En aquest article es ressenya el llibre Mitos griegos (Mites grecs, Ελληνικοί μύθοι, o GREEK MYTHS) de Maria Angelidou (Nauplion, 1940 – Atenes, 2004); amb il·lustracions de Svetlin i traducció del grec al castellà de Miguel Tristán, editat per Cucaña i Vicens Vives a l’any 2008, tracta sobre els mites grecs de l’antiguitat. Està organitzat en 14 contes breus que funcionen com capítols independents en què s’explica un mite grec. L’extensió dels contes varia entre les 5 i 10 pàgines, i vénen amb una il·lustració per mite.
Aquestes narracions son de mitologia clàssica grega, i al mateix moment que entretenen, ens ensenyen didàcticament les antigues creences del lloc. Els grecs s’explicaven així el sentit dels fets, és a dir, donaven una raó a les seves desgràcies o símptomes de la mateixa natura, ja que els déus anaven relacionats amb la naturalesa i els sentiments de les persones. Presenten comportaments molts humans com la passió, l’egoisme, l’ambició, l’avarícia o l’egocentrisme. L’explicació dels mites deixa molt clara la història i la idea del mite que se està llegint. Són aquelles velles històries que els pares dels nostres avis, els nostres avis i ara pares ens expliquen en forma de contes abans d’anar a dormir; històries que han anat des de les èpoques més passades, fins al dia d’avui. Dins d’aquest llibre podrem trobar un extens repertori dels déus més poderosos, herois històrics, deesses i criatures mitològiques, com les nimfes.
El llibre consta de 14 mites diferents. A mi, personalment m’han interessat mites com:
Podeu seguir els links si voleu veure o llegir els mites online, sense necessitat del llibre.
La caja de Pandora
El mite de la caixa de Pandora tracta sobre Pandora, que segons la mitologia grega, va ser la primera dona creada per Zeus. Era perfecta. Tenia totes les virtuts que podia tenir una dona: cosia, cantava, era bonica… Però Zeus també va posar-li el pitjor dels defectes: LA CURIOSITAT. Tot seguit, va entregar-li una caixa, que contenia tots el mals per acabar amb la humanitat, però Pandora no sabia què hi havia dins de la caixa, i quan Zeus li va entregar, va dir-li que no l’obrís mai per res del món. Amb el temps la curiositat es va apoderar d’ella, llavors va acabant obrint la caixa i tots el mals que eren tancats dins van sortir al món dels humans.
Apolo y Dafne
Apol·lo era el déu de la poesia i la música, que va conèixer Dafne, una nimfa filla del riu Peneu.
Quan Apol·lo, amb el seu gran arc i les seves fletxes acabava de matar la serp Pitó, es va trobar amb Eros, el déu de l’amor (potser heu sentit parlar-ne com a Cupido), que era d’una aparença jove, un nen amb un arc i fletxes de les quals Apol·lo es va mofar, i aquest va llançar-n’hi una, de manera que es va enamorar boja i profundament de Dafne. Ella intentava evitar-lo i escapar d’Apol·lo, perquè no volia casar-se mai ni tenir fills. Dafne va demanar ajut al seu pare, el riu Peneu, el qual la va convertir en un arbre del llorer. Per aquest motiu, Dafne significa llorer en grec.
Ulises y el caballo de Troya.
Els grecs van fer la guerra amb Troia, durant 10 anys, fora de casa, a les portes de la ciutat de Troia sense conseguir entrar-hi. En tot exèrcit, hi ha un soldats enginyosos i aquest era Ulisses, el rei de la petita illa d’Ítaca, i com tot rei, tenia els seus defectes, era llest i mentider, però també valent i tenaç.
Ulisses buscava una estratègia per entrar, fins que la deessa Atena, amb un cop d’aire va proposar-li la idea per conquistar, per fi, Troia.
