Arxiu d'etiquetes: novel·la històrica

Lectures d’estiu XIV: Cónclave de Robert Harris

General, Lectures d'estiu, Novel·la, , , ,
Portada de l’edició original anglesa. [Font: Bookish.org]

Com deia l’estiu passat, crec que aquesta època vacacional és la millor per anar desgranant lectures de Robert Harris, amb la seva peculiar visió de determinats moments històrics. Podem estar o no d’acord amb el seu peculiar tractament de personatges i contextos socioculturals, amb els elements fantàstics que utilitza en algunes trames o les sorpreses argumentals de vegades prou creïbles. No obstant, en plena canícula no puc renunciar a les sorpreses que sempre em depara la lectura d’aquest autor.

Cartell de la pel·lícula. [Font: Sensacine]

Enguany, com no podia ser d’altra manera, ha tocat Cónclave, que m’ha arribat a les mans en la seva traducció castellana. No em consta que n’hi hagi de catalana. Des de principis d’any que porto sentint opinions sobre la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la i encara no he trobat el moment d’anar a veure-la. Potser millor haver-la llegit i després comprovar el tractament audiovisual que se n’ha fet. Normalment em deixa insatisfeta la reducció de detalls, matisos i fins i tot personatges i trames, que imposen les limitacions del llenguatge audiovisual. A més sempre em sento traïda perquè la tria del director no s’adiu amb la visió que me n’havia fet com a lectora. Reivindico el dret que hi hagi tantes versions d’una novel·la com lectors. Sigui com sigui, les amistats que l’han vist coincideixen que en general és un bon film, però amb un final poc creïble. Doncs precisament això és el que jo destacaria de la novel·la: realista o no, el final m’ha sorprès i això té mèrit amb una lectora compulsiva com jo, que se les veu a venir totes. Bé per tu, Robert!

Font: Catalunya diari

Literatura, cinema…, però és clar, la realitat s’imposa i resulta que el dia 21 d’abril del 2025 a les 7:35 se’ns comunica la mort als 88 anys del papa Francesc a la residència Santa Marta, víctima d’un ictus. I els mitjans de comunicació s’omplen de la terminologia llatina pròpia d’aquests moments de traspàs del poder papal, i a l’institut les profes de clàssiques ens plouen un munt de mostres de pervivència per aclarir, que tot i no ser de llatí clàssic, sinó eclesiàstic, no podem desaprofitar.

Evidentment, la novel·la està farcida de termes llatins, ja que la litúrgia d’aquest moments tan solemnes n’està plena, i fins i tot hi ha un moment en què els patriarques conservadors defensen el retorn del llatí com a  llengua franca davant del guirigall de llengües de cardenals vinguts de tots els racons de la terra. Lluny de mi està recolzar aquestes posicions ni cap altra, com a defensora de la riquesa que suposa la pluralitat lingüística, però si més no com a lingüista, m’he fixat en aquest moment de la narració.

Fem un recull de les expressions més rellevants de tot aquest procés i a veure si en sabeu la traducció literal i el seu significat en el marc de la litúrgia catòlica.

  • Els mitjans de comunicació destacaven que la darrera actuació pública del papa Francesc va ser la benedicció Urbi et Orbi.
  • El procés d’elecció del nou pontífex s’anomena conclave, que ve del llatí cum clave. (Per cert, a la traducció castellana que jo vaig llegir, aquesta explicació etimològica que fa un dels personatges està mal escrita.)
  • Quan tots els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina per votar, el camarlenc exclama Extra omnes!
  • Després d’unes quantes fumates negres, surt finalment la blanca i es comunica als fidels dient Habemus Papam!
  • El cardenal escollit tria el seu nom com a pontífex, primer en llatí i després es tradueix a totes les llengües, però sempre amb numerals llatins. El successor del papa difunt Franciscus (sense numeral perquè és el primer amb aquest nom), és a dir l’actual pontífex, ¿quin nom llatí s’ha imposat i quin numeral li correspon?

