El Carnestoltes és una festivitat on tothom s’ho passa bé, organitza balls, jocs i tot tipus d’activitats relacionades amb aquesta festa. Si busquem a l’Enciclopèdia Catalana la paraula CARNESTOLTES, la trobarem explicada com un període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i penitència de la Quaresma. Antigament i també en l’actualitat durant aquestes festes la gent es disfressa, i abans i potser encara en pobles molt remots quan algú veia pels carrers a una persona que no anava disfressada l’empaitaven amb una escombra, l’enfangaven, li llençaven serradures i cendra per tal d’embrutar-lo i quedar d’alguna manera disfressat. És per això que durant aquests dies les persones no partidàries del Carnestoltes procuraven quedar-se a casa i no voltar pels carrers, esperant l’arribada de la Quaresma. També abans es reunia tot el poble en una plaça i pujant a sobre d’una tribuna començaven a fer crítiques d’allò que els desagradava, podien dir qualsevol cosa, i tothom tenia dret a fer-ho, això sí, ho feien amb una màscara per no ser reconeguts i no tenir problemes.
El Carnestoltes prové d’èpoques molt antigues, èpoques en què la natura es mostrava més hostil. L’home durant l’hivern observava que tot semblava mort: les fulles dels arbres queien, bufaven freds vents, la pluja es tornava neu, la nit era molt llarga i el sol escalfava poc. És per això que l’home ha de fer quelcom per fer passar l’hivern ràpidament i és d’aquí d’on surten les festes i les cel·lebracions.
Tot i així, no se sap gaire bé l’origen del Carnestoltes, se sap que organitzaven gresques i balls i moltes bromes, però a mesura que passava el temps s’anaven creant problemes. Al 1616 practicaven famoses festes, balls, saraus, màscares, caputxades, farses, entremesos i altres coses de folga i entreteniment. És quasi bé el que fem a l’actualitat, però hi falta el personatge principal. Amb les guerres del 1640 fins al 1714 la cosa va empitjorar, ja que les guerres no permetien cel·lebrar festes i molt menys la del carnestoltes. Amb Felip V no millorà la situació. Temia que amb tants balls, disfresses i màscares hom aprofités per realitzar venjances personals, conspiracions o coses per l’estil. Va ser Carles III qui n’aixecà la prohibició i el carnaval tornà a prendre una nova embranzida. A partir d’aquest moment les festes van començar a estendre’s per tot arreu. Tot anava molt bé fins que va arribar la Reial Pragmàtica de 1773, que prohibia les màscares, caretes i els saraus. Tot i així la gent feia els ulls grossos i el carnaval es cel·lebrava igualment. A mitjans del segle passat, va començar una de les èpoques de més esplendor del carnestoltes, fins que al 1939 aquesta festa quedà prohibida a tot l’estat espanyol. Tot restà prohibit, tan sols els infants la poden recordar tot disfressant-se, portar caretes o anar a enterrar la sardina. Ara és quan el carnestoltes poc a poc torna a prendre forma, però ja no és el mateix, ja no es viu tan intensament com es feia abans. Tot i així segueix sent una de les festes preferides de tots els infants.
Fins ara no havíem parlat del personatge principal: el Carnestoltes. El Carnestoltes és el personatge que representa aquestes festes, neix a Catalunya al segle XVII o més ben dit, els primers escrits provenen d’aquest segle. En el temps pre-quaresmal, els nostres pagesos construïen amb uns pantalons i una camisa vella farcits de palla i amb un tarot al cap i un nas llarg. El penjaven al paller i allí restava fins el dimecres de cendra, que el cremaven com a símbol de la fi d’aquest període. Sembla que fou a mitjans del segle passat que amb el resorgiment del Carnestoltes a Barcelona s’instaurà el ninot tret de la nostre pagesia com a Rei de la Gresca, i com sempre al final d’aquesta festa s’acaba amb la mort i el testament del Carnestoltes.