Heràclit apareix en excena a Efès. Renuncia al reialme d’Efès, neix al voltant de – 540. La seva obra és “Sobre la naturalesa”, obra en prosa escrita en aforismes i dividida en tres parts. Se’n conserven un centenar.

Heràclit concep la physis com matèria universal, força universal i realitat absoluta, existeix des de sempre i per a sempre, abans que sorgeixi l’univers i després que aquest es disolgui, i així com ompli el temps infinit, ocupa també l’infinit espai, tant dins de l’univers com fora d’ell. (Capelletti, 94). Segons Aristòtil, Heràclit equipara el moviment de la psiqué al de la physis. La consciència mai no s’atura, crea, inventa, recorda… També, segons l’Estagirita, veu la teoria dels quatre elements formulada per Empèdocles i conseqüència de l’especulació anterior i enfronta el foc com l’element que possibilita el canvi dels altres tres. Tenim que el foc, continuant com element, pot establir-se com força universal de canvi. D’aquesta manera podem dir que és physis i arkhé, i “representa la necessitat que l’originari té de dividir-se… El foc no deixa d’existir quan origina l’univers, sinó que s’oculta sota la diversitat dels elements i dels cossos:

22B16 “A la physis li agrada amagar-se.”

I ocult continua essent el principi material i vital, la causa material i eficient de Tot.

22B30: “Aquest cosmos, el mateix per a tots, no el va fer cap dels déus o dels homes, sinó que sempre va ser, és i serà foc vivent, que segons mesura s’encén i segons mesura s’apaga.”

A l’entendre el foc com a vivent s’equipara amb la divinitat seguint la tradició hylozoista i panteista. Tots els contraris estan en ell i el moviment del foc ocultarà i desocultarà.

22B67 “El Déu: dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, sacietat-fam; se transforma com el foc quan es mescla amb perfums; se denomina segons l’aroma de cadascun d’ells.”

22B76a “Viu el foc la mort de la terra i l’aire viu la mort del foc; l’aigua viu la mort de l’aire; la terra, la de l’aigua.”

Heràclit atribueix un caràcter cíclic: primer el foc, després l’aire, després l’aigua, després la terra… torna al punt zero:

22B60 “Comú és el principi i el fi de la circumferència.”

En què s’assemblen i es diferencien Heràclit i Parmènides?

Diògenes Laerci:   22A11 “Allò que condueix a l’incendi és diu concòrdia i pau”, allò que condueix al naixement del cosmos es diu guerra i discòrdia.”

De manera que el foc es converteix en pau i concòrdia d’adversaris, i això és harmonia. La physis és harmonia en aquest succeir-se els contraris. Quan s’acaba un cicle de lluita comença l’incendi còsmic – Ekpyrosis – 22A5- Aeci – “Totes les coses sorgeixen del foc i en el foc acaben.”

La realitat té un fluxe – panta rei – inacabable. La dinàmica suposa que és en el canvi on cada cosa troba la seva essència enfrontada al seu contrari. Heràclit pensa el Ser com una realitat dinàmica.

22B91 “No és possible penetrar dues vegades en el mateix riu ni tocar dues vegades una substància peridora en una mateix estat, mes aquesta, per la força i la velocitat del canvi, es dispersa i de nou es concentra, o millor dit, no de nou ni d’una altra manera, sinó al mateix temps, es concreta i flueix, s’apropa i s’allunya.”

22B53 “La guerra és pare de totes les coses i de totes és rei, i a uns els mostrà com déus, a altres com homes; a uns els va fer homes; a uns esclaus, a altres lliures.”

La guerra, la lluita de contraris, és la dialèctica d’Heràclit que té caràcter ontològic on el foc és matèria i la physis mateixa s’acaba identificant amb el logos, la llei, el “ritme racional del foc”

Sexto Empíric diu que el Periphyseos d’Heràclit començava així:

22B1 “D’aquest logos que sempre existeix, els homes romanen ignorants, abans d’haver-lo escoltat i encara després que per primer cop l’escolten; perquè tot i que totes les coses segons aquest logos s’originen, se semblen els homes, malgrat tot, als ignorants, doncs tantegen per mitjà de paraules i d’obres semblants a les que jo utilitzo, quan separo cada cosa segons la naturalesa i explico en què consisteix. Però als altres homes se’ls oculta el que fan quan desperts, del mateix mode que obliden quant fan dormits.”

El logos s’identifica amb la raó i el ser, la raó còsmica, la raó objectiva i universal.

