El curs 17-18 l’alumnat de Llatí es va enfonsar en la lectura d’obres amb referències clàssiques. Després de comentar articles de cursos anteriors en què els companys presentaven la seva experiència lectora, van anar a la recerca d’una de nova, van fer-ne la fitxa i van llençar-se a la seva lectura. Finalment van fer creacions inspirades en ella: una conversa radiofònica entre la protagonista d’Odessa i el món secret dels llibres, i el de l’Heroi perdut, titelles de paper (Helena i la guerra de Troia), unbooktrailer (El sueño de Roma), muntatges audiovisuals (Safo de Lesbos: el somriure d’Afrodita)…
Aquí teniu el recull que van fer de les fitxes dels llibres que van llegir.
Aprofitem la seva feina per endinsar-nos en el món de la literatura amb referències clàssiques.
Escolteu i visioneu amb atenció les recreacions i comenteu-les. Què podeu destacar de cadascuna? Us semblen originals? Creieu que són atractives per fomentar la lectura de l’obra en qüestió?
Repasseu el recull de fitxes, comenteu els diferents tipus de lectures s’hi presenten i destaqueu-ne 5 de diferents per algun motiu.
N’heu llegit algun? O potser n’heu vist l’adaptació cinematogràfica? us havíeu adonat de les referències clàssiques que s’hi amagaven. Com més n’analitzeu, més enriquireu el comentari.
En aquest article es ressenya el llibre Mitos griegos (Mites grecs, Ελληνικοί μύθοι, o GREEK MYTHS) de Maria Angelidou (Nauplion, 1940 – Atenes, 2004); amb il·lustracions de Svetlin i traducció del grec al castellà de Miguel Tristán, editat per Cucaña i Vicens Vives a l’any 2008, tracta sobre els mites grecs de l’antiguitat. Està organitzat en 14 contes breus que funcionen com capítols independents en què s’explica un mite grec. L’extensió dels contes varia entre les 5 i 10 pàgines, i vénen amb una il·lustració per mite.
Portada del llibre. [Font: amazon.es]Imatge de l’autora, Maria Angelidou. [Font: www.flickr.com ]
Aquestes narracions son de mitologia clàssica grega, i al mateix moment que entretenen, ens ensenyen didàcticament les antigues creences del lloc. Els grecs s’explicaven així el sentit dels fets, és a dir, donaven una raó a les seves desgràcies o símptomes de la mateixa natura, ja que els déus anaven relacionats amb la naturalesa i els sentiments de les persones. Presenten comportaments molts humans com la passió, l’egoisme, l’ambició, l’avarícia o l’egocentrisme. L’explicació dels mites deixa molt clara la història i la idea del mite que se està llegint. Són aquelles velles històries que els pares dels nostres avis, els nostres avis i ara pares ens expliquen en forma de contes abans d’anar a dormir; històries que han anat des de les èpoques més passades, fins al dia d’avui. Dins d’aquest llibre podrem trobar un extens repertori dels déus més poderosos, herois històrics, deesses i criatures mitològiques, com les nimfes.
El llibre consta de 14 mites diferents. A mi, personalment m’han interessat mites com:
El mite de la caixa de Pandora tracta sobre Pandora, que segons la mitologia grega, va ser la primera dona creada per Zeus. Era perfecta. Tenia totes les virtuts que podia tenir una dona: cosia, cantava, era bonica… Però Zeus també va posar-li el pitjor dels defectes: LA CURIOSITAT. Tot seguit, va entregar-li una caixa, que contenia tots el mals per acabar amb la humanitat, però Pandora no sabia què hi havia dins de la caixa, i quan Zeus li va entregar, va dir-li que no l’obrís mai per res del món. Amb el temps la curiositat es va apoderar d’ella, llavors va acabant obrint la caixa i tots el mals que eren tancats dins van sortir al món dels humans.
Apol·lo era el déu de la poesia i la música, que va conèixer Dafne, una nimfa filla del riu Peneu.
Quan Apol·lo, amb el seu gran arc i les seves fletxes acabava de matar la serp Pitó, es va trobar amb Eros, el déu de l’amor (potser heu sentit parlar-ne com a Cupido), que era d’una aparença jove, un nen amb un arc i fletxes de les quals Apol·lo es va mofar, i aquest va llançar-n’hi una, de manera que es va enamorar boja i profundament de Dafne. Ella intentava evitar-lo i escapar d’Apol·lo, perquè no volia casar-se mai ni tenir fills. Dafne va demanar ajut al seu pare, el riu Peneu, el qual la va convertir en un arbre del llorer. Per aquest motiu, Dafne significa llorer en grec.
Ulises y el caballo de Troya.
“L’entrada del cavall a Troia”. Tiepolo (1773). National Gallery de Londres [Font: wikimedia commons]
Els grecs van fer la guerra amb Troia, durant 10 anys, fora de casa, a les portes de la ciutat de Troia sense conseguir entrar-hi. En tot exèrcit, hi ha un soldats enginyosos i aquest era Ulisses, el rei de la petita illa d’Ítaca, i com tot rei, tenia els seus defectes, era llest i mentider, però també valent i tenaç.
