Els Horrors de la 2GM

En aquest espai trobareu els recursos necessaris per  poder treballar la 2GM amb profunditat.

Causes

Les causes de la Segona Guerra Mundial

Només vint anys van separar l’acabament de la Gran Guerra (1914-1919) de l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El període és tan breu que fins i tot podríem pensar que ens trobem davant d’un únic conflicte bèl·lic que, iniciat el 1914, no arriba a la seva conclusió fins el 1945. Portant aquesta hipòtesi a l’extrem, el període d’entreguerres i el fràgil equilibri entre democràcies i totalitarismes que el va caracteritzar podria ser analitzat com un període intermedi, un breu descans, que permetés el naixement d’una nova generació de soldats per incorporar al front.

Els orígens més llunyans de la Segona Guerra Mundial cal buscar-los en el nou ordre internacional que havia sorgit del final de la Gran Guerra. El Tractat de Versalles de 1919, en comptes de crear un clima de reconciliació entre les nacions enfrontades, va donar pas a que es fomentés un sentiment d’humiliació i ressentiment. Les clàusules del Tractat de Versalles van convertir Alemanya, fins aquell moment una potència dominant, en un país empobrit, endeutat i controlat per les potències vencedores.

europa postguerra.png

Excepte la qüestió de les reparacions de guerra, que va poder ser renegociada, la resta del Tractat va mantenir tots els seus aspectes impositius, donant lloc a una situació de tensió permanent entre Alemanya i els vencedors que no es resoldria fins a la signatura dels pactes de Locarno de 1925. Tot i això, l’etapa de distensió iniciada amb el retorn d’Alemanya al sistema de relacions internacionals seria breu. Els nacionalistes alemanys mai van poder acceptar les condicions/imposicions de pau de Versalles, tot generant un sentiment de revenja que el nazisme va saber explotar amb èxit.

D’altra banda, la crisi derivada del crac de 1929 tindria uns efectes més o menys immediats en les economies europees. Així, per exemple, a Alemanya, amb una dependència total dels crèdits nord-americans, l’arribada de la Gran Depressió va comportar l’esclat d’una crisi econòmica generalitzada (inflació, atur). Una de les conseqüències de l’ambient de desesperació que va comportar la crisi econòmica a Alemanya va ser l’arribada de Hitler al poder.

La crisi econòmica va trencar l’esperit de col·laboració internacional que havia caracteritzat la segona meitat dels anys vint. Els governs van començar a orientar les seves mesures cap al nacionalisme econòmic, amb l’elevació de les taxes duaneres i la pràctica d’una política autàrquica. Un nacionalisme econòmic que afavoriria l’ascensió del nacionalisme polític. Els països buscarien solucionar la depressió i l’atur amb grans inversions estatals, fonamentalment obres públiques i armament. El mateix exercici de l’autarquia semblava preparar els Estats per a una economia de guerra.

Benito-Mussolini-and-Hitler.jpg

L’expansió de la crisi de 1929 i la Gran Depressió va crear un context favorable al sorgiment dels feixismes. En el rerefons dels feixismes, i en especial del nazisme, hi havia una clara voluntat d’hegemonia política. Així, Mussolini a Itàlia i, sobretot, Hitler a Alemanya van dur a terme una política exterior agressiva i d’expansionisme militar que justificaven per necessitats econòmiques (teoria de l’espai vital nazi) o per prestigi històric (reconstrucció de l’Imperi Romà pel feixisme). Hitler mai va ocultar que la finalitat de la seva política era la de conquerir un espai vital per a garantir la supervivència d’Alemanya i la creació d’un imperi. A més, les potències feixistes van desenvolupar una intensa cursa d’armaments que va fomentar un clima de tensió prebèl·lica a Europa.

Finalment, davant la política agressiva practicada pels règims totalitaris nazi i feixista, les democràcies o bé no van saber implicar-se en els problemes del món d’entreguerres (els Estats Units van practicar l’aïllacionisme respecte de la política europea) o van estar centrades en la solució de la multiplicació dels problemes interns propis (augment de l’atur, vagues, agitació social, crisi política, etc.). El retraïment i la feblesa de les democràcies, sumat al fracàs polític que va suposar la creació de la Societat de Nacions, organisme incapaç de reaccionar davant les agressions nazi-feixistes que s’estaven produint, van estimular el bel·licisme i van acabar conduint cap a l’esclat d’una nova guerra de dimensions desconegudes.

Les causes de la Segona Guerra Mundial

Desenvolupament

Persones concentrades a Londres per escoltar el discurs de la victòria de Winston Churchill, el 8 de maig de 1945
Persones concentrades a Londres per escoltar el discurs de la victòria de Winston Churchill, el 8 de maig de 1945 Ministry of Information Photo Division Photographer / Wikimedia Commons

A Europa les causes de la victòria aliada són múltiples: en primer lloc, l’establiment del front de guerra a l’est, la defensa a ultrança dels soviètics i la recuperació de terreny cada vegada més ràpida a partir de la batalla de Stalingrad del 1943 i a despit de la immensa xifra de morts. En segon lloc, la mateixa durada de la guerra, que havia esgotat els soldats alemanys i els de les altres potències de l’Eix. Per explicar la carnisseria humana del final de la guerra, hi podem sumar el desencís dels comandaments tant d’alemanys com d’angloamericans i una desídia absoluta per la preservació de les vides humanes, a més a més de les ànsies de revenja dels milions de soldats soviètics de l’Exèrcit Roig.

El 1944, després de les terribles derrotes al front rus, els alemanys tenien molt clar que la invasió aliada es produiria tard o d’hora i es van dedicar a fortificar la costa amb els plans d’un dels seus millors generals, Erwin Rommel.

2El desembarcament de Normandia

Fotografia de Robert F. Sargent que mostra les tropes nord-americanes desembarcant a la platja Omaha
Fotografia de Robert F. Sargent que mostra les tropes nord-americanes desembarcant a la platja Omaha Wikimedia Commons

Les mines, les trampes aquàtiques i les mesures preses per impedir l’aterratge dels avions van obligar els aliats a desembarcar amb la marea baixa i haver de guanyar encara molts més metres de platja dels previstos, augmentant la carnisseria a la zona compresa entre l’estuari del Sena i la península de Cotentin, amb els seus famosos cinc sectors amb noms en clau: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword.

Els números del desembarcament de Normandia són impressionants i deixen ben clar un aspecte: fos com fos aquesta guerra, s’havia de guanyar. Fins a 150.000 homes havien d’arribar en un sol dia al continent. La platja on pitjor es feren les coses fou la d’Omaha, només el primer dia de l’operació els americans hi van perdre més de 2.500 homes. En aquest sector hi havia tropes d’elit alemanyes que els serveis secrets no havien detectat. Tot i així, es van complir els plans dels aliats gràcies a alguns factors clau: els alemanys menysprearen el paper de la Resistència en la conxorxa de sabotatges organitzats que dugueren a terme en les línies fèrries i elèctriques i confiaren en el factor climatològic. A l’inici de juny, amb la pluja i el fred no pensaven que els aliats desembarquessin. La frase del discurs d’Eisenhower, “la fortuna de la batalla ha girat; els homes lliures del món marxen junts cap a la victòria”, va començar a ser una realitat.

Evidentment, la resistència alemanya va ser forta. Tot això va donar més temps als alemanys per preparar una retirada organitzada i controlada i complicar la invasió aliada primer de França i després d’Alemanya. Un exemple foren els combats a Caen, que durant sis setmanes va ser front de batalla i on va entrar en joc la 12a divisió blindada de les SS, amb membres reclutats entre els adolescents més fanàtics del Partit Nazi, que protagonitzaren un duríssim enfrontament amb els canadencs, assassinaren els presoners i els passaren per sobre amb els tancs.

Es pot dir que el desembarcament de Normandia va ser un èxit: més de 155.000 homes eren al continent i hi havia hagut només 12.000 baixes. Les platges estaven relativament assegurades —excepte Omaha— i estava tot a punt per començar l’alliberament.