Havia de fer creure als Troians que els grecs havien marxat; cap dels troians sabia el motiu, però tots i cadascun d’ells ho celebraven. Llavors, entre les tendes buides, es veia una gran figura, a la qual el rei de Troia, Príam, es va apropar quan va veure que era un simple cavall de fusta enorme pintat de color groc brillant i certes parts de color vermell encès, amb maragdes com a ulls, marbre a les cadenes i bronze. Sota el cavall, hi havia un cartell que deia: “Aquest regal dels grecs és una ofrena dedicada a Atena, per tornar sans a casa.”
Els troians pensaven que estava malament deixar fora de la ciutat una ofrena a una dea, i van decidir portar l’escultura dins de la ciutat, al temple d’Atena, tot i que la filla del rei, Cassandra, tenia males vibracions i sospitava que era una trampa però ningú no va fer-ne cas , i de sobte, es va escoltar la veu d’Ulisses, que donava l’ordre de baixar del cavall i atacar.
La destrucció predominava a Troia. Els grecs van cremar portes de temples, cases, i mataven tothom, fins i tot el rei Príam.
Els grecs eren feliços, per fi podrien anar-se’n a casa i estar amb les seves famílies.
Espero que us hagi agradat aquesta mini-presentació del llibre, i si voleu saber-ne més, us deixo una pàgina web on podreu comprar-lo. Us animo també a explicar algun altre mite clàssic que conegueu, a veure si entre els meus tres i els dels vostres comentaris en fem un bon recull.
Gratias plurimas. Valete!
Marta Bonilla 4t ESO
Em sembla un article ben fet que, a més d’informar, incita a interessar-se per la mitologia grega. A mi també em fascina aquesta peculiar forma que tenien els antics grecs de veure el món, i crec que aquest text pot captivar a algú que sigui nou en aquest camp. Està bé que els resums siguin breus, ja que aporten la informació necessària però et deixen amb ganes de més; de manera que més d’un podria recòrrer al llibre en sí.
Un dels meus mites preferits, és el que explica l’enfrontament de Perseu amb Medussa. Perseu era semidiví, fill de Zeus i Dànae. Aquest heroi m’interessa especialment pel seu enginy quan es va haver d’enfronatr amb Medussa, un mostre en forma de dona que té el poder de petrificar amb la mirada.
Va lluitar amb l’ajuda dels déus, que li proporcionaren algun objectes poderosos, entre ells l’escut d’Atena. Com que Perseu no es podia enfrontar a Medussa cara a cara, va ser tan astut com per usar l’escut com a mirall i així poder acostar-se al monstre d’esquena, fins que finalment la va decapitar.
Ave Marta!
És cert que un article com aquest, a mi, personalment m’incita a voler saber-ne més sobre la mitologia grega i el seu contacte amb les creences i tradicions d’ avui dia.
Agraeixo l’ interès que mostres al comentari sobre l’article presentat, i la manera en la que expliques el teu mite preferit, ja que és també un dels mites del llibre que jo estimo.
De la mateixa forma que tu, podria passar-me hores llegint llibres sobre la mitologia grega, i certament també en podria llegir-ne sobre la nòrdica, per exemple. És molt interessant, per si t’ interessa saber-ne més.
Gratias plurimas!
Bona anàlisi, Marta, i també el mite està ben triat. Només deixa’m que t’assenyali que Medusa té només una s, tal com has vist en els textos treballats a Grec.
Jo crec que la meva companya Marta ha fet un bon treball, ha trobat informació molt interessant respecte els mites. Jo desconeixia la gran majoria de mites explicats en aquest article.
M’ha agradat saber aquests mites ja que em fan pensar en com antigament la gent buscava raons per creure en alguna cosa.
