Arxiu de la categoria: HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

LA REENCARNACIÓ EN ELS ANIMALS I PLATÓ

Publicat el per
2

Al Fedó Plató diu que les ànimes que han portat una vida d’excessos lligats al sensible, actuant malament en contra de la ciutat i de la virtut, definida aquest cop com l’harmonia – justícia entre les parts de l’ànima comandades per la part racional, al morir

“anirant errants fins el moment en què, pel desig que sent el seu acompanyant, l’element corporal, són lligades a un cos. I com és natural, els cossos a què són lligades tenen els mateixos costums que elles havien tingut en la seva vida.

– Quina classe de costums són aquestes que dius, Sòcrates?

– Dic, per exemple, que els que s’han lliurat a la fartanera, al desenfreno, i han tingut desmesurada afició a la beguda sense moderar-se, és natural que entren en el llinatge dels ases, i dels animals del mateix tipus. No ho creus així?

– És completament lògic, això que dius.

– I els que han posat per damunt de tot les injustícies, les tiranies i les rapinyes, en el dels llops, falcons i milans. O, a quin altre lloc diem que puguin anar a parar tals ànimes?

– No hi ha dubte – contestà Cebes -. a tals cossos.

– I no està clar, prosseguí – amb respecte a les demés ànimes, on anirà a parar cada una, segons les semblances dels seus costums?

– Sí ho està – respongué -, Com no va estar-ho !

– Ara bé, no és cert – continuà Sòcrates – que encara dins d’aquest grup, els més feliços i els que van a parar a millor lloc són els que han practicat la virtut popular i cívica, que anomenen moderació i justícia, que neix del costum i la pràctica de sense el concurs de la filosofia i la intel·ligència?

– Per què són aquests els més feliços?

– Perquè és natural que arriben a un gènere d’éssers que sigue tal com ells són, sociable i civilitzat, com pugui ser-ho el de les abelles, vespes i formigues, i inclús que retornen al mateix gènere humà, i d’ells neixin homes de bé.

– És natural.

– Però al llinatge dels déus, a aquest és impossible arribar sense haver filosofat i partit en estat de completa puresa; que aquí només és lícit que arribe el desitjós de saber. Per aquesta raó, oh amics Símmies i Cebes, els que són filòsofs en el recte sentit de la paraula s’abstenen dels desitjos corporals tots, mantenint-se ferms, i no es lliuren a ells; ni a la por a la ruïna del seu patrimoni ni a la pobresa els espanta, com a la gent vulgar i als amants de la riquesa; ni temen tampoc la falta de consideració i de glòria que entranya la misèria, com els amants de poder i d’honors, pel qual s’absté de tals coses.”

 

Digues la idea o idees principals del text. (De 40 a 100 paraules)

Compara la moderació platònica amb l’aristotèlica.  (De 200 a 300 paraules)

Eren ingenus

Publicat el per
Respon

Potser caldria ara fer balanç del que hem vist fins ara. Podem pensar que aquells primers pensadors dels què tenim notícia, dels que utilitzen la raó com a eina per a explorar allò que tenen a l’abast, perquè allò que no està a l’abast no es pot explorar, eren uns ingenus? Podem comparar el seu raciocioni a l’evolució que faria un nen? La resposta és clara: NO

QUADERN DE BITÀCOLA

Destacades

Publicat el per
Respon

 

Res_no_es_mesqui

 

 

 

 

XENÒFANS DE COL·LÒFON

Xenòfans de Col·lòfon. Segle - VI

A Xenòfans el podem posar, dins de les diverses classificacions, dins del monisme estàtic* que compartirà amb Parmènides d’Elea. Sembla que va néixer a Col·lòfon cap – 570, la seva mort, segons alguns, va succeir a Elea sobre el – 470. Se li atribueix se el fundador de l’escola d’Elea, i per això, hi ha autors que el posen com a mestre de Parmènides.  Tenia una cultura monumental i va crear un tipus de vers, els silloi, poemes de caràcter satíric. Feia d’aede i anava pels pobles recitant les seves composicions. Plató el referencia al diàleg Ió.

 

Xenòfans parla de la cultura del seu temps, dels ritus, de les tradicions, de les religions. Criticarà a vastament els déus, el politeisme, l’antropomorfisme, les històries homèriques. Enfront de la filosofia milèsia, no compta moltes vegades, perquè és més considerat un teòleg que no un filòsof preocupat per la natura (physis). Hi ha, en conseqüència, una classificació que treu Xenòfans de la filosofia i l’inclou en la crítica social i religiosa.

Sobre el déu de Xenòfans.

Quatre fragments:

– 21B23 “Un únic déu entre els déus i els mortals els més grans, ni en la seva figura als mortals semblants ni en el seu intel·lecte.”

– 21B24 “Tot ell veu, tot ell pensa, tot ell escolta.”

