Portada de l’edició original anglesa. [Font: Bookish.org]
Com deia l’estiu passat, crec que aquesta època vacacional és la millor per anar desgranant lectures de Robert Harris, amb la seva peculiar visió de determinats moments històrics. Podem estar o no d’acord amb el seu peculiar tractament de personatges i contextos socioculturals, amb els elements fantàstics que utilitza en algunes trames o les sorpreses argumentals de vegades prou creïbles. No obstant, en plena canícula no puc renunciar a les sorpreses que sempre em depara la lectura d’aquest autor.
Cartell de la pel·lícula. [Font: Sensacine]
Enguany, com no podia ser d’altra manera, ha tocat Cónclave, que m’ha arribat a les mans en la seva traducció castellana. No em consta que n’hi hagi de catalana. Des de principis d’any que porto sentint opinions sobre la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la i encara no he trobat el moment d’anar a veure-la. Potser millor haver-la llegit i després comprovar el tractament audiovisual que se n’ha fet. Normalment em deixa insatisfeta la reducció de detalls, matisos i fins i tot personatges i trames, que imposen les limitacions del llenguatge audiovisual. A més sempre em sento traïda perquè la tria del director no s’adiu amb la visió que me n’havia fet com a lectora. Reivindico el dret que hi hagi tantes versions d’una novel·la com lectors. Sigui com sigui, les amistats que l’han vist coincideixen que en general és un bon film, però amb un final poc creïble. Doncs precisament això és el que jo destacaria de la novel·la: realista o no, el final m’ha sorprès i això té mèrit amb una lectora compulsiva com jo, que se les veu a venir totes. Bé per tu, Robert!
Font: Catalunya diari
Literatura, cinema…, però és clar, la realitat s’imposa i resulta que el dia 21 d’abril del 2025 a les 7:35 se’ns comunica la mort als 88 anys del papa Francesc a la residència Santa Marta, víctima d’un ictus. I els mitjans de comunicació s’omplen de la terminologia llatina pròpia d’aquests moments de traspàs del poder papal, i a l’institut les profes de clàssiques ens plouen un munt de mostres de pervivència per aclarir, que tot i no ser de llatí clàssic, sinó eclesiàstic, no podem desaprofitar.
Evidentment, la novel·la està farcida de termes llatins, ja que la litúrgia d’aquest moments tan solemnes n’està plena, i fins i tot hi ha un moment en què els patriarques conservadors defensen el retorn del llatí com a llengua franca davant del guirigall de llengües de cardenals vinguts de tots els racons de la terra. Lluny de mi està recolzar aquestes posicions ni cap altra, com a defensora de la riquesa que suposa la pluralitat lingüística, però si més no com a lingüista, m’he fixat en aquest moment de la narració.
Fem un recull de les expressions més rellevants de tot aquest procés i a veure si en sabeu la traducció literal i el seu significat en el marc de la litúrgia catòlica.
Els mitjans de comunicació destacaven que la darrera actuació pública del papa Francesc va ser la benedicció Urbi et Orbi.
El procés d’elecció del nou pontífex s’anomena conclave, que ve del llatí cum clave. (Per cert, a la traducció castellana que jo vaig llegir, aquesta explicació etimològica que fa un dels personatges està mal escrita.)
Quan tots els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina per votar, el camarlenc exclama Extra omnes!
Després d’unes quantes fumates negres, surt finalment la blanca i es comunica als fidels dient Habemus Papam!
El cardenal escollit tria el seu nom com a pontífex, primer en llatí i després es tradueix a totes les llengües, però sempre amb numerals llatins. El successor del papa difunt Franciscus (sense numeral perquè és el primer amb aquest nom),és a dir l’actual pontífex, ¿quin nom llatí s’ha imposat i quin numeral li correspon?
Sempre recordaré amb afecte que, arran de la pressió mediàtica suposo, algú de 2n de Batxillerat de Llatí un dia va deixar anar Dominus vobiscum, expressió que va esdevenir la salutació de la classe fins a final de curs, relegant els pobres Avete i Salvete entonats fins aleshores. I ja posats els vaig ensenyar la resposta corresponent: Et cum spiritu tuo.
