GEGANTOMÀQUIA

Publicat el per
Respon

En relació a Plató i Aristòtil:
Cal recordar que l’ontologia estudia l’ésser. Dins de la filosofia platònica podem incloure aquí la teoria de les idees i en Aristòtil la de la substància. De la mateixa manera podem incloure tot això dins la metafísica afegint la figura platònica del Demiürg i la del 1r motor immòbil.
Referent a la cosmologia Plató diferencia entre un món al cel i un món a la Terra (dins del sensible). En aquest últim hi ha el domini dels quatre elements com en Aristòtil.
L’epistemologia és la teoria del coneixement, també ens la trobarem com teoria de la ciència. Alguna vegada trobarem el concepte gnoseologia.
En Plató la teoria del coneixement és el procés educatiu que ha de servir al propòsit de l’anàmnesi (reminiscència). Aquest esquema el trobem en el símil de la línia.

Plató és un autor racionalista – confia exclusivament en la raó davant la fal·làcia sensorial, i innatista – això vol dir que portem idees a sobre, prèvies a l’experiència. Les portem per tota la descripció que fa de l’ànima com a pervinent del món de les idees.
En el cas d’Aristòtil la cosa canvia radicalment. No hi ha idees innates (la ment és una taula en blanc en el moment del naixement), i Aristòtil és un autor empirista, la qual cosa no significa que no sigui conscient de la fal·libilitat dels sentits. En Aristòtil el coneixement comença amb la percepció.
Els graus de saber en Aristòtil:
Món–Percepció/sensació–imaginació/memòria–Abstracció de les imatges percebudes més la informació de la memòria. L’abstracció en Aristòtil és exclusiva del coneixement intel·lectual. Li permet obtenir la idea o concepte universal d’un objecte qualsevol a partir d’aquest objecte concret. I és que el nostre eneteniment és capaç de separar d’un objecte individual allò que és l’essència o forma. Aquesta essència la comparteix amb tots els individus de la seva espècie i constitueix el coneixement universal.
Des de la percepció i la imaginació tenim el coneixement sensorial que és contingent (ni universal, ni necessari). Amb l’abstracció elaborem conceptes i amb aquests judicis i raonaments.
Des del coneixement sensorial tenim l’experiència. I des de el sensorial i l’elaboració de concepres arribem al coneixement intel·lectual que és universal i necessari. Des d’aquí més anem al grau de la tècnica/ciència i finalment a la filosofia.
En Plató l’esquema és aquest (símil de la línia):
– Dualisme epistemològic (2 nivells de coneixement).
El grau inferior és l’opinió (doxa): Els sentits ens aportes informació sobre les realitats sensibles i canviants. És un tipus de coneixement superficial, aparent, poc fiable. L’opinió és canviant i relativa.
L’altre nivell és el saber (episteme). L’objecte són les idees eternes, allò real. La font és la intel·ligència. És un tipus de coneixement objectiu i infal·lible. No canvia, és universal i vàlid.
Al símil de la línia trobem:
Dins del gènere intel·ligible:
1. Idees (el Bé en si, la justícia en si, la unitat en si, la circularitat en si…– És un coneixement (noesi) a través del logos. És intuïtiu sense cap suport sensible. La ciència és la dialèctica o la filosofia.
2. Objectes de què s’ocupa la matemàtica (nombres, figures…). És un discerniment (dianoia). La raó discursiva, la reflexió… Matemàtiques, aritmètica, geometria, astronomia i harmonia.
________________________________________________________
Dins del gènere visible:
3. Objectes físics i fabricats: arbres, animals, cases…– És la creença (pistis) Investigacions naturals (física), els sabers tècnics.
4. Imatges: reflexos i còpies, aparences, ombres, l’art representatiu…–És la conjectura (eikasia). Opinions de l’home corrent, les visions…
________________________________________________________
El dualisme ontològic platònic és diferent a la solució que planteja el seu deixeble. En Platí trobem:
1. Món de les idees/ món intel·ligible.
KOSMOS NOETÓS
– Les essències transcendents.
– Allò etern.
– Allò immaterial.
– Allò intel·ligible.
– Allò invisible.
La idea = la cosa en si; l’essència.
És el topos hiperurà. Un lloc situat més enllà del temps i l’espai. És el suport metafísic del món sensible, real, etern, perfecte, immutable.
La comprensió de les idees s’anomena SABER
________________________________________________________
JORISMÓS – L’ABISME
________________________________________________________
KOSMOS ORATÓS
Món sensible / món inintel·ligible
– Món de les còpies.
– Allò que neix i mor.
– Allò canviant.
– Allò aparent.
– Allò material.
– Allò visible.
És el món dels fenòmens naturals i dels assumptes humans (món sensible), copia, encara que de forma imperfecta l’ordre etern i transcendent del ser representat pel món de les idees.
La seva visió és l’OPINIÓ – DOXA –
Aquest món copia (mímesi) i participa (methexi) del món de les idees.
______________________________________________________
En Aristòtil, però, la realitat del món de les idees desapareix. Ell és un empíric i a això dedica gran part dels seus esforços. L’estudi de la physis és la Filosofia segona, tot i que el saber màxim serà la filosofia. La filosofia primera-metafísica-o de l’ésser o la ciència universal.
La filosofia segona serà l’estudi sobre la physis, dels principis del moviment i del repòs, del canvi. La realitat està en perpetu canvi (a excepció del 1r motor). Phio, l’arrel de physis, és principi que engendra.
En Heràclit havíem vist les posicions del canvi que ens mostraven els sentits, com raó universal, el logos, el panta rei. En Parmènides i ja en un pla de negació de la força dels sentits s’afirma que aquests són una il·lusió.
Amb Plató assistim a un intent de conciliació de les dues postures. Una de les crítiques que li fa el deixeble al mestre és que justaposa moviment i essència, però no integra els dos mons, i la idea d’imitació – participació no ho explica.
Aristòtil criticarà la participació amb l’argument del 3r home.
Si hi ha 2 entitats que s’assemblen significa que participen d’una mateixa idea (entre altres), i també s’assemblen a la idea que els fa semblant de manera que ens falta una altra idea per a explicar la raó de semblança i així fins l’infinit.
La pretensió d’Aristòtil és semblant des d’aquesta posició de conciliació per a explicar la realitat. Per a Aristòtil la realitat és el que és i existeix i rep el nom de SUBSTÀNCIA.

