Arxiu diari: 19 d'agost de 2024

Lectures d’estiu XI: Lustrum de Robert Harris

General, Novel·la, , , ,

Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar els personatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.

Sota el títol Lustrum s’hi amaga un best-seller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesuvi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.

El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins  a esdevenir cònsul. Lustrum (octubre del 2009) narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…

Portada de l’edició en anglès.

Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcel·la de poder que els concedeix el sistema republicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així acaba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.

No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el responsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la rereguarda, emparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·lícula Àgora i el seu personatge Davo.

Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!

ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.

Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…

TERESA

Lectures d’estiu VI: Pompeia de Robert Harris

General, Novel·la, , , , , , ,

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original.

Portada de la versió en català.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Lectures d’estiu X: Trilogia d’Estocolm de Niklas Natt och Dag

General, Novel·la, , , , , ,

1793, 1794, 1795 conformen la Trilogia d’Estocolm de l’escriptor suec Niklas Natt och Dag.  Es tracta d’una saga de novel·la negra ambientada al segle XVIII, en el convuls estat d’inestabilitat política arran de la mort del rei Gustau III de Suècia i els aires de revolta de la Revolució Francesa bufant de lluny.

Niklas Natt och Dag, al Hay Festival Segovia 2021. © Kiefer Lee [Font: Vanity Fair]

En una Estocolm bruta, pobre, desesperançada, Natt och Dag situa uns pesonatges també foscos, assimilats amb l’aire d’una ciutat que obre la porta a la violència, l’alcoholisme, la prostitució, la infància maltractada… Mickell Cardell, un veterà de guerra sense cap al·licient a la vida i l’Anna Stina Knapp, supervivent de mil destrets malgrat la seva curta edat, són els protagonistes de les tres entregues, perfectament complementats amb els germans Winge, Cecil a 1793 i Emil a 1794 i 1795, que són en realitat dues cares d’una mateixa entitat. Cardell amb la seva força i els Winge amb la seva intel·ligència formen un tàndem difícil d’oblidar, que contrasta amb la feminitat empoderada de Stina.

Vist aquest entorn degradat i pervertit, és difícil trobar confiança, innocència o bondat, en tot cas petites pinzellades d’humanitat en alguns individus, però els malvats són capaços d’una perversitat inimaginable, inconcebible per injustificada i mancada de penediment i remordiment. En podríem citar noms propis com Petter Pettersson, el sàdic alcaid de la presó femenina; Tycho Ceton, disposat a preparar els espectacles i entreteniments més criminals; o Magnus Ullholm, el canalla cap de la policia, però els representants del la maldat més descarnada té un nom col·lectiu: els Eumènides.

1795. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

Al primer volum de la trilogia se’ns explica l’origen mitològic d’aquesta germandat d’homes poderosos i degenerats que cerquen diversió, plaer i luxúria en accions i espectacles cada vegada més cruents i perversos. Feu una recerca i expliqueu qui són aquestes divinitats menors femenines, per intentar relacionar-ho amb amb aquest col·lectiu de degenerats que porta el seu nom. I posats a fer, com que al darrer volum es canvien el nom per els Bacants, feu el mateix amb aquests altres personatges de la mitologia grega i digueu quina d’aquestes divinitats està representada en la portada que teniu a continuació.

 

1794. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

El segon lliurament de la sèrie té un referent mitològic encara més rellevant, el joc del Minotaure a què els germans Winge, dos nois i una noia, eren sotmesos petits. Aquesta mena de fet i amagar,  que tant els capficava, acaba esdevenint el fil conductor de la peripècia vital de l’Emil, perdut en el Laberint de la seva ment malalta poblat dels fantasmes familiars. Analitzeu també aquesta referència mitològica en relació amb l’element argumental que us he descrit i identifiqueu la il·lustració de la portada.

A part d’aquestes referències clàssiques substancials, en els tres llibres se n’hi poden trobar moltes més, d’àmbits diferents. Vet aquí aquí algunes. 

  • En Ceton presenta el seu assistent dient: “Us presento en Louis Jarrick, el meu capatàs i factòtum.” (1794. I cap. 11). Sobre el mateix Ceton un personatge n’explica el següent: “No va trigar gaire a fer que el consideressin persona non grata a tot arreu.” (1794. I cap. 13). Analitzeu els llatinismes i interpreteu les frases.
  • Magdalena Rudenschöld explica els seus secrets de seducció a l’Anna Stina, entre ells aquest: “De primer espígol, canyella, bergamota, i al fons la nota del noble ambre. En diuen acqua mirabilis. Aquest perfum feia embogir el meu Gustav.” (1794. III cap. 21)  En aquest cas, més que un llatinisme és un terme directament en llatí, traduïu el nom del perfum i relacioneu-lo amb les propietats descrites.
  • L’Hedvig Winge reconeix els greuges comesos contra el seu germà Emil i li demana perdó. Així segueix la conversa (1794. IV cap. 11). Identifiqueu l’expressió llatina, autor i obra, i interpreteu-la en el context.

-Només volies el meu bé.

–Facilis descensus Avernis.

-Virgili?

-Et vaig fer mal. Ara et demano perdó.

  • L’Ullholm excusa l’Edman, a qui una tos empipadora impedeix de parlar (1795. Pròleg II). Aquí una altra referència mitològica que cal desenvolupar, igual que les dues següents.

-El senyor secretari, malauradament, s’ha quedat sense veu aquests dies. La salut ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. […]

  • En Bolin, estremit de plaer per la previsió d’un nou espectacle cruel i salvatge preparat pel Tycho, li diu (1795. II cap. 2):

-Esperarem que les muses se t’apareguin.

  • En Tycho intenta provocar en l’Anna aversió envers en Mickel, que n’està enamorat a la seva manera: És massa vell per a tu, i ell mateix ho sap, però si algú pot pertorbar la ment d’un home és Cupido, que dispara les fletxes amb els ulls embenats. (1795. IV cap. 10)
  • Cap al final de la trilogia, les forces de l’ordre fan una batuda pels barris més degradats de la ciutat, que irònicament tenen noms mitològics. Definiu cadascun d’aquests personatges mítics, però en aquest cas no val la pena buscar-hi la relació, simplement en aquests carrers bruts i tristos és un joc introduir-hi aquests ressons clàssics. […] per l’amuntegament de cases i portals dels blocs de Faetó, Pigmalió, Cefeu i Cassiopea, […] (1795. III cap. 15)
  • Igual que al segon volum, cap al final del tercer també hi trobem una locució llatina, aquesta vegada no literària, sinó de ressons matemàtics. Identifiqueu-la i interpreteu-la en el context. En Bolin especula amb un altre membre dels Eumènides sobre els motius d’en Tycho Ceron per imaginar i crear terribles i inhumans espectacles, i n’exposa la conclusió: El que la majoria de nosaltres busquem és el plaer de la vida, però per a en Tycho el que és interessant és la mort. Quod erat demonstrandum. (1795. IV cap. 26)

En fi, no sé dir-vos exactament si és novel·la històrica negra o una novel·la negra històrica, però la veritat és que la prosa de Natt och Dag, amb els misteris, la violència, l’extrema crueltat i el transfons d’una Suècia en crisi, manté ben enganxat el lector, com a mínim amb mi ho ha aconseguit.

TERESA