____________________________________________________________________________________________________________________________

Amb Xenòfans s’inaugura l’escola d’Elea i l’anomenat monisme estàtic fent la transició des del minisme dinàmic dels jonis. Parmènides exposa amb arguments racionals la seva concepció d’una totalitat absoluta que roman al canvi, essent aquest aparent. El ser és la totalitat i el no ésser és impossible. El ser és immòbil i etern.

– El ser no es mou perquè si es moguès hauria de dirigir-se cap el no ser, i això és impossible.

– El ser és ingendrat, perquè si s’engendrés seria des del no-ser, i això és impossible.

– És immortal, ja que si morís ho faria cap el no ser, i això és impossible.

– L´ésser no canvia, si canviés esdevindria no-ésser, i això no és possible.

Parmènides viu durant la segona meitat del segle IV abans de Crist. Escriu un poema llarg, Periphyseos – sobre la naturalesa – que es divideix en dos grans blocs: la via de l’opinió i la via de la veritat, encapçalat amb un proemi.  No hem d’oblidar la influència parmenídea en Plató. Aquest assenyala l’opinió com el nivell mínim del coneixement que s’ha d’elevar cap la veritat.

La veritat, aletheya, és per Parmènides: el ser és i no és possible que no sigui; el no ser no és i és necessari que no sigui.

Aquesta proposició, refereix a un enunciat lògic al què Parmènides li dóna un estatut ontològic (l’accepta com a ser que és); però si intenten mirar-ho bé, veurem que realment allò que és, és i ha estat i estarà, i a més que no canvia.

Xenòfans, i la referència és de Capeletti, en el seu panteisme ja arriba al ser immutable, etern, immòbil com a conseqüència del monisme físic. Parmènides criticarà la filosofia anterior, especialment Anaximandre i els pitagòrics.

28B6 “És necessari dir i pensar que el ser és; el ser, en efecte és, però el no ser no és.” No hi cap altra possibilitat, i si aquesta hi fos seria el canvi – el pas d’una cosa a una altra, l’esdevenir – precisament la definició aristotèlica de moviment, el pas de la potència a l’acte. I podem entendre aquest pas com una mescla de ser i no-ser, però seguint Parmènides, si el no – ser no és possible, el canvi tampoc. Amb això, Parmènides trenca amb el procés de canvi proposat pels jonis. Si entenem que la physis és “des de sempre i per sempre, però que des de sempre i per sempre es transforma en totes les coses i engendra tots els món, és un ésser mesclat de no ser (una interpretació de l’àpeiron), i mantenir això és anar contra el principi de no – contradicció.

28 B 8 “El mateix és pensar i ser.” i pensar que el canvi existeix és pensar que existeix el no-ser: 28 B 7 “que el costum sorgit de les experiències diverses no t’obligue  a caminar per aquest camí, a utilitzar l’ull que no veu i l’oïda que retomba amb il·lusions, sons i la llengua, però discerneix amb la raó el difícil argument que et presento.”

Parmènides. "Escola d'Atenes" Rafael Sanzio

Sobre la caracterització del ser dues notes; la primera refereix a l’eternitat. El que pensa Parmènides és un ésser pur present, no hi ha passat ni futur. Aquesta interpretació la utilitzarà el platonisme i el cristianisme: la possessió simultània i perfecta d’una vida sense fi.” I l’ésser parmenidi està fora del temps (ni passat, ni present, ni futur), i a ell no li podem aplicar el concepte “duració”. La segona és la concepció de l’ésser com esfera, no pot ser infinita, com Anaximandre concebia l’apeiron, ja que això suposa que no està acabada, i agafa el concepte de perfecció pitagòrica en la finitut i la seva magna figura: l’esfera.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xYH1rSd92jU[/youtube]

Un personatge no exempt de misteri que va néixer a Samos sobre el – 570. Uns 50 anys més tard fugiria a Crotona on muntaria una mena d’escola que aconseguiria el poder (més o menys clar) de la polis itàlica. Sobre – 500 haurà de fugir altre cop, ara a Metaponto on acabaria els seus dies.

No podem saber si va escriure molt o poc, tot se li atribueix a ell, tot i que segons Mosterin, Pitàgoras, com Sòcrates, no va escriure mai.