3França

Els francesos veuen passar els aliats a l'Arc de Triomf després de l'alliberament de París el 26 d'agost del 1944
Els francesos veuen passar els aliats a l’Arc de Triomf després de l’alliberament de París el 26 d’agost del 1944 Jack Downey / Library of Congress

Un dels moments més mítics és l’alliberament de París l’agost del 1944, que va començar amb la sublevació de la Resistència francesa a la ciutat i s’hi va unir una part de la segona divisió blindada francesa i posteriorment la quarta divisió d’infanteria nord-americana. La presa de París no era prioritària, es volia arribar a Berlín com més aviat millor, abans que els russos. Tot i això, les tropes aliades es mogueren amb molta dificultat durant la tardor del 1944 per culpa dels problemes logístics i també meteorològics, que complicaren molt els desplaçaments. Això sí, el 15 d’agost es va produir un desembarcament a la Provença que va servir per alleugerir la pressió sobre el front nord a Normandia i que va obligar els alemanys a retrocedir pel fet de tenir un nou front obert. Tot i això, aquest desembarcament no va tenir en compte les necessitats de combustible dels aliats.

La batalla de les Ardenes
Els alemanys intentaren evitar l’avanç aliat i escolliren com a escenari les Ardenes. Amb aquesta operació els alemanys volien trencar la línia angloamericana per forçar un tractat de pau. L’atac alemany del 16 de desembre del 1944, amb les tropes replegades de França i reforços nous, va agafar desprevinguts els aliats. Novament van ser els americans els qui se n’emportaren la pitjor part, 19.000 soldats morts, la majoria en els tres primers dies de combat, i la rendició de dos dels tres regiments de la 106 divisió d’infanteria dels EUA. La batalla de les Ardenes va ser un petit èxit per als alemanys, però el contraatac aliat els va delmar entre el 26 de desembre i el 15 de gener del 1945. Els alemanys al final se n’endugueren la pitjor part, ja que es van quedar sense forces de reserva per poder contenir cap dels dos fronts.

4L’ofensiva soviètica al front oriental

Tancs soviètics destruïts i soldats de l'Exèrcit Roig morts a la ciutat de Babruisk (Bielorrússia), el juny del 1944
Tancs soviètics destruïts i soldats de l’Exèrcit Roig morts a la ciutat de Babruisk (Bielorrússia), el juny del 1944 Wikimedia Commons

Si bé el front occidental va ser relativament petit, el front oriental era immens i abastava franges enormes de territori per on avançava l’Exèrcit Roig i per on es retiraven els alemanys i els seus aliats. L’ofensiva soviètica sobre Bielorússia va representar a la pràctica l’expulsió definitiva dels alemanys del territori soviètic i el desplaçament de més de tres milions de soldats dels dos bàndols. Va començar el 22 de juny del 1944. En només cinc setmanes els soviètics es plantaren a les portes de Varsòvia en la desfeta més important de les forces de l’Eix, que no deixaven de recular des de la batalla de Stalingrad. Una de les claus de l’èxit va ser la planificació soviètica i el joc d’ocultació que executaren. L’ofensiva de l’estiu i de la tardor va tenir uns costos altíssims en vides humanes i en desplaçaments d’homes. Si a la Primera Guerra Mundial Alemanya no va lliurar cap combat al seu territori, en aquest cas la defensa aferrissada fins al darrer moment i la fe cega tant en Hitler com en el Tercer Reich van comportar la pràctica destrucció del seu país, assetjat per ambdós fronts.

5La campanya soviètica als Balcans i a Bulgària

Els líders comunistes romanesos Chivu Stoica i Gheorghe Apostol, a Bucarest, esperant l'Exèrcit Roig, el 29 d'agost de 1944
Els líders comunistes romanesos Chivu Stoica i Gheorghe Apostol, a Bucarest, esperant l’Exèrcit Roig, el 29 d’agost de 1944 Arxius Nacionals Romanesos / Wikimedia Commons

La campanya soviètica als Balcans va tenir altres complexitats polítiques associades, ja que les forces soviètiques tingueren l’ajuda també de tropes professionals de Romania i Bulgària i sobretot dels partisans iugoslaus de Tito, que des del 1941 fustigaven els alemanys. L’ofensiva va començar l’abril del 1944 al front ucraïnès i des d’aquí es va dirigir cap als Balcans, però no va ser fins al 20 d’agost quan es va reprendre, amb l’intent de desmuntar la resistència alemanya del sud. Amb els reforços soviètics es va poder preparar una campanya de màxima intensitat i els fets polítics hi ajudaren.

A Bucarest, el dia 23 d’agost i amb les tropes ja envoltades pels soviètics, hi va haver un cop d’estat: el rei Miquel va destituir Ion Antonescu, va rendir-se als aliats i va ordenar deixar de combatre: el pas del Danubi i dels Carpats quedava lliure. Tres dies després els romanesos declararen la guerra a Alemanya, fins llavors els seus aliats. A Hongria, s’intentà una operació política similar a la romanesa, però fracassà i el país es va mantenir alineat amb l’Eix. Una part important de l’Exèrcit Roig entrà a Bulgària el setembre del 1944 i l’exèrcit búlgar rebé l’ordre de no oposar-hi resistència. La nit del 8 al 9 de setembre una revolució va acabar col·locant la resistència al poder. El dia 9 Bulgària es va retre als soviètics i el dia 10 va declarar la guerra a Alemanya.

6Grècia i Sèrbia

L’Exèrcit d’Alliberament de Iugoslàvia entra a Negotin (Sèrbia), el setembre de 1944
L’Exèrcit d’Alliberament de Iugoslàvia entra a Negotin (Sèrbia), el setembre de 1944 Wikimedia Commons

A Grècia, els alemanys hi tenien concentrades importants quantitats de soldats. Els plans de retirada se signaren a la darreria d’agost i començaren al setembre, tot i que les guarnicions d’algunes illes com Creta foren abandonades a la seva sort. La retirada cap a Albània i Iugoslàvia motivà una ràpida invasió britànica: Churchill no volia de cap manera que Grècia quedés en mans dels comunistes i aquest seria l’inici d’una llarga i dura guerra civil que va durar fins al 1949. Tot i això, abans havien estat els partisans grecs els qui havien fustigat les tropes alemanyes en retirada cap a Albània, on al seu torn els partisans albanesos els expulsaren definitivament el 29 de novembre.

A Sèrbia les coses no els anaren gaire millor. Els partisans iugoslaus ja eren més de 300.000 homes, als quals se sumaren els soviètics a partir del 6 de setembre. Després d’una profitosa reunió entre Tito i Stalin el 29 de setembre del 1944, els soviètics i els partisans marxaren sobre Belgrad, que ocuparen pocs dies després, forçant els alemanys a la sortida definitiva cap a Croàcia, el darrer bastió feixista que els quedava al sud gràcies a l’aliança amb els ústaixes de Pavelic, que resistiren l’embat aliat fins al mes de maig del 1945.

7Polònia i Àustria

Soldats soviètics durant l'ofensiva Vístola-Oder a Polònia l'any 1945
Soldats soviètics durant l’ofensiva Vístola-Oder a Polònia l’any 1945 Wikimedia Commons

L’arribada fins a Berlín no va ser una cosa fàcil. Al nord, entre el gener i el febrer del 1945, es va produir l’ofensiva Vístola-Oder, que comportà l’alliberament de Polònia i sobretot la conquesta soviètica de Prússia, Silèsia i Pomerània, que significà la fugida de milions de civils cap a l’oest per evitar caure en les mans de l’exèrcit soviètic. Mentrestant, al sud, els combats duríssims van tenir moments de gran resistència com a la ciutat de Budapest. A Hongria no va poder produir-se el canvi de govern a favor dels aliats i la resistència va ser tota a ultrança. El 13 d’abril del 1945 les tropes soviètiques van entrar a Viena, governada des del 1938 pels nazis. S’hi va formar un govern de coalició entre socialistes, democratacristians i comunistes, però això no va evitar que després de la guerra Àustria també quedés dividida en quatre zones.

8Berlín

El mariscal Wilhelm Keitel signant la rendició alemanya al quarter general de la Unió Soviètica a Berlín, el maig del 1945
El mariscal Wilhelm Keitel signant la rendició alemanya al quarter general de la Unió Soviètica a Berlín, el maig del 1945 Lt. Moore (Armada dels Estats Units) / Wikimedia Commons

Al front occidental els avenços foren notables sobretot a la primavera, quan es va poder entrar a Alemanya i ocupar la Renània i bona part del sud i de l’oest d’Alemanya. Després de les campanyes victorioses, els soviètics es trobaven preparats per assaltar definitivament des de l’est Alemanya, tal com feren des del 16 d’abril del 1945, en una marxa molt ràpida que els va dur a les portes de la capital nazi, Berlín, el 20 d’abril. Abans, entre el 13 i el 15 de febrer, es van dur a terme els bombardeigs angloamericans sobre Dresden, on moriren quasi 30.000 persones.