Què va ser primer, el llibre o la sèrie? Us he de confessar que ara mateix no tinc clar si vaig tenir el primer contacte amb el prersonatge de Sira Quiroga a través de la novel·la El tiempo entre costuras de María Dueñas(2009) o l’adaptació televisiva que en va fer Antena 3. Sigui com sigui, és un personatge que em va captivar en els dos formats i tenia desat en un racó plaent de la meva ment, al costat de Penèlope, Nausica o la mateixa Medea, tot salvant les distàncies.
A partir d’aquí he anat fent el seguiment dels altres personatges femenins, tots ells empoderats a la seva manera, que han anat sorgint de la imaginació de l’autora: Misión Olvido (2012); La Templanza (2015) també versionada a televisió per Amazon Prime; i Las hijas del Capitán (2018). A part de l’atractiu d’aquestes dones que s’enfronten amb valor i gosadia a les dificultats de la vida, aquestes novel·les m’han transportat a moments cabdals de la història contemporània, creuant oceans i travessant les fronteres més dispars. A l’apartat de fonts es fa evident que l’autora s’ha hagut de documentar profusament sobre els llocs, entorns, personatges i esdeveniments esmentats.
[Font: Planeta de libros]
Doncs bé, en les meves visites estiuenques a la biblioteca m’he trobat amb una nova publicació de María Dueñas, del 2021, que desconeixia: Sira. Així, a seques, m’assabento del retorn del personatge, adormit a les golfes del meu record; ara com a Sira Bonnard, un enèssim canvi de nom que ja no sorprèn. A ella ja la coneixem, una lluitadora, supervivent nata, però l’entorn històric-geogràfic de la primera part (1947) res no té a veure amb els del primer llibre. Passada la Segona Guerra mundial, el món bullirà pels processos de descolonització a l’Àfrica i a Orient, i la nostra protagonista es troba a Jerusalem sota el Mandat britànic de Palestina. El terrorisme hebreu contra els britànics fins que aquests abandonen el territori, les tensions entre israelians i palestins que desemboquen en guerres inacabables i més terrorisme, ¿us sona tot això? Com som, els humans, que encara no s’han pogut resoldre els conflictes en aquell racó de món? Feu recerca i expliqueu l’estat s’aquesta mateixa zona en l’actualitat.
Del primer capítol d’aquesta 1a part ubicada a l’Orient mitjà, aquí teniu un llatinisme d’àmbit jurídic per desenvolupar. Per contraure matrimoni amb la nostra protagonista, Marcus, l’espia dels serveis secrets britànics, en el seu paper de nuvi “presentó documentación bona fide, un pasaporte diplomàtico a nombre de Mark Bonnard, su verdadera identidad.” (I, 1)
María Eva Duarte de Perón (Evita, popularment) el 1948
A la segona part del llibre trobem el Londres de postguerra, on el vencedors del conflicte han de fer grans sacrifics per superar el desgast i renéixer de les cendres. De fet, el mateix trobem a la tercera part, quan Sira torna a Espanya, on a les penúries postbèl·liques s’afegeixen la censura, la repressió i la manca de llibertat. Els episodis contextualitzats en el nacional sindicalismo del Gran Caudillo se centren en el periple d’Eva Perón, esposa del president d’Argentina, per diferents ciutats d’Espanya el juny del 1947. Continuem repassant la història recent: Quines ciutats va visitar i quin era l’objectiu del viatge? Fes un recull de pel·lícules i musicals a l’entorn d’aquesta dona, que va esdevenir una icona, gairebé un mite heroic, com passa sovint amb els persontages carismàtics que moren joves de manera dramàtica. Ve’t aquí algunes referències clàssiques de diferents àmbits que hi he trobat perquè les desenvolupeu.
Sira demana a les modistes d’Evita que li expliquin detalls del seu inacabable vestuari i elles no ho fan fins que “el peluquero dio al final su plácet con una breve inlinación de cabeza.” (III, 43)
Alberto Dodero, magnat que organitza el seguici de l’argentina, distribueix el vol de Madrid a Granada de l’expedició i crida a Sira perquè vagi amb ell. Era Alberto Dodero quien me llamaba: como organizador y factótum, andaba repartiendo las últimas órdenes al personal de la embajada que quedaba en tierra. (III, 48)
Mireu com se sentia Sira als barris alts de l’Eixample barceloní: Una rara avis, eso era yo en medio de la selecta verbena que marcaba el inicio del verano, la huída de todas esas familias a sus casas en las payas, los bronceados, los helaos, la indolencia. (III, 60)
Ja sabeu que al centre de Madrid hi ha dues escultures molt famoses amb referent mitològic. Desenvolupeu la referència i relacioneu-la amb els dos equips de futbol de la capital, a més de posar l’enllaç de la ubicació i una foto de les dues.