Aquí deixo un altre mite que he trobat interessant:
-Prometeu era un tità amic dels humans. Zeus havia decretat que el foc havia de romandre en l’Olimp i no havia de ser lliurat als homes, però Prometeu no estava d’acord amb aquesta decisió. Aquí les versions difereixen i unes expliquen que es va introduir subreptíciament al taller d’Hefest i prenc unes brases d’un dels seus forns i altres que es va acostar al carro d’Apol·lo i va robar algunes espurnes d’ell amb les que va encendre una planta de fonoll vora i hi va lliurar als humans.
Com a càstig pel robatori Zeus el va condemnar a romandre encadenat eternament a una roca i al fet que un àguila se li mengés el fetge. Com era immortal, cada nit el fetge es regenerava i l’au tornava a menjar-se’l. Afortunadament, Heracles de camí al Jardí de les Hespèrides, el va alliberar amb el beneplàcit del seu pare, Zeus, que va veure en aquesta acció un acte que glorificava al seu fill. Això sí, Prometeu havia de lluir per sempre un anell adornat amb un tros de la roca a la qual va estar lligat.
Ave Iulia!
Tens raó. Aquest mite també me’l vaig llegir.
Certament, Prometeu va enganyar a Zeus dues vegades, i és cert que amb el cop del foc, va enviar-li a la muntanya on encadenat se li menjava el fetge una àliga. També es cert que se li regenerava tots els dies i que va alliberar-lo Heracles ( o Hércules).
Agraeixo l’interès que mostres respecte a la meva presentació i agraeixo el contingut del teu comentari.
Gratias plurimas!
Salve!
Respecte el mite que he escrit anteriorment, jo opino que és molt intrigant, com si ens expliquessin un compte d’aventures. Em fa imaginar-me la situació i em sembla molt intrigant com els deus representa que vivien les seves aventures, ja siguin positives i negatives, totes em semblen molt interessants. I específicament en aquest mite m’agrada com Zeus sent orgull del seu fill però en canvi el que havia fet al passat li fa portar un anell amb un tros de la roca a la qual havia estat lligat, i d’aquesta part de la història del mite em fa pensar que és com si l’estigués ensenyant que tots som conscients dels nostres actes i sempre hem de tenir present el que és correcte o no, i per tant queden ”cicatrius”. No sé si m’he explicat bé, però m’ha semblat interessant compartir-ho.
És un article bastant bo, pel meu gust ja que les narracions son de mitologia grega m’agraden bastant i m’entretenen. Jo crec que els mites ens ajuden molt a descobrir les antigues creences, la forma d’entendre el món i la manera de viure.
La forma que els grecs tenien d’explicar els fets, és molt bona i a sobre sempre tenien una raó a les seves desgràcies o als fenomens de la natura, ja que els déus estaven directament relacionats amb la natura i les emocions personals. Presenten comportaments i sentiments humans com la passió, l’egoisme, l’avarícia, l’amor o l’egocentrisme.
A mi sempre m’ha cridat l’atenció el món mitològic, i sobretot la mitologia grega, per tant he gaudit molt d’aquest article.
I el mite que aportes? El que has dit fins aquí està bé, però et deixes la part més important del comentari.
Em sembla un article molt interessant ja que està molt ben estructurat i els diferents apartats estan molt ben explicats i s’entén tot a la perfecció. Jo particularment no tenia ni idea sobre aquests temes, però aquest article m’ha captat molt l’atenció i m’ha ensenyat coses que no sabia.
L’explicació dels diferents personatges es curteta però molt ben resumida i està la informació necessària.
Les imatges estan molt ben estructurades i seleccionades, es veuen clarament els personatges i capten molt l’atenció.
I el mite que aportes? Et deixes la part més important del comentari.
Em sembla un article força interessant ja que les narracions de la mitologia clàssica grega són molt interessants per la seva manera d’expressar les seves desgràcies i coses relacionades amb els déus ja que els déus anaven relacionats amb la naturalesa i els sentiments de les persones. M’ha agradat llegir aquest article perquè he pogut conèixer bé la història d’aquests mites, alguns havia escoltat parlar-ne d’ells com per exemple el de Apolo y Dafne i el de Ulises y el caballo de Troya però no sabia ben be la història. Aquest article m’ha facilitat conèixer millor la narració dels mites dels quals havia sentit parlar i saber una mica més sobre els grecs.
