El món de les altes capacitats és sovint obviat en els plans educatius de tots els colors i tendències. Sembla que l’alumnat d’aquestes característiques va tot sol, no cal fer cap adaptació perquè parteix d’avantatges per sobre dels altres. Res més lluny de la realitat, la seva diversitat també demana ser atesa i hem de preguntar-nos què hi podem aportar des de les nostres disciplines clàssiques. Aquesta és la reflexió que va centrar la meva presentació del llibre de contes LES ALTES CAPACITATS A L’ESCOLA INCLUSIVA. Dan i Nica. Els viatges de la Boleta Mundis, escrit per la meva exalumna de Grec Maria S. Dauder i adreçat a l’alumnat de primer cicle de primària d’aquestes característiques.

Convertida en una especialista reconeguda en el tema, la Maria va tenir l’amabilitat de convidar-me a la presentació d’aquest llibre, el seu tercer, que va tenir lloc el passat 3 de desembre a l’Espai Betúlia de Badalona.

A continuació, us transcric les meves paraules durant l’acte, que pretenen ser una reflexió sobre com les disciplines clàssiques podem col·laborar en l’enriquiment del contingut dels material adreçat a l’alumnat d’altes capacitats. S’ha obert un camí que de ben segur continuarem…

Quan la Maria va tenir l’amabilitat de convidar-me a aquesta presentació, vaig acceptar encantada i, com a exalumna meva de Grec a l’Institut Isaac Albéniz, vaig sentir inevitablement el cuquet de curiositat docent per saber si en la seva creació hi trobaria traces de tantes hores de traducció i contacte amb el món clàssic. Suposo que els docents de la sala sabeu a què em refereixo.

I efectivament, he pogut comprovar, amb satisfacció, que el tema grecollatí apareix de manera recurrent com un element d’aprofundiment per sadollar l’afany de coneixement d’aquest alumnat amb altes capacitats que necessita anar una mica més enllà.

Cariàtides despentinades; Atena, la deessa de la saviesa amb què en certa manera s’identifica la Nica, sense arribar a la divinitat; Euclides, Eurípides, Medea, Octavi August, Ovidi, Nausica, Ulisses, (de fet, al conte de les lletres la majoria dels personatges són clàssics); un conte dedicat exclusivament al passat romà de Badalona (ja m’agradria que els meus alumnes d’ESO sabessin tantes coses de Baetulo!)… Totes aquestes referències són mostra de la presència dels fonaments clàssics de la cultura que aquests nens i nenes frissen per descobrir, juntament és clar, amb l’apassionant món de l’art, la música, la ciència, la tecnologia… una visió ben àmplia del saber humà traspua per aquestes pàgines!

D’altra banda, també voldria destacar l’interès per l’aprofundiment en l’origen i l’etimologia dels mots, una manera de donar sortida les necessitats dels infants a qui va adreçat el conte. Un alumne de primer cicle de primària a qui se li explica que la nota do antigament es deia ut (suposo que en un conte adreçat a un públic més gran, caldrà explicar la frase llatina a què pertany aquesta conjunció) i a qui se li pot explicar com escriure la lletra PI, com una taula amb dues potes, o ja estan preparats per conèixer la numeració romana, de ben segur que no en tenia prou amb els contes convencionals i agrairà l’existència de bibliografia adaptada com la que crea La Maria.

Tot això està molt bé i ha estat un dels atractius de la lectura, però encara ha estat més important per mi tot el que he après des d’un punt de vista pedagògic sobre les necessitats d’aquests nois i noies. Per començar, a la introducció he pogut fer-me a la idea de la importància de la detecció precoç d’aquest alumnat, que fins als dotze anys no poden ser definits com d’altes necessitats, però als quals la seva “precocitat intel·lectual” els provoca la necessitat de “vitamines culturals extres” com diu l’autora.

Moment de l’acte. De dreta a esquerra, Sílvia Llucià, Loluca Tascón, Maria Sánchez, Teresa Devesa i Georgina González

A secundària, aquests nois i noies ja ens solen arribar amb l diagnosi feta i algun curs avançat, tot i que també recordo un cas recent en què el pas el vam diagnosticar i fer de 2n a 3r d’ESO. L’alumna havia vist un reportatge televisiu sobre la superdotació i s’havia identificat plenament amb els nois i noies entrevistats, per tanti, amb el permís dels pares i l’assessorament del psicopedagog del centre, vam començar l’estudi del cas. No era una alumna amb notes brillants i tenia alguns enfrontaments amb el professorat, però finalment la promoció al final de la primera avaluació ceriem que va ser un encert. Personalment, com a coordinadora pedagògica de l’Institut, que també sóc, crec que m’ha servit de molt comprendre les necessitats de l’alumnat al principi del seu procés d’aprenentatge, per tal de poder atendre’l millor quan ens arriben als ensenyaments superiors.

Aprendre de l’alumna, ¿hi ha res més gratificant?

Gràcies, Maria, em sento molt orgullosa de tu.

Teresa Devesa