Ulisses buscava una estratègia per entrar, fins que la deessa Atena, amb un cop d’aire va proposar-li la idea per conquistar, per fi, Troia.
Havia de fer creure als Troians que els grecs havien marxat; cap dels troians sabia el motiu, però tots i cadascun d’ells ho celebraven. Llavors, entre les tendes buides, es veia una gran figura, a la qual el rei de Troia, Príam, es va apropar quan va veure que era un simple cavall de fusta enorme pintat de color groc brillant i certes parts de color vermell encès, amb maragdes com a ulls, marbre a les cadenes i bronze. Sota el cavall, hi havia un cartell que deia: “Aquest regal dels grecs és una ofrena dedicada a Atena, per tornar sans a casa.”
Els troians pensaven que estava malament deixar fora de la ciutat una ofrena a una dea, i van decidir portar l’escultura dins de la ciutat, al temple d’Atena, tot i que la filla del rei, Cassandra, tenia males vibracions i sospitava que era una trampa però ningú no va fer-ne cas , i de sobte, es va escoltar la veu d’Ulisses, que donava l’ordre de baixar del cavall i atacar.
La destrucció predominava a Troia. Els grecs van cremar portes de temples, cases, i mataven tothom, fins i tot el rei Príam.
Els grecs eren feliços, per fi podrien anar-se’n a casa i estar amb les seves famílies.
Espero que us hagi agradat aquesta mini-presentació del llibre, i si voleu saber-ne més, us deixo una pàgina web on podreu comprar-lo. Us animo també a explicar algun altre mite clàssic que conegueu, a veure si entre els meus tres i els dels vostres comentaris en fem un bon recull.
Quin plaer, a l’estiu, tenir temps per llegir, per explorar nous universos, nous mons que el tràfec del dia a dia no ens deixa recórrer la resta de l’any. Per a mi, el més agradable és llençar-me a l’aventura sense tenir res planificat, triar un llibre en què mai havia pensat, un autor per descobrir, i llençar-me a al vertigen del desconegut.
Com a fan d‘Isabel Allende, sempre miro d’estar al dia de les seves novetats o d’aquella novel·la seva que encara tenia pendent, però enguany la recerca sobre aquesta autora m’ha portat una altra escriptora xilena, Marcela Serrano, nou anys més jove però amb una experiència vital similar. La seva darrera novel·la, La Novena (2016), reprèn els temes de la repressió, l’exili, la dictadura xilena, però com a escenari per a un munt de sentiments, el regust amarg de la traïció sobretot. Novel·la de dones, de generacions que se succeeixen i perduren a través del seu llegat, amb un jove estudiant d’esquerres com a convidat especial.
En tractar-se d’un relat en què els llibres i la lectura adquireixen un paper cabdal, no hi falten les referències clàssiques, però també els llatinismes i els aforismes. Us n’he seleccionat alguns. Comenteu el seu significat al fragment i si es troba aLlatinismes “in situ”,enllaceu-lo; si no, podeu utilitzar-lo per fer-ne una entrada nova.
A la Segona part (Una carta), Amelia utilitza per se i a posteriori en la carta on descriu el seu captiveri a la seva amiga Sybil.
Yo, que he sostenido que la felicidad per se no existe, caí en la cuenta de que la suma de momentos felices juega un papel mayor del que yo imaginaba frente al trauma.
Entenderás, Sybil, que estos pensamientos estructurados son a posteriori.
A la Tercera part. Inglaterra, hasta fines del siglo XX, Miguel Flores, frisós que arribi el cap de setmana que ha de passar a York amb Sybil, diu: El feriado largo estaba ya ad portas.
A la Quarta part. La Novena, de tornada a Xile, Miguel conversa amb Mel, la filla d’Amelia, sobre els canvis que hi ha hagut en el camp de les comunicacions: El trabajo debía realizarse in situ, nada de virtualidad, nada de pensamiento o inventiva subida a la nube.
Aquí ho deixo, per continuar el fil d’una altra troballa casual que se m’ha presentat en forma de recomanació de l’Amèlia, mestressa de la hisenda La Novena, al jove Miguel Flores, durant les converses que mantenen sobre literatura i política. Es tracta de la novel·la Mary Barton(1848) d’Elisabeth Gaskell, una escriptora anglesa del segle XIX que ens deixà el retrat de la vida de les classes més humils en el seu temps. En l’obra esmentada deixa palesos els grans contrasts entre els propietaris i els obrers de la industrial ciutat de Manchester, amb les inevitables tensions, disturbis i revoltes que hi van tenir lloc. Desconeixia aquesta autora, però no pot ser casual que fos la biògrafa de Charlotte Brontë, autora del la coneguda i cinematogràfica Jane Eyre (1847), així com de dos dels llibres que porto llegits aquest agost, The professor (1856) i Villette (1853).
