La meva amiga Diana m’ha enviat des d’Atenes una carta esgarrifosa. Ahir van finalitzar les Panatenees -estimat lector, si no saps què són les Panatenees, treuràs les teves pròpies conclusions llegint aquesta carta-. L’escrit data del dia 30, mes de l’hecatombe, quan van finalitzar aquestes festes i m’ha arribat una setmana després que acabessin. La volia compartir amb tots vosaltres perquè és esglaiador.

Χαῖρε Κλέο! 

Aquí a Atenes acaben de finalitzar les Panatenees, les festes religioses en honor a la nostra deessa protectora Atena. Vam estar una setmana de festa i alegres fins ahir a la nit. El nostre benvolgut amic Basil és mort. No t’alarmis de seguida i deixis de llegir aquesta carta que t’estic escrivint amb tota la tristor del món. Continua llegint. 

La nit del 27 del mes de l’hecatombeó, abans de començar les festes al dia següent, Basil i Pancràs es van enfrontar en la carrera de torxes, òbviament competien amb més gent, però aquests dos sempre han mantingut una rivalitat infinita per ser el millor, ja saps que fan honor al seu nom sent els dos molt orgullosos i lluitadors. Jo no vaig veure la prova des del principi, era a casa demanant a les esclaves que podessin les flors del jardí i acabant de fer el sopar als nens, després vam marxar tots plegats. Tornant al nostre amic Basil, l’últim punt d’aquesta prova és l’acròpoli de la ciutat, després que la carrera travessés el cementiri públic i l’àgora. De lluny, tots els atenencs junts en massa vam veure com arribaven com un llampec Basil i Pancràs, que anaven guanyant a la resta de participants per una distància considerable. Als últims metres, Pancràs es va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, va aixecar-se ràpidament, però guanyar ja era impossible, es va emprenyar molt amb la victòria de Basil. 

Al dia següent, cap a les dotze del migdia ens dirigirem a l’estadi Panatenaic per presenciar la primera prova d’atletisme, córrer 800 metres llisos. Hi participaven 12 atletes. Resulta que entre Basil i Pancràs no n’hi havia un que ressaltés més que l’altre, la d’atletisme la va guanyar Pancràs, la de lluita lliure Basil, la carrera de quadrigues Basil, la de cant Pancràs… i així constantment.

L’últim dia de les festes, es realitzava la processó del peple, una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats. Les nenes ergastines, unes noies verges seleccionades durant les Calquees de Pianepsió (unes altres festes), van passar nou mesos teixint-lo per oferir-lo a la nostra deessa Atena. Cap a les sis de la tarda, vam recórrer tota la ciutat fins arribar a la cerimònia, que tenia lloc a l’acròpoli de la ciutat, on hi havia l’estàtua d’Atena. L’espai estava ple de gent; hi havia les sacerdotesses, que portaven els instruments per el sacrifici i altres, ancians amb rames d’olivera, els guanyadors dels jocs, que en aquest cas només eren Basil, Pancràs i algun altre que era sorprenentment millor que algun dels dos en alguna prova, ambaixadors de colònies atenenques… Jo exercia el meu paper com hidròfora, noies nobles portadores d’aigua lustral per els sacrificis. La processó va finalitzar a l’Erectèon, on només les ergastines i arrèfores podien passar, entregaven la túnica a les sacerdotesses de la deessa i aquestes la deixaven doblegada als seus peus. 

Després del sacrifici del peple, es realitzava l’hecatombe, on més de 100 bous i ovelles eren sacrificats en honor a Atena, posteriorment, la seva carn era rostida amb la flama de la torxa del campió de la carrera de les torxes, aquest any Basil, després seria menjada pels atenencs en el gran banquet final, que aquest any m’encarrego jo de preparar. Les dones no podien assistir a aquests sacrificis, el meu marit Darius sí que va poder assistir-hi, es va encarregar de portar-me tota la carn dels animals per preparar-la, vaig estar tot el dia preparant-la juntament amb les esclaves. 

Quan van arribar els convidats, el menjar estava preparat per ser servit. Vaig demanar a les esclaves que ho servissin i vaig seure a taula entre el meu marit i el meu amic Basil. Pancràs no va voler assistir al banquet, estava ressentit amb Basil, l’odiava com el que més. Basil va explicar tot el desgast físic patit aquests dies de proves amb Pancràs, de tant en tant es reia d’ell, a mi això no em semblava bé, esportivitat abans de res. A Selena, gran amiga de Pancràs, tampoc. La mirava enfront meu, molesta. Tampoc feia gràcia a Melissa, Irene o Arcas, altres amics de Pancràs.