La substància és l’individu concret i són aquestes coses l’autèntica realitat. Però no representa el món sensible de Plató sinó una síntesi de tots dos. L’hilemorfisme és aquesta síntesi, pensar la substància com el resultat d’una forma (assimilable a la idea) i una matèria. La forma fa que la matèria sigui allò que és. La substància és un compost – synolon – la forma fa que la cosa sigui el que és – conjunt de qualitats- i la matèria que és el component físic. La matèria és el suport de la forma (el marbre és el substrat de la taula). Matèria i forma són indestriables i només distingibles per l’intel·lecte.
SYNOLON——– SUBSTÀNCIA PRIMERA (la cosa, l’ésser concret). SUBSTÀNCIA SEGONA (l’essència, la forma, l’en si de la cosa, la definició).
MATÈRIA PRIMERA—– (el material de què està feta la cosa, marbre, fusta, ferro…)
MATÈRIA SEGONA —– (el substrat inicial, impossible de percebre ja que la matèria sempre està informada.)
Donat això podríem passar a l’explicació del canvi. Segons el que estem veient l’única cosa realment no canviant seria la matèria. Cal recordar que Aristòtil, també Plató, reconeix els 4 elements d’Empédocles. El canvi – clau de la physis – és el pas de la potència a l’acte.
Segons Parmènides el canvi no existeix, Aristòtil però, entèn que el canvi si existeix però, per a salvar allò que ha de romandre proposa que l’ésser pot dir-se de moltes maneres. Un arbre és el que és però potencialment pot ser taula, en canvi mai no serà ferro. Ser en potència és un no ésser relatiu. No poder ser en potència és un no ésser absolut.
Potència (dynamis) i acte (enérgeia) donen raó del canvi. Un canvi és l’actualització d’un potència.
Aristòtil ha d’afegir com i a qui afecta el canvi i quins tipus de canvi hi ha. Aquests poden ser substancials (queda la matèria i canvia la forma) i poden ser generació i corrupció. També, el canvi pot ser accidental, llavors serà quantitatiu, qualitatiu i/o local.
______________________________________________________
Aristòtil entén que per a que es produeixi un canvi ha d’haver-hi una causa.
– causa material.
– causa formal.
– causa eficient.
– causa final.
Aquesta causa final l’amplia a tot – la natura no fa res en va – i tot tendeix a la seva perfecció – entelequia.

Eros i entelequia

Publicat el per
Respon

Kaarkigaar, auspicia el desitjos de bonaventurança a aquells que s’hi atreveixen a traspassar el llindar de la casa de Plató, allí, al jardins de l’heroi Academos. Has d’atrevir-te a pensar, SAPERE AUDE ! dirà molts segles després Immanuel Kant.