Coneixeu alguna d’aquestes autores? N’heu llegit alguna obra o n’heu vist una adaptació cinematogràfica?
Quin bé de Déu de dones escriptores i de dones fictícies protagonistes de les seves creacions! I això que per a totes elles no va ser fàcil desenvolupar la seva vocació literària. però això ja és una altra història…
Font: Niños espartanos. Nom de l’article: La educación espartana
“Agafa bé l’escut”. “Pren una espasa més gran”. “Això és un cop de puny?” i un seguit de rialles. No, absolutament no ho és. Digueu-me espartans, els grans guerrers, com puc jo, un nen, donar un cop de puny. I menys al meu amic, ell que ha sigut com un germà des de ben petit. Com puc jo, ni tan sols pensar a fer-li mal.
No, definitivament no ho faré.
Passo els dies intentant amagar-me darrere els grans escuts. A vegades ni tan sols fan cas de la meva absència, però quan ho fan els càstigs són molt severs, no hi ha un tros de pell sense cap cicatriu o ferida. Però ells no ho entenen, no sóc un gran guerrer, com el meu estimat pare, mort en combat, un gran capità que va comandar grans hosts. No vull aquest destí.
Ja ha passat quatre anys des que vaig ingressar a l’escola. L’Alcibíades, el meu enyorat amic, ara ja no se’n deu recordar, de mi. S’ha convertit en l’aprenent més famós, un espartà disposat a fer de tot. Com aquell hivernal dia, tenia tanta gana que vaig decidir robar
alguna cosa per portar-me a la boca, amb tanta mala sort que el meu Irén em va enxampar. Vaig ser portat al bosc, sota un gran arbre, vaig ser amarrat a una cadena i vaig escoltar con l’Irén deia a l’Alcibíades que ell havia de ser el primer en apallissar-me. Ho va fer. Al cinquè cop vaig caure desmaiat pel dolor, però això no va fer que ell s’aturés, ho entenc, no li guardo rancor, si no hagués continuat, segurament hagués estat ell el següent. Després em van tancar a la cel·la més profunda.
Mentrestant continua passant el temps, que em té atrapat, indefens, totalment sol davant d’aquest atroç món. Tancat en una cel·la, on els dies i les nits s’uneixen, sense que pugui diferenciar-los. Ho tinc clar, desnerit com estic, no crec que pugui aguantar gaire més, sento com la mort cada vegada està més a prop. Si us plau, déus, no em deixeu patir tant, porteu-me al regne d’Hades.
De cop s’obre la porta, una feble claror es filtra, no puc reconèixer la figura de l’home que es troba a l’altra banda, però és alt i corpulent com ningú. “Estàs bé?” com que no li contesto, s’aproxima i em porta en braços cap a fora, on torno a sentir un altre cop el vent, tan lleuger com el recordava. Amb la llum de la lluna vaig saber qui era, Alcibíades em portava menjar i beguda, vaig menjar tan de pressa com vaig poder. Després el vaig mirar, els seus bondadosos ulls en tornaren la mirada per un segon, després es va posar dret donant-me l’esquena: “Vinc a ajudar-te perquè fugis d’aquí, et consideren mort i no trigaran a baixar i comprovar-ho. Així que t’ho prego, germà meu, vés-te’n tan lluny com les teves cames t’ho permetin”. Dit això em va ajudar a incorporar-me, em va donar un sac amb provisions i es va acomiadar amb una forta abraçada.
Amb llàgrimes als ulls vaig deixar Esparta i vaig vagar pels camps, ara era hora de dir adéu a la que havia estat la meva terra i començar de nou.
Font: Leugimfigueroa Nom de l’article: Lugares misteriosos en el bosque
Recordo que quan era petita, el meu pare Arquelau, que era filòsof, m’explicava les gestes d’Odisseu relatades per Homer en l’Odissea o, el meu poema homèric preferit, la Ilíada. Com que la meva mare va morir quan vaig néixer, mai l’he poguda conèixer.
Un dia, quan tenia quinze anys, abans de casar-me amb un home conegut del pare, fascinada pels relats que ell m’explicava, vaig decidir anar a la muntanya a fer una volta, d’amagat de les esclaves i els esclaus, per pensar, com sempre feia amb ell. No vaig avisar a ningú perquè una amiga del pare m’estava ensenyant el que hauria de fer quan em casés: fer la roba, criar els fills, participar en certes celebracions com el ritual de Demèter… Per tant, no hauria aconseguit marxar. Però llavors no vaig pensar en el que sempre em deien el pare, les esclaves i els esclaus, que el bosc era perillós, que mai no sortís de casa sense avisar i, encara menys, sola. Quan vaig ser quasi al cim d’un precipici a prop, va començar a ploure i vaig voler tornar cap a casa a refugiar-me quan, a causa d’un descuit, vaig trepitjar una branca i vaig relliscar, de manera que vaig caure pel precipici i vaig perdre la consciència.