Sempre recordaré amb afecte que, arran de la pressió mediàtica suposo, algú de 2n de Batxillerat de Llatí un dia va deixar anar Dominus vobiscum, expressió que va esdevenir la salutació de la classe fins a final de curs, relegant els pobres Avete i Salvete entonats fins aleshores. I ja posats els vaig ensenyar la resposta corresponent: Et cum spiritu tuo. 

TERESA

Lectures d’estiu XIII: Sira de María Dueñas

General, Novel·la, , , , ,

Què va ser primer, el llibre o la sèrie? Us he de confessar que ara mateix no tinc clar si vaig tenir el primer contacte amb el prersonatge de Sira Quiroga a través de la novel·la El tiempo entre costuras de María Dueñas (2009) o l’adaptació televisiva que en va fer Antena 3. Sigui com sigui, és un personatge que em va captivar en els dos formats i tenia desat en un racó plaent de la meva ment, al costat de Penèlope, Nausica o la mateixa Medea, tot salvant les distàncies.

A partir d’aquí he anat fent el seguiment dels altres personatges femenins, tots ells empoderats a la seva manera, que han anat sorgint de la imaginació de l’autora: Misión Olvido (2012); La Templanza (2015) també versionada a televisió per Amazon Prime; i Las hijas del Capitán (2018). A part de l’atractiu d’aquestes dones que s’enfronten amb valor i gosadia a les dificultats de la vida, aquestes novel·les m’han transportat a moments cabdals de la història contemporània, creuant oceans i travessant les fronteres més dispars. A l’apartat de fonts es fa evident que l’autora s’ha hagut de documentar profusament sobre els llocs, entorns, personatges i esdeveniments esmentats.

[Font: Planeta de libros]

Doncs bé, en les meves visites estiuenques a la biblioteca m’he trobat amb una nova publicació de María Dueñas, del 2021, que desconeixia: Sira. Així, a seques, m’assabento del retorn del personatge, adormit a les golfes del meu record; ara com a Sira Bonnard, un enèssim canvi de nom que ja no sorprèn. A ella ja la coneixem, una lluitadora, supervivent nata, però l’entorn històric-geogràfic de la primera part (1947) res no té a veure amb els del primer llibre. Passada la Segona Guerra mundial, el món bullirà pels processos de descolonització a l’Àfrica i a Orient, i la nostra protagonista es troba a Jerusalem sota el Mandat britànic de Palestina. El terrorisme hebreu contra els britànics fins que aquests abandonen el territori, les tensions entre israelians i palestins que desemboquen en guerres inacabables i més terrorisme, ¿us sona tot això? Com som, els humans, que encara no s’han pogut resoldre els conflictes en aquell racó de món? Feu recerca i expliqueu l’estat s’aquesta mateixa zona en l’actualitat.

Del primer capítol d’aquesta 1a part ubicada a l’Orient mitjà, aquí teniu un llatinisme d’àmbit jurídic per desenvolupar. Per contraure matrimoni amb la nostra protagonista, Marcus, l’espia dels serveis secrets britànics, en el seu paper de nuvi “presentó documentación bona fide, un pasaporte diplomàtico a nombre de Mark Bonnard, su verdadera identidad.” (I, 1)

María Eva Duarte de Perón (Evita, popularment) el 1948

A la segona part del llibre trobem el Londres de postguerra, on el vencedors del conflicte han de fer grans sacrifics per superar el desgast i renéixer de les cendres. De fet, el mateix trobem a la tercera part, quan Sira torna a Espanya, on a les penúries postbèl·liques s’afegeixen la censura, la repressió i la manca de llibertat. Els episodis contextualitzats en el nacional sindicalismo del Gran Caudillo se centren en el periple d’Eva Perón, esposa del president d’Argentina, per diferents ciutats d’Espanya el juny del 1947. Continuem repassant la història recent: Quines ciutats va visitar i quin era l’objectiu del viatge? Fes un recull de pel·lícules i musicals a l’entorn d’aquesta dona, que va esdevenir una icona, gairebé un mite heroic, com passa sovint amb els persontages carismàtics que moren joves de manera dramàtica. Ve’t aquí algunes referències clàssiques de diferents àmbits que hi he trobat perquè les desenvolupeu.