La batalla de Berlín
Berlín va resistir fins al 2 de maig i un dels punts àlgids de la batalla lliurada casa per casa va ser la conquesta del Reichstag el 30 d’abril. La guerra es va perllongar a Europa fins al 8 de maig, quan els darrers resistents van córrer cap a l’oest per evitar caure en mans dels soldats soviètics. Els militars alemanys van oferir la màxima resistència per donar temps a la població civil a fugir cap a ponent i així escapar dels milions de soldats de l’Exèrcit Roig. A banda de les baixes militars, més de 125.000 civils moriren a Berlín i més de 100.000 dones van ser violades.

https://www.sapiens.cat/historia-casa/el-desenllac-de-la-segona-guerra-mundial-a-europa_202230_102.html

Conseqüències

1Les xifres de morts

Un soldat ferit és atès per la Creu Roja a Echtz, Alemanya, l'any 1944
Un soldat ferit és atès per la Creu Roja a Echtz, Alemanya, l’any 1944 Wikimedia Commons

Mentre el bàndol vencedor jutjava els dirigents nazis, Europa mirava de refer-se de l’hecatombe que havia representat la guerra. Només en morts directament relacionades amb el conflicte, entre el 1939 i el 1945, el continent havia perdut 36 milions i mig de vides, que en aquella època equivalia a tota la població de França. Si tenim en compte que la xifra exclou les morts naturals i que tampoc no entra a debatre el nombre d’infants que van deixar de néixer, el volum de la tragèdia humana es multiplica. Tant en xifres absolutes com relatives, el país que va sortir pitjor parat de tot plegat va ser l’URSS. El colós soviètic va pagar el nou estatus de superpotència amb la vida de 28 milions dels seus ciutadans, amb l’agreujant que les víctimes civils van doblar les militars. De fet, només el Regne Unit i Alemanya van saldar les baixes militars per sobre de les morts civils. Menció a part mereixen els 6 milions de jueus que van morir a mans dels nazis, la majoria víctimes de les cambres de gas, d’afusellaments o a causa de la desnutrició i les malalties als guetos.

2Els milions de persones que van perdre les seves llars

Colònia (Alemanya), el 24 d'abril del 1945
Colònia (Alemanya), el 24 d’abril del 1945 U.S. Department of Defense / Wikimedia Commons

Pel que fa als supervivents, aquests es van trobar amb ben poc amb què tornar a començar. A excepció dels centres de Roma, Venècia, Praga, París i Oxford, la pràctica totalitat de les ciutats europees van patir bombardejos. L’aviació nazi va escombrar Rotterdam i la ciutat britànica de Coventry en el primer any del conflicte, les bombes nord-americanes van fer el mateix amb les poblacions franceses de Rouen, Le Havre i Caen, i ciutats alemanyes com Hamburg, Colònia i Düsseldorf van quedar reduïdes a runes. Es calcula que entre 25 milions de russos i 20 milions d’alemanys van perdre les seves llars per culpa de la guerra.

L’exili
El 15 de maig del 1945, Txecoslovàquia va expropiar i retirar la ciutadania a 3 milions de ciutadans alemanys dels Sudets, els quals van emprendre l’exili cap a l’Alemanya occidental. El mateix destí van seguir uns altres 3 milions d’alemanys procedents de Polònia, Hongria, Romania i Iugoslàvia, i 7 milions més de l’Alemanya integrada a Polònia, i també la majoria de jueus de l’Europa de l’Est, a excepció de 500.000 que van optar per emigrar cap a l’acabat de crear Estat d’Israel.

3Els deportats

Ciutadans alemanys a l'estació de tren de Remagen l'any 1947
Ciutadans alemanys a l’estació de tren de Remagen l’any 1947 Bundesarchiv / Wikimedia Commons

Altres persones van ser directament deportades: un milió de polonesos del que avui és la Ucraïna occidental van fugir o van ser expulsats de les seves cases, mig milió d’ucraïnesos van sortir de Polònia cap a l’URSS, Bulgària va traslladar 160.000 turcs a Turquia i Txecoslovàquia va intercanviar 120.000 hongaresos per un nombre similar d’eslovacs d’Hongria. El resultat de tot plegat va ser una homogeneïtzació ètnica i cultural sense precedents de tots aquests estats. Pel que fa a l’URSS, entre el 1945 i el 1953 els aliats van repatriar 5,5 milions de ciutadans soviètics, dels quals un de cada cinc va acabar afusellat o en un gulag per col·laboració amb l’enemic, fos veritat o no.

4Els moviments de fronteres

Winston Churchill, Harry S. Truman i Josif Stalin al Palau Cecilienhof abans de la conferència de Potsdam, a Alemanya
Winston Churchill, Harry S. Truman i Josif Stalin al Palau Cecilienhof abans de la conferència de Potsdam, a Alemanya National Archives and Records Administration – Harry S. Truman Library

A banda d’aquests moviments de població, la postguerra també va moure fronteres. El cas de Polònia és un dels més significatius. L’Estat que Hitler i Stalin s’havien repartit el 1939 es va desplaçar literalment cap a l’oest a partir del 1945. Els soviètics van mantenir els 110.000 km2 conquerits als polonesos, que en contrapartida en van rebre 64.000 a l’oest a costa d’Alemanya, el país que més malparat va sortir dels canvis fronterers.

Per evitar un nou ressorgiment germànic, els aliats van esquarterar aquell imperi que havia de durar mil anys, i només en va durar 11, en quatre parts, cadascuna d’elles administrada per l’URSS, els Estats Units, la Gran Bretanya i França. Val a dir que la tutela francesa no va ser un premi a la seva contribució bèl·lica, sinó un triomf negociador del primer ministre britànic, Winston Churchill, i del president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, envers el líder de l’URSS Josif Stalin, ja que els dos primers estaven interessats no solament a controlar Alemanya, sinó també a crear una barrera efectiva contra l’expansió del comunisme soviètic.

La conferència de Potsdam
La divisió d’Alemanya o les noves fronteres de Polònia no haurien estat possibles sense l’aval de tots els aliats. Les converses entre ells es van intensificar a partir de la conferència de Teheran de la darreria del 1943, quan ‘els tres grans’, Roosevelt, Stalin i Churchill, es van reunir per primera vegada. D’aquí va néixer l’Operació Overlord per alliberar França i també la idea de crear les Nacions Unides. Els tres grans es tornarien a reunir per segon cop a Jalta el febrer del 1945, en aquesta ocasió amb la vista posada en la gestió de la postguerra a Europa i en la caiguda definitiva del Japó, mentre que a la conferència de Potsdam durant l’estiu del mateix any i amb Truman en lloc de Roosevelt, es va establir definitivament la divisió d’Alemanya i d’Àustria en quatre territoris i es va fixar l’objectiu d’iniciar un procés per desnazificar-les; és a dir, depurar la cultura, la premsa, la justícia, la política i la societat en general de la influència ideològica nazi.

5La desnazificació d’Àustria

Soldats soviètics a Viena, davant del Palau Schönbrunn, el 1945
Soldats soviètics a Viena, davant del Palau Schönbrunn, el 1945 Embaixada de Russia a Viena / Wikimedia Commons

Àustria, però, no era el mateix que Alemanya. Tot i ser un país de 7 milions d’habitants en el qual 700.000 persones havien estat membres del Partit Nazi i 1,2 milions d’austríacs havien lluitat uniformats amb les forces alemanyes, l’opinió generalitzada que els culpables de la guerra eren els alemanys estava tan estesa que Àustria va acabar sent declarada primera víctima de l’expansionisme hitlerià. I això que, en alguns casos, els austríacs van fer bona la frase feta “ser més papista que el papa”: mentre que a l’Orquestra de Viena 45 dels 117 músics eren membres del Partit, a la de Berlín només ho eren 8 dels 110 músics.