No recordo quant de temps va passar fins que vaig despertar-me, però quan ho vaig fer, era en una mena de sala molt gran sense finestres, ja que no hi entrava llum del sol. Vaig aixecar-me i vaig veure que tenia taques de sang al vestit, de ferides que, tot i no estar cicatritzades, no em feien mal. En aquell moment no vaig pensar en el que m’havia passat, i només pensava a buscar a algú en aquella foscor. Va passar una estona que no vaig poder calcular, ja que no veia el sol, fins que vaig trobar altres persones que em van explicar que es tractava d’una mena d’infern, on tal com m’havia explicat el meu pare, anaven les persones que no havien estat sepultades. Ara entenc per què sempre donaven tanta importància a sepultar un mort! Vaig allunyar-me de la gent que, amablement, m’havia explicat on era i vaig tornar al punt de partida, on vaig començar a pensar, per què hi era jo, allà? Va passar temps fins que vaig recordar que no havia dit a ningú on anava i, per si no fos suficient, havia caigut pel precipici al qual ningú havia anat abans, ja que no en coneixíem sortida. Suposo que aquest era el càstig que em devien haver imposat els déus per no haver avisat que sortiria de casa i per no haver-los donat ofrenes. Vaig començar a plorar, em penedia com mai de no haver avisat a ningú, de no haver demanat a les esclaves o als esclaus que m’acompanyessin i de no haver fet cas dels seus consells. Segur que em devien estar buscant.
Després de molt de temps, quan tornava de visitar la gent que havia estat tan amable amb mi, vaig trobar una noia, que vestia de manera molt diferent de mi. Portava una mena de quitó, però a diferència del meu, que era de lli, amb mànigues i cosida pels costats, el d’aquella noia era semblant, però estava fet d’una tela diferent, de color vermell, amb unes mànigues que arribaven quasi pels colzes, i li arribava per la cintura, on apareixia una altra tela de color blau, al voltant de les cames fins als peus, que semblaven els d’algun animal amb uns pèls molt llargs. Vaig voler mirar-li la cara, però la tapava el seu cabell blau… Cabell blau! Aquella noia tenia el cabell d’un color clar com el cel! Em vaig sorprendre tant que no vaig deixar de pensar en quina cara tindria. Vaig tocar-la amb el peu des de lluny durant una estona per veure si despertava, però en veure que no ho feia, vaig apropar-m’hi i just quan estava a punt de retirar els cabells de la cara, es va aixecar de sobte, xocant amb la meva cara, de manera que ambdues caiguérem a terra, en direccions oposades.
Després de presentar-me i dir-li que el meu nom era Alícia, ella em va explicar que es deia Irene i que estava travessant una carretera, quan un cotxe, que és un tipus de transport, la va atropellar, enviant-la sota del precipici on jo també havia mort. La Irene em va explicar que ella havia anat a fer fotografies, que resulta ser com un quadre però fet a l’instant, per a l’escola. Quan li vaig preguntar per la roba i pel cabell, em va dir que era el que estava de moda l’any passat i em va dir que, el que jo portava, semblava d’abans de Crist, però qui era Crist? Després d’estar parlant durant molta estona, vam arribar a la conclusió que on estàvem no passava el temps de la mateixa manera que per als vius, per la qual cosa quan per a mi havia passat poc temps, en realitat havien passat centenars d’anys! Quan la Irene em va explicar el que feia en la seva vida diària, al principi pensava que m’estava mentint, ja que era impossible tot el que podia fer tot i ser una dona, però quan vaig parlar amb altres persones, que van dir coses semblants, me la vaig creure.
El dia a dia de la Irene, consistia a llevar-se al matí cap a les set (ho sabien mitjançant un rellotge que calculava el temps) per entrar a l’escola a les vuit. Després de passar tot el dia a l’escola, tornava a casa, feia els deures o estudiava i després es posava a jugar a la play station, paraula que em va costar molta estona pronunciarbé.
Jo en canvi, abans de morir, estava aprenent com ser una mestressa de casa. No anava a l’escola, ja que havia d’aprendre com comportar-me davant del meu futur marit, amb qui havia de tenir fills o filles, com cuidar dels fills i ensenyar-los les coses bàsiques, com manar a les esclaves, com havia de cuinar tant el desdejuni, el refrigeri com el simposi, que era on m’hauria d’ajuntar amb convidats triats pel meu marit, entre altres coses. Les esclaves em van ensenyar com confeccionar un peple, que era una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats, o un quitó, i se suposava que m’haurien d’haver ensenyat com confeccionar la roba per homes. Una de les coses que m’alegro d’haver après abans de morir és a fer titelles i ninots de drap, ja que una vegada havia alegrat una nena petita amb un ninot.
Al principi, vaig sentir enveja que les dones del futur fessin només allò i que les dones de la meva època en canvi haguessin de fer tantes coses, però després em vaig alegrar, ja que això volia dir que en un futur, les dones tindrien tanta llibertat. Segons la Irene, encara quedava molt per aconseguir la igualtat, però per quelcom es comença, no?
