Rafael Haro i Sancho
This user hasn't shared any profile information
Inici http://blocs.xtec.cat/kaloskaya/
Yahoo Messenger: rafharsas@yahoo.es
Articles per Rafael Haro i Sancho
ORFISME
0LES RELIGIONS MISTÈRIQUES. L’ORFISME.
Orfeu i Euridice
El segle – VI era un bullidor d’idees. No només la filosofia o la poesia trobarien camps adobats, també les religions dels misteris. A l’Hèl·lade i especialment a Itàlia del Sud trobem cultes com l’orfisme que introdueixen conceptes nous davant la religió més o menys estatal que, al dir de Ángel J. Capelletti, era una religió estètica, basada més en el cos, en el gaudi dels plaers i, en definitiva, la vida present i sense llibres sagrats, la seva base escrita eren els poemes homèrics i, en conseqüència, l’epopeia. La religió pública – una interpretació etimològica de religio és entendre-la com allò que lliga els membres d’ una societat en un cos comú de creences – estableix la seva cosmovisió a partir dels fets heroics de la Ilíada, i l’deal de vida, la millor vida, és la de l’aristòcrata fort i poderós. I aquesta religió Olímpica, que no dificultaria l’aparició de l’especulació filosòfica, tampoc no ho farà amb l’Orfisme. Aquesta religió té els seus fonaments en el misticisme i en l’ètica. Entén l’ànima com quelcom que sobreviu al cos i entra en el pla de la vida més enllà de la mort (escatologia i soteriologia*). La seva visió del món estarà més propera a la dels camperols, artesans, pobres i esclaus. L’Orfisme surt dels antics cultes agraris i funeraris dels habitants pre-hel·lènics. Aquests cultes formaven part de la vida de les persones anteriors a les invasions àries.
Aquest tipus de religiositat aportava l’element de salvació individual que troba en la figura d’Orfeu una munió d’elements que seran aprofitats tant per pitagòrics com per Plató. Orfeu, traci, Plató dirà que és descendent de Selene i les Muses, està lligat tant a Apol·lo com a Dionís. Davant de l’èpica homèrica, Orfeu és tranquil, seré, màg i poeta, de manera que a partir del VI a.C. s’agafa Orfeu com profeta de les religions, algunes, mistèriques.
Un dels punts fonamentals de l’orfisme és el dualisme antropològic. A partir d’aquí tenim el tema de la reencarnació en una altra vida, i la transmigració de les ànimes. La solució per aturar aquest cicle està en la katarsi, la purificació mitjantçant els ritus.
L’orfisme presenta, independentment de la seva autoria, teogonia, cosmogonia i moral. La teogonia, mites sobre l’origen dels déus i la cosmogonia, la visió total del món, no són gaire diferents a les del pantió olímpic homèric, sí hi ha diferències en el dualisme que abans referíem i en la moral que proposa. A més dels ritus iniciàtics i de purificació (catarsi) seguien pautes de conducta basades en prohibicions com ara la prohició de menjar carn.
Paraules clau: dualisme, reencarnació, transmigració (metempsicosi), catarsi.
* Sotereologia: doctrina de la salvació de l’ànima.
* Escatologia: tracta sobre el fi de l’home i la vida més enllà de la mort.
Bibliografia: Cappelletti, A; Mitologia y filosofia: los presocráticos. Editorial Cincel, Bogotá, 1987
____________________________________________________________________________________________________________
Parmènides va significar un canvi en el rumb de les especulacions filosòfiques. En el seu poema Perifiseos, distingeix entre la via de l’opinió (doxa) i la via de la veritat (aletheya).
JUSTÍCIA EN PLATÓ I MILL
0Comparar el concepte de justícia en Plató i en Mill és atrevir-se a fer un salt en el temps. La justícia és el tema per excel·lència de La República i la justícia és també fonamental en l’utilitarisme.
Plató confronta dins el seu sistema dialèctic diferents definicions de justícia (diké), anem a veure-les:
– Des de la tradició imperant trobem:
1. dir la veritat i retornar a cadascú el que d’ell em rebut (Céfal).
2. donar a cadascú allò que se li deu, fer el bé als amics i el mal als enemics (Polemarc).
– Des dels sofistes (Trasímac):
1. la voluntat del més fort, allò que li convé al més fort.
