La matinada del diumenge 23 d’agost va morir mossèn Joan Ferrer Guarch, rector de la Parròquia d’Alcanar de 1972 a 2007, quasi una vida, com se sol dir. Per a mi, sempre serà el Senyor Rector, dit amb el màxim respecte cap a una persona que ens va marcar a diverses generacions. En el meu cas, ell em va donar la primera comunió i, sent Mossèn Joan rector de la Parròquia, em va confirmar el bisbe Ricard M. Carles (després arquebisbe de Barcelona) i, sobretot, vaig anar de campaments.

Mossèn Joan amb un quadre de l’ermita. Foto: Junta del Remei.

Destaco estes jornades de convivència que van marcar la transició de la infància a l’adolescència de molts de joves d’Alcanar (com jo) i d’altres una mica més grans el pas de l’adolescència a la joventut. Llavors eren els nostres “monitors i monitores”. No els vull citar per no deixar-me’n cap, tot i que ja saben qui són. Al llarg de les nostres vides ens hem anat trobant en diversos projectes col•lectius, el que demostra la seua implicació per tot allò relacionat amb el poble. Alguna cosa hi devia tenir a veure el mestratge de mossèn Joan.

Portal. Foto: Ajuntament d’Arenys de Lledó.

El primer campament en què hi vaig participar, a Arenys de Lledó, l’any 1979 encara anàvem xics i xiques per separat, com em va recordar Quique que llavors estava de monitor. Les xiques van anar a Caseres.

Foto: Ajuntament de Caseres.

Recordo que ens hi vam atansar, a Caseres, en una de les moltes caminates que fèiem, era “el dia del gos”: el dilluns després d’acabar les festes, no hi havia ningú pels carrers del poble. Vaig tindre la sensació d’estar al Far West. Aquell primer any, jo era el més menut del grup o un dels més xicotes, perquè a vegades la memòria és traïdora, i com era d’esperar les bromes dels més grans no es feien esperar. Amb una infància carregada de patiments de salut, només em faltava això. Entre les bromes i l’enyorança, mon pare i ma mare es van quedar una mica preocupats i, així, li ho van fer saber al mossèn. Els va tranquil•litzar, que no patissen, que tampoc no em feien bromes pesades i que ho superaria. Tenia raó i, de fet, encara vaig anar tres anys més de campaments.

Santuari de la Mare de Déu de la Balma a Sorita. Foto: Juan Pons.

El següent, a Sorita, ja va ser mixte, amb tota aquella inquietud que comporta que xics i xiques d’uns dotze o tretze anys convisquen junts sense els pares.

Orta. Foto: www.turismealsports.com

Després, Horta de Sant Joan (Orta, com reivindiquen alguns al poble): l’anoer, Picasso, el merendero, l’anada a peu fins a Gandesa, l’amic invisible, les nits a la vora del foc… Records que, dos dècades després, vaig recuperar quan, per motius laborals i personals, vaig tornar a la Terra Alta. Aquell esperit de joc i convivència va retornar amb les edicions de la FestCat en què vaig participar com a alumne i informador.
Haver de marxar fora, la joventut i la visió del món que cadascú va forjant-se va fer que mossèn Joan, les persones que formaven este món i jo mateix anéssem per camins paral•lels, però diferents.
S’han dit moltes coses a la xarxa estos dies sobre Mossèn Joan Ferrer. Manllevo dos idees: Era un home de caràcter i deia que “era protagonista involuntari” de molts de treballs. Dos anècdotes per il•lustrar-ho i quasi acabar. Una mostra del seu caràcter que jo en silenci aplaudia i després comentava a casa, era les vegades que parava la missa per xivarri que hi havia.

Recordo especialment un Diumenge de Rams (en el moment en què jo vaig començar a creure fermament que a missa no sabia d’anar a lluir el vestit, el pentinat o la palma, sinó a escoltar la paraula de Déu o del capellà), enmig del xivarri monumental que hi havia el mossèn va aturar la missa, va demanar silenci i que si algú se’n volia anar ara en tenia l’ocasió. Ho vaig trobar genial.

L’altra anècdota la vaig viure, en primera persona, tots dos em van ser protagonistes involuntaris. Era el segon diumenge d’octubre de 1994, plovia a bous i barrals, era el dia de Quinquennals en què la Mare de Déu havia de tornar en romeria a l’ermita del Remei. Al final, després de debatir-ho àmpliament, es va optar per tapar la imatge de la Verge i pujar-la a l’ermitori. La poca experiència periodística meua i de la jove periodista que hi havia a la redacció del Diari a Tortosa es van ajuntar. Aquella crònica no la vaig escriure, la vaig realitzar per telèfon a partir d’uns apunts que havia pres durant el matí. L’endemà el titular va ser: “I el Mossèn s’endugué la Verge”. Sots-títol: “L’alcalde va amonestar-lo verbalment”.

La trentena de línies de la notícia van aixecar molta polseguera i ens van col•locar al mossèn i a mi a l’ull de l’huracà durant quinze dies. Crec que van aparèixer, com a mínim, un parell de cartes al director criticant l’article. Vaig escriure una nota explicant, més o menys, el que ho explicava a l’inici de l’anécdota, no recordo si es va arribar a publicar. La veritat és que em va doldre aquelles reaccions.

El mes d’abril havíem col•laborat en un article sobre el retaule que havia fet Àngel Acosta expressament per a la Parròquia . No en vam parlar extensament de l’incident amb Mossèn Joan, només algun intent de disculpa no massa reexit.

Crec que el pas del temps i la manera com, posteriorment, he anat tractant temes de Quinquennals i de la Parròquia van fer rebaixar la tensió inicial per aquella notícia. Penso que Mossèn Joan sempre va creure que va ser un malentès, sense mala intenció.

Article Àngel Acosta. Diari de Tarragona (1994).

A primers d’estiu, Mossèn Joan va vindre a Alcanar una tarda. Em va saludar, com sempre feia, vam parlar breument del què feiem l’un i l’altre, així com de la meua família. Aquell va ser el meu comiat, sense saber-ho.
L’Arxiprestal de Vinaròs em consta que es va omplir de canareus i canareves el dia de l’enterrament. Descanse en pau, Senyor Rector.