Un dels problemes de Plató és justificar la relació entre el món de les idees i el món sensible. Diu Capelle: (…) ja que l’ànima va adquirir tot el seu saber abans d’aquesta vida, tot saber i, en general, tot coneixement (mathesis) té que ser una reminiscència (anàmnesi) d’allò que l’ànima va contemplar en la seva existència supraterrena però que oblidà al transmigrar a un cos humà. Aquests coneixements es desperten de nou en nosaltres quan contemplen objectes que presenten una certa semblança o desemblança amb les idees (eide, ideai) que hem contemplat anteriorment. Aquell saber que hem rebut estava, doncs, latent en nosaltres fins que un dia, per una sèrie de percepcions que en la nostra ànima desencadenaven una determinada activitat de comparar, combinar i concloure (en una paraula, de contemplar relacionant) arribava altre cop a la consciència..
D’aquesta manera sorgia en la nostra ànima a la vista de figures belles el record de l’hermosura original que havia estat contemplada algun cop, i que ens emplenava d’una nostalgia irresistible cap els models eterns. Aquesta nostàlgia ens empeny, com una mena de “bogeria divina” i amb una força extraordinària, a crear en una ànima fermosa allò bell, allò just i allò bo i elevar-nos així o de qualsevol altre mode, amb ella, a imitar aquella imatge primitiva, per mitjà d’una verdadera virtut, en aquest món. Aquí jau l’origen del verdader Eros, de “l’amor platònic”, que no és altra cosa que un anhel de le l’ànima cap a l’etern o l’aspiració dels filòsofs cap al coneixement verdader de les essències que hem contemplat una vegada en el regne de la verdadera realitat. Junt a això va unit doncs, un desig inneludible d’imitar aquestes essències supremes durant la nostra existència terrena i realitzar-les en nosaltres. (…)

SOLUCIONARI LA REPÚBLICA

Publicat el per
Respon

estolaya2

La meva gran amiga Estolaya la d’amples ales, m’ha enviat amb els corbs unes notes per a vosaltres. Us ajudaran en la vostra recerca.
Estolaya ataülla les preses confiades des del baladre gran, quan elles cacen embolcallades per les tiges de l’arròs.
dilluns, 2 novembre 2009
La filosofia és una disciplina intel·lectual que intenta respondre preguntes d’una manera generalitzada,globalitzadora i racional.
dijous, 18 novembre 2010
rafel haro [19:34]:
Hola benvolguts alumnes,

he estat corregint les vostres respostes als conceptes platònics que us plantejava. Molts de vosaltres heu fet un copia i enganxa des de pàgines de filosofia com alcoberro.info o pensament.org; ja m’està bé si heu fet l’esforç de lectura que era l’objectiu d’aquesta activitat.

Entendre tot això és difícil, és complexe, i moltes vegades el mateix prejudici ens impedeix abandonar el sentit comú.

Plató crea dos món, un de real (intel·ligible), i un que és còpia del real i que imita i participa de l’altre. Aquest és el dualisme cosmològic. Al món de les idees estan les essències, per no repetir idea, de tot el que hi ha en aquest món perible. La idea de cadira, la d’home, la de moniato… i també les idees supremes que formen una jerarquia i que són Bé, Justícia i Bellesa. El bé il·lumina el món intel·ligible i el sensible, possibilita el coneixement i aquell que intueix la idea de bé gràcies a la dialèctica, ja no farà altra cosa a excepció del seu deure com a governant. S’haurà deslliurat de les cadenes del sensible i estarà plenament purificat (Katarsi), per a que la seva ànima retorni al món que li és propi.

L’ànima no és eterna – és fruit de la creació del Demiürg – diàleg Timeo; però és immortal.

rafel haro [20:07]:
Continua d’abans…

quan us dic que el món de les idees és creat per Plató per a salvar allò que no canvia -l’ésser de Parmènides- heu d’entendre que se suposa que davant del canvi – que les coses canvien – hi ha alguna cosa que no ho fa. Aristòtil no pensa en absolut d’aquesta manera, admet el canvi en el món sublunar, aquest està ple de substàncies – éssers vius o no – que estan formats per matèria i forma. La substància la divideix en 1a i 2a, la substància primera és la cosa concreta, la 2a la definició de la cosa, allò que els individus concrets tenen en comú… ser taula, ser cavall, ser home…; la matèria és primera i és tal i com l’entenem, el marbre, la fusta, la pell… i la matèria 2a existeix però no és sensible perquè no té forma.