– Des del pragmatisme (Glaucó i Adimant):
1. La justícia és només el producte d’una convenció.
Respecte l’opció del sofista Trasímac cal veure que el que ell defensa és l’estat natural (l’antítesi natura-cultura), i en aquest estat el més fort és qui mana i qui establiria el que és o no just. Les lleis, l’organització social basada en l’imperi de la llei, és un forma de control i defensa dels febles agrupats contra la voluntat dels forts. El dret natural i el dret positiu és el que confronta el sofista. Nietzsche també en parlarà. Per als pragmatistes l’opció és la mateixa que la de Trasímac però accentua la importància de la unió dels més forts com una necessitat per a la societat i el progrés. A l’estat de naturalesa es cometen injustícies en nom d’aquest dret natural, els febles s’uneixen en un pacte social, decideixen lleis per conveni i consens i finalment els humans deixen els seus instints naturals per a convertir-se en éssers socials.
Plató no vol pensar la justícia com un requeriment exterior per a la seguretat de l’individu i l’eficàcia d’una organització social. La justícia ha de provenir de l’ànima de l’individu, del seu interior. Com que la kalípolis és un reflex de l’ànima, la justícia social ha de tenir la mateixa estructura que l’ànima. L’estructura de la ciutat bona i bella ha de posseir les quatre virtuts cardinals que són la prudència, la valerositat, la temperança i finalment la justícia.
Com és prudent la ciutat: per la prudència dels governants, la valerositat dels guardians i la temperança dels productors però, i això és important, discorre per totes les classes socials de la ciutat platònica. I la justícia: que cadascú ha d’atendre a una sola de les coses de la ciutat: a allò per al qual la seva naturalesa està millor dotada” la justícia és fer cadascú el seu, el que li pertoca
Cal recordar que en el nostre autor la ciutat és un tot orgànic on l’individu té un lloc assignat i que ha d’acomplir per a que tot vagi bé.
Hi ha una equiparació entre justícia i igualtat que es fonamenta en la tradició grega. Serà a Les Lleis on Plató estableix la relació:Havent dues classes d’igualtat, homònimes, és cert, però de fet quasi oposades entre si de moltes maneres, una d’elles, la igualtat determinada per la mesura, el pes i el número, no hi ha ciutat ni legislador que no sigui capaç d’aplicar-la (…); però, la més autèntica i la més excel·lent igualtat, ja no és tan fàcil (…). Atorga més al que és més gran i menys al més petit, donant a cadascú allò adequat a la seva naturalesa; i també en el que respecta a les distincions, donant-les sempre més grans als més excel·lents i al contrari als que són de manera distinta pel que toca a virtut i educació, distribueix proporcionalment allò que convé per a cadascú.
Si ens fixem en el fragment de Lleis (VI 757 a-e) veiem la distinció entre dues formes d’igualta, la matemàtica i la proporcional en quant la distribució: distribuir proporcionalment allò que és convenient a cadascú en raó de la pròpia naturalesa. La justícia és això últim.
___________________________________________________________
En la ciutat ja està clar. Què passa amb l’individu? Recordem la divisió de l’ànima:
racional————prudència
irascible————valerositat
concupiscible——-temperança
La part irascible i la racional s’han d’imposar sobre la concupiscible; que és la que ocupa més lloc (entreté) més l’ànima, de la mateixa manera que la classe dels productors ocupa màximament la polis. La justícia esdevindrà de l’harmonia de tots tres elements. Així si cada part de l’ànima acompleix la seva funció parlarem de justícia en l’individu.
La justícia és de caràcter intern, és una condició de l’ànima i no una característica dels actes individuals, és una propietat de l’individu.
La llei té un sentit ètic i la seva funció ha de ser més educadora que política. L’educació ha d’anar dirigida cap a la recta raó, i el dret així ho reconeix.
Tot això tindrà les seves implicacions en les teories estoiques. Extret de “De legis-blog”
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
En ètica i en política les premisses de Mill continuen sent les de l’humanisme il·lustrat. El valor consisteix en el benestar aconseguit en la vida dels individus; els interessos de tots tenen el mateix pes en la consideració de tots. La felicitat s’aconsegueix amb més efectivitat quan la societat deixa a la gent lliure per a perseguir les seves pròpies finalitats sempre que es subjectin a les regles establertes pel bé general. La ciència de l’home serà el fonament de polítiques racionals per al millorament social. (Skorupski)
El principi d’utilitat serà treballat a vastament per Henry Sidgwick.