  • Sira demana a les modistes d’Evita que li expliquin detalls del seu inacabable vestuari i elles no ho fan fins que “el peluquero dio al final su plácet con una breve inlinación de cabeza.” (III, 43)
  • Alberto Dodero, magnat que organitza el seguici de l’argentina, distribueix el vol de Madrid a Granada de l’expedició i crida a Sira perquè vagi amb ell. Era Alberto Dodero quien me llamaba: como organizador y factótum, andaba repartiendo las últimas órdenes al personal de la embajada que quedaba en tierra. (III, 48)
  • Mireu com se sentia Sira als barris alts de l’Eixample barceloní: Una rara avis, eso era yo en medio de la selecta verbena que marcaba el inicio del verano, la huída de todas esas familias a sus casas en las payas, los bronceados, los helaos, la indolencia. (III, 60)
  • Ja sabeu que al centre de Madrid hi ha dues escultures molt famoses amb referent mitològic. Desenvolupeu la referència i relacioneu-la amb els dos equips de futbol de la capital, a més de posar l’enllaç de la ubicació i una foto de les dues.

Circulábamos casi solos por el paseo de la Castellana […]. Atrás habíamos dejado ya la plaza de la Lealtad y a Neptuno con su tridente, saludamos a Cibeles […]. (III, 46)

  • Les peripècies de Sira en aquesta part recorden molt les intrigues rocambolesques d’El tiempo entre costuras, amb fugides, recerques, amagatalls…, coses d’espies, vaja! En aquest cas s’encarrega de cercar i tornar a la seva propietària la Gran Cruz de Isabel la Católica que Franco havia concedit a Evita i que podria haver comportat una crisi diplomàtica de campionat. La descripció que es fa d’aquesta condecoració evidentment inclou les tres referències clàssiques que conté i que caldria desenvolupar.

[…] sobre las perlas de las puntas, los pequeños brillantes y rubíes, la inscripción Plus Ultra y el esmalte de las columnas de Hércules. Bordeaban el centro del emblema una corona de laurel y una leyenda: […] (III, 51)

Gran Creu d’Isabel la Catòlica [Font: Wikimmedia]

La novel·la acaba en una altra de les ubicacions de la primera entrega, al Marroc, concretament a les ciutats de Tànger i Tetuan, i Sira torna a dedicar-se a la confecció. En aquest cas se’ns presenta un nou personatge femení, carismàtic però a la vegada tràgic, Barbara Hutton, una hereva multimilionària Nord-americana que va passar per set matrimonis i va tenir un final també trist, molt trist. Precisament buscant el palau que aquesta estava restaurant a Tànger el 1948, Sira descriu les principals activitats dels turistes de l’època a la ciutat marroquina, entre les quals un referent ja esmentat abans. Confesso que he hagut de buscar informació del lloc perquè no hi he estat mai, feu-ho també vosaltres i a veure si coincidim. 

Éstos se quedaban en los balnearios de la playa y en las piscinas de los hoteles; como mucho alcanzaban a ver las grutas de Hércules […] (IV, 69)

En fi, crec que no trigarem gaire a tenir la segona temporada de la sèrie televisiva i, tot i que pensava que l’autora pretenia tancar el cercle fent tornar la protagonista als seus inicis, el paràgraf final em fa veure una porta oberta al següent conflicte que va marcar la història de la humanitat: la Guerra freda. Sabeu en què va consistir?

El mundo se preparaba para una guerra heladora y por él necesariamente habríamos de transitar unos y otros, entre costuras o entre ondas. (Epíleg)

No creieu que amb aquestes paraules finals la trilogia està servida? De fet, al final de l’entrevista que segueix l’autora no hi tanca la porta.