Circulábamos casi solos por el paseo de la Castellana […]. Atrás habíamos dejado ya la plaza de la Lealtad y a Neptuno con su tridente, saludamos a Cibeles[…]. (III, 46)
Les peripècies de Sira en aquesta part recorden molt les intrigues rocambolesques d’El tiempo entre costuras, amb fugides, recerques, amagatalls…, coses d’espies, vaja! En aquest cas s’encarrega de cercar i tornar a la seva propietària la Gran Cruz de Isabel la Católica que Franco havia concedit a Evita i que podria haver comportat una crisi diplomàtica de campionat. La descripció que es fa d’aquesta condecoració evidentment inclou les tres referències clàssiques que conté i que caldria desenvolupar.
[…] sobre las perlas de las puntas, los pequeños brillantes y rubíes, la inscripción Plus Ultra y el esmalte de las columnas de Hércules. Bordeaban el centro del emblema una corona de laurel y una leyenda: […] (III, 51)
Gran Creu d’Isabel la Catòlica [Font: Wikimmedia]
La novel·la acaba en una altra de les ubicacions de la primera entrega, al Marroc, concretament a les ciutats de Tànger i Tetuan, i Sira torna a dedicar-se a la confecció. En aquest cas se’ns presenta un nou personatge femení, carismàtic però a la vegada tràgic, Barbara Hutton, una hereva multimilionària Nord-americana que va passar per set matrimonis i va tenir un final també trist, molt trist. Precisament buscant el palau que aquesta estava restaurant a Tànger el 1948, Sira descriu les principals activitats dels turistes de l’època a la ciutat marroquina, entre les quals un referent ja esmentat abans. Confesso que he hagut de buscar informació del lloc perquè no hi he estat mai, feu-ho també vosaltres i a veure si coincidim.
Éstos se quedaban en los balnearios de la playa y en las piscinas de los hoteles; como mucho alcanzaban a ver las grutas de Hércules […] (IV, 69)
En fi, crec que no trigarem gaire a tenir la segona temporada de la sèrie televisiva i, tot i que pensava que l’autora pretenia tancar el cercle fent tornar la protagonista als seus inicis, el paràgraf final em fa veure una porta oberta al següent conflicte que va marcar la història de la humanitat: la Guerra freda. Sabeu en què va consistir?
El mundo se preparaba para una guerra heladora y por él necesariamente habríamos de transitar unos y otros, entre costuras o entre ondas. (Epíleg)
No creieu que amb aquestes paraules finals la trilogia està servida? De fet, al final de l’entrevista que segueix l’autora no hi tanca la porta.
Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.
[Font: Viquipèdia]
Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Aquesta mena de fenòmens reals serveix a l’autor per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?
[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]
I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.
Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.
Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).
-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?
-Platón -respondió Herman.
-Al menos, eso no lo ha olvidado.
Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.
-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.
-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nuncadimos griego -dijo Gabriel.
-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…
No us sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?
I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).
-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.
-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.
–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.
-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.
-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…
El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però digueu-me’n també l’origen i autoria?
Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg. Qui és Atlas? Per què té tot el temps del món?