La justícia en Mill té un marcat caràcter pràctic. L’Estat ha de procurar per a cada persona “l’essencial del benestar humà”. L’exigència de justícia és “l’exigència de que fem als nostres semblants de que cooperin en la feina d’assegurar per a tots les bases mateixes de la nostra existència. Donat que els drets a la justícia protegeixen les utilitats que afecten el dit més a dalt, tenen prioritat sobre la prosecució directa de la utilitat general i sobre la prosecució privada de fins personals. Extret d’alcoberro.info
EPISTEMOLOGIA PLATÓ – ARISTÒTIL
0Tots dos tenen clar que la ciència – episteme – ha de ser coneixement universal, això significa deixar de banda la concreció de la cosa en particular per buscar l’universal. Plató posa aquest universal en el món de les idees multiplicant les essències. Aristòtil pensa que aquests universals estan en les coses mateixes.
En Plató:
Idees de les coses. La idea és l’essència de la cosa. Podem imaginar que la idea és la definició, el conjunt, allò que les coses tenen en comú; però Plató atorga a les idees entitat ontològica. Això vol dir que són reals.
Anaxàgores havia pensat que la Intel·ligència (Nous) era el principi universal, però acaba parlant només de causes físico-químiques. La crítica que fa Plató als filòsofs de la natura és que només buscaven principis causals però no finals (el com i no el qui/ que). La primera navegació dels presocràtics.
Aristòtil amb el seu teleologisme i l’explicació del 1r motor com causa final segueix el camí proposat per Plató.
Però, com estableix la relació entre un i altre món? Segons Capelle, Plató potser està influït per la teoria pitagòrica de la relació entre els nombres i les coses visibles. Les coses del món sensible participen de les idees (methexis). La idea es manifesta (paraousia) en les coses del món sensible.
___________________________________________________________
transcendents- idea de blancor, idea de gelor. Neu.
___________________________________________________________
immmanents – la neu participa, imita, les idees. Les idees es manifesten en les còpies.
___________________________________________________________Així tres conceptes: imitació (mímesi), participació (methexi) i manifestació (paraousia) per a relacionar idea i cosa. Solució inconclosa que no suportarà les crítiques d’Aristòtil (argument del tercer home). La relació entre les idees és lògica, segons Plató. Hi ha idees que es relacionen amb totes, d’altres no.
___________________________________________________________SIGNIFICANT — SIGNIFICAT ——- REFERENT
on el significant és l’escrit/pronunciat/concepte; el significat, la cosa i les referent, la idea.
___________________________________________________________
LA IDEA DE BÉ
“Aquesta és la suma de totes les causes finals, l’absoluta finalitat del món i al mateix temps també l’última i més profunda raó de l’univers… De la mateixa manera que el sol no és només la causa de la visió i de la llum que possibilitat el veure les coses sensibles, sinó també la causa del seu naixement i del seu creixement, o sigui de tota vida dins del món, del mateix mode la idea de Bé, o sigui el bé absolut, no és només la causa de la capacitat de conèixer (Nous) de l’home i de contemplar les idees, sinó a més és la causa del seu ésser.” Capelle, 230
És la causa de la veritat i del coneixement, però és quelcom diferent a totes dues. tampoc no hem de pensar la idea com el ser, sinó quelcom més enllàdel ser; constitueix, ella sola la raó creadora de totes les coses, tant del sensible com de l’intel·ligible. De vegades anomena a aquesta idea Déu, i ho fa perquè només la idea de bé és el principi originari, dinàmic i creador.
“La finalitat de totes les finalitats” (…) Tornant al coneixement, l’home aspira saber i això és l’eros, però també les coses “pretenen” les idees: “Plató no ha trobat més solució que la d’imaginar-se a manera dels processos espirituals que tenen lloc a l’ànima humana, una apetència o aspiració inconscient que té també lloc en la naturalesa irracional i inanimada que l’empeny a semblar-se a les idees” (i en aquest sentit hi ha que entendre l’eros). Per a Plató, el bé absolut és idèntic a la bellesa absoluta. El seu coneixement per part dels homes està més enllà del coneixement de la resta de les idees. Es necessita un esforç dialèctic i tot i això no pot arribar al bé només amb el treball humà. Només unes poques natures el poden tenir aquest coneixement – natures divines -, i és un coneixement que els arriba independentment de tot, com una espècie d’il·luminació. Així que realment el camí el prepara la ciència, però arribar al final del camí només serà possible si l’individu és beneficiari d’una mena de “gràcia”. El coneixement del bé és una intuïció immediata i que té, segons Plató, naturalesa sobrenatural i religiosa.
Així que la preciada fita d’intuir el bé, tot i que confosament, només serà possible amb la ciència però més encara amb la creença (katarsi-religiosa).