Quan proposes als alumnes noves versions d’un mite, mai se sap per on poden sortir, però és un perill que als professors ens paga la pena de córrer si volem que ens sorprenguin. Mireu, si no, què ha respost la Laura al meu suggeriment, arran de la lectura d’A la recerca d’una pàtria. La història de l'”Eneida”.
Fem que Nis sigui més egoista? Com hauria anat la cosa?
Fragment de l’escultura “Nis i Euríal” de Jean-Baptiste Roman (1792-1835) Musée du Louvre, Paris [Font: andrejkoymasky.com]
Em giro. No veig Euríal enlloc. “Maleït sigui. No podia córrer més de pressa?”
“Què s’ha pensat aquest noiet, que sempre l’haig de salvar? No, ni pensar-hi, que jo arrisqui la meva vida per ell? Qui s’ha cregut que és?”
Nis es va aproximar a les línies enemigues per provar de veure Euríal. Va albirar el seu cos estès al terra i com qui no veu res, va marxar. Va córrer pel bosc tant de pressa com va poder, tal com una llebre recorre les praderies fugint d’un depredador, però l’exèrcit que havia mort Nis ja el perseguia.
Va arribar al campament dels arcadis, però no va veure res, ni gent, ni muralles, ni rastre. “Tot això per no res…”
Quan es va girar es va trobar amb els seus “caçadors” i en un moment va morir.
I aquell que pretenia ser recompensat amb magnífics regals i ser la mà dreta d’Ascani, va morir com el més desprestigiat dels homes, havent traït el seu amic, i sense sepultar. Ara el seu destí seria vagar eternament per l’Avern.
Què t’ha semblat?
Compara aquesta versió amb l’episodi original de l’Eneida. Què n’ha modificat l’autora?
Quin recurs estilístic propi de l’època homèrica hi ha inclòs?
En què consisteix la referència als arcadis?
Relaciona la frase que tanca el text amb algun episodi de l’Eneida i desenvolupa la referència.
Després dels monstres de fa un temps i dels amors diferents de l’any passat, ja tocava un Sant Jordi més introspectiu, com el que us hem proposat enguany.
Així és com us plantejàrem aquesta petita aventura literària:
Creeu una narració, monòleg o poema en primera persona, des del punt de vista d’algun dels personatges que protagonitzen les llegendes fundacionals romanes estudiades. Però atenció, per tal d’intentar fer un esforç per comprendre totes les perspectives, cal que el nois us poseu en el lloc d’un personatge femení i les noies en un de masculí.
No hi ha més requisits indispensables de format, però no heu d’especificar quin és el personatge, perquè només amb la lectura del text i el coneixement del referent clàssic haurà de ser possible identificar-lo.
Lloba Capitolina Museus Vaticans
El Sant Jordi més llegendari és una sel·lecció de 12 dels vostres escrits, ja veureu que n’hi ha de tota mena i les aproximacions al personatge triat es fan des de diferents perspectives. Feu-hi un cop d’ull i trieu-ne cinc (que no incloguin la vostra); a continuació, llegiu amb atenció les triades i:
Digueu el nom del personatge que parla i els indicis que us han portat a deduir-ho.
Si n’hi ha dos que tenen el mateix protagonista, comenteu les diferències de tractament del seu perfil psicològic.
Si hi ha dues visions confrontades del mateixes episodi, valoreu també si coincideixen, si la visió d’un i altre són molt diferents…
Valoreu l’estil i el tractament del tema de cada text, coses que us sorprenguin, o qualsevol cosa que vulgueu destacar.
En definitiva, una bona feina que val la pena compartir!
Ja tenim a prop Sant Jordi, roses i llibres a dojo,… i poesia. De la mateixa manera que en aquest bloc us animem a llegir, a conrear aquest “vici” tan sa i enriquidor per al nostre esperit, en aquestes dates tan assenyalades us proposem que escriviu. Deixeu anar la vostra imaginació, combineu mots, imatges, idees i creeu un univers nou de mots, punts i comes.
Com ja havíem fet altres vegades, enguany posem sobre la taula un tema comú a partir del qual cadascú de vosaltres podreu fer la vostra creació. És tracta de l’amor, sí senyor, però no penseu pas que ens seveix qualsevol història, ha se ser un amor diferent, especial, lluny del “noi coneix noia” a què estem acostumats. La vostra no pot ser una narració convencional, ha de tenir quelcom d’inusual, de sorprenent, de màgic, de perillós, de criminal…. i per això a continació trobareu algunes idees que pensem que us poden encaminar.
El matrimoni, per exemple, no sempre ha estat per amor, és més, fins fa poc era preferible que no n’hi hagués perquè funcionés com a institutció social. Hi ha actualment una exposició al Museu d’Història de Catalunya, T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni, que repassa l’evolució d’aquesta institució al llarg de la història i en l’apartat de L’amor clàssic us pot oferir idees que us serveixin d’inspiració. Per què no us animeu a visitar-la, us la recomanem!
