Arxiu d'etiquetes: Robert Harris

Lectures d’estiu XIV: Cónclave de Robert Harris

General, Lectures d'estiu, Novel·la, , , ,
Portada de l’edició original anglesa. [Font: Bookish.org]

Com deia l’estiu passat, crec que aquesta època vacacional és la millor per anar desgranant lectures de Robert Harris, amb la seva peculiar visió de determinats moments històrics. Podem estar o no d’acord amb el seu peculiar tractament de personatges i contextos socioculturals, amb els elements fantàstics que utilitza en algunes trames o les sorpreses argumentals de vegades prou creïbles. No obstant, en plena canícula no puc renunciar a les sorpreses que sempre em depara la lectura d’aquest autor.

Cartell de la pel·lícula. [Font: Sensacine]

Enguany, com no podia ser d’altra manera, ha tocat Cónclave, que m’ha arribat a les mans en la seva traducció castellana. No em consta que n’hi hagi de catalana. Des de principis d’any que porto sentint opinions sobre la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la i encara no he trobat el moment d’anar a veure-la. Potser millor haver-la llegit i després comprovar el tractament audiovisual que se n’ha fet. Normalment em deixa insatisfeta la reducció de detalls, matisos i fins i tot personatges i trames, que imposen les limitacions del llenguatge audiovisual. A més sempre em sento traïda perquè la tria del director no s’adiu amb la visió que me n’havia fet com a lectora. Reivindico el dret que hi hagi tantes versions d’una novel·la com lectors. Sigui com sigui, les amistats que l’han vist coincideixen que en general és un bon film, però amb un final poc creïble. Doncs precisament això és el que jo destacaria de la novel·la: realista o no, el final m’ha sorprès i això té mèrit amb una lectora compulsiva com jo, que se les veu a venir totes. Bé per tu, Robert!

Font: Catalunya diari

Literatura, cinema…, però és clar, la realitat s’imposa i resulta que el dia 21 d’abril del 2025 a les 7:35 se’ns comunica la mort als 88 anys del papa Francesc a la residència Santa Marta, víctima d’un ictus. I els mitjans de comunicació s’omplen de la terminologia llatina pròpia d’aquests moments de traspàs del poder papal, i a l’institut les profes de clàssiques ens plouen un munt de mostres de pervivència per aclarir, que tot i no ser de llatí clàssic, sinó eclesiàstic, no podem desaprofitar.

Evidentment, la novel·la està farcida de termes llatins, ja que la litúrgia d’aquest moments tan solemnes n’està plena, i fins i tot hi ha un moment en què els patriarques conservadors defensen el retorn del llatí com a  llengua franca davant del guirigall de llengües de cardenals vinguts de tots els racons de la terra. Lluny de mi està recolzar aquestes posicions ni cap altra, com a defensora de la riquesa que suposa la pluralitat lingüística, però si més no com a lingüista, m’he fixat en aquest moment de la narració.

Fem un recull de les expressions més rellevants de tot aquest procés i a veure si en sabeu la traducció literal i el seu significat en el marc de la litúrgia catòlica.

  • Els mitjans de comunicació destacaven que la darrera actuació pública del papa Francesc va ser la benedicció Urbi et Orbi.
  • El procés d’elecció del nou pontífex s’anomena conclave, que ve del llatí cum clave. (Per cert, a la traducció castellana que jo vaig llegir, aquesta explicació etimològica que fa un dels personatges està mal escrita.)
  • Quan tots els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina per votar, el camarlenc exclama Extra omnes!
  • Després d’unes quantes fumates negres, surt finalment la blanca i es comunica als fidels dient Habemus Papam!
  • El cardenal escollit tria el seu nom com a pontífex, primer en llatí i després es tradueix a totes les llengües, però sempre amb numerals llatins. El successor del papa difunt Franciscus (sense numeral perquè és el primer amb aquest nom), és a dir l’actual pontífex, ¿quin nom llatí s’ha imposat i quin numeral li correspon?

Sempre recordaré amb afecte que, arran de la pressió mediàtica suposo, algú de 2n de Batxillerat de Llatí un dia va deixar anar Dominus vobiscum, expressió que va esdevenir la salutació de la classe fins a final de curs, relegant els pobres Avete i Salvete entonats fins aleshores. I ja posats els vaig ensenyar la resposta corresponent: Et cum spiritu tuo. 

TERESA

Lectures d’estiu XII: El despertar de la herejía de Robert Harris

General, Novel·la, ,
Robert Harris [Font: Wikipèdia]

Vaig entrar en contacte amb Robert Harris a partir de novel·les històriques d’època romana com Pompeia i la seva trilogia sobre Ciceró. La primera la vaig llegir en català, perquè era l’edició que em va arribar a les mans, la segona en l’original anglès, per un préstec que em va fer una alumna. Doncs bé, amb la ferma intenció de no deixar passar gaires estius sense llegir alguna novel·la seva, n’he buscat una a ebiblio, ja que la biblioteca del meu poble tanca a l’agost, quin contrasentit, quan la gent té més temps de llegir i sobretot enguany que l’espai s’ha declarat refugi climàtic. Però vaja, sempre ens quedaran els exemplars digitals, i del calàleg que se m’oferia vaig triar la versió en castellà d’El despertar de la herejía disposada a enfrontar-me, segons la informació de la web, a una novel·la històrica ubicada al 1468 en una Gran Bretanya dominada per la fe i el dogma. Canviava d’època històrica, això està clar, lluny de l’Imperi Romà, però convençuda que el gènere era el mateix que el de les obres abans esmentades. Ben aviat em vaig adonar de com n’anava d’errada, que res no era el que semblava. Si a la Trilogia d’Estocolm en veia incapaç de classificar l’obra com a novel·la històrica o negra, aquí la història s’encavalca clarament amb la ciència-ficció i la distopia.