En Aristòtil podem establir lligams entre l’eros i l’entelequia, la tendència al primer motor immòbil, a ocupar el lloc que correspon a cada cosa, a la finalitat en definitiva que és el motor del món. Cal saber que el Primer Motor Immòbil mou com a causa final i no eficient. D’altra banda, la curiositat i l’admiració ens mou cap el coneixement en Aristòtil. Això és el que Aristòtil anomena saber contemplatiu i desinteressat.
___________________________________________________________
___________________________________________________________
Els tipus de saber en Aristòtil:
TEÒRIC: Física, metafísica, matemàtiques, teologia. És un tipus de saber especulatitu i/ o contemplatiu que no cerca de produir res ni respon a cap utilititat que sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit.
___________________________________________________________
PRÀCTIC: Ètica, política… És el saber orientat a orientar, guiar l’acció i el comportament individual o col·lectiu.
___________________________________________________________
TÈCNIC: Retòrica, poètica, economia, arquitectura… S’anomena també productiu, poiesi. S’ocupa de l’estudi de les produccions humanes, és a dir, d’aquestes activitats fetes segons una regles i principis.
___________________________________________________________
COSMOLOGIA
0Aristòtil pensa un cosmos finit en l’espai i etern en el temps.
El divideix en un espai sublunar i supralunar. Com que la causa del moviment ha de ser-hi i hi ha un moviment que es constata en tots dos mons, i ha d’haver-hi una primera causa d’aquest moviment. Pensa Aristòtil en el Nous, en el 1r motor immòbil que imprimeix moviment gràcies a l’esfera dels estels fixos.
– MÓN SUBLUNAR-MÓN TERRESTRE
– La terra esfèrica.
– Geocentrisme.
– Imperfecte, corruptible.
Hi ha els quatre elements.
Moviment rectilini. Caiguda dels greus.
____________________________________________________
– MÓN CELEST
– La lluna.
– La resta d’astres.
– Esfera dels estels fixos.
– Perfecte i incorruptible.
L’éter.
Circular perfecte i inalterable.
(Referència EDEBÉ)
_____________________________________________________
El 1r motor és immòbil perquè és perfecte i és acte pur. Com no té potencialitats és immòbil. És forma pura sense matèria.
Mou com a causa final i no eficient, ja que l’univers es mou i transforma per l’atracció cap a la perfecció.
GEGANTOMÀQUIA
0En relació a Plató i Aristòtil:
Cal recordar que l’ontologia estudia l’ésser. Dins de la filosofia platònica podem incloure aquí la teoria de les idees i en Aristòtil la de la substància. De la mateixa manera podem incloure tot això dins la metafísica afegint la figura platònica del Demiürg i la del 1r motor immòbil.
Referent a la cosmologia Plató diferencia entre un món al cel i un món a la Terra (dins del sensible). En aquest últim hi ha el domini dels quatre elements com en Aristòtil.
L’epistemologia és la teoria del coneixement, també ens la trobarem com teoria de la ciència. Alguna vegada trobarem el concepte gnoseologia.
En Plató la teoria del coneixement és el procés educatiu que ha de servir al propòsit de l’anàmnesi (reminiscència). Aquest esquema el trobem en el símil de la línia.
Plató és un autor racionalista – confia exclusivament en la raó davant la fal·làcia sensorial, i innatista – això vol dir que portem idees a sobre, prèvies a l’experiència. Les portem per tota la descripció que fa de l’ànima com a pervinent del món de les idees.
En el cas d’Aristòtil la cosa canvia radicalment. No hi ha idees innates (la ment és una taula en blanc en el moment del naixement), i Aristòtil és un autor empirista, la qual cosa no significa que no sigui conscient de la fal·libilitat dels sentits. En Aristòtil el coneixement comença amb la percepció.
Els graus de saber en Aristòtil:
Món–Percepció/sensació–imaginació/memòria–Abstracció de les imatges percebudes més la informació de la memòria. L’abstracció en Aristòtil és exclusiva del coneixement intel·lectual. Li permet obtenir la idea o concepte universal d’un objecte qualsevol a partir d’aquest objecte concret. I és que el nostre eneteniment és capaç de separar d’un objecte individual allò que és l’essència o forma. Aquesta essència la comparteix amb tots els individus de la seva espècie i constitueix el coneixement universal.
Des de la percepció i la imaginació tenim el coneixement sensorial que és contingent (ni universal, ni necessari). Amb l’abstracció elaborem conceptes i amb aquests judicis i raonaments.
Des del coneixement sensorial tenim l’experiència. I des de el sensorial i l’elaboració de concepres arribem al coneixement intel·lectual que és universal i necessari. Des d’aquí més anem al grau de la tècnica/ciència i finalment a la filosofia.