Lectures d’estiu XII: El despertar de la herejía de Robert Harris

General, Novel·la, ,
Robert Harris [Font: Wikipèdia]

Vaig entrar en contacte amb Robert Harris a partir de novel·les històriques d’època romana com Pompeia i la seva trilogia sobre Ciceró. La primera la vaig llegir en català, perquè era l’edició que em va arribar a les mans, la segona en l’original anglès, per un préstec que em va fer una alumna. Doncs bé, amb la ferma intenció de no deixar passar gaires estius sense llegir alguna novel·la seva, n’he buscat una a ebiblio, ja que la biblioteca del meu poble tanca a l’agost, quin contrasentit, quan la gent té més temps de llegir i sobretot enguany que l’espai s’ha declarat refugi climàtic. Però vaja, sempre ens quedaran els exemplars digitals, i del calàleg que se m’oferia vaig triar la versió en castellà d’El despertar de la herejía disposada a enfrontar-me, segons la informació de la web, a una novel·la històrica ubicada al 1468 en una Gran Bretanya dominada per la fe i el dogma. Canviava d’època històrica, això està clar, lluny de l’Imperi Romà, però convençuda que el gènere era el mateix que el de les obres abans esmentades. Ben aviat em vaig adonar de com n’anava d’errada, que res no era el que semblava. Si a la Trilogia d’Estocolm en veia incapaç de classificar l’obra com a novel·la històrica o negra, aquí la història s’encavalca clarament amb la ciència-ficció i la distopia.

Portada de la traducció castellana de José Serra [Font: Penguin Editorial]
[Font: Enrique Dans]

Per a la lectora que, com jo, s’enfrontava a aquesta narració al més pur estil d’El nom de la rosa, amb un capellà jove enviat a un indret recòndit on havia mort el rector de la parròquia, tot comença a grinyolar quan es troba amb l’esment del plàstic i referències desconegudes en l’època, però que ens fan pensar, per exemple, en la poma d’un iphone d’Apple.

Ai Robert -pensava en la meva inconsciència- què són tots aquests anacronismes? Sort que ben aviat se’ns dóna la clau interpretativa. En aquest món la datació és fa en funció d’una gran apagada del núvol informàtic que va provocar el col·lapse de tot el sistema, per tant, ens troben al segle XV d’un futur on s’ha fet una regressió a la foscor de l’Edat Mitjana.

-Si los antiguos eran tan estúpidos como para comerciar con fichas de aire, no me extraña que se arruinaran.

-Esa forma de dinero les permitía mantener grandes negocios, pero cuando falló todo el sistema los dejó en la más completa ruina. ¡Imagínense despertarse una mañana en la más absoluta pobreza, con unos conocimientos y unas destrezas que no tenían la menor utilidad para luchar por la subsistencia! Todo su mundo estaba basado en cosas imaginarias: simples castilllos en el aire. Y cuando sopló el viento, todo se esfumó.   (Cap. 18)

Fixeu-vos com descriu aquest Apocalipsi informàtic el doctor Shadwell, un erudit de l’heretgia a què fa referència el títol, ja que exerceix d’antiquari, a la recerca de matèrials preapocalíptics que li permetin estudiar aquesta civilització anterior tan avançada tecnològicament. En els nostres temps els arqueòlegs busquen fósils, ceràmiques, vaixells enfonsats…, mentre que els equivalents postapocalíptics, anomenats antiquaris, recullen plàstics, cristall, restes de telèfons, ordinadors… i són perseguits per fer-ho. L’obscurantisme de l’església, que ha tonat a obtenir tot el poder, prohibeix qualsevol actitud que s’allunyi del dogma de fe a la recerca dels coneixements amagats en el passat. Reflexioneu una mica sobre la citació anterior i, sobretot, les frases en negreta: A què deu fer referència amb el terme fichas de aire? Creieu que podem acabar com augura la darrera frase? Què passaria si hi hagués una fallida del sistema informàtic que ens impedís fer gestions amb els nostres aparells? Penseu fins a quin punt depenem de la tecnologia.

Pel que fa a les referències clàssiques, el context imposa moltes mostres de llatí eclesiàstic, però en destacaré dues de mitològiques i una de lingüística.