Els aliats van deixar en mans d’Àustria la seva pròpia desnazificació
Ho van fer el 1946 i d’entrada, van acomiadar 70.000 funcionaris, però els criteris van ser molt desiguals segons el seu càrrec o posició social. Així, per exemple, 3.500 mestres de primària i secundària van perdre la seva feina per només 27 professors universitaris, malgrat les conegudes simpaties pro nazis de molts acadèmics. Els judicis tampoc no van ser exemplars. Les autoritats austríaques van investigar 130.000 ciutadans, dels quals van ser jutjats 23.000 i condemnats només 13.600. Les xifres són encara més escandaloses l’any 1947, quan una nova llei va diferenciar entre nazis més o menys incriminats. Els que menys, uns 500.000, van ser amnistiats de cop, i la resta, uns 42.000, també van ser amnistiats el 1956.

6La desnazificació d’Alemanya

El tinent nord-americà Donald L. Berger supervisa el canvi de nom del que havia estat el carrer d'Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial a Trèveris, Alemanya, l'any 1945
El tinent nord-americà Donald L. Berger supervisa el canvi de nom del que havia estat el carrer d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial a Trèveris, Alemanya, l’any 1945 Arxiu Nacional dels Estats Units / Wikimedia Commons

A Alemanya, els nord-americans es van prendre seriosament la desnazificació. Després de la guerra encara hi havia 8 milions de nazis a Alemanya, i Lucius Clay, comandant en cap de la zona nord-americana, va arribar a afirmar que el seu problema administratiu més gros era trobar alemanys competents que no haguessin estat afiliats o relacionats d’alguna manera amb el règim. No exagerava: a Bonn, 102 dels 112 metges eren o havien estat del Partit, a Colònia 18 dels 21 especialistes del departament de depuració d’aigües de la ciutat, i molts més exemples es repetien en l’administració civil, la salut pública, la reconstrucció urbana i la iniciativa empresarial.

Els programes de reeducació
Els britànics i francesos els van copiar i dur a terme amb més o menys entusiasme. Mentre el judici més important de Nuremberg s’emetia dos cops al dia per la ràdio, als civils se’ls obligava a visitar camps de concentració i a veure pel·lícules documentals sobre les atrocitats que s’hi van fer. Els professors van ser acomiadats, les existències de les llibreries renovades i productes com la tinta o el paper de diari van quedar directament sota control aliat. A més, es van realitzar 16 milions de qüestionaris, que van servir per detectar 3,5 milions de casos imputables.

L’efectivitat dels esforços aliats en alguns casos va ser dubtosa
L’escriptor Stephan Hermlin va descriure com en un cinema de Frankfurt, on era obligat assistir a documentals sobre els camps de concentració abans de rebre les cartilles de racionament, la majoria del públic girava la cara. A Baviera, la meitat dels professors van ser acomiadats, però al cap de poc temps van tornar a ser readmesos. A Bonn, un de cada tres funcionaris del Ministeri d’Afers Estrangers era exmembre del Partit. I fins i tot Hans Globke, principal ajudant del canceller Adenauer durant els anys cinquanta, arrossegava haver estat el responsable de la declaració oficial de les Lleis de Nuremberg de Hitler del 1935. Pel que fa a les enquestes, la del 1946 va ser demolidora: un 37% opinava que l’extermini de jueus, polonesos i altres races no àries va ser necessari per a la seguretat dels alemanys.

Per aprofundir:

http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/segonaguerramundial.htm

Més enllà del món conegut

El món conegut s’amplia amb els nous descobriments geogràfics lligats als avenços científics que van donar el pas a l’edat moderna.

A continuació us deixaré recollits diferents recursos d’Internet per treballar el tema amb profunditat.

La monarquia dels Reis Catòlics va ser la gran competidora de Portugal pel que fa a la recerca d’un nou camí cap a l’Índia. Dins del seu projecte expansionista els monarques hispans van iniciar la conquesta del nord d’Àfrica (Melilla, Orà), tot rivalitzant amb l’expansió atlàntica iniciada pels portuguesos.

Però no seria fins a l’any 1492, quan Castella va finalitzar el llarg procés de la Reconquesta amb la presa de Granada, darrer reducte musulmà a la Península Ibèrica, quan realment s’iniciés l’exploració marítima castellana. El procés de Reconquesta havia comportat la unificació territorial del regne i l’ampliació, al seu si, d’una societat feudal en plena expansió i l’exploració marítima podia permetre de mantenir el model social un cop establerta la pau a la Península.

D’aquesta manera, Castella, el principal rival de Portugal en la lluita per l’expansió ultramarina no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle XV. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella. Amb la unió dinàstica de Castella i Aragó, i acabada la conquesta d’Al-Àndalus, el regne va tenir l’oportunitat i els recursos per a la recerca de les noves rutes i l’establiment de noves colònies a ultramar.

colon.jpg

El 1492, els Reis Catòlics, governants dels regnes de Castella i Aragó, van patrocinar el viatge del genovès (?) Cristòfor Colom (1451-1506) amb la intenció d’arribar al continent asiàtic navegant en direcció cap a l’oest. L’afany per trobar una ruta marítima cap a l’Àsia i les Illes de les Espècies va portar aquest mariner a plantejar-se la possibilitat d’arribar-hi navegant cap a l’oest, sense haver de vorejar l’Àfrica com estaven intentant els portuguesos.

D’aquesta manera, els castellans van decidir navegar cap a l’oest, creuant l’Atlàntic i circumval·lant la Terra que havia de ser esfèrica, malgrat que moltes persones d’aquell temps es pensaven que era plana. Era una empresa molt arriscada: pel que sabien, ningú s’havia endinsat a l’Atlàntic, un oceà que es considerava temible perquè per creuar-lo calia allunyar-se moltes milles de la costa i navegar per aigües desconegudes. A més, Colom partia de dos premisses falses en la seva hipòtesi: s’imaginava que la terra era més petita del que en realitat ho és i desconeixia l’existència del continent americà.

Després de presentar el seu projecte als Reis Catòlics i que aquests en donessin l’autorització per a finançar l’expedició, Colom va signar les Capitulacions de Santa Fe (1492). En elles s’establia que el navegant rebria títols d’almirall de la mar oceànica i el virregnat de les terres que descobrís, com també la desena part dels beneficis obtinguts.

Colom va iniciar el seu primer viatge el mateix 1492, sortint del port de Palos el 3 d’agost amb una expedició conformada per 105 homes embarcats en una nau (la Santa Maria) i dues caravel·les (la Pinta i la Niña). Després de fer una escala a les illes Canàries, les embarcacions van llançar-se a travessar l’Atlàntic, però passaven les setmanes i no veien terra. La tripulació, descontenta, va arribar a amotinar-se, però Colom va poder controlar la situació.

caravela.jpg

Finalment, el 12 d’octubre d’aquell any van desembarcar a la petita illa de San Salvador, a les Antilles. Colom es pensava que havia arribat a Cipango (el Japó), però la realitat és que no va arribar a Àsia, com pretenia, sinó al que anomenarien Nou Món, a Amèrica.

L’èxit del primer viatge va permetre Colom efectuar altres tres viatges, en els quals va recórrer illes i costes de l’Amèrica central, per explorar i assegurar el domini castellà d’aquells territoris, convençut sempre de que havia arribat a les costes orientals d’Àsia. D’aquí que aquest Nou Món americà fos conegut en aquell moment amb el nom de les Índies.

The_Four_Voyages_of_Columbus_1492-1503.jpg

La segona expedició colombina va partir cap a Amèrica el setembre de 1493 establint la ruta més ràpida i segura per arribar a Amèrica. Molt més nombrosa que la primera, estava formada per quinze vaixells i uns 1.500 homes que van establir-se a l’illa d’Haití, anomenada per Colom La Hispaniola, i posteriorment anomenada Santo Domingo. Va ser aquí, amb la introducció d’un sistema econòmic de factories comercials, on va començar la colonització espanyola a Amèrica.

Columbus_landing_on_Hispaniola.JPG

En el tercer viatge, el 1498, Colom va arribar a l’illa de Trinitat i a la desembocadura del riu Orinoco, a la costa del continent. Finalment, en el seu quart i darrer viatge (1502) va resseguir les costes de l’Amèrica Central. Quan Colom va morir a Valladolid, el 1506,  enmig d’un seguit de plets amb la monarquia, seguia convençut que havia arribat a Àsia. Però, ja el 1502, un navegant italià, Americo Vespucci, ja havia determinat que aquelles terres pertanyien a un nou continent situat entre Europa i Àsia, i que va rebre el nom d’Amèrica en el seu honor.