En Plató l’esquema és aquest (símil de la línia):
– Dualisme epistemològic (2 nivells de coneixement).
El grau inferior és l’opinió (doxa): Els sentits ens aportes informació sobre les realitats sensibles i canviants. És un tipus de coneixement superficial, aparent, poc fiable. L’opinió és canviant i relativa.
L’altre nivell és el saber (episteme). L’objecte són les idees eternes, allò real. La font és la intel·ligència. És un tipus de coneixement objectiu i infal·lible. No canvia, és universal i vàlid.
Al símil de la línia trobem:
Dins del gènere intel·ligible:
1. Idees (el Bé en si, la justícia en si, la unitat en si, la circularitat en si…– És un coneixement (noesi) a través del logos. És intuïtiu sense cap suport sensible. La ciència és la dialèctica o la filosofia.
2. Objectes de què s’ocupa la matemàtica (nombres, figures…). És un discerniment (dianoia). La raó discursiva, la reflexió… Matemàtiques, aritmètica, geometria, astronomia i harmonia.
________________________________________________________
Dins del gènere visible:
3. Objectes físics i fabricats: arbres, animals, cases…– És la creença (pistis) Investigacions naturals (física), els sabers tècnics.
4. Imatges: reflexos i còpies, aparences, ombres, l’art representatiu…–És la conjectura (eikasia). Opinions de l’home corrent, les visions…
________________________________________________________
El dualisme ontològic platònic és diferent a la solució que planteja el seu deixeble. En Platí trobem:
1. Món de les idees/ món intel·ligible.
KOSMOS NOETÓS
– Les essències transcendents.
– Allò etern.
– Allò immaterial.
– Allò intel·ligible.
– Allò invisible.
La idea = la cosa en si; l’essència.
És el topos hiperurà. Un lloc situat més enllà del temps i l’espai. És el suport metafísic del món sensible, real, etern, perfecte, immutable.
La comprensió de les idees s’anomena SABER
________________________________________________________
JORISMÓS – L’ABISME
________________________________________________________
KOSMOS ORATÓS
Món sensible / món inintel·ligible
– Món de les còpies.
– Allò que neix i mor.
– Allò canviant.
– Allò aparent.
– Allò material.
– Allò visible.
És el món dels fenòmens naturals i dels assumptes humans (món sensible), copia, encara que de forma imperfecta l’ordre etern i transcendent del ser representat pel món de les idees.
La seva visió és l’OPINIÓ – DOXA –
Aquest món copia (mímesi) i participa (methexi) del món de les idees.
______________________________________________________
En Aristòtil, però, la realitat del món de les idees desapareix. Ell és un empíric i a això dedica gran part dels seus esforços. L’estudi de la physis és la Filosofia segona, tot i que el saber màxim serà la filosofia. La filosofia primera-metafísica-o de l’ésser o la ciència universal.
La filosofia segona serà l’estudi sobre la physis, dels principis del moviment i del repòs, del canvi. La realitat està en perpetu canvi (a excepció del 1r motor). Phio, l’arrel de physis, és principi que engendra.
En Heràclit havíem vist les posicions del canvi que ens mostraven els sentits, com raó universal, el logos, el panta rei. En Parmènides i ja en un pla de negació de la força dels sentits s’afirma que aquests són una il·lusió.
Amb Plató assistim a un intent de conciliació de les dues postures. Una de les crítiques que li fa el deixeble al mestre és que justaposa moviment i essència, però no integra els dos mons, i la idea d’imitació – participació no ho explica.
Aristòtil criticarà la participació amb l’argument del 3r home.
Si hi ha 2 entitats que s’assemblen significa que participen d’una mateixa idea (entre altres), i també s’assemblen a la idea que els fa semblant de manera que ens falta una altra idea per a explicar la raó de semblança i així fins l’infinit.
La pretensió d’Aristòtil és semblant des d’aquesta posició de conciliació per a explicar la realitat. Per a Aristòtil la realitat és el que és i existeix i rep el nom de SUBSTÀNCIA.
La substància és l’individu concret i són aquestes coses l’autèntica realitat. Però no representa el món sensible de Plató sinó una síntesi de tots dos. L’hilemorfisme és aquesta síntesi, pensar la substància com el resultat d’una forma (assimilable a la idea) i una matèria. La forma fa que la matèria sigui allò que és. La substància és un compost – synolon – la forma fa que la cosa sigui el que és – conjunt de qualitats- i la matèria que és el component físic. La matèria és el suport de la forma (el marbre és el substrat de la taula). Matèria i forma són indestriables i només distingibles per l’intel·lecte.