La secta pitagòrica obligava els seus membres a seguir una sèrie de passos per a poder exercir de ple dret. La matemàtica i la música, reben en Pitàgoras, al menys la primera, tanta consideració com en Plató. Els membres havien d’alliberar una part o tota la seva fortuna en la comunitat. Aquesta intervenia en política i es va arribar a fer molt forta tant a Crotona com en altres polis de la vora. Això va significar una espècie de “govern dels filòsofs”, la pretensió platònica; tot i que, al final, el poble els fes fora.

Les comunes, confraries,  eren de caràcter secret, seguien les doctrines del mestre. Per a ells, seguint el corrent místic òrfic, l’ànima és immortal, transmigra i hi ha parentesc entre tots els animals (hinduisme ?). L’univers és un, viu i amb una ànima divina. Les ànimes dels habitants del planeta són fragments d’aquesta gran ànima que han caigut a la Terra i són castigades amb la presó del cos. L’ànima vol retornar, però a la mort del cos, transmigra a un altre cos. Per això no s’ha de menjar carn. Per poder trencar el cicle de les transmigracions i integrar-se a l’ànima del món, ha d’arribar a un estat de puresa absoluta. Per tal cosa s’havien de seguir les normes (akoúsmata) de la secta:

• No menjar fabes.
• No orinar de cara sol.
• No permetre que les grunetes facin el niu al terrat.
• S’ha de plegar el camisó i enrrotllar-lo.

Pitàgoras i Filolau

El camí akousmàtic recollia un seguit d’obligacions i prohibicions que purificaven l’individu en el seu retorn. La matemàtica també és camí de salvació, reservat però, als més preparats. La matemàtica és allò que hem arribat a aprendre, a entendre realment. Per als pitagòrics els matematha són les idees que ens mostren l’ordenació còsmica – allò ordenat i bell -, ja que segons ells, tot pot ser explicat (desvetllat) per les seves relacions numèriques. La filosofia pitagòrica s’allunya de la pretensió dels milesis per comprendre el món per passar a ser una forma de salvació de l’ànima. No acceptaran l’arché en una cosa ni la indeterminació d’Anaximandre, de fet si la indeterminació i l’il·limitat són l’arkhé del de Milet, pels pitagòrics serà el límit i la determinació l’important. És allò limitat i determinat el que és ordre i bellesa; i aquest ha de ser entés pel filòsof per poder identificar la pròpia ànima amb la totalitat.

Pitàgoras estableix la relació proporcional entre música i matemàtiques, acabant pensant que tot es reduïa a aquestes relacions numèriques. El famós teorema sembla que ja es coneixia des de feia segles a Babilònia.

Respecte la cosmologia cal dir que segueix Anaximandre en relació a l’existència de tres anells de foc corresponents al sol, la lluna i els planetes.  Segons Pitàgoras, el moviment produïa una música que nosaltres no escoltem perquè ens hem acostumat des del naixement. També aporta una observació, coneguda a Babilònia, i que és que la Terra té un moviment d’oest a est, en contra de la teoria del vòrtex que substentaven el milesis.

Perspectiva de l'univers en Anaximandre.

Amb el pitagorisme afegim abstracció a l’especulació i podem dividir dues corrents que a partir d’ara trobarem sempre: el materialisme, monista en aquest cas ja que l’arkhé és un i material, i formalisme, un formalisme que més que donar-nos una matèria ens dóna una estructura. Així, si volem un arkhé pitagòric aquest seran les relacions numèriques, enteses com una oposició entre conceptes que pretén representar l’estructura còsmica. Així: parell/ imparell; limitat,/ il·limitat; unitat/ pluralitat; dreta/ esquerra; maculí/ femení; quietud/ moviment; recta/ corba; llum/ obscuritat; bé/ mal; quadrat/ rectangle.*

El 10 era el nombre sagrat dels pitagòrics, el podem expressar mitjançant la suma de 1 + 2 +3 + 4 (i els intervals musicals es poden expressar mitjançant aquestes proporcions. El 10 és una disposició triangular equilàtera, i estableixen la categoria dels números triangulars – que poden ser representats com triangles.

3 = 1 + 2

6 = 1 + 2 + 3

10 = 1 + 2 + 3 +4

15 = 1 + 2 + 3 + 4 + 5

21 = 1 + 2 +3 + 4 +5 + 6   (1/2)n(n + 1) = ∑ (el.n) x (x=1)

Els nombres quadrats són aquells que poden ser representats com quadrats:

4 = 1 + 3

9 = 1 + 3 +5     m = 1 + 3 + 5 +… + (2n – 1) = (∑ (el.n) x (x=1)) (2x – 1) = n al quadrat.