  • Fairfax, el clergue enamorat, utilitza un refrent mitològic per referir-se a la sensualitat de Lady Durston: “Es Ceres -pensó Fairfax, propenso a esos arrebatos de delirio poético-. Es una diosa de la fertilidad.” (cap. 9). Desenvolupeu aquesta referència mitològica i la següent.
  • El capità Hancock, gelós d’en Fairfax, critica irònicament la participació de de Lady Durston en un experiment, fent un petó a Fairfax per demostrar la transmissió de l’electricitat, desconeguda en aquest món postapocalíptic. ¿A quién tenemos aquí? ¡Pero si son la Venus Eléctrica y su Adonis! (cap. 15)
  • A nivell lingüístic, és significatiu com les paraules relaconades amb els temes prohibits, susceptibles d’heretgia, han desaparegut. Mireu com es refereix Shadwell a un d’aquests conceptes: -[…] creo que formava parte de lo que los antiguos llamaban un “laboratorio”, una palabra que se ha perdido y que procedía del latín laborare “trabajar“.  (cap. 16) Digueu altres paraules en català que provinguin del mateix ètim.

En conclusió, sorpresa inicial, misteri, aventura, romanç i passió conformen aquesta nova proposta de Harris, una entretinguda lectura d’estiu que a la vegada m’ha fet reflexionar sobre el futur de la humanitat, com en el seu moment El planeta dels simis, o més recentment El apagón.

TERESA

Lectures d’estiu XI: Lustrum de Robert Harris

General, Novel·la, , , ,

Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar els personatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.

Sota el títol Lustrum s’hi amaga un best-seller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesuvi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.

El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins  a esdevenir cònsul. Lustrum (octubre del 2009) narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…

Portada de l’edició en anglès.

Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcel·la de poder que els concedeix el sistema republicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així acaba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.

No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el responsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la rereguarda, emparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·lícula Àgora i el seu personatge Davo.

Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!

ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.

Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…

TERESA

Lectures d’estiu VI: Pompeia de Robert Harris

General, Novel·la, , , , , , ,

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original.

Portada de la versió en català.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Lectures d’estiu X: Trilogia d’Estocolm de Niklas Natt och Dag

General, Novel·la, , , , , ,

1793, 1794, 1795 conformen la Trilogia d’Estocolm de l’escriptor suec Niklas Natt och Dag.  Es tracta d’una saga de novel·la negra ambientada al segle XVIII, en el convuls estat d’inestabilitat política arran de la mort del rei Gustau III de Suècia i els aires de revolta de la Revolució Francesa bufant de lluny.

Niklas Natt och Dag, al Hay Festival Segovia 2021. © Kiefer Lee [Font: Vanity Fair]

En una Estocolm bruta, pobre, desesperançada, Natt och Dag situa uns pesonatges també foscos, assimilats amb l’aire d’una ciutat que obre la porta a la violència, l’alcoholisme, la prostitució, la infància maltractada… Mickell Cardell, un veterà de guerra sense cap al·licient a la vida i l’Anna Stina Knapp, supervivent de mil destrets malgrat la seva curta edat, són els protagonistes de les tres entregues, perfectament complementats amb els germans Winge, Cecil a 1793 i Emil a 1794 i 1795, que són en realitat dues cares d’una mateixa entitat. Cardell amb la seva força i els Winge amb la seva intel·ligència formen un tàndem difícil d’oblidar, que contrasta amb la feminitat empoderada de Stina.

Vist aquest entorn degradat i pervertit, és difícil trobar confiança, innocència o bondat, en tot cas petites pinzellades d’humanitat en alguns individus, però els malvats són capaços d’una perversitat inimaginable, inconcebible per injustificada i mancada de penediment i remordiment. En podríem citar noms propis com Petter Pettersson, el sàdic alcaid de la presó femenina; Tycho Ceton, disposat a preparar els espectacles i entreteniments més criminals; o Magnus Ullholm, el canalla cap de la policia, però els representants del la maldat més descarnada té un nom col·lectiu: els Eumènides.

