De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.
Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.
Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.
No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…
La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.
Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.
Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.
“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.
Laura Horcajada, 1BAT
Després d’haver llegit aquest text, puc dir que és una història molt bona i molt original. No esperava que tingués aquest final. Els trossos que van sortint en japonès em sembla que queden molt bé ja que fa que vulguis seguir llegint l’historia per assabentar-te de com acabarà i et dona ganes de saber quina paraula o què diran finalment aquells trossos en japonès.
En l’historia l’home representa que està en un somni i això m’ha semblat una molt bona idea que fa que l’historia sigui més interessant.
Podem veure que durant el text es mencionen aspectes treballats a classe.
Comença dient que l’home es desperta en una mena de parc, aquest parc és el Parc del Laberint d’Horta, on vam anar d’excursió recentment.
Camina pels diferents camins que té el parc i pels quals vam caminar. L’home s’atura davant d’una font que a dalt té el que sembla el cap d’un llop i seguidament es va endinsar al jardí de les molses.També es troba amb el cap del Minotaure i amb algun dels relleus que vam comentar, el relleu de Teseu i Ariadna.
L’home entra al laberint i acaba arribant al centre del laberint on s’hi troba l’escultura del déu Eros que repartia amor amb les seves fletxes.
A més a més, Hades el déu dels morts i de l’inframón va perseguint al protagonista durant tota l’historia.
És una historia que acaba sent trista quan l’home descobreix la realitat, però també és una historia de suspens.Durant l’historia es fa referència a moltes coses que vam veure en l’excursió, com escultures, jardins, fonts, relleus i el canal d’aigua que és l’aigua que l’home escolta tota l’estona.
Comparant aquest text amb el que vaig redactar jo, puc veure una gran diferència. El meu era poc complert i no era massa original, en canvi el seu està molt complert i és molt elaborat i també molt original.
Podria millorar el meu text completant l’historia ja que va quedar molt pobre i no era massa interessant.
Bon comentari, Jana, això ja és un text més ben lligat i elaborat. Continua treballant-ho sobretot lligant millor la part central d’anàlisi amb detall i evitant la repetició d’algunes idees que dius més d’una vegada. També el paràgraf conclusiu podria estar més treballat.
Kαλημέρα!
Aquest text m’ha resultat súper interessant. Està molt ben redactat i la història m’ha atrapat des-del primer moment, trobo que desenvolupes molt bé al protagonista i jugues molt bé amb el seu dol, això li dona profunditat al personatge amb el que s’empatitza rapidament.
Es nota que recordes bé la sortida, perquè mentre llegia anava recordant cada punt que descrius al text: ell llop, el petit laberint, l’estatua del minotaure, l’inscripció al inici del laberint, l’estatua d’Eros…
I el joc que li dona la barreja dels símbols japonesos amb Hades al darrere, dona sensació de “thriller”.
Aquest text, no té res a veure amb el que jo vaig escriure. Tu has fet una mena de persecució que juga amb les emocions del protagonista, jo vaig fer un escrit romàntic on els dos protagonistes s’enamoren i es fan petons davant d’Eros i agraeixen a Afrodita, deessa olímpica de segona generació, Venus en llatí i ” Ἀφροδίτη ” en grec clàssic, deessa de l’amor i la fertilitat, això que senten entre ells, i que Eros, déu de l’atracció sexual, fill d’Afrodita i Ares segons Safo.
Em sembla que podria millorar el meu introduint millor als personatges i desenvolupant-los més.
Bon comentari, Dani, coincideixo amb els punts positius que destaques del text. Has vist bé l’elaboració narrativa de la Laura i has presentat la divinitat segona el que hem après a la primera avaluació. El que sí podria estar més detallat és el recorregut pel Laberint i la relació amb els punts d’interès de la sortida.
Hola Laura, soc l’Héctor.
La teva redacció m’ha semblat molt interessant i m’agradaria destacar la gran relació que has ficat del laberint, amb continues referències amb les figures que ens trobaven i els diferents llocs i parts dels jardins que vam visitar, i com has fet d’aquest text una molt bona història.
Uns aspecte molt destacable seria com esmenta tot el recorregut de una manera molt similar a com el van fer nosaltres i això fa una lectura més fàcil d’entendre i de ubicar dins del jardí, m’agrada molt com a mesura que va passant el text vas formant la paraula que marcarà el final.
