Entre el segle XI i la meitat del segle XII en els regnes feudals de l’occident europeu va anar formant-se un estil artístic comú a tots ells: l’estil romànic. Per primera vegada des de la caiguda de l’Imperi Romà, el territori europeu va quedar unificat per un mateix estil artístic.
La major estabilitat política d’aquest període, els inicis de l’expansió econòmica i l’increment dels contactes entre els regnes cristians (gràcies al peregrinatge i el desenvolupament del comerç) van afavorir aquesta unitat d’estil, tot i que en cada territori va tenir característiques particulars.
L’art del romànic va ser predominantment rural. L’Església era el principal client dels artesans, als quals encarregava la construcció i decoració de petites esglésies en les nombroses viles i pobles de l’època. D’aquesta manera, la religiositat és la característica més important del romànic.
L’objectiu principal de les obres d’art era provocar un apropament dels fidels cap a Déu. Per això, una altra característica fonamental de l’art romànic és l’ús de símbols: tot transmetia un missatge passat pel tamís del cristianisme, des de les formes dels edificis, fins als materials utilitzats o els motius de decoració.
En arquitectura, la influència de la religió es va notar en els tipus d’edificis, perquè els més representatius van ser les esglésies, les catedrals i els monestirs. A les zones rurals també van edificar-se nombrosos monestirs i castells, generalment emmurallats, en els quals vivien i governaven els senyors feudals dels regnes d’occident.
L’escultura i la pintura van ser un complement decoratiu de les construccions arquitectòniques i van adaptar-se al marc en el qual estaven inserides (capitells, timpans, absis, etc.) i la religiositat va estar present en la recerca del sentit espiritual de les coses. El que interessava de debò a l’artista romànic era representar l’essència interior, no la bellesa.
Quant als artistes del romànic, aquests eren considerats com uns simples artesans. En la majoria dels casos ni tan sols se sap el nom dels que feien les obres. Acostumaven a fer una vida de tipus itinerant, és a dir, quan acabaven la feina en un lloc se n’anaven a un altre cercant un nou treball per a poder sobreviure.
L’arquitectura del romànic:
Els principals edificis romànics es construïen en pedra. Al principi, es cobrien amb sostres de fusta, però com que els incendis eren freqüents en aquest període, es va optar per usar la pedra. Per poder cobrir amb pedra els edificis grans, els arquitectes van tornar a utilitzar alguns elements romans, com ara les voltes de canó i les cúpules.
Les cobertes descansaven en arcs de mig punt i columnes i pilars molt gruixuts. Però com que les cobertes pesaven molt, va caldre reforçar l’edifici per evitar que caigués. Per això, els arquitectes romànics utilitzaven murs molt gruixuts, reforçaven l’edifici amb contraforts a l’exterior i reduïen tant el nombre com la mida de les finestres. Aquests trets feien que els edificis mostressin un aspecte molt sòlid i compacte i tinguessin poca llum a l’interior.
Els temples solien tenir planta de creu llatina, per recordar la creu en què va morir Jesús. El braç llarg de la creu podia estar compost d’una o diverses naus que acabaven en un absis. El braç més curt rep el nom de creuer o transsepte.
A les rutes de peregrinatge i a les naixents ciutats van construir-se les primeres catedrals: grans edificis religiosos per a un nucli urbà important. Eren edificis amplis i pesants. Aquesta sensació procedeix de l’amplitud dels murs i l’escassetat d’obertures (portes i finestres), fet que determina l’escassa il·luminació dels interiors.
L’escultura del romànic:
L’exterior i l’interior dels edificis romànics es decoraven amb escultures. A més de decorar, aquestes escultures tenien una funció educativa i religiosa. Com que la majoria de persones no sabien llegir ni escriure, les imatges els ensenyaven els personatges i temes de la religió cristiana. Per això es diu que les esglésies romàniques eren «bíblies en imatges».
Les escultures romàniques s’adaptaven a l’arquitectura. Els artistes allargaven, retorçaven o estiraven les figures per adaptar-les a l’espai que disposaven. D’altra banda, les figures humanes no eren naturalistes i es representaven de manera esquemàtica. A més, els personatges apareixien vestits amb robes rígides que tapaven la major part del cos.
Les escultures estaven pintades amb colors vius. Avui dia, la majoria de les escultures romàniques que podem observar han perdut els colors a causa del pas del temps. Decoraven especialment els capitells i les portalades d’esglésies i claustres, destacant la representació de Crist en majestat (pantocràtor) i les representacions del judici final. També es feien talles de fusta que representaven la Mare de Déu amb el Nen i el Crist Crucificat.
La pintura del romànic:
La majoria dels edificis romànics estaven pintats tant a l’exterior com a l’interior. Però les pintures més importants es reservaven per a l’interior dels temples.
La pintura romànica no era naturalista. Les figures es representaven de manera esquemàtica i en postures rígides. Els colors eren intensos i el contorn de les figures es perfilava amb una línia negra força gruixuda. A més, alguns personatges es dibuixaven molt més grans que la resta, per destacar-ne la importància.
Es pintaven sobretot temes religiosos i no hi apareixien paisatges de fons, es buscava sobretot destacar el missatge que comunicaven els personatges
http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/romanico/romanic.htm
El monestir de Cluny
El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.
Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.
Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.
Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.
De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.
La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.
https://www.onogueras.com/romanic/art_romanic.htm