1795. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

Al primer volum de la trilogia se’ns explica l’origen mitològic d’aquesta germandat d’homes poderosos i degenerats que cerquen diversió, plaer i luxúria en accions i espectacles cada vegada més cruents i perversos. Feu una recerca i expliqueu qui són aquestes divinitats menors femenines, per intentar relacionar-ho amb amb aquest col·lectiu de degenerats que porta el seu nom. I posats a fer, com que al darrer volum es canvien el nom per els Bacants, feu el mateix amb aquests altres personatges de la mitologia grega i digueu quina d’aquestes divinitats està representada en la portada que teniu a continuació.

 

1794. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

El segon lliurament de la sèrie té un referent mitològic encara més rellevant, el joc del Minotaure a què els germans Winge, dos nois i una noia, eren sotmesos petits. Aquesta mena de fet i amagar,  que tant els capficava, acaba esdevenint el fil conductor de la peripècia vital de l’Emil, perdut en el Laberint de la seva ment malalta poblat dels fantasmes familiars. Analitzeu també aquesta referència mitològica en relació amb l’element argumental que us he descrit i identifiqueu la il·lustració de la portada.

A part d’aquestes referències clàssiques substancials, en els tres llibres se n’hi poden trobar moltes més, d’àmbits diferents. Vet aquí aquí algunes. 

  • En Ceton presenta el seu assistent dient: “Us presento en Louis Jarrick, el meu capatàs i factòtum.” (1794. I cap. 11). Sobre el mateix Ceton un personatge n’explica el següent: “No va trigar gaire a fer que el consideressin persona non grata a tot arreu.” (1794. I cap. 13). Analitzeu els llatinismes i interpreteu les frases.
  • Magdalena Rudenschöld explica els seus secrets de seducció a l’Anna Stina, entre ells aquest: “De primer espígol, canyella, bergamota, i al fons la nota del noble ambre. En diuen acqua mirabilis. Aquest perfum feia embogir el meu Gustav.” (1794. III cap. 21)  En aquest cas, més que un llatinisme és un terme directament en llatí, traduïu el nom del perfum i relacioneu-lo amb les propietats descrites.
  • L’Hedvig Winge reconeix els greuges comesos contra el seu germà Emil i li demana perdó. Així segueix la conversa (1794. IV cap. 11). Identifiqueu l’expressió llatina, autor i obra, i interpreteu-la en el context.

-Només volies el meu bé.

–Facilis descensus Avernis.

-Virgili?

-Et vaig fer mal. Ara et demano perdó.

  • L’Ullholm excusa l’Edman, a qui una tos empipadora impedeix de parlar (1795. Pròleg II). Aquí una altra referència mitològica que cal desenvolupar, igual que les dues següents.

-El senyor secretari, malauradament, s’ha quedat sense veu aquests dies. La salut ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. […]

  • En Bolin, estremit de plaer per la previsió d’un nou espectacle cruel i salvatge preparat pel Tycho, li diu (1795. II cap. 2):

-Esperarem que les muses se t’apareguin.

  • En Tycho intenta provocar en l’Anna aversió envers en Mickel, que n’està enamorat a la seva manera: És massa vell per a tu, i ell mateix ho sap, però si algú pot pertorbar la ment d’un home és Cupido, que dispara les fletxes amb els ulls embenats. (1795. IV cap. 10)
  • Cap al final de la trilogia, les forces de l’ordre fan una batuda pels barris més degradats de la ciutat, que irònicament tenen noms mitològics. Definiu cadascun d’aquests personatges mítics, però en aquest cas no val la pena buscar-hi la relació, simplement en aquests carrers bruts i tristos és un joc introduir-hi aquests ressons clàssics. […] per l’amuntegament de cases i portals dels blocs de Faetó, Pigmalió, Cefeu i Cassiopea, […] (1795. III cap. 15)
  • Igual que al segon volum, cap al final del tercer també hi trobem una locució llatina, aquesta vegada no literària, sinó de ressons matemàtics. Identifiqueu-la i interpreteu-la en el context. En Bolin especula amb un altre membre dels Eumènides sobre els motius d’en Tycho Ceron per imaginar i crear terribles i inhumans espectacles, i n’exposa la conclusió: El que la majoria de nosaltres busquem és el plaer de la vida, però per a en Tycho el que és interessant és la mort. Quod erat demonstrandum. (1795. IV cap. 26)

En fi, no sé dir-vos exactament si és novel·la històrica negra o una novel·la negra històrica, però la veritat és que la prosa de Natt och Dag, amb els misteris, la violència, l’extrema crueltat i el transfons d’una Suècia en crisi, manté ben enganxat el lector, com a mínim amb mi ho ha aconseguit.