Vaig entrar en contacte amb Robert Harris a partir de novel·les històriques d’època romana com Pompeiai la seva trilogia sobre Ciceró. La primera la vaig llegir en català, perquè era l’edició que em va arribar a les mans, la segona en l’original anglès, per un préstec que em va fer una alumna. Doncs bé, amb la ferma intenció de no deixar passar gaires estius sense llegir alguna novel·la seva, n’he buscat una a ebiblio, ja que la biblioteca del meu poble tanca a l’agost, quin contrasentit, quan la gent té més temps de llegir i sobretot enguany que l’espai s’ha declarat refugi climàtic. Però vaja, sempre ens quedaran els exemplars digitals, i del calàleg que se m’oferia vaig triar la versió en castellà d’El despertar de la herejía disposada a enfrontar-me, segons la informació de la web, a una novel·la històrica ubicada al 1468 en una Gran Bretanya dominada per la fe i el dogma. Canviava d’època històrica, això està clar, lluny de l’Imperi Romà, però convençuda que el gènere era el mateix que el de les obres abans esmentades. Ben aviat em vaig adonar de com n’anava d’errada, que res no era el que semblava. Si a la Trilogia d’Estocolm en veia incapaç de classificar l’obra com a novel·la històrica o negra, aquí la història s’encavalca clarament amb la ciència-ficció i la distopia.
Per a la lectora que, com jo, s’enfrontava a aquesta narració al més pur estil d’El nom de la rosa, amb un capellà jove enviat a un indret recòndit on havia mort el rector de la parròquia, tot comença a grinyolar quan es troba amb l’esment del plàstic i referències desconegudes en l’època, però que ens fan pensar, per exemple, en la poma d’un iphone d’Apple.
Ai Robert -pensava en la meva inconsciència- què són tots aquests anacronismes? Sort que ben aviat se’ns dóna la clau interpretativa. En aquest món la datació és fa en funció d’una gran apagada del núvol informàtic que va provocar el col·lapse de tot el sistema, per tant, ens troben al segle XV d’un futur on s’ha fet una regressió a la foscor de l’Edat Mitjana.
-Si los antiguos eran tan estúpidos como para comerciar con fichas de aire, no me extraña que se arruinaran.
-Esa forma de dinero les permitía mantener grandes negocios, pero cuando falló todo el sistema los dejó en la más completa ruina. ¡Imagínense despertarse una mañana en la más absoluta pobreza, con unos conocimientos y unas destrezas que no tenían la menor utilidad para luchar por la subsistencia! Todo su mundo estaba basado en cosas imaginarias: simples castilllos en el aire. Y cuando sopló el viento, todo se esfumó. (Cap. 18)
Fixeu-vos com descriu aquest Apocalipsi informàtic el doctor Shadwell, un erudit de l’heretgia a què fa referència el títol, ja que exerceix d’antiquari, a la recerca de matèrials preapocalíptics que li permetin estudiar aquesta civilització anterior tan avançada tecnològicament. En els nostres temps els arqueòlegs busquen fósils, ceràmiques, vaixells enfonsats…, mentre que els equivalents postapocalíptics, anomenats antiquaris, recullen plàstics, cristall, restes de telèfons, ordinadors… i són perseguits per fer-ho. L’obscurantisme de l’església, que ha tonat a obtenir tot el poder, prohibeix qualsevol actitud que s’allunyi del dogma de fe a la recerca dels coneixements amagats en el passat. Reflexioneu una mica sobre la citació anterior i, sobretot, les frases en negreta: A què deu fer referència amb el terme fichas de aire? Creieu que podem acabar com augura la darrera frase? Què passaria si hi hagués una fallida del sistema informàtic que ens impedís fer gestions amb els nostres aparells? Penseu fins a quin punt depenem de la tecnologia.
Pel que fa a les referències clàssiques, el context imposa moltes mostres de llatí eclesiàstic, però en destacaré dues de mitològiques i una de lingüística.
Fairfax, el clergue enamorat, utilitza un refrent mitològic per referir-se a la sensualitat de Lady Durston: “Es Ceres -pensó Fairfax, propenso a esos arrebatos de delirio poético-. Es una diosa de la fertilidad.” (cap. 9). Desenvolupeu aquesta referència mitològica i la següent.
El capità Hancock, gelós d’en Fairfax, critica irònicament la participació de de Lady Durston en un experiment, fent un petó a Fairfax per demostrar la transmissió de l’electricitat, desconeguda en aquest món postapocalíptic. ¿A quién tenemos aquí? ¡Pero si son la Venus Eléctrica y su Adonis! (cap. 15)
A nivell lingüístic, és significatiu com les paraules relaconades amb els temes prohibits, susceptibles d’heretgia, han desaparegut. Mireu com es refereix Shadwell a un d’aquests conceptes: -[…] creo que formava parte de lo que los antiguos llamaban un “laboratorio”, una palabra que se ha perdido y que procedía del latín laborare “trabajar“. (cap. 16) Digueu altres paraules en català que provinguin del mateix ètim.