SYNOLON——– SUBSTÀNCIA PRIMERA (la cosa, l’ésser concret). SUBSTÀNCIA SEGONA (l’essència, la forma, l’en si de la cosa, la definició).
MATÈRIA PRIMERA—– (el material de què està feta la cosa, marbre, fusta, ferro…)
MATÈRIA SEGONA —– (el substrat inicial, impossible de percebre ja que la matèria sempre està informada.)
Donat això podríem passar a l’explicació del canvi. Segons el que estem veient l’única cosa realment no canviant seria la matèria. Cal recordar que Aristòtil, també Plató, reconeix els 4 elements d’Empédocles. El canvi – clau de la physis – és el pas de la potència a l’acte.
Segons Parmènides el canvi no existeix, Aristòtil però, entèn que el canvi si existeix però, per a salvar allò que ha de romandre proposa que l’ésser pot dir-se de moltes maneres. Un arbre és el que és però potencialment pot ser taula, en canvi mai no serà ferro. Ser en potència és un no ésser relatiu. No poder ser en potència és un no ésser absolut.
Potència (dynamis) i acte (enérgeia) donen raó del canvi. Un canvi és l’actualització d’un potència.
Aristòtil ha d’afegir com i a qui afecta el canvi i quins tipus de canvi hi ha. Aquests poden ser substancials (queda la matèria i canvia la forma) i poden ser generació i corrupció. També, el canvi pot ser accidental, llavors serà quantitatiu, qualitatiu i/o local.
______________________________________________________
Aristòtil entén que per a que es produeixi un canvi ha d’haver-hi una causa.
– causa material.
– causa formal.
– causa eficient.
– causa final.
Aquesta causa final l’amplia a tot – la natura no fa res en va – i tot tendeix a la seva perfecció – entelequia.
Eros i entelequia
0Kaarkigaar, auspicia el desitjos de bonaventurança a aquells que s’hi atreveixen a traspassar el llindar de la casa de Plató, allí, al jardins de l’heroi Academos. Has d’atrevir-te a pensar, SAPERE AUDE ! dirà molts segles després Immanuel Kant.
Un dels problemes de Plató és justificar la relació entre el món de les idees i el món sensible. Diu Capelle: (…) ja que l’ànima va adquirir tot el seu saber abans d’aquesta vida, tot saber i, en general, tot coneixement (mathesis) té que ser una reminiscència (anàmnesi) d’allò que l’ànima va contemplar en la seva existència supraterrena però que oblidà al transmigrar a un cos humà. Aquests coneixements es desperten de nou en nosaltres quan contemplen objectes que presenten una certa semblança o desemblança amb les idees (eide, ideai) que hem contemplat anteriorment. Aquell saber que hem rebut estava, doncs, latent en nosaltres fins que un dia, per una sèrie de percepcions que en la nostra ànima desencadenaven una determinada activitat de comparar, combinar i concloure (en una paraula, de contemplar relacionant) arribava altre cop a la consciència..
D’aquesta manera sorgia en la nostra ànima a la vista de figures belles el record de l’hermosura original que havia estat contemplada algun cop, i que ens emplenava d’una nostalgia irresistible cap els models eterns. Aquesta nostàlgia ens empeny, com una mena de “bogeria divina” i amb una força extraordinària, a crear en una ànima fermosa allò bell, allò just i allò bo i elevar-nos així o de qualsevol altre mode, amb ella, a imitar aquella imatge primitiva, per mitjà d’una verdadera virtut, en aquest món. Aquí jau l’origen del verdader Eros, de “l’amor platònic”, que no és altra cosa que un anhel de le l’ànima cap a l’etern o l’aspiració dels filòsofs cap al coneixement verdader de les essències que hem contemplat una vegada en el regne de la verdadera realitat. Junt a això va unit doncs, un desig inneludible d’imitar aquestes essències supremes durant la nostra existència terrena i realitzar-les en nosaltres. (…)
SOLUCIONARI LA REPÚBLICA
0
La meva gran amiga Estolaya la d’amples ales, m’ha enviat amb els corbs unes notes per a vosaltres. Us ajudaran en la vostra recerca.