TERESA

Ella d’Esparta i jo d’Atenes

Creació, , , , , , , ,
File:Young Spartans National Gallery NG3860.jpg
Joves espartans fent exercici, Edgar Degas cca. 1860, National Gallery

Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.

-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte. 

-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.

File:Pyxis Peleus Thetis Louvre L55 by Wedding Painter.jpg
Píxide atenesa, cca 470aC, Museu del Louvre

-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.

-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:

“Estimada Alícia, 

sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.

T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”

Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.

-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.

-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.

Lídia Silveira (1r de batxillerat)

El valor de una simple manzana

Creació, General, , ,

El títol d’aquest article és el nom d’una petita narració que he realitzat, conté 12 capítols narrats per Calístrata, la protagonista principal.

Aquí estem a l’autocar per anar a Tàrraco.

La idea d’aquesta narració va començar amb preguntes. S’acostava la sortida a Tarragona, llavors em vaig preguntar “com seria jo, si no visqués en aquesta època d’ara?”. Després vaig començar a pensar i pensar, a fer-me preguntes d’aquest tipus i a investigar com era la vida en l’època romana o diferents èpoques. Vaig arribar a la conclusió, que (personalment), no podria viure amb el tipus de regles i situacions de masclisme on la dona no té cap poder, (que en alguns casos se segueixen veient). Així que vaig pensar “Com haurà viscut una persona a la qual no agrada seguir les regles? Tindria por?”. Llavors vaig voler crear un personatge amb aquestes característiques i més, però volia agregar emoció, un motiu pel qual trencar les regles i vaig pensar en alguna cosa per la qual cosa tots o la majoria hem fet alguna cosa estranya i per la qual tots hem o hauríem de passar: l’amor. Vaig aquesta idea a la Teresa, i ella em va donar el vistiplau.

A la part superior dreta, l’aqüeducte vist des de dalt. A la part superior esquerra, l’aqüeducte vist des de baix. A la part inferior dreta, una font ubicada al passeig de la muralla. A la part inferior esquerra, una maqueta de Tàrraco. Tots aquest llocs són esmentats a la narració.

El següent pas va ser pensar en la trama, en com succeiria tot, com acabaria i com ordenar els esdeveniments. Vaig començar imaginant petites converses, moments i pensaments, tant de Cayo com de Calístrata. Després, estant a Tarragona, en aquells llocs esmentats en la narració, vaig començar a imaginar més i més coses. Així que anava escrivint el que se’m passava pel cap i després vaig anar descartant coses i ordenant-les de manera lògica.

Vaig continuar creant els personatges, escrivia coses que pensaven, el seu passat, fins al més mínim detall, encara que no ho esmentés. Mentre escrivia, buscava la informació que necessitava sobre l’època per evitar els anacronismes.

Vaig tenir alguns problemes per trobar informació, sobretot amb les togues, ja que eren moltes i no trobava dues pàgines que en diguessin el mateix. També vaig poder comprovar la transcendència dels errors argumentals relacionats amb l’època, ja que vaig cometre una incongruència històrica i per aquest petit error, vaig haver de reestructurar part de la trama i, de vegades, no sabia com continuar narrant o em quedava pensant què afegir. En aquests casos vaig rebre ajuda d’una gran amiga, que m’animava, em suggeria escenes, converses…, i la seva ajuda va ser molt important per poder lliurar la narració a temps.

Personalment, va ser un repte fer aquesta narració, perquè tenia un termini de lliurament i mai havia escrit sobre una època passada, i si ho feia, havia de seguir totes les regles d’aquesta època i no podia canviar o afegir coses.

Aquí la teniu  perquè pugueu llegir-la. Fabulam vobis ago!

Totes les imatges: Lucía Nieto i Marta Ucero

Paula Torres 4ESO