En conclusió, sorpresa inicial, misteri, aventura, romanç i passió conformen aquesta nova proposta de Harris, una entretinguda lectura d’estiu que a la vegada m’ha fet reflexionar sobre el futur de la humanitat, com en el seu moment El planeta dels simis, o més recentment El apagón.
Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar els personatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.
Sota el títol Lustrum s’hi amaga un best-seller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesuvi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.
El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins a esdevenir cònsul. Lustrum(octubre del 2009)narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…
Portada de l’edició en anglès.
Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcel·la de poder que els concedeix el sistema republicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així acaba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.
No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el responsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la rereguarda, emparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·lícula Àgorai el seu personatge Davo.
Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!
ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.
Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…
Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.
En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original.
Portada de la versió en català.
Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!
El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:
Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:
“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.
Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.
Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:
“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”
En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap. Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…
1793, 1794, 1795conformen la Trilogia d’Estocolm de l’escriptor suec Niklas Natt och Dag. Es tracta d’una saga de novel·la negra ambientada al segle XVIII, en el convuls estat d’inestabilitat política arran de la mort del rei Gustau III de Suècia i els aires de revolta de la Revolució Francesa bufant de lluny.
En una Estocolm bruta, pobre, desesperançada, Natt och Dag situa uns pesonatges també foscos, assimilats amb l’aire d’una ciutat que obre la porta a la violència, l’alcoholisme, la prostitució, la infància maltractada… Mickell Cardell, un veterà de guerra sense cap al·licient a la vida i l’Anna Stina Knapp, supervivent de mil destrets malgrat la seva curta edat, són els protagonistes de les tres entregues, perfectament complementats amb els germans Winge, Cecil a 1793 i Emil a 1794 i 1795, que són en realitat dues cares d’una mateixa entitat. Cardell amb la seva força i els Winge amb la seva intel·ligència formen un tàndem difícil d’oblidar, que contrasta amb la feminitat empoderada de Stina.
Vist aquest entorn degradat i pervertit, és difícil trobar confiança, innocència o bondat, en tot cas petites pinzellades d’humanitat en alguns individus, però els malvats són capaços d’una perversitat inimaginable, inconcebible per injustificada i mancada de penediment i remordiment. En podríem citar noms propis com Petter Pettersson, el sàdic alcaid de la presó femenina; Tycho Ceton, disposat a preparar els espectacles i entreteniments més criminals; o Magnus Ullholm, el canalla cap de la policia, però els representants del la maldat més descarnada té un nom col·lectiu: els Eumènides.
1795. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa
Al primer volum de la trilogia se’ns explica l’origen mitològic d’aquesta germandat d’homes poderosos i degenerats que cerquen diversió, plaer i luxúria en accions i espectacles cada vegada més cruents i perversos. Feu una recerca i expliqueu qui són aquestes divinitats menors femenines, per intentar relacionar-ho amb amb aquest col·lectiu de degenerats que porta el seu nom. I posats a fer, com que al darrer volum es canvien el nom per els Bacants, feu el mateix amb aquests altres personatges de la mitologia grega i digueu quina d’aquestes divinitats està representada en la portada que teniu a continuació.
1794. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa
El segon lliurament de la sèrie té un referent mitològic encara més rellevant, el joc del Minotaure a què els germans Winge, dos nois i una noia, eren sotmesos petits. Aquesta mena de fet i amagar, que tant els capficava, acaba esdevenint el fil conductor de la peripècia vital de l’Emil, perdut en el Laberint de la seva ment malalta poblat dels fantasmes familiars. Analitzeu també aquesta referència mitològica en relació amb l’element argumental que us he descrit i identifiqueu la il·lustració de la portada.
A part d’aquestes referències clàssiques substancials, en els tres llibres se n’hi poden trobar moltes més, d’àmbits diferents. Vet aquí aquí algunes.
