L’Estat espanyol sempre ha tingut una projecció cap el continent africà i, en especial, el que ara és el Marroc. Prova d’això és que les Canàries i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són territoris espanyols (a més d’algun illots perduts: les Chafafarinas, les Alborán, Perejil…):
També a mitjans del segle XIX, precisament entre 1859 i 1860, va haver el que s’anomena primera guerra del Marroc. Fruit d’aquest conflicte, el Marroc reconeixia la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla i cedia un petit territori al sud del país que finalment serà ocupat pels espanyols el 1934 i rebrà el nom de Sidi-Ifni. Serà possessió espanyola fins l’anomenada “Guerra olvidada” del 1957-1958. També entre el 1893-1894 ha haver una altra guerra contra el Marroc (anomenada Guerra de Margallo o Primera Guerra del Rif). Aquest conflicte territorialment no tingué cap conseqüència però sí serví per evidenciar l’interès espanyol sobre aquell país. La Gran Bretanya i França, les dues grans potències imperialistes de l’època, prengueren bona nota d’això. D’aquí que el 1906 amb la Conferència d’Algesires, reunió internacional per repartir el Marroc i evitar la presència alemanya en aquell país, aquelles dues potències imperialistes acordessin entrar el nord del Marroc a Espanya mentre que la resta seria per a França. Això donarà lloc a una llarga guerra pel control espanyol sobre el territori assignat.
D’aquesta llarga guerra destaquen , com ja saps, dos grans desastres militars: el Barranco del Lobo, el juliol del 1909, i el desastre d’Annual, de juliol-agost 1921. Aquest últim provocat pel pla militar del General Silvestre. En el següent mapa es pot veure el desenvolupament de les operacions militars des del desastre d’Annual.
Fou també una guerra incompresa per la població i per diverses raons: s’havia sortit del desastre del 1898, la tropa sempre estava formada per aquells que no es podien pagar el luxe de 2.000 pessetes (soldado de reemplazo) per alliberar-se del servei militar des del 1875, de vuit anys: 4 en actiu i 4 a la reserva. A més, darrere de la guerra hi havia intreresos econòmics que beneficiaven Comillas, polítics com el Comte de Romanones o Joaquin Sánchez de Toca i nombrosos bancs. Per exemple, entre 1907 i 1920 es van fundar 21 empreses dedicades a sectors com la mineria, l’energia, la construcció, el transport… Al darrere d’elles hi havia, a més, de manera indirecta, participació econòmica de l’església.
D’aquesta guerra naixé un nou model d’exèrcit, profundament vinculat al Rei i autònom del poder civil.
També feren carrera militar diversos militars, tots ells anoimenats “africanistas”, alguns de llarga trajectòria biogràfica almenys pel protagonisme que tindran en alguns moments importants de la història contemporània espanyola del segle XX. A continuació figuren els seus noms i l’enllaç a la seva biografia.
José Sanjuro (1872-1936)
Juan Yagüe Blanco (1891-1952)
Francisco Franco Bahamonde (1892-1975)
Emilio Mola Vidal (1887-1937)
Gonzalo Queipo de Llano (1875-1931)
Manuel Goded Llopis (1882-1936)
