En arribar a l’institut va sonar el timbre, però tots nosaltres ens vam quedar a baix esperant els professors per sortir. Quan van arribar els autocars, els tutors ens van distribuir en dos grups i vam marxar cap al parc natural del Montnegre-Corredor.

SITUACIÓ:

El Parc del Montnegre i el Corredor està situat a la Serralada litoral catalana, entre les comarques del Maresme i del Vallès Oriental, té una extensió aproximada de 15.000 ha. Les rieres de Vallgorguina i d’Arenys determinen la divisió entre els massissos del Corredor i del Montnegre, que tenen els seus punts més elevats al santuari del Corredor, a 657 m d’altitud, i al turó Gros, a 773 m.

La Mediterrània i la depressió vallesana el limiten longitudinalment i la riera d’Argentona i la Tordera ho fan transversalment.

EL SANTUARI I EL SEU ENTORN:

Per arribar-hi, vam anar per una pista forestal que va des de l’aparcament fins al Santuari, aquest es troba situat al punt més alt de la serralada. Es tenen notícies del Santuari del Corredor des de l’any 1544. L’església va ser reconstruïda entre els anys 1576 i 1583. És d’estil gòtic tardà (s. XVI). És un edifici allargat, amb un campanar quadrangular, amb gàrgoles i coronat amb merlets. Té planta de creu llatina amb capçalera poligonal reforçada amb contraforts. S’hi pot veure la imatge de la Mare de Déu del Socors.

Des de la plana del Corredor es pot contemplar, a l’est, el Montnegre. Aquest massís de relleu més esquerp i una alçada màxima de 773 m., apareix cobert de bosc fosc i espès.

Tocant al Santuari hi ha un restaurant i més avall hi ha una àrea d’esplai. El Santuari està envoltat per un bosc.

VEGETACIÓ:

El pi pinyer és un dels arbres més abundants d’aquestes muntanyes. El distingim d’altres pins per la forma de la capçada, arrodonida i en forma de copa. Els seus pinyons són comestibles i l’home els aprofita.

Els pins difícilment germinen quan els arbres s’espesseixen i el bosc és ocupat progressivament per plantes pròpies de l’alzinar. Però els pins vells de grans dimensions viuen durant molts anys damunt una capa d’alzines i arboços d’alçades més modestes. Les alzines necessiten ombra i un bon sòl per créixer; també trobem mates d’arboços.

Es poden observar plantes característiques d’indrets més freds com ara roures o algun grèvol. El sotabosc és dens amb brucs a les clarianes i marfull, arbust de fulles amples molt abundant als racons ombrívols.

La pluja afavoreix el creixement dels bolets. Si l’època és bona en veurem de moltes menes. Entre els comestibles més apreciats hi ha el rovelló i el pinetell, que creixen prop dels pins. Sota les alzines es troben més el carlet i el rossinyol.

FAUNA:

A mida que el bosc es fa més atapeït i intransitable, l’ambient es torna més adequat per al mamífer més gran que viu en aquests indrets: el porc senglar. Si ens fixem bé, podrem descobrir a les vores de la pista el terra remenat i excrements. El senglar, d’aspecte primitiu i pelatge llarg i resistent, està perfectament adaptat per moure’s en boscos espessos.

La varietat d’ambients de les serralades del Montnegre i el Corredor (alzinars, suredes, pinedes i brolles, boscos de ribera, pinedes, zones obertes i de conreu) fa que la fauna sigui diversa i abundant.

Hi ha espècies boscanes mediterrànies com la geneta, la rata cellarda, l’esquirol, l’astor, el picot verd, el gaig o la serp blanca; i d’altres, pròpies d’ambients centreeuropeus: el gorjablanc, el talpó roig, la becada o el liró gris.

També podem trobar diferents carnívors: gat mesquer, fagina, toixó i mostela. Cal anomenar una espècie d’herbívor que s’ha introduït fa poc: el cabirol, la població del qual ha augmentat en pocs anys.

Aquest espai se situa en una de les principals rutes migratòries d’ocells a la Mediterrània occidental.

QUÈ VAM FER?

Al voltant del Santuari hi ha un bosc de pi pinyer per on vàrem fer un itinerari. Vam fer grups de quinze alumnes amb un professor i només entrar-hi ens vam trobar amb uns boletaires que sortien amb uns cistells amb bolets i un bastó.

Enric Cererols, 1r C