Vale!
I el mite que aportes? El que has dit fins aquí està bé, però et deixes la part més important del comentari.
Un altre mite conegut és el de les Nimfes
Durant l’època homèrica, es creu que eren filles de Zeus. Són considerades divinitats secundàries a les quals se’ls poden fer pregàries, però que també poden resultar temibles. Són donzelles que habiten al camp, el bosc i les aigües. Normalment les hi troba en grutes on s’entretenen cantant i ballant. És comú que siguin el seguici d’algun déu o deessa més important, com Artemisa en particular, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso o Circe.
Hi ha diferents categories de nimfes d’acord amb el lloc on viuen. Així estan les Nimfes dels Freixes, o Melíades, que semblen ser les més antigues. Són filles d’Urà. Les Nàiades que viuen a les fonts i els corrents d’aigua. Per la seva banda, les Nereides són nimfes del mar en calma. També existeixen les Oréades, que viuen a les muntanyes i en els boscatges habiten les Alseides. Totes les nimfes van tenir molta importància en diverses llegendes. És comú trobar-les com esposes d’algun heroi o semidéu, per exemple la Egina casada amb Èac, o la nimfa de Táigete. A més, és freqüent veure-les intervenir en els mites amorosos com en les llegendes de Calisto o Dafne, on els seus amants més freqüents eren els esperits masculins de la natura com Pa, els Sàtirs, o Príap per esmentar alguns. Però els grans déus no eren l’excepció, i diverses d’elles es van unir en diverses ocasions amb Zeus (déu dels déus), Apol·lo (déu del sol i l’art), Hermes (missatger dels déus), i Dionisios (déu del deliri místic i el vi), entre altres. De la mateixa manera, era normal que s’enamoressin d’un adolescent mortal i el raptessin per compartir el seu llit amb ell.
Salve!
Hem sembla molt bon treball el de la meva companya Marta perquè totes aquests articles sobre mites de la mitologia grega son molt interessants i jo desconeixia molts d’ells.
També s’ha de dir que coneixia alguns per sobre o de oïda com: Ulises i el caballo de Troya i Apolo i Dafne.
I el que no tenia ni idea és el de La caja de Pandora.
Ave Ona!
Gratias plurimas pel comentari, pe falta el mite… Deixaré una llista amb els mites que han sigut publicats per altres companys i companyes, per que no repeteixis el teu i et sigui més fàcil bucar-ne un nou!!
Aquest article em sembla molt interessant i curiós, la veritat es que mai havia tingut un gran interès per les històries mitològiques, però aquest article m’ha produït molt interès. M’ha agradat la relació que tenen les històries de la mitologia grega amb els sentiments i els comportaments humans actuals, em sembla molt curiós es com si haguessin escrit i endevinat el futur.
El primer mite que s’ha presentat al article (la caja de Pandora) m’ha semblat desastrós però real. El segon mite (Apol·lo y Dafne) m’ha agradat moltíssim m’agrada que com Apol·lo es riu de Cúpido i després ell li llança la fletxa perquè s’enamori de Dafne. El tercer mite (Ulises y el caballo de Troya) es potser el més rebuscat i complet de tots tres, també el que mes m’ha costat d’entendre. M’han sorprès tots els mites en relació amb la vida actual.
Vale!
Ave Helena!
Primer de tot, agrair el teu comentari…
Agraeixo també que gaudeixis del meu treball, i m’agrada que sentis interès pel mateix tema que mai t’havia preocupat.
He de dir que, Cupido en termes llatins es Eros, Cupido és grec, però com el llibre és sobre mites grecs, no passa res!
Gratias plurimas!!