Personalment crec que el text ha sigut molt bo i el final molt interessant on por mi era el millor lloc de tot el laberint que es la part romàntica.
En comparació amb el meu text jo he ficat una mica més d’importància amb els atributs i especialitats dels deus esmentats i no pas amb el jardí.
Sayonara companya!!
Hèctor, el teu comentari té coses interessants i m’agrada que destaquis la part del parc preferida. Està bé també acomiadar-se reprenent un dels elements principals de la narració. No obstant, millor no començar amb la presentació, perquè això ja es veu en l’autoria del comentari. També estaria bé que concretessis una mica més els punts d’interès de la sortida que la Laura tria com a escenari de la seva narració.
Salve,
Aquesta història que has fet, Laura, ha sigut molt divertida i entretinguda. Em sembla que has fet una molt bona connexió de la teva història amb el que és la mitologia grega i el que hi havia en el laberint d’horta.
Has fet molt bon ús dels elements del laberint. Al principi, has utilitzat l’estàtua del llop, després els diferents camins que hi havia en la part on estava els mites de rapte d’Europa i el rapte d’Amfítitre, més tard has explicat el mateix laberint i amb l’escultura d’Eros que hi havia en el centre, i per acabar, el cementiri fals que estava en el jardí romàntic.
Per finalitzar, em sembla un bon ús d’història que has creat amb l’ús de la mitologia. Sobretot, m’ha agradat com has ficat l’Hades encara que no estava en el laberint, però l’única cosa que canviaria seria el sayonara que estava en alfabet japonès, el faria en alfabet grec.
Fas algunes apreciacions força interessants, Nil, i m’agrada que pensis que estaria bé que la fórmula de comiat estigués en alfabet grec. Amb això la Laura no hi tindria problema, perquè el coneix, però suposo que així és més exòtic.
No obstant, i trobo a faltar una mica més d’anàlisi textual: la intriga, els desenllaç…
Una gran història Laura és un petit relat molt bé redactat, et submergeix d’una manera espectacular, sents tot el que viu l’home en tan poc temps. Només hi tinc una petita crítica, quan l’home entén les paraules en japonès podries contar com és que les entén perfectament si no ha estat mai al Japó ni ha estudiat, entenc que l’explicació d’aquest fenomen és perquè està en un somni.
Es veu clarament el recorregut al parc que realitza l’home, és similar al que vam fer nosaltres quan vam anar; primer es troba amb la font i el llop o gos com a figura al damunt, després passa pel laberint de les molses, més tard travessa el mateix laberint on es troba amb una estàtua d’Eros i amb la seva família.
En la meva redacció vaig parlar només del laberint, era una història que transcorria només a dintre del laberint i també hi sortia el minotaure, en canvi, en la teva petita novel·la podem observar molts més llocs del parc i és una història molt més desenvolupada i treballada.
Força bé, Mario, m’agrada la frase inicial que defineix molt bé l’experiència lectora d’aquest relat. La vena més científica et surt quan et planteges el dubte de l’idioma, no hi havia pensat, però tens raó, ara, en els somnis tot s’hi val. No obstant la part del recorregut podria ser més detallada, aportant elements de la vostra experiència a la sortida.
El fragment “El laberint dels records perduts” escrit per una de les meves companyes Laura Horcajada és un text interessant que ens incita a conèixer tota la història que hi ha al darrere del Laberint d’Horta i a entendre el perquè de la presència d’aquest home al laberint.
Si ens endinsem en el començament de primer paràgraf ens explica la manera en la qual va aparèixer en el laberint, en aquell parc ple de naturalesa i cultura on en el més llunyà va sentir una veu aguda que el cridava, una veu similar a la de la seva dona. Ell tenia tantes ganes de trobar-se amb la seva estimada i va decidir endinsar-se al laberint per aconseguir reconèixer a la persona que hi havia a l’altre bàndol.