Sabeu qui era Safo? Aquesta poetessa del segle VII-VI aC, considerada pel Plató com una Musa més, va inspirar autors romans com Catul i Horaci, ¿per què no ha de passar el mateix amb vosaltres? Ella i el seu cercle de dones il·lustrades i sensibles de Lesbos van representar una exepció en el seu temps, amb tan poca presència femenina, si més no a nivell públic, potser per això el nom d’aquesta illa va donar nom a la denominació de l’homosexualitat femenina. Llegiu com es descriu l’amor en aquest poema i potser se us acudirà alguna història d’amors entre el mateix sexe, perseguits, amagats…
Uns diuen que un exèrcit a cavall; altres a peu,
i altres, de naus, és el més formós
sobre la negra terra; i jo dic que és
el que un estima.
[…]
Ara m’ha recordat Anactòria,
que no és aquí.
D’ella més voldria el pas digne d’amor
i el guspireig lluminós del seu rostre,
que els carros lidis i guerrers lluitant a peu
amb totes les armes.
Safo 16
Els personatges de la tragèdia grega, especialment els d’Eurípides, quin munt de passions prohibides, violentes, sentiments desenfrenats, patiments impensables, dones i homes víctimes dels capricis del trapella d’Eros i també d’ells mateixos. En trobareu un tastet en aquest article sobre el Treball de recerca de la Marina Ruíz.
Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962)
En els versos de Catul podreu seguir les etapes d’una relació tempestuosa com la seva amb Lèsbia, des de l’amor més intens a l’odi igualment punyent. Mireu què experimenta el poeta en l’etapa intermèdia.
“Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris. nescio, sed fieri sentio et excrucior.”
Odio i estimo. Com m’ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.
J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge
Les obres amatòries d’Ovidi ofereixen tot mena de detalls sobre la seducció i els seus secrets. Potser alguns de vosaltres vol centrar-se en aquest moment del procés eròtic… A les Metamorfosis, d’aquest mateix poeta, les relacions són d’allò menys convencial, i les transformacions que experimenten els protagonistes, si més no, sorprenents.
Les peripècies de dones que senyoreixen el trajecte vital d’Eneas són símbol de l’abandó com a sacrifici, de desesperació que porta a l’extrem de la mort, o d’acceptació del paper de mera dipositària del poder.
També malhauradament actual és la violència masclista que ja apareix en llegendes fundacionals de Roma com el rapte de les sabines, la violació Lucrècia, el càstig de Camila, l’Horàcia fidel…
En fi, de tot això o qualsevol altre tema podeu parlar en la vostra composició, la llargada del text, el gènere i el format també depèn de vosaltres, així com l’època -contemporània o antiga-, la ubicació, el context, els personatges… Només us demanem dos requisits obligatoris: l’aparició d’alguna referència clàssica, més o menys explícita i, sobretot, que el tema central sigui un amor diferent.
Au ja podeu posar mans a l’obra i penseu que el termini de lliurament al vostre professor/a és el 18 d’abril. Haureu d’obrir un document Drive i compartir-lo amb el vostre professor/a, de manera que puguem guiar-vos en el procés creatiu.
Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides és el títol del meu treball de recerca. El tema del treball és l’anàlisi dels personatges femenins que protagonitzen les tragèdies d’Eurípides i la seva pervivència en l’actualitat.
Abans d’anar a l’essencial del treball, faré una introducció de l’objectiu, hipòtesi i estructura, sobretot perquè alumnes de primer de batxillerat tinguin una idea de què ha de tenir un treball de recerca i com ha de ser.
L’objectiu era saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Si les dones se senten de la mateixa manera i també si es té el mateix concepte de la dona. La hipòtesi era que sí es poden trobar dones euripídees en l’actualitat. Les dones d’Eurípides es van caracteritzar per les seves personalitats properes a la realitat, per això vaig pensar que segur trobaria alguna Medea o Ifigenia en el meu entorn.
A partir d’aquí vaig dividir el treball en dues parts: la primera, que contenia una petita teoria sobre Eurípides i la seva tragèdia, i la lectura i anàlisi de les tragèdies, i la segona part, que era la pervivència en una petita filmografia i en el treball de camp.
En el panorama de la tragèdia grega van destacar tres grans tràgics: Èsquil, Sofòcles i Eurípides. Aquest últim és el que jo he treballat.
En les seves tragèdies, Eurípides feia baixar l’heroi del pedestal i l’apropava a l’home del carrer. Els herois i heroïnes actuaven de la mateixa manera que els ciutadans de la societat de l’època d’espectador, amb les mateixes passions i febleses. Hi ha, sobretot, una profunda descripció psicològica dels personatges, i un gran ús de la retòrica (com discursos sofístics). La tècnica més característica de les seves tragèdies és l’ús del deus ex machina, que consistia a posar un déu en l’escena final perquè salvés l’heroi i resolgués el conflicte. Tot això va fer que el públic atenès no entengués aquesta manera de fer tragèdies.