Ves amb compte, Marta, Eros és el nom grec i Cupido el llatí…
I el mite que aportes? El que has dit fins aquí està bé, però et deixes la part més important del comentari.
Salvete!
Després de llegir aquest article he reflexionat i m’he donat conta que ha sigut el primer article que he llegit sencer, és a dir sense a ver de necessitar una altre lectura. M’ha semblat un text molt amè, que és pot llegir sense cap problema i que incita a saber, llegir i aprendre mes coses sobre els mites grecs. M’he quedat amb ganes de llegir el mite sencer del de “Apolo y Dafne” i el de “La caja de pandora”. Crec que per part de Maria Angelidou, ha fet una feina excel·lent i ha tingut una molt bona idea en recollir alguns dels mites grecs més importants durant la història i que fossin sobretot breus ja que això facilita la lectura i augmenta l’interès del lector. Segurament algun dia arribi a llegir aquests dos mites sencers, sobretot el de “La caja de pandora” ja que jo també sóc molt curiosa i m’identifico amb l’adjectiu que Zeus li va posar a Pandora. Ell diu que ser curiós es dolent,però a mi no em sembla gens dolent,a mi em sembla un adjectiu magnífic ja que això et porta a voler saber més informació sobre el que estàs llegint o saps , per tant a tenir més interès i aprendre moltes més coses de les que no sabies abans i que poden arribar a ser molt interessants.
Amb tot això vull dir que espero que durant aquest trimestre llegim molts més articles dedicats més a la lectura.
Felicitats Marta per aquest article t’han interessant.
Salve Marta!!
Gratias plurimas pel comentari!! Crec que falta el mite que s’havia d’aportar, però com ja n’hi ha, ara deixaré una llista amb mites que ja han sigut publicats per altres alumnes, per a que et sigui més fàcil accedir-ne a un de nou… !!!
Salve!
Sempre és bo conèixer alguns mites grecs, i molt més bo és fer un recull com aquest per no perdre’s cap d’ells, molt bon treball!
Ara deixo jo un altre mite:
Persèfone i Hades
Persèfone era la filla de Zeus i Demèter; inicialment es deia Core i era la deessa de la primavera. Però el Déu de l’Infern, Hades, se’n va enamorar i la va raptar per emportant-se-la amb ell als inferns. Allà, li va donar sis magranes per menjar, ja que qui menja a l’inframón ja no pot sortir-ne. Quan va sentir la seva mare que la cridava, desconsolada, va parar de menjar, però ja era massa tard. Des de llavors, durant sis mesos és Persèfone, reina de l’Hades, i durant sis mesos més torna a ser la primaveral Code. D’aquí en van sortir les estacions de l’any, segons el mite.
Ave Jordi!
Gratias plurimas pel comentari!!
Cal dir que el mite que has anomenat està molt be i jo personalment no el coneixia gaire… Bon treball!!
No havia sentit mai a parlar sobre aquest llibre pero sempre m’han interessat aquests temes sobre la mitologia, el mite que m’ha agradat més ha sigut El mite de la caixa de Pandora, havia sentit a parlar sobre aquest mite però per exemple no sabia que Pandora va ser la primera dona creada per Zeus i que per tant era perfecte.
Tampoc sabia l’història de que va ser per culpa de la curiositat que va obrir la caixa i que per això van sortir tots els mals al món dels humans. El mite de Ulisses i el caball de Troya i el mite d’Apolo i Dafne també m’han semblat molt interessants.
Crec que la Marta ha fet una bona feina escrivint aquest article perquè no és molt llarg i per tant no es fa pesat de llegir perquè és bastant interessant.
I el mite que aportes? El que has dit fins aquí està bé, però et deixes la part més important del comentari.
La maldició de Layo
Layo és l’hereu legítim del tron de Tebas, però és bandejat.
No té més remei que fugir. Així és com arriba al regne de Pélope.
Pélope té un fill, Crisipo del que Layo s’enamora perdidamente.