En Ceton presenta el seu assistent dient: “Us presento en Louis Jarrick, el meu capatàs i factòtum.” (1794. I cap. 11). Sobre el mateix Ceton un personatge n’explica el següent: “No va trigar gaire a fer que el consideressin persona non grata a tot arreu.” (1794. I cap. 13). Analitzeu els llatinismes i interpreteu les frases.
Magdalena Rudenschöld explica els seus secrets de seducció a l’Anna Stina, entre ells aquest: “De primer espígol, canyella, bergamota, i al fons la nota del noble ambre. En diuen acqua mirabilis. Aquest perfum feia embogir el meu Gustav.” (1794. III cap. 21)En aquest cas, més que un llatinisme és un terme directament en llatí, traduïu el nom del perfum i relacioneu-lo amb les propietats descrites.
L’Hedvig Winge reconeix els greuges comesos contra el seu germà Emil i li demana perdó. Així segueix la conversa (1794. IV cap. 11). Identifiqueu l’expressió llatina, autor i obra, i interpreteu-la en el context.
-Només volies el meu bé.
–Facilis descensus Avernis.
-Virgili?
-Et vaig fer mal. Ara et demano perdó.
L’Ullholm excusa l’Edman, a qui una tos empipadora impedeix de parlar (1795. Pròleg II). Aquí una altra referència mitològica que cal desenvolupar, igual que les dues següents.
-El senyor secretari, malauradament, s’ha quedat sense veu aquests dies. La salut ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. […]
En Bolin, estremit de plaer per la previsió d’un nou espectacle cruel i salvatge preparat pel Tycho, li diu (1795. II cap. 2):
-Esperarem que les muses se t’apareguin.
En Tycho intenta provocar en l’Anna aversió envers en Mickel, que n’està enamorat a la seva manera: És massa vell per a tu, i ell mateix ho sap, però si algú pot pertorbar la ment d’un home és Cupido, que dispara les fletxes amb els ulls embenats. (1795. IV cap. 10)
Cap al final de la trilogia, les forces de l’ordre fan una batuda pels barris més degradats de la ciutat, que irònicament tenen noms mitològics. Definiu cadascun d’aquests personatges mítics, però en aquest cas no val la pena buscar-hi la relació, simplement en aquests carrers bruts i tristos és un joc introduir-hi aquests ressons clàssics. […] per l’amuntegament de cases i portals dels blocs de Faetó, Pigmalió, Cefeu i Cassiopea, […] (1795. III cap. 15)
Igual que al segon volum, cap al final del tercer també hi trobem una locució llatina, aquesta vegada no literària, sinó de ressons matemàtics. Identifiqueu-la i interpreteu-la en el context. En Bolin especula amb un altre membre dels Eumènides sobre els motius d’en Tycho Ceron per imaginar i crear terribles i inhumans espectacles, i n’exposa la conclusió: El que la majoria de nosaltres busquem és el plaer de la vida, però per a en Tycho el que és interessant és la mort. Quod erat demonstrandum. (1795. IV cap. 26)
En fi, no sé dir-vos exactament si és novel·la històrica negra o una novel·la negra històrica, però la veritat és que la prosa de Natt och Dag, amb els misteris, la violència, l’extrema crueltat i el transfons d’una Suècia en crisi, manté ben enganxat el lector, com a mínim amb mi ho ha aconseguit.
Vista general del Laberint d’Horta [Foto: Natalia Corral]
De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.
Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.
Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.
No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…
La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.
Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.
Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.
“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.
Fris de les Panatenees, Partenó (447 a.C) Acròpolis d’Atenes, Grècia. Font: [Pinterest]
La meva amiga Diana m’ha enviat des d’Atenes una carta esgarrifosa. Ahir van finalitzar les Panatenees -estimat lector, si no saps què són les Panatenees, treuràs les teves pròpies conclusions llegint aquesta carta-. L’escrit data del dia 30, mes de l’hecatombe, quan van finalitzar aquestes festes i m’ha arribat una setmana després que acabessin. La volia compartir amb tots vosaltres perquè és esglaiador.
Χαῖρε Κλέο!
Aquí a Atenes acaben de finalitzar les Panatenees, les festes religioses en honor a la nostra deessa protectora Atena. Vam estar una setmana de festa i alegres fins ahir a la nit. El nostre benvolgut amic Basil és mort. No t’alarmis de seguida i deixis de llegir aquesta carta que t’estic escrivint amb tota la tristor del món. Continua llegint.