Hi ha altres tipus de números que representen figures geomètriques i proporcions.

El número auri és anterior a Pitàgoras: http://ca.wikipedia.org/wiki/Secci%C3%B3_%C3%A0uria

* Aristòtil ho diu a Metafísica, 986 a i ho referencia Cappelletti, pàg. 77.

______________________________________________________________

Bibliografia: Mosterín, Jesús; Historia de la filosofía, ed. Alianza, Madrid, 1984

 

__________________________________________________________________________________________

ALCMEÓ DE CROTONA

Tot i les dificultats per a establir la seva pertanyença al pitagorime, considerem Alcmeó aquí perquè en rep alguna influència. Segons Capelletti podria ser el primer fisiòleg experimental, va realitzar treball d’embriologia, i cal dir que no creu o, almenys no ho diu, en el dualisme antropològic ni en la immortalitat de l’ànima. El concepte d’isonomia és també prou diferent de l’harmonia pitagòrica.

La isonomia és la distribució uniforme i correcta dels elements que integren el cos, essent la malaltia la minva o l’excés d’algun d’ells; fent, amb ell, el paral·lelisme amb la polis ens trobem que la ciutat-estat funciona bé quan cap persona o grup està per damunt dels altres d’una forma que no li pertoqui.

HIPASO DE METAPONTO

Contemporani de Pitàgoras, associat a Heràclit (Aristòtil, Teofrast), perquè considera el foc com principi universal.  Va pensar, com Alcmeó, que la democràcia havia d’atorgar a tots els ciutadans el dret de pertànyer a l’assemblea i poder ser elegits per a càrrecs polítics. També obligava els magistrats a donar comptes a comissions ciutadanes, triades a l’atzar, amb el poder d’informar el poble.

Diu la llegenda, una entre moltes en l’esfera pitagòrica, que Hipaso va trair la secta explicant secrets matemàtics, i que això va ser la causa de la seva mort en naufragi.

HIPODAMO DE MILET

Estableixen reformes sociopolítiques que podrien pensar-se antecedents de la Politeia platònica. Hipodamus és l’ingenier de l’estructura de les ciutats en carrers paral·lels i perpendiculars.

L’estat ideal s’ha de composar d’un màxim de 10.000 ciutadans (número sagrat dels pitàgorics). Fa una divisió en tres classes socials: artesans, pagesos i guerrers. Si comparem amb la ciutat platònica ens trobem:

Timgad (ciutat romana, Argèlia).

No hi ha, com en Plató, una primera classe social – la dels filòsofs-rei – Per Plató una societat ideal és aquella on les classes socials visquen harmònicament respectant i mantenint les seves jerarquies. No hi ha igualtat jurídica ni política, i la justícia surt de la conservació d’aquesta estructura. Hipodamus, en contra, entén la societat com democràtica en totes les seves jerarquies. La isonomia la defensa perquè en entendre que tots som subjectes d’igualtat jurídica i política. El sòl el distribueix de la següent manera: terra sagrada (religió), militar i privada, aquesta última divida per els pagesos que la treballen.

FALEAS DE CALCEDÒNIA

Insisteix en el repartiment equitatiu de la terra sustentada sobre una educació igual per a tots. És un tret important entendre l’educació per a tots els ciutadans com a base per a l’estabilitat, el progrés i la pau.

Aristòtil, en els seus comentaris dirà d’Hipodamus que al deixar el control de la força en una classe social es propicia el domini d’aquesta classe sobre les altres; i criticarà l’igualitarisme de Faleas si no s’aplica un estricte control demogràfic i de guany de béns.

FILOLAO

Contemporani de Sòcrates.  Segueix el corrent pitagòric del dualisme antropològic referint-se al cos (soma), com sepulcre de l’ànima (sema). Pitagòric, considera el nombre com principi i condició del coneixement i substància de totes les coses (arkhé), segons la crítica – anàlisi – aristotèlica. Farà veure el d’Estagira que es produeix una contradicció entre un arkhé immaterial i la matèria.

Pensa un U etern i immutable – mònada – . El número perfecte és el 10 (tetractis), 1 + 2 + 3 + 4;

44B11 “La dècada és magna, perfecta, totpoderosa, divina, principi i conductora a la vegada de la vida divina i celestial i de la humana.”

Eines ‹ FILOSÒFICA KALOSKAYA — WordPress.