Quan ja vam acabar de menjar, les dones ens vam retirar a les nostres habitacions i va començar el simposi en honor al déu del vi, Dionís. Selena i Irene s’hi van quedar perquè elles eren ballarines. Les meves esclaves es van encarregar de servir el vi als homes. 

Aquí comença allò terrible. Cap a les tres de la matinada, quan ja se n’havia anat tothom i les esclaves recollien el saló, des de la meva habitació escolto un fort cop a les escales d’algú pujant a la planta superior. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Miles i Basil es dirigieixen a una habitació. “Què ha passat?” Vaig preguntar preocupada. “Basil no es troba bé, potser ha sigut el menjar o el vi. Deixem que descansi aquí aquesta nit i, si no millora l’endemà, farem venir un metge. Pots tornar a la teva habitació”. Em va contestar Miles, amb gest seriós. Vaig tornar a la meva habitació, preocupada.

L’endemà Basil jeia mort. Vam fer venir els metges, que van determinar que la causa de la seva mort va ser intoxicació verinosa. Algú havia mort Basil la nit anterior. Els guàrdies van passar dies interrogant sospitosos la nit del banquet que posava fi a les Panatenees. Es van quedar amb dues opcions: Selena o Melissa, amigues de Pancràs que van estar presents durant el simposi. Les dues entraven en una mena d’estat nerviós que els impedia parlar quan la guàrdia les interrogava.

Tres dies després del fatídic assassinat del meu estimat amic i valent guerrer Basil, Selena va presentar-se a casa meva mentre els nens i jo (Miles havia anat a l’àgora per comprar) preníem l’ἀκρατισμός, pa sucat amb vi. Estava molt nerviosa. Vaig trobar-me amb ella al jardí.

-Si us plau, no ho diguis a ningú. T’estic explicant això perquè confio en tu. La nit del simposi, tothom havia pres molt vi excepte jo. En un moment de la nit que estava parlant amb Basil sobre pintura, filosofia, política… No em recordo exactament de què conversàvem… Vam dialogar de moltes coses, sempre m’havia agradat Basil, era un home molt interessant a part de gaudir d’una complexió física extraordinària. – Mai havia sabut de l’afecte de Selena per Basil, em vaig quedar de pedra -. Tornant a aquell moment, un home molt estrany va entrar al saló, ningú se’n va adonar excepte jo. No anava vestit com qualsevol home grec, portava dos himàcions, un que li queia per l’espatlla i l’altre li cobria el cap, se’l va posar a propòsit perquè també li cobrís la cara, mostrant només els ulls. No vaig trigar gens en identificar-lo, portava el seu anell característic color maragda, era Pancràs. Va venir directament a parlar amb mi, em va amenaçar dient-me que m’estimava molt, però que si explicava a algú el que havia passat aquella nit estava morta. No sabia a què es referia a part de la seva entrada misteriosa, així que el vaig observar tota la nit. No va fer res estrany a part de prendre vi amb Basil i oferir-n’hi un que va comprar ell mateix a l’àgora l’altre dia, després se’n va anar. Quan aquest matí he sentit a dir que la causa de la mort de Basil era intoxicació verinosa… El vi de l’ampolla de Pancàs era verinós. Ell ha matat Basil.

-Pancràs no va venir al banquet perquè si no, la policia sospitaria d’ell i es va esperar fins al simposi perquè sabia que tothom bevia prou, prou com per no adonar-se de res, de manera que Pancras tenia via lliure per assassinar Basil… 

-El va matar perquè estava gelós, tota aquesta estúpida rivalitat d’aquests últims quatre anys és per mi, perquè m’agradava Basil i no ell. No volia competir per ser el millor de tota Atenes, volia competir per mi.

-Què faràs amb aquest testimoni?

-No ho sé… em matarà. No tinc tapadora.

La pilota de pell del meu fill Nerites va arribar al jardí on érem Selena i jo. 

-Pancràs li ha donat molt fort! – El nen va venir corrents rient. Selena i jo ens vam estremir. Aviat es va presentar al jardí Pancràs.

-Hola, Selena. 

En aquest punt va acabar la carta de la meva amiga Diana. No em puc creure que acabés així!

Per què no va continuar escrivint? Li ha passat alguna cosa? Està bé? Ha enviat realment ella aquesta carta? Què va passar amb Pancràs i Selena? Espero sincerament rebre més cartes.

De moment, σε αποχαιρετώ, Diana!

Almudena Mata

Grec 1r de batxillerat