Kaarkigaar, auspicia el desitjos de bonaventurança a aquells que s’hi atreveixen a traspassar el llindar de la casa de Plató, allí, al jardins de l’heroi Academos. Has d’atrevir-te a pensar, SAPERE AUDE ! dirà molts segles després Immanuel Kant.
Un dels problemes de Plató és justificar la relació entre el món de les idees i el món sensible. Diu Capelle: (…) ja que l’ànima va adquirir tot el seu saber abans d’aquesta vida, tot saber i, en general, tot coneixement (mathesis) té que ser una reminiscència (anàmnesi) d’allò que l’ànima va contemplar en la seva existència supraterrena però que oblidà al transmigrar a un cos humà. Aquests coneixements es desperten de nou en nosaltres quan contemplen objectes que presenten una certa semblança o desemblança amb les idees (eide, ideai) que hem contemplat anteriorment. Aquell saber que hem rebut estava, doncs, latent en nosaltres fins que un dia, per una sèrie de percepcions que en la nostra ànima desencadenaven una determinada activitat de comparar, combinar i concloure (en una paraula, de contemplar relacionant) arribava altre cop a la consciència..
D’aquesta manera sorgia en la nostra ànima a la vista de figures belles el record de l’hermosura original que havia estat contemplada algun cop, i que ens emplenava d’una nostalgia irresistible cap els models eterns. Aquesta nostàlgia ens empeny, com una mena de “bogeria divina” i amb una força extraordinària, a crear en una ànima fermosa allò bell, allò just i allò bo i elevar-nos així o de qualsevol altre mode, amb ella, a imitar aquella imatge primitiva, per mitjà d’una verdadera virtut, en aquest món. Aquí jau l’origen del verdader Eros, de “l’amor platònic”, que no és altra cosa que un anhel de le l’ànima cap a l’etern o l’aspiració dels filòsofs cap al coneixement verdader de les essències que hem contemplat una vegada en el regne de la verdadera realitat. Junt a això va unit doncs, un desig inneludible d’imitar aquestes essències supremes durant la nostra existència terrena i realitzar-les en nosaltres. (…)
La meva gran amiga Estolaya la d’amples ales, m’ha enviat amb els corbs unes notes per a vosaltres. Us ajudaran en la vostra recerca.
Estolaya ataülla les preses confiades des del baladre gran, quan elles cacen embolcallades per les tiges de l’arròs.
dilluns, 2 novembre 2009
La filosofia és una disciplina intel·lectual que intenta respondre preguntes d’una manera generalitzada,globalitzadora i racional.
dijous, 18 novembre 2010
rafel haro [19:34]:
Hola benvolguts alumnes,
he estat corregint les vostres respostes als conceptes platònics que us plantejava. Molts de vosaltres heu fet un copia i enganxa des de pàgines de filosofia com alcoberro.info o pensament.org; ja m’està bé si heu fet l’esforç de lectura que era l’objectiu d’aquesta activitat.
Entendre tot això és difícil, és complexe, i moltes vegades el mateix prejudici ens impedeix abandonar el sentit comú.
Plató crea dos món, un de real (intel·ligible), i un que és còpia del real i que imita i participa de l’altre. Aquest és el dualisme cosmològic. Al món de les idees estan les essències, per no repetir idea, de tot el que hi ha en aquest món perible. La idea de cadira, la d’home, la de moniato… i també les idees supremes que formen una jerarquia i que són Bé, Justícia i Bellesa. El bé il·lumina el món intel·ligible i el sensible, possibilita el coneixement i aquell que intueix la idea de bé gràcies a la dialèctica, ja no farà altra cosa a excepció del seu deure com a governant. S’haurà deslliurat de les cadenes del sensible i estarà plenament purificat (Katarsi), per a que la seva ànima retorni al món que li és propi.