La nit del 27 del mes de l’hecatombeó, abans de començar les festes al dia següent, Basil i Pancràs es van enfrontar en la carrera de torxes, òbviament competien amb més gent, però aquests dos sempre han mantingut una rivalitat infinita per ser el millor, ja saps que fan honor al seu nom sent els dos molt orgullosos i lluitadors. Jo no vaig veure la prova des del principi, era a casa demanant a les esclaves que podessin les flors del jardí i acabant de fer el sopar als nens, després vam marxar tots plegats. Tornant al nostre amic Basil, l’últim punt d’aquesta prova és l’acròpoli de la ciutat, després que la carrera travessés el cementiri públic i l’àgora. De lluny, tots els atenencs junts en massa vam veure com arribaven com un llampec Basil i Pancràs, que anaven guanyant a la resta de participants per una distància considerable. Als últims metres, Pancràs es va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, va aixecar-se ràpidament, però guanyar ja era impossible, es va emprenyar molt amb la victòria de Basil.
Al dia següent, cap a les dotze del migdia ens dirigirem a l’estadi Panatenaic per presenciar la primera prova d’atletisme, córrer 800 metres llisos. Hi participaven 12 atletes. Resulta que entre Basil i Pancràs no n’hi havia un que ressaltés més que l’altre, la d’atletisme la va guanyar Pancràs, la de lluita lliure Basil, la carrera de quadrigues Basil, la de cant Pancràs… i així constantment.
Àmfora de figures negres amb corredors a les curses Panatenees. 530 aC. [Font: Vikimedia]
L’últim dia de les festes, es realitzava la processó del peple, una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats. Les nenes ergastines, unes noies verges seleccionades durant les Calquees de Pianepsió (unes altres festes), van passar nou mesos teixint-lo per oferir-lo a la nostra deessa Atena. Cap a les sis de la tarda, vam recórrer tota la ciutat fins arribar a la cerimònia, que tenia lloc a l’acròpoli de la ciutat, on hi havia l’estàtua d’Atena. L’espai estava ple de gent; hi havia les sacerdotesses, que portaven els instruments per el sacrifici i altres, ancians amb rames d’olivera, els guanyadors dels jocs, que en aquest cas només eren Basil, Pancràs i algun altre que era sorprenentment millor que algun dels dos en alguna prova, ambaixadors de colònies atenenques… Jo exercia el meu paper com hidròfora, noies nobles portadores d’aigua lustral per els sacrificis. La processó va finalitzar a l’Erectèon, on només les ergastines i arrèfores podien passar, entregaven la túnica a les sacerdotesses de la deessa i aquestes la deixaven doblegada als seus peus.
Després del sacrifici del peple, es realitzava l’hecatombe, on més de 100 bous i ovelles eren sacrificats en honor a Atena, posteriorment, la seva carn era rostida amb la flama de la torxa del campió de la carrera de les torxes, aquest any Basil, després seria menjada pels atenencs en el gran banquet final, que aquest any m’encarrego jo de preparar. Les dones no podien assistir a aquests sacrificis, el meu marit Darius sí que va poder assistir-hi, es va encarregar de portar-me tota la carn dels animals per preparar-la, vaig estar tot el dia preparant-la juntament amb les esclaves.
Quan van arribar els convidats, el menjar estava preparat per ser servit. Vaig demanar a les esclaves que ho servissin i vaig seure a taula entre el meu marit i el meu amic Basil. Pancràs no va voler assistir al banquet, estava ressentit amb Basil, l’odiava com el que més. Basil va explicar tot el desgast físic patit aquests dies de proves amb Pancràs, de tant en tant es reia d’ell, a mi això no em semblava bé, esportivitat abans de res. A Selena, gran amiga de Pancràs, tampoc. La mirava enfront meu, molesta. Tampoc feia gràcia a Melissa, Irene o Arcas, altres amics de Pancràs.
Quan ja vam acabar de menjar, les dones ens vam retirar a les nostres habitacions i va començar el simposi en honor al déu del vi, Dionís. Selena i Irene s’hi van quedar perquè elles eren ballarines. Les meves esclaves es van encarregar de servir el vi als homes.
