El dia 30 d’octubre de 2010 es van complir cent anys del naixement de Miguel Hernández, si no el millor, un dels millors poetes que mai ha donat la literatura espanyola. Hernández, mort a una presó franquista el 1942, representa l’exemple de dignitat i defensa dels propis ideals, ja que no es va sotmetre mai al règim franquista i va continuar creient en el que ell pensava fins al dia de la seva mort.
Per a rememorar-lo, a l’institut se li va retre un petit homenatge, de la millor manera que es podia fer, cantant els seus poemes. Per a fer-ho possible, va venir un poeta professional, amic del professor de castellà. El seu nom era Paco Gómez i en el seu currículum té diversos llibres i poemes publicats, alguns dels quals són “Novela Azut” (1995); “El yerto respirar de un violonchelo” (1999); “La espera” (2010); “Girasoles” (1999) i “Diario de las horas muertas” (2001). Amb aquests dos últims va guanyar el premi Jaén per a autors novells i el premi Joaquín Benito de Lucas, respectivament.
En aquest homenatge, el professor de castellà va fer al començament una breu explicació de la biografia de l’autor. Va néixer a Orihuela, un poble de la comunitat valenciana, l’any 1910i provenia d’una família molt pobre d’agricultors. Ell sempre va tenir molt clar que volia ser poeta, contra la voluntat del seu pare, que deia que la poesia no donava per a viure. Tot i això, Miguel Hernández continuava escrivint d’amagat, a la llum d’una espelma, ja que era la seva passió. Va entaular una gran amistat amb joves del seu poble, cosa que repercutiria després en la seva poesia. Quan va esclatar la Guerra Civil es va apuntar al bàndol republicà i la va viure en primera persona, a les trinxeres. Quan va acabar la guerra, va voler exiliar-se a Portugal, amb la mala fortuna que un dels guàrdies de la duana era del seu poble i el va arrestar. Després de passar per set presons diferents de tota Espanya, va morir a una d’Alacant l’any 1942.
A l’acte es va poder veure com de tot això se’n parlava a la seva poesia. A l’aula de visual i plàstica es va crear una atmosfera perfecta per a l’exercici de la poesia. El poeta va cantar, acompanyat de la seva guitarra, “El herido”, “Llego con tres heridas”, “El niño yuntero” i “Elegía a Ramón Sijé”, possiblement el que va despertar les emocions més fortes en els espectadors, ja que va ser recitat amb un enorme sentiment. Es va poder veure, fins i tot, alguna que altra llàgrima.
En acabar aquest homenatge, rodejat d’un gran respecte i admiració, la majoria dels espectadors va coincidir en què aquest va ser del seu grat i va sentir emocions diverses a l’hora d’escoltar els versos musicats. No era per menys, un gran poeta mereix un gran reconeixement.
Francesc Pérez Pascual, 2n Batx-B