(Barcelona 1610/20 – Perpinyà, 1680/85)

Pertany a una família molt compromesa en la política durant la guerra de Separació de Catalunya. Estudia Dret. Pren part molt activa en la defensa de Barcelona durant el setge de 1652 i per això ha d’emigrar a Perpinyà. L’any 1657, morta la seva segona muller, ingressa al convent de Sant Domènec de Perpinyà, del qual esdevé Prior el 1675.

Escriu sonets (alguns amb influències de Garcilaso) i uns romanços anomenats “giletes”, on ell, el pastor Gilet, canta els amors i els menyspreus de la pastora Gileta.
Quan va morir Pau Claris (1641) li dedicà un encès panegíric. Pau Claris fou president de la Generalitat de Catalunya (1638-41); durant aquest període s’esdevé el Corpus de Sang i la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França i la guerra dels Segadors (1640-1652); la causa immediata del conflicte va ésser la permanència a Catalunya de les tropes espanyoles que havien participat a la Guerra dels Trenta Anys. Poc després, davant l’imminent setge de Barcelona dels castellans va haver de reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona i les tropes franceses derrotaren les castellanes a Montjuïc; mentrestant, Pau Claris mort sobtadament. Aquests fets culminen amb la pèrdua de les terres de Catalunya Nord (Tractat dels Pirineus, 1659). Els fets són l’origen de la cançó d’Els segadors.
El títol del panegíric és aquest: “Occident eclipse, obscuredat funeral, aurora, claredat, bellesa gloriosa, al sol, lluna y estela radiant de l’esfera de l’epicicle del firmament de Catalunya, panegírica alabança, en lo últim vale, als manes vencedors del molt il.lustre doctor Pau Claris, meritíssim canonge de la catedral d’Urgell, deputat y president generòs del català consistori y gloriosament aclamat llibertador, tutelar y Pare de la Pàtria, observada per lo doctor Francisco Fontanella, barcelonès, y dedicada a la paterna protecció del doctor Joan Pere Fontanella, ciutadà honrat y conseller en Cap de la sempre fel y sempre victoriosa Barcelona”.

Fa teatre barroc:
Amor, fermesa i porfia (1640), on barreja escenes de lirisme i escenes còmiques;  l’amor de Fontano (el mateix autor) i Guidèmio per Elisa, que porta a una sèrie de malentesos, acaba amb la victòria d’aquest últim i la renúncia de Fontano, que posa fi a la rivalitat entre els dos pastors.
A Lo desengany  (1650), Mireno i Tirsis, afligits a causa de les contrarietats amoroses decideixen cercar el consell de Mauro, l’encantaire, i aquest els duu a presenciar les noces de Venus amb Vulcà. Les noces han estat decretades per Saturn, i Venus, tot i estar enamorada de Mart, se sotmet al manament i es casa amb el déu dels subterranis, coix i malcarat. ” (Fàbregas diu que sembla referir-se a un cas concret de l’època). (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)

¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses
deixen al cor les puntes més agudes!

Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.

Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;

fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.