Portada de la traducció castellana de José Serra [Font: Penguin Editorial]
[Font: Enrique Dans]

Per a la lectora que, com jo, s’enfrontava a aquesta narració al més pur estil d’El nom de la rosa, amb un capellà jove enviat a un indret recòndit on havia mort el rector de la parròquia, tot comença a grinyolar quan es troba amb l’esment del plàstic i referències desconegudes en l’època, però que ens fan pensar, per exemple, en la poma d’un iphone d’Apple.

Ai Robert -pensava en la meva inconsciència- què són tots aquests anacronismes? Sort que ben aviat se’ns dóna la clau interpretativa. En aquest món la datació és fa en funció d’una gran apagada del núvol informàtic que va provocar el col·lapse de tot el sistema, per tant, ens troben al segle XV d’un futur on s’ha fet una regressió a la foscor de l’Edat Mitjana.

-Si los antiguos eran tan estúpidos como para comerciar con fichas de aire, no me extraña que se arruinaran.

-Esa forma de dinero les permitía mantener grandes negocios, pero cuando falló todo el sistema los dejó en la más completa ruina. ¡Imagínense despertarse una mañana en la más absoluta pobreza, con unos conocimientos y unas destrezas que no tenían la menor utilidad para luchar por la subsistencia! Todo su mundo estaba basado en cosas imaginarias: simples castilllos en el aire. Y cuando sopló el viento, todo se esfumó.   (Cap. 18)

Fixeu-vos com descriu aquest Apocalipsi informàtic el doctor Shadwell, un erudit de l’heretgia a què fa referència el títol, ja que exerceix d’antiquari, a la recerca de matèrials preapocalíptics que li permetin estudiar aquesta civilització anterior tan avançada tecnològicament. En els nostres temps els arqueòlegs busquen fósils, ceràmiques, vaixells enfonsats…, mentre que els equivalents postapocalíptics, anomenats antiquaris, recullen plàstics, cristall, restes de telèfons, ordinadors… i són perseguits per fer-ho. L’obscurantisme de l’església, que ha tonat a obtenir tot el poder, prohibeix qualsevol actitud que s’allunyi del dogma de fe a la recerca dels coneixements amagats en el passat. Reflexioneu una mica sobre la citació anterior i, sobretot, les frases en negreta: A què deu fer referència amb el terme fichas de aire? Creieu que podem acabar com augura la darrera frase? Què passaria si hi hagués una fallida del sistema informàtic que ens impedís fer gestions amb els nostres aparells? Penseu fins a quin punt depenem de la tecnologia.

Pel que fa a les referències clàssiques, el context imposa moltes mostres de llatí eclesiàstic, però en destacaré dues de mitològiques i una de lingüística.

  • Fairfax, el clergue enamorat, utilitza un refrent mitològic per referir-se a la sensualitat de Lady Durston: “Es Ceres -pensó Fairfax, propenso a esos arrebatos de delirio poético-. Es una diosa de la fertilidad.” (cap. 9). Desenvolupeu aquesta referència mitològica i la següent.
  • El capità Hancock, gelós d’en Fairfax, critica irònicament la participació de de Lady Durston en un experiment, fent un petó a Fairfax per demostrar la transmissió de l’electricitat, desconeguda en aquest món postapocalíptic. ¿A quién tenemos aquí? ¡Pero si son la Venus Eléctrica y su Adonis! (cap. 15)
  • A nivell lingüístic, és significatiu com les paraules relaconades amb els temes prohibits, susceptibles d’heretgia, han desaparegut. Mireu com es refereix Shadwell a un d’aquests conceptes: -[…] creo que formava parte de lo que los antiguos llamaban un “laboratorio”, una palabra que se ha perdido y que procedía del latín laborare “trabajar“.  (cap. 16) Digueu altres paraules en català que provinguin del mateix ètim.

En conclusió, sorpresa inicial, misteri, aventura, romanç i passió conformen aquesta nova proposta de Harris, una entretinguda lectura d’estiu que a la vegada m’ha fet reflexionar sobre el futur de la humanitat, com en el seu moment El planeta dels simis, o més recentment El apagón.

TERESA

Lectures d’estiu XI: Lustrum de Robert Harris

General, Novel·la, , , ,

Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar els personatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.

Sota el títol Lustrum s’hi amaga un best-seller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesuvi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.

El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins  a esdevenir cònsul. Lustrum (octubre del 2009) narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…

Portada de l’edició en anglès.

Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcel·la de poder que els concedeix el sistema republicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així acaba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.

No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el responsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la rereguarda, emparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·lícula Àgora i el seu personatge Davo.

Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!

ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.

Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…

TERESA

Lectures d’estiu VI: Pompeia de Robert Harris

General, Novel·la, , , , , , ,

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original.

Portada de la versió en català.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA