Benestar animal

Ja hi tornem  a ser. La meua primera col·laboració al Diari de Tarragona  ja deu fer quasi tres dècades, va ser una carta al director queixant-me que algú es dedicava a enverinar gats al nucli antic d’Alcanar. La revista ‘Alcanar’ també la va reproduir directament del diari. La carta en qüestió era resultat de veure la fulminant i terrible mort d’un gat que teníem des de menudet. Va ser una imatge que encara ara em produeix calfreds. Veure’l rebolcar-se, obligant-me a apartar-me d’ell, mentre traia espuma per la boca. Cap ésser viu mereix una mort tan cruel. Jo mateix el vaig arreplegar i enterrar. Li dèiem Pasqualin. Ens volia moltíssim I natros a ell, ens ho  demostràvem cada dia i, com deia mon pare: “els animals són molts intel·ligents, només els falta parlar”. Més que algunes persones.

No era un caprici. Tot havia vingut arran d’una plaga de rates a casa, després d’unes obres al veïnat. Per més verí i rateres de totes classes que hi ficàvem no hi havia manera d’acabar amb elles, fins que una amiga de ma mare ens va donar una gateta. Poc a poc es va anar reduint la quantitat de rates fins que les diferents camades que va tindre les van espantar definitivament. Va costar però va ser la manera més efectiva. És l’equilibri ecològic. Els felins són grans caçadors de petits rosegadors i altres plagues urbanes, com els coloms. Pasqualin era fill d’aquella gateta. Crec que van haver-hi més episodis d’enverinament. I em consta que des de llavors fins ara.

Els últims episodis s’han viscut en cosa d’un o dos mesos. Primer va ser un gat de carrer (igual el devien abandonar de xicotet, cosa que passa massa sovint) molt manset, al que alimentàvem (a casa, tal com cal) I portàvem al veterinari quan convenia. S’havia fet amic d’una gata que va aparèixer ja fa uns quatre anys embarassada i la va acollir una veïna. Després de criar, tan prompte com vam poder, la vam esterilitzar com ho demostrava la marca que se’ls fa a l’orella. Anaven d’una banda a l’altra de les Escaletes, era el seu hàbitat i no feien mal a ningú, també l’alimentàvem a la porta de casa ma mare perquè no hi volia entrar. Les nits que feia mala ora l’eixoplugàvem al magatzem de mon padrí. 

Quan va morir el gat que l’acompanyava, la gata ho va notar, se la veia més trista i el buscava. Ara s’havia tornat a acostumar a la solitud fins que “algú li va fer la festa”, com se sol dir. Els símptomes abans de morir eren els mateixos que amb el seu amic. Ara, el mètode és més refinat, ja no és tan violent com al segle passat. Deixen de menjar, agafen febre i moren. Un tros de pernil aparegut misteriosament prop del cadàver n’és la prova de que no és una mort natural, ara que estan de moda sèries com ‘Crims’.

Deixar verí al carrer és un delicte, avui en dia. Bàsicament perquè no saps qui se’l pot acabar prenent. I un animal mort al carrer (si no se’l veu a temps) pot provocar pudors, bacteris, etc.

No vaig veure morir aquests dos animals, però sí com agonitzava un altre davant de casa, tot xopet per la deshidratació i convulsionant. No li ho voldria desitjar al seu assassí. Vam avisar AGosAgats, però l’únic que van poder fer era portar-lo al veterinari i denunciar-ho a les xarxes socials.

Han passat tres dècades i continuo escrivint el mateix. Poc han evolucionat (alguns). Ara hi ha una llei de protecció d’animals, entitats i administracions (començant per la local) que vetllen perquè es complisca.

Només espero que ni jo ni ningú haja de tornar a escriure mai més un article com aquest.

LA CULTURA IBÈRICA COM A EINA EDUCATIVA

Reportatge del curs sobre el món dels ibers que es fa a Alcanar i sobre la pròxima edició del Festival Tyrika.

Foto d’un taller sobre roba ibera a la passada edició del Festival Tyrika. (J. J. BUJ)

Aquesta és la versió per a Vinaròs News.

I aquesta la que ha sortit publicada al Diari de Tarragona (Ebre).

Company i Amic Gironi

El Dia de Reis va ser l’últim que el vaig veure i vam poder parlar amb ell, a la plaça de la Cisterna (Ajuntament), amb la vana esperança que, a partir d’aquell dia ens tornaríem a trobar en rodes de premsa, actes de festes, etc. Anava agafat de la seua inseparable ‘Jaquline’, que ja li era massa pesada pel delicat estat de salut que tenia. Tot i que ara pot semblar pretenciós, no em va fer massa bona impressió. Havia estat un any de baixa. Res ens feia pressagiar el tràgic desenllaç en poc més de quinze dies.

Vam bromejar sobre la mala pensada que havien tingut de deixar-li la ‘Jaqueline’ amb les màquines més lleugeres que hi ha avui en dia. Fins i tot, el ‘quefe’ del C56 ho havia reconegut. Li feia mal el muscle al bo de Gironi.

Foto de Gironi: Miguel Agustín Fibla Ramón

Allà on anava i, especialment, al seu poble, Alcanar, era com Mascherano: “el jefesillo”. Quan havia trobat el lloc que ell considerava més apropiat per plantar trípode i càmera no hi havia qui el mogués. Ell havia arribat primer i per a ell era el millor lloc, s’ho havia guanyat a pols. No eren galons, era està al lloc quan calia i no a l’últim moment. Era la seua lògica, prou raonable, tot siga dit de pas. I ai d’aquell que gosés posar-se-li davant i més sense dir-li res. S’encenia, li era igual el mitjà del o la que li pretenia usurpar el lloc. Els ‘votoaredéus’ i altres expressions semblants se sentien per tota la sala.

Tampoc no tenia cap inconvenient a dir-los als polítics de torn (normalment novatos) que s’havien excedit en les seues explicacions en una roda de premsa. També si s’havia de dir que la llum no era adient o que no era el lloc més apropiat per fer un acte no es tallava i ho deia. La seua funció era de càmera, preguntava poc, però quan ho feia eren qüestions d’un sentit comú impressionant i que per allò del ‘políticament correcte’ (autocensura periodística) ningú més que ell gosava preguntar.

Tot i que mai vam treballar per al mateix mitjà, amb mi estava tranquil, sabia que demanaria als entrevistats la informació adient i em cedia la iniciativa per conduir les rodes de premsa més improvisades a peu de carrer. En alguna ocasió, comptada, m’havia recriminat que no l’hagués avisat en algun acte que anava a cobrir pel meu compte, com quan van inugurar l’ampliació de la carretera del Remei i vaig parlar amb el president de la Diputació que, 20 anys després, crec que encara és el mateix. Llevat d’aquest moment puntual, era un company amb el qual podies confiar i que, si calia, organitzava ell la roda de premsa o el que volgués ser aquell acte.

Moment de glòria

Gran amant dels bous de carrer, el seu moment de glòria, involuntàriament, es va produir durant unes festes de Maig a Alcanar, enregistrant un dels bous capllaçats matinals. El seu ull dolent li va jugar una mala passada i no va veure que el bou s’aproximava cap a ell i no es va moure. Afortunadament, un dels xicots que “conduïa” el bou se’n va adonar i va fer rectificar la direcció de l’animal que va passar fregant el càmera. No li tocava encara en aquell moment.

Foto: Tradició Canareva

Gironi no se’n va adonar de res fins que no va veure les imatges captades per una altra càmera. Aleshores va ser conscient del que li havia passat. Sempre deia que aquell dia havia tornat a nàixer. I realment va ser així. El vídeo va donar la volta al món, ja que Gironi explicava, sempre que sortia el tema, que l’havien vist a Bèlgica i Suïssa, crec recordar.

A partir de llavors, els col·legues de professió encara ens el vam estimar molt més, si cap.

Creu Roja i Cinema

No sé fins a quin punt les projeccions que fèiem al ‘Cine de Baix’ (encara no era Auditori José A. Valls) en caps de setmana i dilluns a la tarda per a recaptar fons per a la Creu Roja devien influir en la seua posterior dedicació al món de l’audiovisual i a càmera de TV, en concret. Jo penso que va ser força decisiu per a la seua vocació posterior.

Encara en conservo una llibreta i reprodueixo les planes ramb els comptes de les entrades i el bar corresponents a l’estiu de 1993 en què passàvem pel·lícules, fins i tot en dilluns. Jo feia el Servei Civil Substitori a Creu Roja (vaig ser un dels primers objectors de consciència d’Alcanar, crec que el tercer, si no em fallen els càlculs) en un temps en què encara es feia la “mili”. Gironi era voluntari de l’assemblea local i, a més de trobar-nos al cine, també fèiem algunes guàrdies a la torre situada al costat de Casa Conill i de la carretera. Impossible dormir de nit amb el soroll dels camions, tot i que al final t’hi acabaves acostumant. 25 anys després, la N-340 i l’accés a les Cases continuen pràcticament igual que llavors. L’únic que ha millorat és el pas per l’Àngol.

Tornem a aquella època, als primers contactes quasi diaris amb Gironi. Ell portava la màquina de cine. La mateixa andròmina (dit amb “carinyo”) que, anys enrere, havia comandat ‘lo tio Frisco’, propietari del cine Catalunya fins que el va adquirir l’Ajuntament.

Mon pare també va fer de maquinista de cinema quan jo era ben menudet, recordo que alguna vegada havia pujat amb ell al “quarto de la càmera” i havia mirat la pel·lícula per les finestretes que hi havia a la paret per veure si tot anava correcte, al Cine Goya, després Discoteca Mozart 2002 i, posteriorment, supermercat al mateix carrer de l’actual Auditori. Gironi em recordava a mon pare quan traginava amb la màquina, les cintes, l’acètona, aquells bombos immensos amb metres de cel·luloïde imflamable. Per això, m’agradava estar amb Gironi quan preparava les pel·lícules o durant la projecció.

Jo me n’encarregava de cobrar les entrades i vendre les begudes al bar que hi havia (encara en queda la barra) entrant a mà esquerra. Potser per tot això, la meua pel·lícula preferida és l’italiana ‘Cinema Paradiso’. Cada vegada que la veig m’emociono.

Tot plegat, em porta a acabar aquest escrit amb la pell de gallina i els ulls humits.

Fins sempre, Company i Amic Gironi!

 

TEMPS DE JOC DIVENDRES 23-3-2018

Programa esportiu emès de 19.30 a 20 hores a Ràdio Ulldecona (95.0 FM) i www.radioulldecona.net .

Continguts: 

Prèvia futbol Maestrat (entrenador del CF ALCALÀ DE XIVERT: PACO SÁIZ). Prèvia Futbol Sala Peniscola RehadMedic Bàsquet i handbol Vinaròs-Benicarló.
Prèvia futbol català Montsià i Baix Ebre (entrenadors de l’Ulldecona: Antoni Teixidó i Alcanar: David Burgos). 

Entrevista president Vinaròs CF Ximo Geira parlant dels nous fitxatges.

Volta a Catalunya: Participació del ciclista canareu Edu Prades (Euskadi-Murias).

Festa de Sant Antoni a Alcanar

 

Alcanar ja ho té tot a punt per a celebrar la festa de Sant Antoni.

IMG-20150119-WA0012

El ball de Sant Antoni a la plaça Lluís Companys l’any passat. Foto: Comissió de Sant Antoni.

Es mostra IMG-20150119-WA0012.jpg.Es mostra IMG-20150119-WA0012.jpg.

Per segon any consecutiu, la plaça Lluís Companys tancarà  les ballades previstes per avui dissabte i el diumenge, després de passar pel carrer de Sant Antoni, el Camí Ample i la plaça Major. La nova plaça on es balla és espaiosa i permet que les parelles puguen voltar la plaça donant-li més vistositat i oferint imatges precioses de la jota. I tot això amb l’acompanyament musical de les dos bandes de música canareves.

La participació creix any rere any i es podria arribar a les 300 parelles, segons el membre de la comissió de Sant Antoni, Isidre Balada. Un altre acte multitudinari és la benedicció dels animals el diumenge al migdia i la prova és la gran quantitat de panets i rotllets que es reparteixen entre els participants.

“L’any passat vam repartir 2.200 rotllets i 1.500 panets. Normalment, la gent sol agafar més rotllets que panets perquè estan boníssims. Això vol dir que passen més de 1.500 persones per allí”, indica Balada.

En canvi, un dels actes més emotius i íntims és la despertada la matinada del diumenge, amb els gojos dedicats a Sant Antoni, a càrrec de la Rondalla Verge del Remei, membres del Cor Iubilo i tothom que s’hi vulgue afegir.