L’home va accedir al parc de les molses, a on anava guiant-se per uns símbols en xinès que apareixien en els llocs més destacables del parc, com en el Minotaure, aquell monstre de la mitologia grega amb cos d’home i cap de bou; d’altra banda, també es va trobar amb la figura que es trobava al començament del laberint que era la de Teseu i Ariadna, allà va ser quan va decidir introduir-se al laberint en escoltar la veu de la dona. Continua…
Laura,
Aquesta redacció la veritat és que m’ha agradat molt i ha estat molt interessant i entretinguda, parla de l’experiència que té un home que va aparèixer en un parc desconegut i escoltava la veu de la seva dona que el cridava. Va continuar caminant i va arribar a diferents llocs del parc com ara, l’estany, el jardí de molses, plaça central…
Com un punt per destacar és que el que més m’ha sorprès és que és molt interessant alhora que vas llegint el recorregut que va anar fent l’home, és el mateix que vam fer nosaltres el dia de l’excursió.
Ara, comparant amb la meva redacció puc dir que no tenen res a veure la teva redacció amb la meva, ja que hem pensat de fer la redacció a la nostra manera, però jo com a proposta posaria en una part de la redacció una mica més d’aventura.
És un comentari correcte, Irene, però poc aprofundit. Caldria detallar més els llocs visitats i contrastar-los amb la teva experiència personal, esmentar la refrència al déu Hades, per exemple, al fil conductor de les síl·labes en japonès…
M’agrada molt com has relacionat l’idea del parc amb l’història. És una idea enginyosa per introduïr coneixements del parc a aquells que mi hi han estat osabut d’ell.
Com has representat l’escultura d’Eros al centre del laberint referint-se que quan arribes a ell allà és on trobaràs l’amor em sembla una idea molt bona. Però ho únic que m’ha xocat és que has enllaçat l’arribada al centre del laberint (escultura de Eros) amb la reunió de la família, cosa que no representa bé al déu ja que és la divinitat del amor romàntic i l’atracció física, no el del amor familiar o entre sers estimats. Sense comptar això, m’encanta com mitjançant avança el relat va augmentantla tensió de la sitació per al final acabar en un moment tràgic i pacífic (encara que molt trist). Tal i com tú expresses la història de menys a més, va succeïr igual amb la de Ariadna i Teseu. Al principi era tot amor, després esva intensificar, va venir el moment on la princesa ajuda al heroi entrar i sortir amb vida del laberint, surt amb ella i l’abandona tràgicament. L’intensitat dels succeïments va de major a menor.
L’única modificació que potser faría sería l’idioma en el que es digui l’adéu. Ja que son mites grecs amb avantpassats perteneixents al bressol occidental hagués estat bé que utilitzat la paraula “adío”, que concorda molt més amb el context del text. Però, de veritat que m’agrada molt la teva creativitat i com has enllaçat tota la història amb el Parc del Laberint del que tant hem parlat.
Enhorabona Laura, mai deixis d’escriure que tens molt de futur!
Marta, m’agrada molt l’enfocament del teu comentari. Fas apreciacions interessants que denoten una anàlisi a fons de la narració. Destaco especialment les qüestions mitoògiques, com el paral·lelisme que fas amb el mite del Laberint o l’especificitat d’Eros com a deu de la passió i no l’afecte familiar. Serà interessant saber si l’autora del text havia fet aquest paral·lelisme expressament.
L’únic però que t’hi poso és l’expressió, només que hi haguessis fet un darrer repàs abans de lliurar-ho i haguessis polit alguna falta, lapsus.., seria una tsca realment excel·lent.
És un bon article, ja que la història és molt interessant i està ben elaborada.
Planteja un tema que hem vist a l’excursió i fa reflexionar de quan passa això a la vida real, ja que pot passar d’una manera similar, la diferencia es que pots decidir despertar-te, però en el blog ho decideix Hades.
Fa referència als quatre camins del principi del Laberint, ell tria un qualsevol perquè només li importava seguir a la veu que li parla Es va atorar a una font que asomaba el cap d’un llop, allà escoltava el aigua que queia i va veure la primera lletra del alfabet japonés. Es va enfonsar al jardí de les molses i davant del Minotaure va llegir un altre símbol. Va seguir caminant i va veure l’entrada del laberint, i al relleu de Teseu i Ariadna va veure el tercer símbol.
