que torna a la seva condició de mortals als grans protagonistes del món romà.

I. AB URBE CONDITA

Quan els grecs Menelao, Ulises i Aquiles van conquerir Troia, a l’Àsia Menor, i la van passar a sang i foc. Un dels pocs defensors que es va salvar va ser Enees, fortament “recomanat” (coses que ja es feien servir en aquells temps) per la seva mare, que era ni més ni menys que la deessa Venus – Afrodita -. Amb una maleta a l’esquena, plena d’imatges dels seus celestes protectors, entre els quals, naturalment, el lloc d’honor corresponia a la seva mare, per sense un euro a la butxaca, el pobrissó se’n va a anar a recórrer món, al atzar. I després de no se sap quants anys d’aventures i desventures, desembarcar, sempre amb la maleta a sobre, a Itàlia; es va posar a remuntar-la cap al nord, arribà al Laci, on es casà amb la filla del rei llatí, que es deia Lavinia, fundà la ciutat a la que va donar el nom de la seva esposa, i al costat d’aquesta va viure feliç i content fins a la resta dels seus dies.

El seu fill Ascani fundà la ciutat d’Alba Longa, convertint-la en la seva capital. I després de vuit generacions, es a dir, uns dos-cents anys després de l’arribada d’Enees, dos dels seus descendents, Numitor i Amuli, estaven encara al tro del Laci. Desgraciadament, dos en un mateix tro i són massa atapeïts. I així, un dia, Amuli expulsà al seu germà per governar tot sol, i va matar tots els seus fills, menys un Rea Silvia. I perquè no pogués portar al món a cap fill, que de gran, volgués venjar el seu avi, la va obligà a fer-se sacerdotessa de la deessa Vesta, o sigui monja.

Un dia, Rea, que probablement tenia moltes ganes de marit i es resignava mal a la idea de no poder casar-se, prenia la fresca a les ribes del riu ja que era un estiu molt calorós, i es quedà dormida. Per casualitat passava per aquells paratges el déu Mart, que baixava freqüentment a la Terra, una mica per organitzar alguna guerrilla que altre, que era el seu ofici habitual, i altra per buscar noies, que era la seva passió favorita. Va veure a Rea Silvia. S’enamorà d’ella. I sense despertar-la, la va deixar embarassada.

Amuli va entra en colera quan ho va saber. Però no la va matar. Va esperar que donés a llum, no un sinó, dos bessons. Després, ordenà ficar-los en una petita cistella que confià al riu perquè se la endugués fins al mar, i s’ofeguessin. Però el vent que bufava amb força conduí la fràgil embarcació no molt lluny d’allà, encallant a la sorra dels marges del riu. Els dos desemparats, que ploraven sorollosament, van cridar l’atenció d’una lloba que va acudir per amamantar-los. I per això aquest animal s’ha convertit en el símbol de Roma, que va ser fundada després pels dos bessons.

Els maliciosos diuen que aquella lloba no era una bèstia, sinó una dona de veritat, Acca Laurentia, anomenada la lloba a causa del seu caràcter salvatge i per les moltes infidelitats que feia al seu marit, un pobre pastor, anant a fer l’amor al bosc amb tots els joves dels voltants. Però això no són res mes que xafarderies…

Història de Roma, Indro Montanelli.