Author Archives: Santi

Maragall Excelsior

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil—la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall Visions i Cants

Joan Maragall és un escriptor polifacètic que troba en el periodisme un complement adequat a la seva vocació poètica. Com exemple de la seva activitat periodística llegiu La ciutat del perdó.

Feina que heu de fer:

  • resum oral de l’article
  • Creu una entrada al bloc que es digui “Visions & Cants” on copiareu els enunciats de l’apartat següent i els completareu amb la informació que trobareu en  aquest bloc
  • Comenteu els poemes que us corresponguin en un document cooperatiu que crearem al googledocs.

Elements que heu de completar basant-vos en aquest bloc:

  • Maragall com a escriptor modernista.
  • Estructura de Visions & Cants.
  • Passat i eternitat a les “Visions”.
  • L’ús maragallià del passat històrico-legendari.
  • La funció del paisatge.
  • Ibsen i Calyle en el pensament de Maragall.
  • La influència de Nietsche.
  • El pas de l’any a “Intermezzo”.
  • Nacionalisme i vitalisme als “Cants”.
  • La complexitat del sentiment religiós.

Enllaços i vídeos

La sabata (Josep Palau i Fabre)


[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/iApNYn319qw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
LA SABATA
He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

Inici de càntic al temple

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/O717CvWDgLU” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

Salvador Espriu (1965)


Comentari d’un poema

El comentari del poema ha de ser el guió de l’exposició oral que fareu, per tant, ha de ser un text esquemàtic que ha de tenir l’estructura següent:

Introducció

  • tema de poema
  • context literari
  • importància en l’obra de l’autor

Anàlisi del contingut

  • explicar amb les vostres paraules el que diu el poema i en quines parts el podem dividir.

Anàlisi dels aspectes formals

  • estrofes, versos, rima…
  • figures retòriques

Relació entre la forma i contingut

  • Comparar el que explica amb la forma d’explicar-lo

Conclusió

  • Idea bàsica del poema
  • Aspectes que us han agradat
  • Aspectes que no us han agradat

Per ajudar-vos a fer el comentari aquí teniu  un resum de mètrica.

També us he preparat el comentari d’un poema perquè us serveixi de referència:  Em plau d’atzar…., de JV Foix

1. Maria Rosa

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/GMpmlgk7PwU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Heu de fer una ressenya del llibre, una lectura dramatitzada en grup d’una escena de l’obra i intervenir al bloc de l’assignatura.

Esquema de la ressenya. La ressenya ha de ser esquemàtica, és a dir, a cada apartat heu de posar les idees separades i introduïdes per pics.

La informació bàsica la trobareu a la Guia de lectura de Joan Matori que trobareu al llibre en l’edició d’ed. 62. El segon article bàsic per preparar la ressenya és el de l’Anton Carbonell (al final de l’article hi trobareu l’enllaç)

Us he preparat un resum de les idees bàsiques que serà accessible quan hagueu fet la vostra ressenya.

Algunes dades sobre l’autor i l’obra que podeu trobar a internet

Maria Rosa a wiquièdia
Maria Rosa al Teatre Nacional
Bloc de Literatura catalana
Maria Rosa, un drama de passions humanes per Anton Carbonell
Àngel Guimerà
Biografia d’Àngel Guimerà

La invasió subtil

Llegiu aquest conte de Pere Calders i contesteu per escrit a les preguntes següents:

  • El tema
  • El resum de l’argument
  • Reflexioneu sobre alguns aspectes del conte:
    • En què es basa per dir que és japonès?
    • Hi ha algun element que confirmi la seva teoria?
    • Com reacciona quan li diuen que pot estar equivocat?
    • Expliqueu algun exemple que hagueu viscut d’alguna persona que reacciona igual que el nostre protagonista.

    Tingueu present que és molt important comprendre bé el lèxic per tal de no interpretar el text malament. Què vol dir “aparat ful” per exemple?…

A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -“amb força ceba”, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. “Venc sants d’Olot, jo”, digué. “Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…

-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

-I d’on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

-Els conec d’una hora lluny… -vaig contestar-li.

-Que vols dir que n’has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!

-T’ho ha dit ell, que era japonès?

-Ni una sola vegada. Són astuts…

-T’ho ha dit algú?

-Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.

Pere Calders (1912-1994)