Edad%20Moderna.%20Los%20viajes%20de%20Colón.[1].jpg

Colom i els altres exploradors europeus es van desil·lusionar amb el descobriment. A diferència d’Àfrica i Àsia, els habitants de les illes del Carib tenien molt poc per a comerciar amb els navegants espanyols. L’atractiu de les illes seria, per tant, la mà d’obra i la producció que s’hi podria realitzar per mitjà de la colonització.

A més dels viatges de Colom, durant el primer terç del segle XVI es van realitzar d’altres viatges d’exploració i colonització del litoral americà, i seguidament es va emprendre la conquesta i colonització dels dos grans imperis americans, l’asteca (per Hernan Cortés, el 1521) i l’inca (per Francisco Pizarro, entre 1531 i 1533).

Jal-ixco.jpg

La idea inicial de Colom d’arribar a les índies per l’oest va ser finalment duta a terme pel portuguès Fernâo Magallanes (1480-1521) i el seu contramestre Juan Sebastián Elcano. L’expedició, que també va ser finançada per la corona castellana, va partir de la Península Ibèrica el 1519 composada per cinc vaixells i 250 mariners amb l’objectiu trobar el pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Després de doblar el continent americà pel sud (estret de Magallanes), va arribar el 1521 a les Filipines, on Magallanes va morir en una topada amb un grup d’indígenes.

Des de les Filipines, l’expedició va continuar el viatge sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, el qual es va dirigir a les illes Moluques i des d’allà va retornar finalment a la Península Ibèrica el 1522 on només va arribar una sola nau, la Victòria, i 18 homes. S’havia efectuat, d’aquesta manera, la primera volta al món, fet que confirmava les velles teories sobre l’esfericitat de la Terra.

La vuelta al mundo de Magallanes, 1519-1522.jpg

La delimitació i el reconeixement de l’Imperi Castellà i l’Imperi Portuguès:

A la tornada del primer viatge de Colom, seguint la mentalitat de l’època, els Reis Catòlics van sol·licitar del Papa, que en aquest període era la màxima autoritat, el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. Això va obrir un conflicte amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta cap a les Índies. A més, el 1500, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir un territori al Nou Món, l’actual estat del Brasil.

El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

mapa_tordesillas.jpg

D’aquesta manera, les terres situades a l’est del dit meridià restaven sota la sobirania portuguesa, això els donava el control d’Àfrica, Àsia i la regió oriental de Sud-Amèrica (fet que va assegurar així el seu domini al Brasil). D’altra banda, les terres situades a l’oest d’aquesta línia restaven sota la sobirania castellana: un territori que era desconegut i força ampli: la resta del continent americà i les illes de l’Oceà Pacífic.

La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI. Hernan Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, va arribar a la Florida i va explorar el Mississippí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro va dur a terme la conquesta de l’Imperi Inca (1532) i va incorporar a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Van fundar-se noves ciutats com Cartagena d’Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guayaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548) i Caracas (1562).

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/11/05/les-exploracions-castellanes-i-la-descoberta-d%E2%80%99un-nou-mon/

A continuació us deixo uns videos per tal que conegueu les diferents civilitzacions:

Més links d’interès:

http://ccsocials.blogspot.com/2013/02/tema-9-els-grans-descobriments.html

 

L’Art Gòtic.

L’estil gòtic va desenvolupar-se a Europa des de mitjans del segle XII fins a les darreries del segle XV, lligat amb el gran desenvolupament urbà d’occident, fenomen que va provocar un veritable furor arquitectònic donant pas a que s’aixequessin edificis més alts i lluminosos. D’aquesta manera, les ciutats van veure sorgir nombrosos grups de picapedrers, paletes i fusters, dirigits per mestres d’obres i arquitectes.

En aquest període l’Església va construir grans catedrals per als habitants d’aquests nuclis, símbols del poder econòmic i de la fe dels seus habitants. Tanmateix, van crear-se noves ordres religioses que van fundar convents i esglésies a les ciutats. D’altra banda, van construir-se edificis públics com ara ajuntaments, llotges, drassanes i hospitals, entre d’altres, per tal d’atendre les noves necessitats derivades del desenvolupament urbà i comercial. Finalment, les famílies riques de les ciutats van encarregar la construcció de grans palaus.

L’arquitectura gòtica:

A finals del segle XIII, l’estil gòtic va succeir definitivament el romànic. Va néixer a França i des d’aquest país es va estendre ràpidament per tot Europa donant pas a una nova estètica.

catedral gotica.jpg

.

El gòtic, igual que el romànic, va ser un art religiós, però també el símbol del poder i la riquesa de les ciutats. La catedral n’era l’edifici més representatiu del nou estil artístic, però, com apuntàvem anteriorment, també es van construir altres edificis no religiosos, com ara castells, palaus, ajuntaments, universitats, etc.

La catedral es va convertir en el centre de la ciutat. No només s’hi feien els ritus religiosos, sinó que també s’hi reunien els gremis i els governs municipals abans que es construïssin els ajuntaments. Fins i tot van sorgir rivalitats entre les ciutats per construir la catedral més gran i alta.

En els edificis gòtics es van utilitzar noves tècniques arquitectòniques i constructives (arc ogival, volta de creueria) que van permetre construir esglésies i edificis d’aspecte totalment diferent dels romànics.

  • S’usava l’arc ogival o apuntat. Es tracta d’un arc més alt i lleuger amb forma de punta de fletxa que, a causa de l’estructura vertical que presenta, permet elevar considerablement l’altura dels edificis i dóna pas a la verticalitat dels edificis.
  • S’usava la volta de creueria o ogival, el pes de la qual no descansava sobre el mur, sinó sobre els pilars a l’interior de l’edifici i els arcbotants i contraforts a l’exterior. Els arcbotants rebien el pes de la volta i, com si fossin una mena de pont, el transmetien als contraforts.
Les catedrals gòtiques se sostenien sobre un esquelet petri de voltes de creuer, pilars, arcs boterells i contraforts.

Gràcies a aquestes tècniques, ja no calien els murs gruixuts del romànic i es van poder obrir unes finestres enormes. D’aquesta manera la llum va penetrar a l’interior dels edificis. Aquests nous finestrals es tancaven amb vitralls molt vistosos i rosasses amb colors intensos. Com a resultat, mentre que a l’art romànic dominava la foscor i el recolliment, l’art gòtic va edificar construccions cada vegada més altes i lluminoses.

planta_catedral_amiens.jpg

Les catedrals gòtiques són de grans dimensions i tenen diverses naus i doble girola.

Finalment, les plantes dels edificis també van ser diferents de les romàniques. Malgrat que es va conservar, essencialment, la forma de creu llatina, les capçaleres, en lloc de ser semicirculars, es van fer poligonals i la nau central es construïa molt més alta i ampla que les laterals.

L’escultura gòtica:

Les arts plàstiques (escultura i pintura) progressivament van anar independitzant-se de l’arquitectura. Els artistes del gòtic van abandonar el simbolisme i van començar a tendir cap al realisme i la humanització de les imatges, tot i que la temàtica religiosa va seguir sent predominant.

coronation-notre-dame2.GIF

L’escultura gòtica s’utilitzava bàsicament per decorar les façanes de les esglésies. Així, els escultors gòtics, igual que els romànics, representaven sobretot temes religiosos, especialment els temes de Crist crucificat i la Mare de Déu amb el Nen. Igualment, les escultures van continuar tenint una funció educativa. No obstant això, l’escultura gòtica va experimentar canvis importants:

  • Les obres es van anar alliberant de l’adaptació a l’arquitectura i, d’aquesta manera, les escultures exemptes, les que poden ser vistes per tot el seu contorn, van anar adquirint més importància.
  • Les figures es representen de manera més realista i natural; els vestits, les actituds i els gestos dels personatges eren cada cop més detallats. Aquest realisme va originar l’aparició dels primers retrats de nobles i burgesos.
  • Va triomfar la línia corba i les figures van anar adquirint una sensació de moviment.
  • Hi va haver interès per expressar sentiments d’alegria, tristesa, dolor, etc. Per exemple, és habitual trobar la imatge d’un Crist crucificat que pateix, o de la Mare de Déu, contenta, jugant amb el seu fill.
  • Van començar a esculpir-se imatges exemptes que representaven reis o personatges importants de l’època.

D’altra banda, van destacar les portalades de les esglésies i catedrals i els ornaments com ara les gàrgoles (que a la vegada servien per evacuar l’aigua de la pluja que queia a la teulada), els cadirats de cor sobre fusta que decoraven les esglésies i també l’escultura funerària.