Layo intenta conquistar-li per tots els mitjans, però Crisipo no cedeix a les seves demandes.
Llavors Layo, digne descendent dels violents Espartoi, li viola.
Crisipo, ple de desesperació, es lleva la vida. Layo escapa però abans rep la maledicció de Pélope: la seva estirp s’exterminarà a si mateixa. Layo regressa a Tebas, on és proclamat rei.
Presa com esposa a altra descendent del llinatge de Cadmo i Harmonía: Jocasta.
Durant anys intenten tenir fills, sense aconseguir-lo. Layo acudeix a un oracle demanant una solució. L’oracle no li respon el que vol escoltar. “El teu fill matarà al seu pare i es ficarà al llit amb la seva mare” Layo i Jocasta fan el possible per a evitar que un monstre així neixi, però tot és inútil i Jocasta queda embarassada. Quan neix el nen, l’hi donen a un emissari amb la missió d’acabar amb la seva vida, L’emissari l’hi penja al muscle mitjançant una corda que li forada el taló. Quan va a matar-li li dóna pena i l’hi lliura a uns pastors que estan de passada. Èdip arriba a les mans dels reis Pólibo i Peribea, que ho crían com si fos el seu fill. La ferida dels peus li provoca que se li inflin els peus . D’aquí ve el seu nom: Èdip, Peus Inflats.
Vale!
Has triat un mite força interessant, Aya, però podries haver comentat alguna cosa també de la confecció de l’article en general.
Al llegir l’article m’ha despertat interès per saber-ne més sobre mites grecs. Sempre m’han resultat curiosos. Està molt bé que hagi posat uns resums curts sobre uns quants, ja que et deixa amb ganes de saber més, com m’ha passat a mi.
Jo els mites d’Apolo i Dafne i el d’Ulises i el cavall de Troya ja els havia escoltat abans. Un que m’agrada molt és el mite de Medusa i Perseu. Medusa originalment era una dona bonica i Poseidó se’n va enamorar. Poseidó la va seduir en un temple dedicat a Atenea i aquesta quan es va adonar, va castigar a Medusa transformant-la en una Gòrgona. El que més destacava d’ella eren els seus cabells, que ara eren serps. Es diu que Perseu va anar a la cova de les Gòrgones per acabar amb la vida de Medusa, però no era fàcil perquè qualsevol persona que la mires, es convertiria en pedra. Amb l’ajuda del reflexe del seu escut, va poder decapitar-la, i de la sang, va néixer Pegàs. Després, Perseu li va entregar el cap a Atenea i ella el va utilitzar com a arma.
Anna, el mite de Perseu i la Medusa ja l’ha explicada una companya al primer comentari. N’hauràs de buscar un altre. Cal llegir els que ja s’han explicat.
Personalment, trobo que aquest article està molt ben fet, ja que t’incita d’una bona manera a voler saber més sobre la mitologia grega.
A mi sempre m’ha interessat aquesta mitologia, la forma en que els grecs associaven les coses als déus i deesses em sembla interessant. Dels tres mites que ha explicat la Marta, l’únic que no sabia era el d’Apol·lo i Dafne, i estic contenta de ara saber-lo.
Un mite grec que conec és el de Galatea i Polifemo. Polifem era un cíclop (fill de Poseidó i la nimfa Toosa) que estava perdudament enamorat de Galatea, una noia molt bonica i de pell ben blanca que era filla de Nereo. Però Galatea no estimava a Polifem, sinó a Acis, fill del déu Pan. Un dia Polifem va enxampar a Galatea i Acis junts, i va ser tan gran la seva fúria que Polifem va llançar una roca a Acis, el qual intentava fugir, que el va aixafar. Galatea estava tan trista que va acudir a la nimfa Toosa, i aquesta va convertir Acis en un riu de límpides aigües.
Salve Aina!! Bon treball… Aquest mite no el coneixia massa, tampoc als personatges que expliquen la historia… Molt bé i gratias plurimas!!