Estolaya ataülla les preses confiades des del baladre gran, quan elles cacen embolcallades per les tiges de l’arròs.
dilluns, 2 novembre 2009
La filosofia és una disciplina intel·lectual que intenta respondre preguntes d’una manera generalitzada,globalitzadora i racional.
dijous, 18 novembre 2010
rafel haro [19:34]:
Hola benvolguts alumnes,
he estat corregint les vostres respostes als conceptes platònics que us plantejava. Molts de vosaltres heu fet un copia i enganxa des de pàgines de filosofia com alcoberro.info o pensament.org; ja m’està bé si heu fet l’esforç de lectura que era l’objectiu d’aquesta activitat.
Entendre tot això és difícil, és complexe, i moltes vegades el mateix prejudici ens impedeix abandonar el sentit comú.
Plató crea dos món, un de real (intel·ligible), i un que és còpia del real i que imita i participa de l’altre. Aquest és el dualisme cosmològic. Al món de les idees estan les essències, per no repetir idea, de tot el que hi ha en aquest món perible. La idea de cadira, la d’home, la de moniato… i també les idees supremes que formen una jerarquia i que són Bé, Justícia i Bellesa. El bé il·lumina el món intel·ligible i el sensible, possibilita el coneixement i aquell que intueix la idea de bé gràcies a la dialèctica, ja no farà altra cosa a excepció del seu deure com a governant. S’haurà deslliurat de les cadenes del sensible i estarà plenament purificat (Katarsi), per a que la seva ànima retorni al món que li és propi.
L’ànima no és eterna – és fruit de la creació del Demiürg – diàleg Timeo; però és immortal.
rafel haro [20:07]:
Continua d’abans…
quan us dic que el món de les idees és creat per Plató per a salvar allò que no canvia -l’ésser de Parmènides- heu d’entendre que se suposa que davant del canvi – que les coses canvien – hi ha alguna cosa que no ho fa. Aristòtil no pensa en absolut d’aquesta manera, admet el canvi en el món sublunar, aquest està ple de substàncies – éssers vius o no – que estan formats per matèria i forma. La substància la divideix en 1a i 2a, la substància primera és la cosa concreta, la 2a la definició de la cosa, allò que els individus concrets tenen en comú… ser taula, ser cavall, ser home…; la matèria és primera i és tal i com l’entenem, el marbre, la fusta, la pell… i la matèria 2a existeix però no és sensible perquè no té forma.
Ah, sí, a tots us he puntuat igual. El màxim. Aquesta activitat val un 0,75 del total de 10.
rafel haro [21:55]:
L’anàlisi política de Plató i Aristotil enceten la filosofia política.
Plató veu que l’aristocràcia seria el millor govern, el problema és saber exactament quins són els millors, a més, aquest règim degenera quan es vol perpetuar, així que l’estat ideal platònic serà la seva República, la Politeia, la Kalípolis.
Aristòtil pensa que saber quina és la millor no és possible, però sigui quina sigui ha de garantir l’estabilitat. La millor polis serà la més moderada – recordeu el terme mig -, on la classe social amb més persones sigui la classe mitjana – ni rica ni pobra. Resumint podríem dir que el règim millor és una mescla entre l’oligarquia i la democràcia.
dimarts, 23 novembre 2010
rafel haro [10:34]:
Noies i nois,
a la 1a. pregunta molts només localitzeu una idea principal i us deixeu la més important. La relació s’havia d’establir des de la coneixença de la idea del bé – el coneixement de fet – i el dret de governar la polis amb l’educació que han de rebre els millors – la dialèctica – per poder esdevenir governants i filòsofs.
a la 2a. la definició de Bé més o menys la feu bé, en la 2a. enteneu però al revès. Ho he tingut en compte, però: però, aquests teus fills que en la raó cries i eduques, si t’arribava d’haver-los criat de fet, em fa l’efecte que no deixaries que sent com són de contorns inacabats, es feren amb el govern de la ciutat i amos del de més importància.
Està dient que si el contertuli els hagués educat ja que no ho hauria fet bé, tampoc no permetria que portessin les regnes de la polis.
Eren ingenus
0Potser caldria ara fer balanç del que hem vist fins ara. Podem pensar que aquells primers pensadors dels què tenim notícia, dels que utilitzen la raó com a eina per a explorar allò que tenen a l’abast, perquè allò que no està a l’abast no es pot explorar, eren uns ingenus? Podem comparar el seu raciocioni a l’evolució que faria un nen? La resposta és clara: NO
Valoracions.
0Els plaers intel·lectuals.
Quins són?, què en pensem?, per què es diu que és superior el plaer d’escoltar òpera a veure un partit de futbol?
Què en penses?