Finalment, mentre que la majoria de les escultures romàniques són d’autor desconegut, moltes de les escultures o dels retaules gòtics són d’autors coneguts. Per exemple, a la Península Ibèrica són importants les obres de Pere Joan, Pere Oller, Guillem Sagrera i Gil de Siloé.

La pintura gòtica:

La pintura mural va perdre la importància que havia tingut durant el romànic a gairebé tot Europa, excepte a Itàlia. Els murs van ser substituïts per finestrals molt amplis decorats per rosasses i vitralls i no va quedar lloc per fer-hi les pintures que havien caracteritzat l’anterior etapa.

NRose-Sept07-D4009sAR800.jpg

Rosassa de la catedral de Chartres (segle XII), França.

sainte chapelle.jpg

               Vitralls de la Sainte Chapelle (segle XIII), París.

D’aquesta manera, al principi del gòtic, els exemples més importants de pintura van ser les miniatures que decoraven els llibres sagrats, les cròniques i els relats, així com els vitralls de les catedrals, que estaven fets per pintors.

Més tard, va començar a adquirir importància la pintura sobre fusta, fet que va originar l’aparició dels retaules pictòrics que ocupaven principalment l’absis central del temple, darrere l’altar. Aquests retaules van evolucionar des dels que estaven formats per una sola taula fins als que es componien de diverses peces.

retaule bernat martorell.jpg

Els temes més representats van continuar sent els religiosos (en retaules dedicats a la vida de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants), malgrat que també cal destacar l’aparició dels retrats. Molts nobles i burgesos urbans, quan encarregaven un retrat, volien mostrar el poder que tenien i passar a la posteritat.

A més, la pintura gòtica mostra la preocupació per aspectes nous, com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, la descripció minuciosa i detallista de la vida quotidiana, la representació dels sentiments i una nova valoració de la llum i del color. Així, les característiques més importants de la pintura gòtica van ser la riquesa de colors, l’ús del daurat, la introducció de paisatges de fons, la recerca de realisme i el creixent moviment de les figures.

D’altra banda, al segle XV, en el trànsit cap al Renaixement, els pintors flamencs van iniciar una pintura temàtica profana i marcada per un accentuat realisme.

http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/gotico/gotic.htm

 

Les veus de l’art: L’art romànic

Entre el segle XI i la meitat del segle XII en els regnes feudals de l’occident europeu va anar formant-se un estil artístic comú a tots ells: l’estil romànic. Per primera vegada des de la caiguda de l’Imperi Romà, el territori europeu va quedar unificat per un mateix estil artístic.

La major estabilitat política d’aquest període, els inicis de l’expansió econòmica i l’increment dels contactes entre els regnes cristians (gràcies al peregrinatge i el desenvolupament del comerç) van afavorir aquesta unitat d’estil, tot i que en cada territori va tenir característiques particulars.

L’art del romànic va ser predominantment rural. L’Església era el principal client dels artesans, als quals encarregava la construcció i decoració de petites esglésies en les nombroses viles i pobles de l’època. D’aquesta manera, la religiositat és la característica més important del romànic.

L’objectiu principal de les obres d’art era provocar un apropament dels fidels cap a Déu. Per això, una altra característica fonamental de l’art romànic és l’ús de símbols: tot transmetia un missatge passat pel tamís del cristianisme, des de les formes dels edificis, fins als materials utilitzats o els motius de decoració.

En arquitectura, la influència de la religió es va notar en els tipus d’edificis, perquè els més representatius van ser les esglésies, les catedrals i els monestirs. A les zones rurals també van edificar-se nombrosos monestirs i castells, generalment emmurallats, en els quals vivien i governaven els senyors feudals dels regnes d’occident.

L’escultura i la pintura van ser un complement decoratiu de les construccions arquitectòniques i van adaptar-se al marc en el qual estaven inserides (capitells, timpans, absis, etc.) i la religiositat va estar present en la recerca del sentit espiritual de les coses. El que interessava de debò a l’artista romànic era representar l’essència interior, no la bellesa.

Meister_aus_Tahull_001.jpg

Quant als artistes del romànic, aquests eren considerats com uns simples artesans. En la majoria dels casos ni tan sols se sap el nom dels que feien les obres. Acostumaven a fer una vida de tipus itinerant, és a dir, quan acabaven la feina en un lloc se n’anaven a un altre cercant un nou treball per a poder sobreviure.

L’arquitectura del romànic:

Els principals edificis romànics es construïen en pedra. Al principi, es cobrien amb sostres de fusta, però com que els incendis eren freqüents en aquest període, es va optar per usar la pedra. Per poder cobrir amb pedra els edificis grans, els arquitectes van tornar a utilitzar alguns elements romans, com ara les voltes de canó i les cúpules.

484px-Issoire-saint-austremoine.jpg

Les cobertes descansaven en arcs de mig punt i columnes i pilars molt gruixuts. Però com que les cobertes pesaven molt, va caldre reforçar l’edifici per evitar que caigués. Per això, els arquitectes romànics utilitzaven murs molt gruixuts, reforçaven l’edifici amb contraforts a l’exterior i reduïen tant el nombre com la mida de les finestres. Aquests trets feien que els edificis mostressin un aspecte molt sòlid i compacte i tinguessin poca llum a l’interior.

Els temples solien tenir planta de creu llatina, per recordar la creu en què va morir Jesús. El braç llarg de la creu podia estar compost d’una o diverses naus que acabaven en un absis. El braç més curt rep el nom de creuer o transsepte.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

A les rutes de peregrinatge i a les naixents ciutats van construir-se les primeres catedrals: grans edificis religiosos per a un nucli urbà important. Eren edificis amplis i pesants. Aquesta sensació procedeix de l’amplitud dels murs i l’escassetat d’obertures (portes i finestres), fet que determina l’escassa il·luminació dels interiors.

L’escultura del romànic:

L’exterior i l’interior dels edificis romànics es decoraven amb escultures. A més de decorar, aquestes escultures tenien una funció educativa i religiosa. Com que la majoria de persones no sabien llegir ni escriure, les imatges els ensenyaven els personatges i temes de la religió cristiana. Per això es diu que les esglésies romàniques eren «bíblies en imatges».

Autun_St_Lazare_Tympanon.jpg

Les escultures romàniques s’adaptaven a l’arquitectura. Els artistes allargaven, retorçaven o estiraven les figures per adaptar-les a l’espai que disposaven. D’altra banda, les figures humanes no eren naturalistes i es representaven de manera esquemàtica. A més, els personatges apareixien vestits amb robes rígides que tapaven la major part del cos.

Silos-Duda.jpg

Les escultures estaven pintades amb colors vius. Avui dia, la majoria de les escultures romàniques que podem observar han perdut els colors a causa del pas del temps. Decoraven especialment els capitells i les portalades d’esglésies i claustres, destacant la representació de Crist en majestat (pantocràtor) i les representacions del judici final. També es feien talles de fusta que representaven la Mare de Déu amb el Nen i el Crist Crucificat.

La pintura del romànic:

La majoria dels edificis romànics estaven pintats tant a l’exterior com a l’interior. Però les pintures més importants es reservaven per a l’interior dels temples.

La pintura romànica no era naturalista. Les figures es representaven de manera esquemàtica i en postures rígides. Els colors eren intensos i el contorn de les figures es perfilava amb una línia negra força gruixuda. A més, alguns personatges es dibuixaven molt més grans que la resta, per destacar-ne la importància.

Es pintaven sobretot temes religiosos i no hi apareixien paisatges de fons, es buscava sobretot destacar el missatge que comunicaven els personatges

L’art romànic

http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/romanico/romanic.htm

El monestir de Cluny

El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.

clunyIII_recon_aerial.jpg

Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.

Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.

Cluny_Dehio.jpg

00.- Planta del Monasterio de Cluny

De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.

La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.

El monestir de Cluny

https://www.onogueras.com/romanic/art_romanic.htm

 

 

La guerra freda

La Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat en l’antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica, i que es mantindria des del 1945 fins el 1991. El conflicte entre aquestes dues grans potències no seria només polític, sinó que seria al mateix temps econòmic, ideològic i cultural. Dos conceptes antagònics s’enfrontaven per l’hegemonia al món.