Ah, sí, a tots us he puntuat igual. El màxim. Aquesta activitat val un 0,75 del total de 10.

rafel haro [21:55]:
L’anàlisi política de Plató i Aristotil enceten la filosofia política.

Plató veu que l’aristocràcia seria el millor govern, el problema és saber exactament quins són els millors, a més, aquest règim degenera quan es vol perpetuar, així que l’estat ideal platònic serà la seva República, la Politeia, la Kalípolis.

Aristòtil pensa que saber quina és la millor no és possible, però sigui quina sigui ha de garantir l’estabilitat. La millor polis serà la més moderada – recordeu el terme mig -, on la classe social amb més persones sigui la classe mitjana – ni rica ni pobra. Resumint podríem dir que el règim millor és una mescla entre l’oligarquia i la democràcia.

dimarts, 23 novembre 2010
rafel haro [10:34]:
Noies i nois,

a la 1a. pregunta molts només localitzeu una idea principal i us deixeu la més important. La relació s’havia d’establir des de la coneixença de la idea del bé – el coneixement de fet – i el dret de governar la polis amb l’educació que han de rebre els millors – la dialèctica – per poder esdevenir governants i filòsofs.

a la 2a. la definició de Bé més o menys la feu bé, en la 2a. enteneu però al revès. Ho he tingut en compte, però: però, aquests teus fills que en la raó cries i eduques, si t’arribava d’haver-los criat de fet, em fa l’efecte que no deixaries que sent com són de contorns inacabats, es feren amb el govern de la ciutat i amos del de més importància.

Està dient que si el contertuli els hagués educat ja que no ho hauria fet bé, tampoc no permetria que portessin les regnes de la polis.

Eren ingenus

Publicat el per
Respon

Potser caldria ara fer balanç del que hem vist fins ara. Podem pensar que aquells primers pensadors dels què tenim notícia, dels que utilitzen la raó com a eina per a explorar allò que tenen a l’abast, perquè allò que no està a l’abast no es pot explorar, eren uns ingenus? Podem comparar el seu raciocioni a l’evolució que faria un nen? La resposta és clara: NO

QUADERN DE BITÀCOLA

Destacades

Publicat el per
Respon

 

Res_no_es_mesqui

 

 

 

 

XENÒFANS DE COL·LÒFON

Xenòfans de Col·lòfon. Segle - VI

A Xenòfans el podem posar, dins de les diverses classificacions, dins del monisme estàtic* que compartirà amb Parmènides d’Elea. Sembla que va néixer a Col·lòfon cap – 570, la seva mort, segons alguns, va succeir a Elea sobre el – 470. Se li atribueix se el fundador de l’escola d’Elea, i per això, hi ha autors que el posen com a mestre de Parmènides.  Tenia una cultura monumental i va crear un tipus de vers, els silloi, poemes de caràcter satíric. Feia d’aede i anava pels pobles recitant les seves composicions. Plató el referencia al diàleg Ió.

 

Xenòfans parla de la cultura del seu temps, dels ritus, de les tradicions, de les religions. Criticarà a vastament els déus, el politeisme, l’antropomorfisme, les històries homèriques. Enfront de la filosofia milèsia, no compta moltes vegades, perquè és més considerat un teòleg que no un filòsof preocupat per la natura (physis). Hi ha, en conseqüència, una classificació que treu Xenòfans de la filosofia i l’inclou en la crítica social i religiosa.

Sobre el déu de Xenòfans.

Quatre fragments:

– 21B23 “Un únic déu entre els déus i els mortals els més grans, ni en la seva figura als mortals semblants ni en el seu intel·lecte.”

– 21B24 “Tot ell veu, tot ell pensa, tot ell escolta.”

– 21B25 “Sense treball, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”

– 21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”

Sobre el monoteisme. Avançar del politeisme al monoteisme sembla que s’anticipa a partir de l’anàlisi racional de les divinitats, del cap de les divinitats (Zeus), i que amb Empèdocles s’accentua. Aquesta interpretació s’arrodeneix al fragment següent i la crítica a l’antropomorfisme:

21B15  ” Però, si els bous tinguéssin mans i els cavalls i els lleons, o si poguéssin pintar amb les seves mans o executar obres com els homes, els cavalls semblants a cavalls, els bous semblants a bous, les figures dels déus pintarien, i els cossos d’aquestos farien tals com cada un d’ells tingués el seu cos.”