Senyala els xipres del laberint i mentres caminava va sentir als seus fills i els va intentar seguir, però ells no l’ escoltava. Al centre del laberint apareix l’escultura d’ Eros i va veure l’últim símbol. La paraula era “sayonara”.
El final hem sembla perfecte i crec que és molt adequat, encara que jo inclouria el comiat amb la seva dona i també podria adaptar-se bé al text, l’escultura d’Eco i Narcís per la veu que ell escoltava i seguia.
Bon comentari, Leire, amb apreciacions interessants com el poder d’Hades o la idoneitat del mite de Narcís i Eco. Hi falta el contrast amb la pròpia experiència al parc, però t’animo a continuar en aquesta línia.
Continua… Després d’endinsar-se al laberint es va trobar un signe que posava “sa”, i així va passar successivament durant tot el recorregut. Finalment, va sortir de laberint amb una paraula sencera, va agrupar tots els signes o síl·labes i la paraula era: “Sayonara”.
L’home mentre caminava s’anava adonant que es trobaven els seus fills i la seva dona al mateix lloc que ell, ell va voler anar cap a ells, però no va poder. Personalment, aquesta part no l’he entès del tot bé.
Successivament, Hades era un dels personatges que el va seguir tota l’estona, i que després que l’home s’adonés que aquella història que es va muntar al seu cap era de mentida continuava al seu costat.
En conclusió, penso que aquest text és molt original, has de tenir molta imaginació per poder realitzar-ho, de vegades és complicat d’entendre, però amb el final de la història ho acabes veient d’una manera més clara. M’ha agradat molt el fet que relacionés tota aquesta història amb personatges que ja hem treballat a classe i amb un lloc que ja hem visitat.
La meva aportació hauria sigut que es centrés més en el personatge principal i ens expliqués com és ell centrant-se a la seva personalitat, i a més que expliqués d’una manera més clara la part en la que parla dels fills i la dona del home.
Has fet una anàlisi exahustiva del text pel que fa a l’argument i plantejat alguns dubtes que segurament la Laura aclarirà, així com una valoració argumentada d’alguns aspectes. El que hi trobo a faltar més és la identificació d’aquests espais que apareixen i la relació amb l’experiència personal al parc.
Hola Laura moltes felicitats per la teva història.
Com ja han comentat alguns dels nostres companys aquesta història m’agrada especialment perquè genera un suspens cada cop que acaba un paràgraf i, a més, es va desenvolupant i resolent el misteri de les paraules en japonés segons passa per llocs que vam visitar. Es fa encara més fàcil d’imaginar perquè vam ser-hi i està perfectament indicat.
D’altra banda has utilitzat quatre elements simbòlics del parc per plantejar el misteri de la paraula en japonés, una sílaba per cada element: primer, l’estàtua del llop, després la figura del minotaure, el relleu d’Ariadna i Teseu i, finalment, l’estàtua del déu Eros. Em sembla molt original per dues raons, una és pel fet que les claus de la paraula i del mateix somni que viu el personatge està darrere cada element, i només si completes el camí podràs esbrinar-ho. Segona, m’agrada molt que al fnal, quan només queda l’estàtua d’Eros, he tingut expectatives de que representaria alguna cosa positiva per al personatge, com que es retrobaria amb la seva família. En canvi, no, es un gir de l’argument totalment inesperat i molt sorprenent. EL moment per fer-ho ha estat molt ben trobat.
Jo no vaig fer un text narratiu segons el que em transmitís el laberint però, havent-lo fotografiat tant sense cap dubte hauria destacat el paisatge i tots els petits detalls que no estaven a la vista, com petites escultures a columnes o plantes silvestres amb formes naturals. Descriu-re i utilitzar aquests elements visuals per enfortir l’expressionisme de la narració hauria estat una bona idea, a la pròxima ho faré!
Molt bona feina Natalia! En general m’agrada molt l’ordre i la claretat amb què presentes els teus argument, que a la introducció destaquis que l’experiència lectora s’enriqueix quan s’ha estat al lloc, que facis referència al caràcter simbòlic de la majoria dels elements del parc, que utilitzis expressions pròpies d’anàlisi textual com “gir de l’argument” i sobretot la conclusió amb aquesta valoració dels petits detalls que només l’ull de la fotògrafa s’atura a descobrir, com el cap de la dona decapitada del vostre article…