Després de la Gran Depressió dels anys trenta, la guerra va portar la prosperitat als Estats Units. Allunyat el territori nord-americà dels grans escenaris bèl·lics del conflicte, la seva capacitat industrial i tecnològica va esdevenir bàsica per guanyar la guerra a l’Eix. Després d’una dècada de crisi, la guerra va proporcionar als habitants dels EUA el treball, el benestar i la confiança en ells mateixos que necessitaven per sortir de la depressió. La derrota dels totalitarismes feixistes va suposar pels nord-americans un èxit del país i dels seus valors tradicionals: l’esperit emprenedor, l’individualisme, la llibertat d’empresa, la democràcia política… una victòria del liberalisme i el sistema capitalista.

Per la seva banda, la Unió Soviètica, tot i haver sofert la devastació de la guerra en el seu territori i comptar amb grans pèrdues humanes i materials, després de la victòria sobre el feixisme va veure com el seu poder militar resultava reforçat i, a la vegada, guanyava terreny ideològic a Europa. Als ulls del món, en poc més de vint-i-cinc anys, des les runes de la Rússia tsarista s’havia aixecat un gegant internacional que fonamentava la seva influència política i econòmica en l’aplicació dels principis del marxisme.

Aquesta situació va generar un sistema bipolar en el qual cada bloc representava una concepció política, econòmica i ideològica radicalment oposada. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, defensava un sistema polític democràtic, una economia capitalista i una ideologia liberal. Per contra, el bloc comunista, liderat per la URSS, defensava un sistema polític totalitari, una economia planificada i una ideologia marxista. Tanmateix, tots dos blocs no van dubtar a l’hora de donar suports a règims contraris als seus principis ideològics si així aconseguien afeblir el contrari.

Va ser un enfrontament molt tens, sense arribar mai a l’esclat d’una confrontació bèl·lica entre les dues grans potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran cursa d’armaments (en especial, el nuclear) i van adoptar una actitud molt bel·ligerant. Així, les dues grans potències van intentar mantenir la seva seguretat i ampliar les zones d’influència per tots els mitjans disponibles, però evitant el conflicte bèl·lic directe que podia comportar la destrucció mútua. Així, la guerra va quedar localitzada als territoris perifèrics pels quals ambdós blocs intentaven expandir el seu domini.

La tensió entre els blocs va comportar també l’ús del joc brut, de la propaganda hostil contra l’enemic i de l’espionatge, que es justificava per la necessitat de defensar-se de les amenaces del bloc rival. I és que els conflicte que enfrontava els dos Estats més poderosos del planeta anava molt més enllà dels aspectes propis de la política internacional. Tant el govern nord-americà com el soviètic van aconseguir que les societats consideressin el conflicte com a propi arribant a límits malaltissos. Una propaganda desmesurada i simplificadora va comportar la identificació dels “bons” amb els nostres i els “dolents” amb els altres, tot generant persecucions i atacs cap als elements sospitosos de traïdors.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/03/que-va-ser-la-guerra-freda/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/03/que-va-ser-la-guerra-freda/

http://www.buxaweb.cat/dossiers/guerrafreda.htm

 

El feudalisme

A l’Edat Mitjana es va implantar a l’Europa occidental un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme. El sistema feudal tenia l’origen en el desmembrament de l’imperi de Carlemany i en la situació d’inestabilitat provocada per les invasions de diversos pobles. Els monarques, incapaços de defensar el territori, lliuraven les terres a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governaren en nom seu. A l’Europa feudal es va desenvolupar un estil artístic anomenat romànic.

1. EL NAIXEMENT DE L’EUROPA FEUDAL 

1.1 L’imperi de Carlemany.- A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l’Europa occidental i es va proclamar emperador l’any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans. Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats. Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marqués.
1.2 La fragmentació de l’Imperi Carolingi.- A la mort de Carlemany, l’imperi es va desmembrar. L’any 843 els seus successors van dividir l’imperi en diversos regnes. A més, una sèrie de pobles van dur a terme atacs i invasions durant els segles IX i X. Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l’est es van abatre damunt d’Occident.
1.3. Els orígens del feudalisme.- En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, van haver de comptar amb els nobles. Els monarques establiren amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge. Molts dels antics comtes, eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals que repartien entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seues terres (feus) perquè visqueren, governaren i mantingueren un petit exèrcit.

La Revol.lució industrial

La Revolució Industrial designa un conjunt de canvis econòmics (capitalisme), socials (ordre burgès) i tecnològics (màquina de vapor, activitat industrial) que es van produir inicialment a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII i que s’anirà imposant lentament a la resta d’Europa, als Estats Units d’Amèrica i al Japó.

Els avenços tècnics que s’inicien a partir del 1750 van revolucionar les tècniques agrícoles, i van propulsar la producció industrial amb l’aparició de les fàbriques. Aquest procés va estar acompanyat d’un gran creixement demogràfic i la creació de grans nuclis urbans.

Aquesta revolució marca una ruptura en el curs de la història, transformant els éssers humans agricultors i ramaders en manipuladors de màquines accionades per energia.

En un principi es va utilitzar el carbó com a font d’energia per les màquines de vapor de la indústria i el transport, els forns per la producció de ferro i les calderes per escalfar els edificis de les grans ciutats.

Posteriorment el desenvolupament industrial i l’aparició del motor de combustió interna van introduir el consum dels derivats del petroli, gasolines, gasoils i naftes.

A finals del segle XIX es va estendre la producció d’una nova forma d’energia: l’energia elèctrica. Els recursos naturals utilitzats per produir-la van ser el carbó, el petroli, l’energia nuclear, i posteriorment el gas natural.

Per investigar i aprofundir:

http://www.buxaweb.cat/dossiers/revolucioindustrial.htm

https://mnactec.cat/blog/la-dona-al-mon-industrial/category/moviment-obrer/

 

Els origens de Catalunya

Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

1- La Catalunya islàmica

L’any 714, l’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa. Des d’allà va iniciar la conquesta de l’actual territori català, que va ser força fàcil ja que la majoria de poblacions van signar tractats de submissió. n  Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs. La dominació islàmica va ser breu en aquesta zona, per la qual cosa rep el nom de Catalunya Vella. n   En canvi, la zona sud i oest del territori català (limitat aproximadament pels rius Llobregat, Anoia i Segre), que es coneix amb el nom de Catalunya Nova, restà durant quatre segles sota control musulmà: – La població es va islamitzar (va adoptar la llengua àrab i la religió i els costums islàmics). També va introduir els seus avenços agrícoles. – Van créixer les ciutats i se’n van crear de noves, entre les quals van destacar Balaguer, Lleida i Tortosa, les dues últimes convertides en regnes de taifes importants a partir de l’any 1031. – El patrimoni que ha quedat de l’època islàmica és escàs: castells i torres defensives construïts a les zones frontereres, banys àrabs i edificis com la suda de Tortosa.

2- L’origen dels comtats catalans.

Els reis francs, per protegir-se dels musulmans, van crear al llarg dels Pirineus una franja fortificada que s’estenia des de Pamplona fins a Barcelona i que van anomenar Marca Hispànica. La van dividir en comtats i van nomenar comtes per governar-los. n     Entre els segles IX i X, aquests comtes es van anar desvinculant dels reis francs. A l’actual territori català aquest procés es va fer en dues etapes: – El comte de Barcelona, Girona, Urgell i Cerdanya, Guifré el Pelós, va deixar en herència els seus territoris als seus descendents, sense que aquests fossin nomenats pels reis francs. – El 988, Borrell II decidí no renovar el jurament de fidelitat al rei franc perquè li havia denegat l’ajuda per defensar Barcelona dels sarraïns. D’aquesta manera els comtats catalans esdevingueren independents. n      Al segle X els comtes catalans van repoblar els seus territoris, que havien quedat gairebé deshabitats com a conseqüència de les guerres. Van concedir petites parcel·les de terra (alous) als pagesos, que van esdevenir propietaris lliures.

Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

 

  1. Feudalització i expansió dels comtats catalans

La societat catalana va iniciar la feudalització a l’inici del segle XI: – Per protegir els seus territoris dels sarraïns i pel desig d’obtenir rendes agràries, els nobles van obligar els pagesos a lliurar-los els alous. Aquests petits propietaris, a canvi de protecció, es van convertir en serfs. – Els nobles van autonomenar-se barons i van fer aquest càrrec hereditari. – Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, va pactar amb aquests barons per restablir l’autoritat comtal: els va fer vassalls seus i va acceptar el sotmetiment de la pagesia. Les normes d’aquesta societat feudal es van regular en el codi dels Usatges de Barcelona. – També es van fer vassalls de Ramon Berenguer I els altres comtes catalans. Va quedar establerta així l’hegemonia de la casa comtal de Barcelona. n   Amb la caiguda del califat de Còrdova el 1035, els comtes catalans van exigir als musulmans el pagament de tributs (paries) a canvi de mantenir la pau. Però els van anar conquerint territoris: Tàrrega (1056), Agramunt (1078), Balaguer (1105) i Tarragona (1117). n   L’impuls econòmic que van aconseguir els comtats catalans va permetre l’expansió cap a Occitània: es van comprar territoris i també se’n van aconseguir per herència i a través de la unió matrimonial de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.