Un cop feta la part més teòrica del treball, em vaig disposar a fer la lectura i anàlisi de les tragèdies. De les dinou tragèdies conservades en vaig seleccionar deu, que van ser: Medea, Andròmaca, Alcestis, Hècuba, Electra, Ifigenia a l’Àulide i Ifigenia a Tàuride, Hèlena, Bacants i Hipòlit. La lectura la vaig fer en un PDF de les tragèdies traduïdes en castellà i prosa per l’autor J. A. López Férez. Aleshores un cop llegida em disposava a fer el seu apartat. Primer escrivia l’argument, després el cicle mític al qual pertanyia i per últim la caracterització acompanyada d’unes citacions, que servien per justificar la característica que jo havia posat. Aquestes citacions eren extretes de les traduccions de Carles Riba. Aquesta part del treball ha comportat també una gran recerca iconogràfica, els quadres que acompanyen el text i que precedeixen els apartats representen molt bé les dones euripídees, els moments de la tragèdia i del cicle mític.
Medea (1866-1868). Frederick Sandys. Birmingham Museum and Art Gallery, Regne Unit.
Tant a l’exposició oral, com en aquest article només he seleccionat una dona euripídea, Medea. Ella pertany al cicle dels argonautes, on es relaten els episodis mítics de Jàson. Medea és una fetillera, princesa de la Cólquida que en la seva tragèdia bàsicament es relata com va assassinar els seus propis fills per venjar-se del seu marit, Jàson, que l’havia abandonada per una altra dona només per aconseguir el tron. Deixant de lloc l’acció nefasta que fa, ella és una dona amb un caràcter fort, decidida i intel·ligent. Personalment, el considero un dels millors personatges d’Eurípides, que destaca per sobre de totes les altres dones euripídees.
Un cop fet la primera part del treball, em vaig disposar a fer la segona. Aquesta, com he dit abans, és la part de pervivència, la més personal i menys analítica. Comença amb una petita filmografia amb dues pel·lícules del mateix director, Jules Dassin, i la mateixa actriu, Melína Merkoúri. Una és Mai en diumenge, que dóna una versió de Medea en boca d’una prostituta, i l’altre pel·lícula és Fedra, una adaptació de la tragèdia Hipòlit.
Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962).
Però ara em centraré en la part de pervivència en la societat, que és la més important. Aquesta pervivència va consistir en l’elaboració d’un test per poder trobar les dones euripídees en l’actualitat. En vaig fer una selecció de dones (Andròmaca, Medea, Alcestis, Hèlena, Bacants i Ifigenia) i a partir de les caracteritzacions vaig elaborar les preguntes i les diferents respostes de cada pregunta; també vaig fer les preguntes finals, que serien les que enviaria a les persones que haguessin respost el test i a més haguessin deixat el seu correu electrònic. Les preguntes i respostes estaven basades en accions que havien fet les dones i també en tests que hi havia per Internet. Tot això era per obtenir els arquetips de les dones euripídees i poder afirmar o negar la meva hipòtesi. El test va estar obert uns 4 dies i en vaig rebre un total de 49 persones. Les respostes van ser molt variades, tant per perfils exactes, com perfils variats de dones euripídees. Però la dona que més resultats va tenir va ser Andròmaca.
A partir d’aquí vaig arribar a diferents conclusions. Primer, l’objectiu marcat, saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Després de la lectura i recerca de la pervivència, he vist que aquesta essència femenina no ha canviat gaire, és obvi que el concepte de la dona no és el mateix però l’essència és la mateixa. Segon, la hipòtesi, que era que sí que es podien trobar dones euripídees en l’actualitat. Amb la filmografia, i sobretot el test, la hipòtesi va ser confirmada. Vaig trobar un munt de dones euripídees en el meu entorn i, a més, això també em va confirmar que possiblement Eurípides, a l’hora d’elaborar aquests personatges, es va basar molt en les dones que coneixia, els dos matrimonis que va tenir o en les que l’envoltaven (esclaves, per exemple).
Vau estar en l’exposició? Si és així, comenteu què us va semblar.
I a vosaltres, com us va anar el vostre treball de recerca? Esteu satisfets amb el resultat?
Després d’aquesta ullada a les dones euripídees, podríeu fer una breu reflexió sobre el paper de la dona?
Quan hàgiu llegit l’Antítgona de Sòfocles, feu una comparació amb el tractament que fa Sòfocles dels personatges femenins.
El món de les altes capacitats és sovint obviat en els plans educatius de tots els colors i tendències. Sembla que l’alumnat d’aquestes característiques va tot sol, no cal fer cap adaptació perquè parteix d’avantatges per sobre dels altres. Res més lluny de la realitat, la seva diversitat també demana ser atesa i hem de preguntar-nos què hi podem aportar des de les nostres disciplines clàssiques. Aquesta és la reflexió que va centrar la meva presentació del llibre de contes LES ALTES CAPACITATS A L’ESCOLA INCLUSIVA. Dan i Nica. Els viatges de la Boleta Mundis, escrit per la meva exalumna de Grec Maria S. Dauder i adreçat a l’alumnat de primer cicle de primària d’aquestes característiques.