Salve!
Jo sóc un admirador dels mites grecs, ja que tots ells conten una història fantàstica i emocionant encara que en els mites sobre herois la majoria acaben morint desgraciadament… De totes maneres, el mite que més m’agrada dels tres que s’han presentat és el de la caixa de Pandora perquè la curiositat és una qualitat que tot ésser humà té i que a vegades pot acabar tan malament com en aquest mite. Segons el que jo vaig llegir fa temps, la caixa de pandora era un objecte de cristall molt llampant amb una tapa i els mals que van sortir eren plagues i malalties. Resumint, m’ha encantat l’article i crec que tots hauríem d’aprendre més sobre aquests mites.
Vale!
I el mite que aportes? El que has dit fins aquí està bé, però et deixes la part més important del comentari.
Hola!
Molt bon article, m’ha semblat molt interessant.
Crec que deu estar molt bé el llibre dels mites grecs que has explicat.
I ja que has esmentat el mite el caballa de Troia i Odiseu, jo explciaré el mite del rapte d’Helena.
Aquest mite comença a la boda de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, en la qual no estaba convidada Eris, la deessa de la discordia. I com a venjança va llençar una poma d’or a la taula del banquet que seria per a la més bella de les presents. Com que Zeus va voler lliurar-se d’aquest Compromís, li va pasar la tasca a Paris, fill dels reis troians, Príam i Hécuba. Les tres deesses que volien el premi eren: Afrodita, Hera i Atena, les quals van intentar convencer a Paris, però ell es va decantar per la deessa de l’amor, ja que aquesta li va oferir l’amor de la més bella de totes. A l’enterar-se Paris de la bellesa d’Helena d’Esparta, casada amb Menelau, rei d’Esparta, va posar rumb cap a la ciutat grega, on el van acollir i finalment es va endur a la reina. A l’enterarse el rei de la ciutat grega que havien fugit junts, juntament amb altres exèrcits grecs van anar cap a Troia, on va començar la llarga guerra.
No podia ser d’altra manera, Clara, un rapte!
Χαίρετε πανδές!
Καλήμηρα!
M’agrada que els adolescents d’avui dia se centrin en el seu temps lliure en la literatura. especialment en la literatura didàctica i la literatura clàssica perquè no són gèneres que la gent sol llegir avui dia per passar el temps, malgrat això poden ser una bona font de cultura i una font alternativa d’ensenyament de valors ètics i morals per a la vida quotidiana.
El mite que més m’ha agaradat ha estat el de Midas, que tracta una de les “Metamorfosis” d’Ovidi.
El mite de Midas tracta sobre Midas, rei de Frígia, que li demana a Bacus, ja que ell li vol concedir un do, aleshores Midas li demana que tot el que toqui es converteixi en or a partir d’aleshores.
El que no sabia Midas era que el seu desig es tornaria en contra d’ell fins que no nota que els aliments que menja no s’han convertit en or sinó que estan coberts per una fina làmina d’or, tanmateix, a partir d’aquí Midas comença a transformar-se en or juntament amb tot el que toca amb les seves mans.
El seu desig es va tornar en contra d’ell quan va començar a predicar per tot arreu que era l’home més ric del món i després de veure com els aliments estaven coberts per fines làmines d’or i que s’estava transformant en or es va penedir.
Quan veu tot el que li està passant es penedeix i decideix acudir a Bacus, a qui li demanarà perdó i que li tregui el seu do desmesurat i descontrolat.
Bacus va acceptar el perdó però Midas s’havia de sotmetre a un ritual de purificació al riu Pactolos, per alliberar-se de l’or que contenia el seu cos.
Quan Midas s’estava banyant al Pactolos, veia que l’or que es desprenia del seu cos es transformaven en boletes d’or.
Aquest mite ens ensenya que hem de ser realistes amb les nostres ambicions i desitjos perquè si només ens centrem en això ens pot ser contraproducent.
