De gota en gota s’omple la bóta

Aquí tens algunes de les edificacions romanes més conegudes. En primer lloc hi ha l’Arc de Constantí; es tracta d’un arc del triomf construit per commemorar la victoria de l’emperador Constantí a la batalla del pont Milvio, l’any 312 d.C.
Seguidament, pots observar un temple romà, situat a la ciutat de Vic.
A continuació pots veure el teatre romà de Mèrida (Badajoz), i finalment el Coliseo de Roma, lloc on lluitaven els gladiadors, i que tenia capacitat per a 50.000 espectadors!

San Valentín era un sacerdote que hacia el siglo III ejercía en Roma. Gobernaba el emperador Claudio II, quien decidió prohibir la celebración de matrimonios para los jóvenes, porque en su opinión los solteros sin familia eran mejores soldados, ya que tenían menos ataduras . El sacerdote consideró que el decreto era injusto y desafió al emperador. Celebraba en secreto matrimonios para jóvenes enamorados (de ahí se ha popularizado que San Valentín sea el patrón de los enamorados). El emperador Claudio se enteró y como San Valentín gozaba de un gran prestigio en Roma, el emperador lo llamó a Palacio. San Valentín aprovechó aquella ocasión para hacer proselitismo del cristianismo.
Aunque en un principio Claudio II mostró interés, el ejército y el Gobernador de Roma, llamado Calpurnio, le persuadieron para quitárselo de la cabeza.
El emperador Claudio dio entonces orden de que encarcelasen a Valentín. Entonces, el oficial Asterius, encargado de encarcelarle, quiso ridiculizar y poner a prueba a Valentín. Le retó a que devolviese la vista a una hija suya, que nació ciega. Valentín aceptó y en nombre del Señor, le devolvió la vista.
Este hecho convulsionó a Asterius y su familia, se convirtieron al cristianismo. De todas formas, Valentín siguió preso y el débil emperador Claudio finalmente ordenó que lo martirizaran y ejecutaran el 14 de Febrero del año 270.
La fecha de celebración del 14 de febrero fue establecida por el Papa Gelasio para honrar a San Valentín entre el año 496 y el 498 después de Cristo.
La costumbre de intercambiar regalos y cartas de amor el 14 de febrero nació en Gran Bretaña y en Francia durante la Edad Media, entre la caída del Imperio Romano y mediados del siglo XV.

El Carnestoltes és una festivitat on tothom s’ho passa bé, organitza balls, jocs i tot tipus d’activitats relacionades amb aquesta festa. Si busquem a l’Enciclopèdia Catalana la paraula CARNESTOLTES, la trobarem explicada com un període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i penitència de la Quaresma. Antigament i també en l’actualitat durant aquestes festes la gent es disfressa, i abans i potser encara en pobles molt remots quan algú veia pels carrers a una persona que no anava disfressada l’empaitaven amb una escombra, l’enfangaven, li llençaven serradures i cendra per tal d’embrutar-lo i quedar d’alguna manera disfressat. És per això que durant aquests dies les persones no partidàries del Carnestoltes procuraven quedar-se a casa i no voltar pels carrers, esperant l’arribada de la Quaresma. També abans es reunia tot el poble en una plaça i pujant a sobre d’una tribuna començaven a fer crítiques d’allò que els desagradava, podien dir qualsevol cosa, i tothom tenia dret a fer-ho, això sí, ho feien amb una màscara per no ser reconeguts i no tenir problemes.

El Carnestoltes prové d’èpoques molt antigues, èpoques en què la natura es mostrava més hostil. L’home durant l’hivern observava que tot semblava mort: les fulles dels arbres queien, bufaven freds vents, la pluja es tornava neu, la nit era molt llarga i el sol escalfava poc. És per això que l’home ha de fer quelcom per fer passar l’hivern ràpidament i és d’aquí d’on surten les festes i les cel·lebracions.

Tot i així, no se sap gaire bé l’origen del Carnestoltes, se sap que organitzaven gresques i balls i moltes bromes, però a mesura que passava el temps s’anaven creant problemes. Al 1616 practicaven famoses festes, balls, saraus, màscares, caputxades, farses, entremesos i altres coses de folga i entreteniment. És quasi bé el que fem a l’actualitat, però hi falta el personatge principal. Amb les guerres del 1640 fins al 1714 la cosa va empitjorar, ja que les guerres no permetien cel·lebrar festes i molt menys la del carnestoltes. Amb Felip V no millorà la situació. Temia que amb tants balls, disfresses i màscares hom aprofités per realitzar venjances personals, conspiracions o coses per l’estil. Va ser Carles III qui n’aixecà la prohibició i el carnaval tornà a prendre una nova embranzida. A partir d’aquest moment les festes van començar a estendre’s per tot arreu. Tot anava molt bé fins que va arribar la Reial Pragmàtica de 1773, que prohibia les màscares, caretes i els saraus. Tot i així la gent feia els ulls grossos i el carnaval es cel·lebrava igualment. A mitjans del segle passat, va començar una de les èpoques de més esplendor del carnestoltes, fins que al 1939 aquesta festa quedà prohibida a tot l’estat espanyol. Tot restà prohibit, tan sols els infants la poden recordar tot disfressant-se, portar caretes o anar a enterrar la sardina. Ara és quan el carnestoltes poc a poc torna a prendre forma, però ja no és el mateix, ja no es viu tan intensament com es feia abans. Tot i així segueix sent una de les festes preferides de tots els infants.

Fins ara no havíem parlat del personatge principal: el Carnestoltes. El Carnestoltes és el personatge que representa aquestes festes, neix a Catalunya al segle XVII o més ben dit, els primers escrits provenen d’aquest segle. En el temps pre-quaresmal, els nostres pagesos construïen amb uns pantalons i una camisa vella farcits de palla i amb un tarot al cap i un nas llarg. El penjaven al paller i allí restava fins el dimecres de cendra, que el cremaven com a símbol de la fi d’aquest període. Sembla que fou a mitjans del segle passat que amb el resorgiment del Carnestoltes a Barcelona s’instaurà el ninot tret de la nostre pagesia com a Rei de la Gresca, i com sempre al final d’aquesta festa s’acaba amb la mort i el testament del Carnestoltes.