L’ànima no és eterna – és fruit de la creació del Demiürg – diàleg Timeo; però és immortal.
rafel haro [20:07]:
Continua d’abans…
quan us dic que el món de les idees és creat per Plató per a salvar allò que no canvia -l’ésser de Parmènides- heu d’entendre que se suposa que davant del canvi – que les coses canvien – hi ha alguna cosa que no ho fa. Aristòtil no pensa en absolut d’aquesta manera, admet el canvi en el món sublunar, aquest està ple de substàncies – éssers vius o no – que estan formats per matèria i forma. La substància la divideix en 1a i 2a, la substància primera és la cosa concreta, la 2a la definició de la cosa, allò que els individus concrets tenen en comú… ser taula, ser cavall, ser home…; la matèria és primera i és tal i com l’entenem, el marbre, la fusta, la pell… i la matèria 2a existeix però no és sensible perquè no té forma.
Ah, sí, a tots us he puntuat igual. El màxim. Aquesta activitat val un 0,75 del total de 10.
rafel haro [21:55]:
L’anàlisi política de Plató i Aristotil enceten la filosofia política.
Plató veu que l’aristocràcia seria el millor govern, el problema és saber exactament quins són els millors, a més, aquest règim degenera quan es vol perpetuar, així que l’estat ideal platònic serà la seva República, la Politeia, la Kalípolis.
Aristòtil pensa que saber quina és la millor no és possible, però sigui quina sigui ha de garantir l’estabilitat. La millor polis serà la més moderada – recordeu el terme mig -, on la classe social amb més persones sigui la classe mitjana – ni rica ni pobra. Resumint podríem dir que el règim millor és una mescla entre l’oligarquia i la democràcia.
dimarts, 23 novembre 2010
rafel haro [10:34]:
Noies i nois,
a la 1a. pregunta molts només localitzeu una idea principal i us deixeu la més important. La relació s’havia d’establir des de la coneixença de la idea del bé – el coneixement de fet – i el dret de governar la polis amb l’educació que han de rebre els millors – la dialèctica – per poder esdevenir governants i filòsofs.
a la 2a. la definició de Bé més o menys la feu bé, en la 2a. enteneu però al revès. Ho he tingut en compte, però: però, aquests teus fills que en la raó cries i eduques, si t’arribava d’haver-los criat de fet, em fa l’efecte que no deixaries que sent com són de contorns inacabats, es feren amb el govern de la ciutat i amos del de més importància.
Està dient que si el contertuli els hagués educat ja que no ho hauria fet bé, tampoc no permetria que portessin les regnes de la polis.
Els plaers intel·lectuals.
Quins són?, què en pensem?, per què es diu que és superior el plaer d’escoltar òpera a veure un partit de futbol?
Què en penses?
A Xenòfans el podem posar, dins de les diverses classificacions, dins del monisme estàtic* que compartirà amb Parmènides d’Elea. Sembla que va néixer a Col·lòfon cap – 570, la seva mort, segons alguns, va succeir a Elea sobre el – 470. Se li atribueix se el fundador de l’escola d’Elea, i per això, hi ha autors que el posen com a mestre de Parmènides. Tenia una cultura monumental i va crear un tipus de vers, els silloi, poemes de caràcter satíric. Feia d’aede i anava pels pobles recitant les seves composicions. Plató el referencia al diàleg Ió.
Xenòfans parla de la cultura del seu temps, dels ritus, de les tradicions, de les religions. Criticarà a vastament els déus, el politeisme, l’antropomorfisme, les històries homèriques. Enfront de la filosofia milèsia, no compta moltes vegades, perquè és més considerat un teòleg que no un filòsof preocupat per la natura (physis). Hi ha, en conseqüència, una classificació que treu Xenòfans de la filosofia i l’inclou en la crítica social i religiosa.
Sobre el déu de Xenòfans.
Quatre fragments:
– 21B23 “Un únic déu entre els déus i els mortals els més grans, ni en la seva figura als mortals semblants ni en el seu intel·lecte.”
– 21B24 “Tot ell veu, tot ell pensa, tot ell escolta.”
