“ Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s’havia construït amb maons, llaunes de les escombraries i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa, es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I quan creia que la resposta era innecessària, es callava. En canvi, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades tardava dues hores en contestar, però d’altres tardava un dia. Mentrestant, l’altra persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta d’en Beppo, els sorprenia gairebé sempre.

Quan en Beppo escombrava els carrers, ho feia a poc a poc, però amb constància. Mentre escombrava, amb el carrer brut davant seu i net al seu darrere, se li anaven ocorrent un munt de pensaments que després explicava a la seva amiga Momo: “Veus Momo, a vegades tens al davant teu un carrer que et sembla tan terriblement llarg que penses que mai podràs acabar d’escombrar-lo. Llavors comences a donar-te pressa, més pressa,……no pares. Cada cop que aixeques la vista, veus que el carrer continua igual de llarg. T’esforces més encara, comences a tenir por i al final t’has quedat sense alè. I el carrer continua estant per endavant.

Així no s’ha de fer.

Mai s’ha de pensar en tot el carrer a la vegada. Entens?

S’ha de pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada.

Llavors és divertit: això és important, perquè, d’aquesta manera es fa bé la feina i així ha de ser. De sobte, pas a pas, s’ha escombrat tot el carrer. Un no s’ha adonat de com ha estat, però no s’ha quedat sense alè. Això és important.

Michael Ende