21B16 ” Els hel·lens s’imaginen els déus amb formes i sentiments humans; i, de la mateixa manera que cadascú pinta les formes dels seus semblants a les pròpies, segons diu Xenòfans: els etíops diuen dels seus déus que són xatos i negres, i els tracis que són d’ulls blaus i pèl rojos, així també es figuren que en les seves ànimes són similars a ells.”

A parer de Werner Jaeger, trobem en Xenòfans la manifestació de monoteisme i la d’universalisme religiós.

En aquest punt trobem una conclusió sobre la filosofia natural dels jònics. Aquesta, lligada encara al panteisme i a l’hilozoisme, entendre la matèria animada, subjecte de canvi on canvia només la forma i el lloc, la generació i degeneració dels compostos per l’arkhé, té la tendència a universalitzar, aquesta és la necessitat, la resposta sobre la physis. Per això, si trobem la universalització material, el politeisme, de la religió tradicional, entrarà en contradicció amb la incipient filosofia.

El déu únic és omniscient i omnipotent. Alguns autors diuen que Xenòfans que de forma esfèrica, però aquesta hipòtesi sembla posterior al mateix autor.

El panteisme, la creença que tot és déu, i el monisme entra en contradicció. El déu de Xenòfans és material o bé no ho és. Acceptant la Terra com il·limitada no s’hauria de poder acceptar que té forma (esfèrica).

21B25  “Malgrat tot,  amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”

21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”

Gigon i Lesher refusen la hipòtesi panteista: si és immòbil però fa moure’s tot, no es pot identificar amb el tot. Si atenem, però, als dos sentits de physis com allò que hi ha, i com allò que surt (engendra), podem pensar que Xenòfans s’està referint al principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé) com el déu únic immòbil que pensa el món i el mou, i que genera el que hi ha (engendrat), de manera que pensar la terra i l’aigua com arkhés no seria correcte. Déu mou (fa vibrar) terra i aigua de les què surten totes les coses. Déu és considerat com el principi, i l’univers com allò a partir del principi. Es pot afirmar el panteisme, segons Ana Marta González, a partir d’aquesta consideració. La natura es veu en tots els presocràtics com quelcom diví, i Xenòfans s’adhereix a aquesta interpretació.

 

*El monisme estàtic és la creença en un únic principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé), que no canvia ni de forma, ni de lloc, ni es genera ni es degenera.

 

 

Bibliografia; Ana Marta González, El dios de Jenófanes, a revista Themata, U. Sevilla

La Lira versiona Serrat

 

L’INICI – ENCARA DINS DEL NIU

Publicat el per
2

Però ja no era un ou, o millor dit, ja n’havia sortit. Recordo el fred que feia aquell vespre, els meus progenitors eren escamats mussols vingut d’ Òmphalon. La meva mare no em va donar cap consell sobre com volar i atrapar el menjar. Li agradar explicar històries, capbussada en una branca d’olivera, sobre déus i deesses que habitaven al mont Olimp. El meu pare, un escèptic apassionat, es deixà créixer la barba i marxà cap a la zona dels dos rius.

15eud00z1

Els primers


___________________________________________________________
La nit va ser llarga, molt llarga. Però no per això va esdevenir sempre mal son; feia fred, de vegades, tenia por, d’altres… també era feliç en els moments en què vora del foc escoltàvem històries que altres mifes ens explicaven. Delia per l’arribada dels pardals que venien de lluny.
Vaig aprendre molt, des d’eixugar-me les ales prop de les emanacions gasoses dels gèisers, fins a poemes que després recitava a una lluna tan grossa i bonica que semblava s’engolís l’ombra dels arbres que tenia al meu davant.

PRESOCRÀTICS

Publicat el per
1

cosmos
___________________________________________________________
El primer de tots era un homenet que li encantava la mel barrejada amb formatge fresc. Es passava el dia assegut entre les parres recitant vells poemes d’Homer. Ell mateix, en fer-se més gran, va atrevir-se a escriure i llavors anava pels poblats explicant una història on unes anomenades muses sabien dir mentides, però també quan volien veritats.
Què era la veritat era una cosa complexa, la gent no l’entenia massa però sí li donaven òvols per continuar amb la seva menja favorita, la mel i el formatge d’Ascra, un llogarret de la Beòcia a l’Hèl·lade central
Ah, se m’oblidava, aquell home de fa 2700, es deia Hesíode. Ja cap a la fi dels seus dies, quan jo m’aturava en una branca a sentir-li contar les seves històries, va demanar-me una flauta de Pan i va entonar el tros de poema que abans us referia.

Ascra, la pàtria d'Hesíode.

Ascra, la pàtria d'Hesíode.