Aquí comença allò terrible. Cap a les tres de la matinada, quan ja se n’havia anat tothom i les esclaves recollien el saló, des de la meva habitació escolto un fort cop a les escales d’algú pujant a la planta superior. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Miles i Basil es dirigieixen a una habitació. “Què ha passat?” Vaig preguntar preocupada. “Basil no es troba bé, potser ha sigut el menjar o el vi. Deixem que descansi aquí aquesta nit i, si no millora l’endemà, farem venir un metge. Pots tornar a la teva habitació”. Em va contestar Miles, amb gest seriós. Vaig tornar a la meva habitació, preocupada.
L’endemà Basil jeia mort. Vam fer venir els metges, que van determinar que la causa de la seva mort va ser intoxicació verinosa. Algú havia mort Basil la nit anterior. Els guàrdies van passar dies interrogant sospitosos la nit del banquet que posava fi a les Panatenees. Es van quedar amb dues opcions: Selena o Melissa, amigues de Pancràs que van estar presents durant el simposi. Les dues entraven en una mena d’estat nerviós que els impedia parlar quan la guàrdia les interrogava.
Tres dies després del fatídic assassinat del meu estimat amic i valent guerrer Basil, Selena va presentar-se a casa meva mentre els nens i jo (Miles havia anat a l’àgora per comprar) preníem l’ἀκρατισμός, pa sucat amb vi. Estava molt nerviosa. Vaig trobar-me amb ella al jardí.
-Si us plau, no ho diguis a ningú. T’estic explicant això perquè confio en tu. La nit del simposi, tothom havia pres molt vi excepte jo. En un moment de la nit que estava parlant amb Basil sobre pintura, filosofia, política… No em recordo exactament de què conversàvem… Vam dialogar de moltes coses, sempre m’havia agradat Basil, era un home molt interessant a part de gaudir d’una complexió física extraordinària. – Mai havia sabut de l’afecte de Selena per Basil, em vaig quedar de pedra -. Tornant a aquell moment, un home molt estrany va entrar al saló, ningú se’n va adonar excepte jo. No anava vestit com qualsevol home grec, portava dos himàcions, un que li queia per l’espatlla i l’altre li cobria el cap, se’l va posar a propòsit perquè també li cobrís la cara, mostrant només els ulls. No vaig trigar gens en identificar-lo, portava el seu anell característic color maragda, era Pancràs. Va venir directament a parlar amb mi, em va amenaçar dient-me que m’estimava molt, però que si explicava a algú el que havia passat aquella nit estava morta. No sabia a què es referia a part de la seva entrada misteriosa, així que el vaig observar tota la nit. No va fer res estrany a part de prendre vi amb Basil i oferir-n’hi un que va comprar ell mateix a l’àgora l’altre dia, després se’n va anar. Quan aquest matí he sentit a dir que la causa de la mort de Basil era intoxicació verinosa… El vi de l’ampolla de Pancàs era verinós. Ell ha matat Basil.
-Pancràs no va venir al banquet perquè si no, la policia sospitaria d’ell i es va esperar fins al simposi perquè sabia que tothom bevia prou, prou com per no adonar-se de res, de manera que Pancras tenia via lliure per assassinar Basil…
-El va matar perquè estava gelós, tota aquesta estúpida rivalitat d’aquests últims quatre anys és per mi, perquè m’agradava Basil i no ell. No volia competir per ser el millor de tota Atenes, volia competir per mi.
-Què faràs amb aquest testimoni?
-No ho sé… em matarà. No tinc tapadora.
La pilota de pell del meu fill Nerites va arribar al jardí on érem Selena i jo.
-Pancràs li ha donat molt fort! – El nen va venir corrents rient. Selena i jo ens vam estremir. Aviat es va presentar al jardí Pancràs.
-Hola, Selena.
En aquest punt va acabar la carta de la meva amiga Diana. No em puc creure que acabés així!
Per què no va continuar escrivint? Li ha passat alguna cosa? Està bé? Ha enviat realment ella aquesta carta? Què va passar amb Pancràs i Selena? Espero sincerament rebre més cartes.
Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.
-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte.
-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.
-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:
“Estimada Alícia,
sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sífunciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.
T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”
Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.
-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.
-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.