La novetat del diumenge és el photocall  cedit per Ars al Centre Cívic. En acabar els balls, i després d’acompanyar el Sant a l’Església, hi haurà el tradicional berenar per a les parelles balladores al Centre Cívic. Enguany, com a novetat, es podran fer una fotografia de record al photocall, cedit per ARS, al Centre Cívic.

Completen el programa de la festa de Sant Antoni a Alcanar, l’actuació de la nova fornada d’actors del grup de teatre Gresol que presenta l’obra Acadèmia de Policia, dissabte a les 22.30 hores, a l’Auditori municipal José Antonio Valls.

Els veïns del carrer de Sant Antoni preparen una xocolatada i pastes per a esmorzar diumenge al matí i, després de dinar, trencada d’olles, al mateix carrer del Sant. La comissió també sorteja el mantó de Manila, faixa i mocador per sufragar la festa.

Enguany, a més, la comissió organitzadora i l’ajuntament han tingut, com a regal de Reis, la concessió d’una beca per a realitzar una recerca sobre l’evolució de la festivitat al municipi.

L’organització va a càrrec de la Comissió de Sant Antoni, sota el patrocini de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alcanar, la col·laboració de BBVA i el veïnat del carrer, a més d’Ars, Resserdi i Objectiu Alcanar. Els actes de la festa de Sant Antoni també es poden seguir enguany a través de les xarxes socials (Comissió de Sant Antoni Alcanar) .

 

Mossèn Joan

La matinada del diumenge 23 d’agost va morir mossèn Joan Ferrer Guarch, rector de la Parròquia d’Alcanar de 1972 a 2007, quasi una vida, com se sol dir. Per a mi, sempre serà el Senyor Rector, dit amb el màxim respecte cap a una persona que ens va marcar a diverses generacions. En el meu cas, ell em va donar la primera comunió i, sent Mossèn Joan rector de la Parròquia, em va confirmar el bisbe Ricard M. Carles (després arquebisbe de Barcelona) i, sobretot, vaig anar de campaments.

Mossèn Joan amb un quadre de l’ermita. Foto: Junta del Remei.

Destaco estes jornades de convivència que van marcar la transició de la infància a l’adolescència de molts de joves d’Alcanar (com jo) i d’altres una mica més grans el pas de l’adolescència a la joventut. Llavors eren els nostres “monitors i monitores”. No els vull citar per no deixar-me’n cap, tot i que ja saben qui són. Al llarg de les nostres vides ens hem anat trobant en diversos projectes col•lectius, el que demostra la seua implicació per tot allò relacionat amb el poble. Alguna cosa hi devia tenir a veure el mestratge de mossèn Joan.

Continua llegint

‘No estamos lokos’

‘No estamos lokos
que sabemos lo que queremos
vive la vida
igual que si fuera un sueño
pero que nunca termina
que se pierde con el tiempo
y buscaré, oye pero buscaré…’

 La cançó

He volgut encapçalar l’escrit d’avui amb la tornada d’esta cançó del grup Ketama. Crec que reflecteix prou bé la situació que estem patint pel tema del Projecte Castor. Els canareus estàvem ‘locos’ fa uns anys enrere quan, des de la Plataforma Ciutadana en defensa de les Terres del Sénia, ja s’avisava i es feien les primeres manifestacions en contra del projecte. Llavors, els diners van poder més que el sentit comú.

Continua llegint

La 3a Festa Estellés a Alcanar

 

buj dc 040913

Vicent Andrés Estellés va ser un periodista, escriptor i poeta que va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993. Entre la seua extensa obra destaquen llibres com Mural del País Valencià o Llibre de Meravelles. Enguany, quan es compleixen vint anys de la mort del poeta del poble, la Festa Estellés arriba a Alcanar. Després de dos edicions amb molt d’èxit (la de Campredó, el 2011, i la d’Ulldecona, el 2012) la Festa Estellés se celebrarà en dos parts, la primera serà el 14 de setembre a les 21:30 h a l’Ermita del Remei d’Alcanar i la segona serà el 21 de setembre a Móra d’Ebre.

La Festa Estellés d’Alcanar és un sopar popular durant el qual la gent podrà recitar poemes del poeta de Burjassot. A més a més, es gaudirà d’una col•laboració musical en directe en què s’interpretaran fragments de l’obra d’Estellés. El preu del sopar amb productes de la terra és de 15 €.