Els anys 323 i 322 moriren Alexandre el Gran i Aristòtil. El procés d’hele·lenització s’allargaria fins el 31 abans de Crist, iniciant-se l’època romana que durarà fins el 529 amb el tancament de l’acadèmia d’Atenes i la fundació per sant Benent de l’Abadia de Monte Cassino. Amb això s’inicia l’Edat Mitjana, i els centres de saber que van ser acadèmia, liceu i museum, es desplacen fins els recintes eclesiàstics.
L’hel·lenisme va significar la fi de la polis com estructura. Atenes perd embranzina en favor d’Alexandria i altres ciutats. Grècia esdevé província del nou Imperi que inclou els conceptes de cosmopolitanisme i ecumenisme al nou estat.
_________________________________________________________

Convivint amb l’Acadèmcia i el Liceu, apareixen dues escoles: estoïcisme i epicureisme. Amb Ptolomeu Sòter (323 – 283) neix el Museum, amb jardí botànic, observatori astronòmic, escola de medicina, biblioteca… Després de moltíssimes vicissituds va acabar destruïda el 641 per Omar.

LES RELIGIONS MISTÈRIQUES. L’ORFISME.

Orfeu i Euridice

El segle – VI era un bullidor d’idees. No només la filosofia o la poesia trobarien camps adobats, també les religions dels misteris. A l’Hèl·lade i especialment a Itàlia del Sud trobem cultes com l’orfisme que introdueixen conceptes nous davant la religió més o menys estatal que, al dir de Ángel J. Capelletti, era una religió estètica, basada més en el cos, en el gaudi dels plaers i, en definitiva, la vida present i sense llibres sagrats, la seva base escrita eren els poemes homèrics i, en conseqüència, l’epopeia. La religió pública – una interpretació etimològica de religio és entendre-la com allò que lliga els membres d’ una societat en un cos comú de creences – estableix la seva cosmovisió a partir dels fets heroics de la Ilíada, i l’deal de vida, la millor vida, és la de l’aristòcrata fort i poderós. I aquesta religió Olímpica, que no dificultaria l’aparició de l’especulació filosòfica, tampoc no ho farà amb l’Orfisme. Aquesta religió té els seus fonaments en el misticisme i en l’ètica. Entén l’ànima com quelcom que sobreviu al cos i entra en el pla de la vida més enllà de la mort (escatologia i soteriologia*). La seva visió del món estarà més propera a la dels camperols, artesans, pobres i esclaus. L’Orfisme surt  dels antics cultes agraris i funeraris dels habitants pre-hel·lènics. Aquests cultes formaven part de la vida de les persones anteriors a les invasions àries.

Aquest tipus de religiositat aportava l’element de salvació individual que troba en la figura d’Orfeu una munió d’elements que seran aprofitats tant per pitagòrics com per Plató. Orfeu, traci, Plató dirà que és descendent de Selene i les Muses,  està lligat tant a Apol·lo  com a Dionís. Davant de l’èpica homèrica, Orfeu és tranquil, seré, màg i poeta, de manera que a partir del VI a.C. s’agafa Orfeu com profeta de les religions, algunes, mistèriques.

Un dels punts fonamentals de l’orfisme és el dualisme antropològic. A partir d’aquí tenim el tema de la reencarnació en una altra vida, i la transmigració de les ànimes. La solució per aturar aquest cicle està en la katarsi, la purificació mitjantçant els ritus.

L’orfisme presenta, independentment de la seva autoria, teogonia, cosmogonia i moral. La teogonia, mites sobre l’origen dels déus i la cosmogonia, la visió total del món, no són gaire diferents a les del pantió olímpic homèric, sí hi ha diferències en el dualisme que abans referíem i en la moral que proposa. A més dels ritus iniciàtics i de purificació (catarsi) seguien pautes de conducta basades en prohibicions com ara la prohició de menjar carn.

Paraules clau: dualisme, reencarnació, transmigració (metempsicosi), catarsi.

* Sotereologia: doctrina de la salvació de l’ànima.

* Escatologia: tracta sobre el fi de l’home i la vida més enllà de la mort.

Bibliografia: Cappelletti, A; Mitologia y filosofia: los presocráticos. Editorial Cincel, Bogotá, 1987

____________________________________________________________________________________________________________

Parmènides va significar un canvi en el rumb de les especulacions filosòfiques. En el seu poema Perifiseos, distingeix entre la via de l’opinió (doxa) i la via de la veritat (aletheya).