– 21B25 “Sense treball, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
– 21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Sobre el monoteisme. Avançar del politeisme al monoteisme sembla que s’anticipa a partir de l’anàlisi racional de les divinitats, del cap de les divinitats (Zeus), i que amb Empèdocles s’accentua. Aquesta interpretació s’arrodeneix al fragment següent i la crítica a l’antropomorfisme:
21B15 ” Però, si els bous tinguéssin mans i els cavalls i els lleons, o si poguéssin pintar amb les seves mans o executar obres com els homes, els cavalls semblants a cavalls, els bous semblants a bous, les figures dels déus pintarien, i els cossos d’aquestos farien tals com cada un d’ells tingués el seu cos.”
21B16 ” Els hel·lens s’imaginen els déus amb formes i sentiments humans; i, de la mateixa manera que cadascú pinta les formes dels seus semblants a les pròpies, segons diu Xenòfans: els etíops diuen dels seus déus que són xatos i negres, i els tracis que són d’ulls blaus i pèl rojos, així també es figuren que en les seves ànimes són similars a ells.”
A parer de Werner Jaeger, trobem en Xenòfans la manifestació de monoteisme i la d’universalisme religiós.
En aquest punt trobem una conclusió sobre la filosofia natural dels jònics. Aquesta, lligada encara al panteisme i a l’hilozoisme, entendre la matèria animada, subjecte de canvi on canvia només la forma i el lloc, la generació i degeneració dels compostos per l’arkhé, té la tendència a universalitzar, aquesta és la necessitat, la resposta sobre la physis. Per això, si trobem la universalització material, el politeisme, de la religió tradicional, entrarà en contradicció amb la incipient filosofia.
El déu únic és omniscient i omnipotent. Alguns autors diuen que Xenòfans que de forma esfèrica, però aquesta hipòtesi sembla posterior al mateix autor.
El panteisme, la creença que tot és déu, i el monisme entra en contradicció. El déu de Xenòfans és material o bé no ho és. Acceptant la Terra com il·limitada no s’hauria de poder acceptar que té forma (esfèrica).
21B25 “Malgrat tot, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Gigon i Lesher refusen la hipòtesi panteista: si és immòbil però fa moure’s tot, no es pot identificar amb el tot. Si atenem, però, als dos sentits de physis com allò que hi ha, i com allò que surt (engendra), podem pensar que Xenòfans s’està referint al principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé) com el déu únic immòbil que pensa el món i el mou, i que genera el que hi ha (engendrat), de manera que pensar la terra i l’aigua com arkhés no seria correcte. Déu mou (fa vibrar) terra i aigua de les què surten totes les coses. Déu és considerat com el principi, i l’univers com allò a partir del principi. Es pot afirmar el panteisme, segons Ana Marta González, a partir d’aquesta consideració. La natura es veu en tots els presocràtics com quelcom diví, i Xenòfans s’adhereix a aquesta interpretació.
*El monisme estàtic és la creença en un únic principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé), que no canvia ni de forma, ni de lloc, ni es genera ni es degenera.
Bibliografia; Ana Marta González, El dios de Jenófanes, a revista Themata, U. Sevilla
Però ja no era un ou, o millor dit, ja n’havia sortit. Recordo el fred que feia aquell vespre, els meus progenitors eren escamats mussols vingut d’ Òmphalon. La meva mare no em va donar cap consell sobre com volar i atrapar el menjar. Li agradar explicar històries, capbussada en una branca d’olivera, sobre déus i deesses que habitaven al mont Olimp. El meu pare, un escèptic apassionat, es deixà créixer la barba i marxà cap a la zona dels dos rius.
Els primers
___________________________________________________________
La nit va ser llarga, molt llarga. Però no per això va esdevenir sempre mal son; feia fred, de vegades, tenia por, d’altres… també era feliç en els moments en què vora del foc escoltàvem històries que altres mifes ens explicaven. Delia per l’arribada dels pardals que venien de lluny.
Vaig aprendre molt, des d’eixugar-me les ales prop de les emanacions gasoses dels gèisers, fins a poemes que després recitava a una lluna tan grossa i bonica que semblava s’engolís l’ombra dels arbres que tenia al meu davant.