Convertida en una especialista reconeguda en el tema, la Maria va tenir l’amabilitat de convidar-me a la presentació d’aquest llibre, el seu tercer, que va tenir lloc el passat 3 de desembre a l’Espai Betúlia de Badalona.
A continuació, us transcric les meves paraules durant l’acte, que pretenen ser una reflexió sobre com les disciplines clàssiques podem col·laborar en l’enriquiment del contingut dels material adreçat a l’alumnat d’altes capacitats. S’ha obert un camí que de ben segur continuarem…
Quan la Maria va tenir l’amabilitat de convidar-me a aquesta presentació, vaig acceptar encantada i, com a exalumna meva de Grec a l’Institut Isaac Albéniz, vaig sentir inevitablement el cuquet de curiositat docent per saber si en la seva creació hi trobaria traces de tantes hores de traducció i contacte amb el món clàssic. Suposo que els docents de la sala sabeu a què em refereixo.
I efectivament, he pogut comprovar, amb satisfacció, que el tema grecollatí apareix de manera recurrent com un element d’aprofundiment per sadollar l’afany de coneixement d’aquest alumnat amb altes capacitats que necessita anar una mica més enllà.
Cariàtides despentinades; Atena, la deessa de la saviesa amb què en certa manera s’identifica la Nica, sense arribar a la divinitat; Euclides, Eurípides, Medea, Octavi August, Ovidi, Nausica, Ulisses, (de fet, al conte de les lletres la majoria dels personatges són clàssics); un conte dedicat exclusivament al passat romà de Badalona (ja m’agradria que els meus alumnes d’ESO sabessin tantes coses de Baetulo!)… Totes aquestes referències són mostra de la presència dels fonaments clàssics de la cultura que aquests nens i nenes frissen per descobrir, juntament és clar, amb l’apassionant món de l’art, la música, la ciència, la tecnologia… una visió ben àmplia del saber humà traspua per aquestes pàgines!
Mireu que bonica la Nica, amb Bètulo al fons! Il·lustració: Georgina González Puig
D’altra banda, també voldria destacar l’interès per l’aprofundiment en l’origen i l’etimologia dels mots, una manera de donar sortida les necessitats dels infants a qui va adreçat el conte. Un alumne de primer cicle de primària a qui se li explica que la nota do antigament es deia ut (suposo que en un conte adreçat a un públic més gran, caldrà explicar la frase llatina a què pertany aquesta conjunció) i a qui se li pot explicar com escriure la lletra PI, com una taula amb dues potes, o ja estan preparats per conèixer la numeració romana, de ben segur que no en tenia prou amb els contes convencionals i agrairà l’existència de bibliografia adaptada com la que crea La Maria.
Tot això està molt bé i ha estat un dels atractius de la lectura, però encara ha estat més important per mi tot el que he après des d’un punt de vista pedagògic sobre les necessitats d’aquests nois i noies. Per començar, a la introducció he pogut fer-me a la idea de la importància de la detecció precoç d’aquest alumnat, que fins als dotze anys no poden ser definits com d’altes necessitats, però als quals la seva “precocitat intel·lectual” els provoca la necessitat de “vitamines culturals extres” com diu l’autora.
Moment de l’acte. De dreta a esquerra, Sílvia Llucià, Loluca Tascón, Maria Sánchez, Teresa Devesa i Georgina González
A secundària, aquests nois i noies ja ens solen arribar amb l diagnosi feta i algun curs avançat, tot i que també recordo un cas recent en què el pas el vam diagnosticar i fer de 2n a 3r d’ESO. L’alumna havia vist un reportatge televisiu sobre la superdotació i s’havia identificat plenament amb els nois i noies entrevistats, per tanti, amb el permís dels pares i l’assessorament del psicopedagog del centre, vam començar l’estudi del cas. No era una alumna amb notes brillants i tenia alguns enfrontaments amb el professorat, però finalment la promoció al final de la primera avaluació ceriem que va ser un encert. Personalment, com a coordinadora pedagògica de l’Institut, que també sóc, crec que m’ha servit de molt comprendre les necessitats de l’alumnat al principi del seu procés d’aprenentatge, per tal de poder atendre’l millor quan ens arriben als ensenyaments superiors.
Ja tenim a prop Sant Jordi, roses i llibres a dojo,… i poesia. De la mateixa manera que en aquest bloc us animem a llegir, a conrear aquest “vici” tan sa i enriquidor per al nostre esperit, en aquestes dates tan assenyalades us proposem que escriviu. Deixeu anar la vostra imaginació, combineu mots, imatges, idees i creeu un univers nou de mots, punts i comes.