– 21B25 “Sense treball, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”

– 21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”

Sobre el monoteisme. Avançar del politeisme al monoteisme sembla que s’anticipa a partir de l’anàlisi racional de les divinitats, del cap de les divinitats (Zeus), i que amb Empèdocles s’accentua. Aquesta interpretació s’arrodeneix al fragment següent i la crítica a l’antropomorfisme:

21B15  ” Però, si els bous tinguéssin mans i els cavalls i els lleons, o si poguéssin pintar amb les seves mans o executar obres com els homes, els cavalls semblants a cavalls, els bous semblants a bous, les figures dels déus pintarien, i els cossos d’aquestos farien tals com cada un d’ells tingués el seu cos.”

21B16 ” Els hel·lens s’imaginen els déus amb formes i sentiments humans; i, de la mateixa manera que cadascú pinta les formes dels seus semblants a les pròpies, segons diu Xenòfans: els etíops diuen dels seus déus que són xatos i negres, i els tracis que són d’ulls blaus i pèl rojos, així també es figuren que en les seves ànimes són similars a ells.”

A parer de Werner Jaeger, trobem en Xenòfans la manifestació de monoteisme i la d’universalisme religiós.

En aquest punt trobem una conclusió sobre la filosofia natural dels jònics. Aquesta, lligada encara al panteisme i a l’hilozoisme, entendre la matèria animada, subjecte de canvi on canvia només la forma i el lloc, la generació i degeneració dels compostos per l’arkhé, té la tendència a universalitzar, aquesta és la necessitat, la resposta sobre la physis. Per això, si trobem la universalització material, el politeisme, de la religió tradicional, entrarà en contradicció amb la incipient filosofia.

El déu únic és omniscient i omnipotent. Alguns autors diuen que Xenòfans que de forma esfèrica, però aquesta hipòtesi sembla posterior al mateix autor.

El panteisme, la creença que tot és déu, i el monisme entra en contradicció. El déu de Xenòfans és material o bé no ho és. Acceptant la Terra com il·limitada no s’hauria de poder acceptar que té forma (esfèrica).

21B25  “Malgrat tot,  amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”

21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”

Gigon i Lesher refusen la hipòtesi panteista: si és immòbil però fa moure’s tot, no es pot identificar amb el tot. Si atenem, però, als dos sentits de physis com allò que hi ha, i com allò que surt (engendra), podem pensar que Xenòfans s’està referint al principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé) com el déu únic immòbil que pensa el món i el mou, i que genera el que hi ha (engendrat), de manera que pensar la terra i l’aigua com arkhés no seria correcte. Déu mou (fa vibrar) terra i aigua de les què surten totes les coses. Déu és considerat com el principi, i l’univers com allò a partir del principi. Es pot afirmar el panteisme, segons Ana Marta González, a partir d’aquesta consideració. La natura es veu en tots els presocràtics com quelcom diví, i Xenòfans s’adhereix a aquesta interpretació.

 

*El monisme estàtic és la creença en un únic principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé), que no canvia ni de forma, ni de lloc, ni es genera ni es degenera.

 

 

Bibliografia; Ana Marta González, El dios de Jenófanes, a revista Themata, U. Sevilla

La Lira versiona Serrat

 

L’INICI – ENCARA DINS DEL NIU

Publicat el per
2

Però ja no era un ou, o millor dit, ja n’havia sortit. Recordo el fred que feia aquell vespre, els meus progenitors eren escamats mussols vingut d’ Òmphalon. La meva mare no em va donar cap consell sobre com volar i atrapar el menjar. Li agradar explicar històries, capbussada en una branca d’olivera, sobre déus i deesses que habitaven al mont Olimp. El meu pare, un escèptic apassionat, es deixà créixer la barba i marxà cap a la zona dels dos rius.

15eud00z1

Els primers


___________________________________________________________
La nit va ser llarga, molt llarga. Però no per això va esdevenir sempre mal son; feia fred, de vegades, tenia por, d’altres… també era feliç en els moments en què vora del foc escoltàvem històries que altres mifes ens explicaven. Delia per l’arribada dels pardals que venien de lluny.
Vaig aprendre molt, des d’eixugar-me les ales prop de les emanacions gasoses dels gèisers, fins a poemes que després recitava a una lluna tan grossa i bonica que semblava s’engolís l’ombra dels arbres que tenia al meu davant.

PRESOCRÀTICS

Publicat el per
1

cosmos
___________________________________________________________
El primer de tots era un homenet que li encantava la mel barrejada amb formatge fresc. Es passava el dia assegut entre les parres recitant vells poemes d’Homer. Ell mateix, en fer-se més gran, va atrevir-se a escriure i llavors anava pels poblats explicant una història on unes anomenades muses sabien dir mentides, però també quan volien veritats.
Què era la veritat era una cosa complexa, la gent no l’entenia massa però sí li donaven òvols per continuar amb la seva menja favorita, la mel i el formatge d’Ascra, un llogarret de la Beòcia a l’Hèl·lade central
Ah, se m’oblidava, aquell home de fa 2700, es deia Hesíode. Ja cap a la fi dels seus dies, quan jo m’aturava en una branca a sentir-li contar les seves històries, va demanar-me una flauta de Pan i va entonar el tros de poema que abans us referia.

Ascra, la pàtria d'Hesíode.

Ascra, la pàtria d'Hesíode.