A més aquest mite ens ensenya que les ànsies de riquesa poden ser destructives, que la riquesa no ho és tot en la vida sinó que s’ha de ser honrat i fugir d’algú que et promet fer coses impossibles com es el cas de les sectes.
Valete omnes!
Salve!
En la meva opinió la Marta ha fet un bon article i ha resumit els mites bastant bé. Al llegir-lo m’ha fet curiositat en els molts mes mites grecs que hi ha, tot i que no m’agrada massa llegir crec que aquest llibre si que me’l podria llegir i no m’aborriria.
Entre aquests tres mites el que mes m’ha cridat l’atenció es el de la caixa de pandora, que diu que Zeus va crear la primera dona perfecta amb totes les virtuds però que també la va crear amb el major defecte: LA CURIOSITAT, i jo sincerament no crec que la curiositat sigui un defecte sino tot el contrari, jo ho considero com a una virtud que et portara a nous coneixements.
I el mite que calia aportar, Marta?
Avete pueri!
Gratias plurimas a tots aquells que heu comentat aquest article, amb opinió personal i introduint mites nous.
He fet un recull dels mites que heu anat anomenant i deixaré la llista a sota per als que no heu dit cap encara:
-Perseu i Medusa
-Prometeu i el foc
-Les Nimfes
-Persèfone
– “La maldición de Layo”
-Galatea i Polifemo
-El Rapte d’Helena de Troia
– “Metamorfosi d’Ovidi”
Animeu-vos a fer-ne més!!
Ave, Marta.
Molt bé, Marta, has fet un seguiment de respostes molt acurat, malgrat alguna relliscada que t’indico.
Pel que fa a la llista, només assenyalar que de metamorfosis n’hi ha moltes, perquè és una obra del poeta Ovidi, el mite que esmentava la Maria era una d’elles, la de Midas.
Salve Marta,
Aquest article que has fet m’ha semblat molt interessant, i penso que les histories estan molt ben resumides.
Jo ja em coneixia la de “Ulises i el caballo de Troya” , ja que des de ben petit he estat interessat per les aventures d’Ulises, també coneixia la de “Apolo i Dafne”, però la de “La Caja de pandora”, tot i que n’havia escoltat a parlar mai l’he arribat a llegir i pel resum que tu has fet m’ha semblat molt interessant i per tant si aquest cap de setmana tinc algun moment lliure me la llegiré online ja que ens has facilitat el link per trobar-lo, moltes gràcies!
Salve!
Penso que les històries estan molt ben explicades i resumides i que es un article molt interessant. Hi han històries que no havia escoltat ni llegit mai com per exemple:
“Apolo i Dafne” però d’altres si com: “Ulises i el caballo de Troya” ja que es una història que m’havien contat o llegit els meus pares.
Felicitats per l’article!
Salve! Jo sóc una admiradora dels mites grecs, però la veritat es que mai havia sentit parlar d’aquest llibre però sempre m’han interessat aqusts temes sobre la mitologia, el mite que més m’ha agradat ha sigut el de la caixa de pandora, havia sentit a parlar sobre aquest mite però no sabia que la pandora va ser la primera dona perfecta creada per zeus. Tampoc savia la història de que va ser la culpa de la curiositat que va obrir la caixa i que van sortir tots els mals al món dels humans.
El mite d’ Ulisses i el caball de troya, el mite d’Apolo i dafne m’han semblat molt curiosos de llegir.
La marta ha fet un gran article, s’ho ha currat molt, molt bona feina.
No havia sentit mai a parlar sobre aquest llibre pero sempre m’han interessat aquests temes sobre la mitologia, el mite que m’ha agradat més ha sigut El mite de la caixa de Pandora, havia sentit a parlar sobre aquest mite però per exemple no sabia que Pandora va ser la primera dona creada per Zeus i que per tant era perfecte.