QUADERN DE BITÀCOLA
0
XENÒFANS DE COL·LÒFON
Xenòfans de Col·lòfon. Segle - VI
A Xenòfans el podem posar, dins de les diverses classificacions, dins del monisme estàtic* que compartirà amb Parmènides d’Elea. Sembla que va néixer a Col·lòfon cap – 570, la seva mort, segons alguns, va succeir a Elea sobre el – 470. Se li atribueix se el fundador de l’escola d’Elea, i per això, hi ha autors que el posen com a mestre de Parmènides. Tenia una cultura monumental i va crear un tipus de vers, els silloi, poemes de caràcter satíric. Feia d’aede i anava pels pobles recitant les seves composicions. Plató el referencia al diàleg Ió.
Xenòfans parla de la cultura del seu temps, dels ritus, de les tradicions, de les religions. Criticarà a vastament els déus, el politeisme, l’antropomorfisme, les històries homèriques. Enfront de la filosofia milèsia, no compta moltes vegades, perquè és més considerat un teòleg que no un filòsof preocupat per la natura (physis). Hi ha, en conseqüència, una classificació que treu Xenòfans de la filosofia i l’inclou en la crítica social i religiosa.
Sobre el déu de Xenòfans.
Quatre fragments:
– 21B23 “Un únic déu entre els déus i els mortals els més grans, ni en la seva figura als mortals semblants ni en el seu intel·lecte.”
– 21B24 “Tot ell veu, tot ell pensa, tot ell escolta.”
– 21B25 “Sense treball, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
– 21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Sobre el monoteisme. Avançar del politeisme al monoteisme sembla que s’anticipa a partir de l’anàlisi racional de les divinitats, del cap de les divinitats (Zeus), i que amb Empèdocles s’accentua. Aquesta interpretació s’arrodeneix al fragment següent i la crítica a l’antropomorfisme:
21B15 ” Però, si els bous tinguéssin mans i els cavalls i els lleons, o si poguéssin pintar amb les seves mans o executar obres com els homes, els cavalls semblants a cavalls, els bous semblants a bous, les figures dels déus pintarien, i els cossos d’aquestos farien tals com cada un d’ells tingués el seu cos.”
21B16 ” Els hel·lens s’imaginen els déus amb formes i sentiments humans; i, de la mateixa manera que cadascú pinta les formes dels seus semblants a les pròpies, segons diu Xenòfans: els etíops diuen dels seus déus que són xatos i negres, i els tracis que són d’ulls blaus i pèl rojos, així també es figuren que en les seves ànimes són similars a ells.”
A parer de Werner Jaeger, trobem en Xenòfans la manifestació de monoteisme i la d’universalisme religiós.
En aquest punt trobem una conclusió sobre la filosofia natural dels jònics. Aquesta, lligada encara al panteisme i a l’hilozoisme, entendre la matèria animada, subjecte de canvi on canvia només la forma i el lloc, la generació i degeneració dels compostos per l’arkhé, té la tendència a universalitzar, aquesta és la necessitat, la resposta sobre la physis. Per això, si trobem la universalització material, el politeisme, de la religió tradicional, entrarà en contradicció amb la incipient filosofia.
El déu únic és omniscient i omnipotent. Alguns autors diuen que Xenòfans que de forma esfèrica, però aquesta hipòtesi sembla posterior al mateix autor.
El panteisme, la creença que tot és déu, i el monisme entra en contradicció. El déu de Xenòfans és material o bé no ho és. Acceptant la Terra com il·limitada no s’hauria de poder acceptar que té forma (esfèrica).
21B25 “Malgrat tot, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Gigon i Lesher refusen la hipòtesi panteista: si és immòbil però fa moure’s tot, no es pot identificar amb el tot. Si atenem, però, als dos sentits de physis com allò que hi ha, i com allò que surt (engendra), podem pensar que Xenòfans s’està referint al principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé) com el déu únic immòbil que pensa el món i el mou, i que genera el que hi ha (engendrat), de manera que pensar la terra i l’aigua com arkhés no seria correcte. Déu mou (fa vibrar) terra i aigua de les què surten totes les coses. Déu és considerat com el principi, i l’univers com allò a partir del principi. Es pot afirmar el panteisme, segons Ana Marta González, a partir d’aquesta consideració. La natura es veu en tots els presocràtics com quelcom diví, i Xenòfans s’adhereix a aquesta interpretació.
*El monisme estàtic és la creença en un únic principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé), que no canvia ni de forma, ni de lloc, ni es genera ni es degenera.
Bibliografia; Ana Marta González, El dios de Jenófanes, a revista Themata, U. Sevilla
Comentaris recents