  1. La formació de la Corona d’Aragó

L’any 1137 es concertà el matrimoni entre Peronella, filla del rei d’Aragó Ramir II, i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, que va esdevenir príncep d’Aragó. El matrimoni no es va produir fins a l’any 1150, quan Peronella tenia catorze anys, i va ser aleshores quan es creà la Corona d’Aragó. n    El fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, Alfons II (a Catalunya, Alfons I el Cast), fou el primer en ser comte de Barcelona i rei d’Aragó. Es va iniciar la dinastia catalanoaragonesa. n      Ramon Berenguer IV va conquerir les ciutats de Tortosa i Lleida. Va continuar l’avanç cap al sud i, el 1153, va capitular Siurana, la darrera ciutat important sota control islàmic al territori català, de manera que va avançar la frontera fins als ports de Beseit i el riu la Sénia. n          Alfons I també va reconquerir territoris als musulmans, en aquest cas a l’Aragó. Va signar amb la Corona de Castella el tractat de Cazola pel qual renunciava a conquerir la taifa de Múrcia a canvi de conquerir les de València, Xàtiva i Dénia.

Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

  1. Els repoblaments i les activitats econòmiques

Al segle XIII es va dur a terme el repoblament de la Catalunya Nova: – Les terres van ser donades als ordes militars i religiosos i als nobles. – Els pagesos que van repoblar les terres ho van fer en condicions de servitud a un senyor. Eren els remences (la remença era el rescat que havien de pagar si volien abandonar la terra) i van estar sotmesos a drets senyorials abusius (mals usos). – Els comtes van atorgar a les ciutats cartes de poblament, que alliberaven els seus habitants de certes servituds. També es van crear ciutats noves. – Es va permetre als sarraïns que ja hi vivien de quedar-s’hi i parlar la seva llengua i continuar amb els seus costums. Se’ls anomenà mudèjars o moriscs. n           A partir del segle XI hi va haver un augment de la producció agrícola: – Es van aplicar millores tècniques i es van ampliar les terres de conreu (artigatges). – Es va poder afavorir el comerç interior i es propicià la creació de fires i mercats rurals. – La vida urbana va poder renéixer: les ciutats van créixer fins i tot fora de les muralles (ravals) i van atreure artesans i comerciants. n     Com a activitat econòmica va destacar la fabricació d’eines i armes de ferro a les ferreries situades al Pirineu, on es treballava amb el mètode de forja anomenat farga catalana. Catalunya, que era un lloc de pas entre Al-Andalus i l’Europa feudal, es va convertir en un enclavament estratègic del comerç.

Per saber-ne més

De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans

https://www.catalunyamedieval.es/altres/breu-historia-de-catalunya/

https://www.mhcat.cat/exposicions/la_memoria_d_un_pais/el_naixement_d_una_nacio

 

Hem deixat enrrere els totalitarismes?

Totalitarisme és el sistema polític en el qual totes les activitats, tots els aspectes de la vida, siguin d’ordre social, polític, econòmic, intel·lectual, cultural o espiritual, estan subordinats als interessos i ideologia dels governants. En aquest règim, drets i llibertats no mereixen cap consideració: pertorben els propòsits del líder.

Qualsevol mena d’oposició o crítica a l’Estat i a la ideologia dels governants és reprimida i titllada de traïció. En els totalitarismes, res es pot posar en dubte; la veu de l’argumentació i de la crítica queda anul·lada davant el poder mediàtic de l’organització totalitària.

El totalitarisme del segle XX es diferencia d’altres formes autocràtiques com el despotisme, l’absolutisme, la tirania o la dictadura. En aquestes, pagant el preu d’abstenir-se de política, és generalment factible viure i treballar amb certa autonomia. Però en el totalitarisme modern aquesta parcel·la d’autonomia o independència no és possible; l’organització fa que tothom depengui completament dels desitjos i obsessions del partit polític i del seu líder.

Els totalitarismes menyspreen i s’oposen a les concepcions liberals i democràtiques de la vida política. És el líder i el partit qui organitza directament tant la vida privada com la vida pública. Tota la societat està subjecta a una organització jeràrquica en la qual, fins i tot els membres del partit que ocupen lloc amb un determinat poder, estan sotmesos a la imprevisible «voluntat del líder»

El control de tots els mitjans de comunicació és fonamental per l’establiment del règim totalitari; amb aquest control, la informació esdevé propaganda i adoctrinament. Per altra banda, es disposa d’una eficient policia secreta que espia i horroritza tota la població, inclosos els que ocupen llocs alts en la jerarquia totalitària. Aquesta policia prova i avalua la fidelitat dels individus: els camps de concentració són la seva imprescindible institució.

3. Actituds que fomenten el totalitarisme

Avui el totalitarisme no és la forma de govern del nostre entorn, però actituds totalitàries sovint rebroten com si les llavors d’aquest perduressin ben arrelades en la nostra societat. Quines actituds totalitàries? Podem preguntar-nos en quina mesura tendeixen al totalitarisme les següents:

  1. Por a la diferència. Els moviments totalitaris no accepten les diferències; els que en manifesten són considerats intrusos que cal marginar o eliminar. La diferència no és entesa com a signe positiu i enriquidor de diversitat. Per què, en determinades circumstàncies, rebrota el racisme?
  2. Rebuig dels desacords. Els desacords són titllats de traïcions: desviacions que s’han d’evitar. Però els desacords, en una societat democràtica, són noves perspectives que poden conduir a noves solucions. Forçar acords no tolerant desacords, és una actitud que fomenta el totalitarisme?
  3. Sospita davant la cultura. S’atribueix a Goebbels, el gran propagandista nazi, la declaració: «Quan sento la paraula cultura, trec el meu revòlver». La cultura, quan comporta una actitud crítica, sempre serà sospitosa pels totalitarismes.
  4. Lèxic pobre i gramàtica elemental. Els textos escolars nazis es construïen amb un lèxic ben pobre i una gramàtica elemental amb l’objecte de limitar els instruments del raonament complex i de la crítica aguda. Quan empobrim el nostre llenguatge, debilitem els recursos que ens poden protegir.
  5. Dubte respecte a la legitimitat dels parlaments. Cercant l’aclamació popular, no el debat, els totalitarismes ben aviat fan desaparèixer tota mena d’institucions parlamentàries.

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/preso/totalita.htm

Per saber-ne més:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/preso/totalita.htm

http://www.buxaweb.cat/dossiers/feixismes.htm

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/3-4-els-totalitarismes-feixisme-i-nazisme/page/3/

 

Origen del moviment obrer.

El moviment obrer es va anar configurant com la resposta de la classe treballadora als problemes provocats per la industrialització i el capitalisme. Mitjançant un llarg procés de lluita, en què es va adquirir la consciència col.lectiva de pertànyer a una classe amb interessos comuns, es van anar manifestant diverses formes de protesta i reivindicació, tant a nivell nacional com a nivell internacional.

Primer d’una manera espontània (ludisme) i després de forma organitzada (sindicats, partits polítics socialistes), els obrers van fer sentir les seves reivindicacions, per tal de millorar les seves condicions de vida i de treball, no gens bones.

Les teories socialites, especialment el marxisme i l’anarquisme, serviran de suport ideològic en la lluita dels obrers contra el sistema burgès, que tant els explotava.

La consciència de classe i l’experiència organitzativa va estendre la idea de crear una organització que mobilitzés els obrers de tots els països per defensar llurs interessos. Naixia l’internacionalisme, que es va concretar en les dues Internacionals del segle XIX.

La industrialització va provocar el sorgiment d’una nova societat, protagonitzada per dues classes socials molt diferents, la burgesia, la classe propietària, i el proletariat, la classe treballadora.

Per investigar:

http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/movimentobrer.htm

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/moviment-obrer/