Benestar animal

Ja hi tornem  a ser. La meua primera col·laboració al Diari de Tarragona  ja deu fer quasi tres dècades, va ser una carta al director queixant-me que algú es dedicava a enverinar gats al nucli antic d’Alcanar. La revista ‘Alcanar’ també la va reproduir directament del diari. La carta en qüestió era resultat de veure la fulminant i terrible mort d’un gat que teníem des de menudet. Va ser una imatge que encara ara em produeix calfreds. Veure’l rebolcar-se, obligant-me a apartar-me d’ell, mentre traia espuma per la boca. Cap ésser viu mereix una mort tan cruel. Jo mateix el vaig arreplegar i enterrar. Li dèiem Pasqualin. Ens volia moltíssim I natros a ell, ens ho  demostràvem cada dia i, com deia mon pare: “els animals són molts intel·ligents, només els falta parlar”. Més que algunes persones.

No era un caprici. Tot havia vingut arran d’una plaga de rates a casa, després d’unes obres al veïnat. Per més verí i rateres de totes classes que hi ficàvem no hi havia manera d’acabar amb elles, fins que una amiga de ma mare ens va donar una gateta. Poc a poc es va anar reduint la quantitat de rates fins que les diferents camades que va tindre les van espantar definitivament. Va costar però va ser la manera més efectiva. És l’equilibri ecològic. Els felins són grans caçadors de petits rosegadors i altres plagues urbanes, com els coloms. Pasqualin era fill d’aquella gateta. Crec que van haver-hi més episodis d’enverinament. I em consta que des de llavors fins ara.

Els últims episodis s’han viscut en cosa d’un o dos mesos. Primer va ser un gat de carrer (igual el devien abandonar de xicotet, cosa que passa massa sovint) molt manset, al que alimentàvem (a casa, tal com cal) I portàvem al veterinari quan convenia. S’havia fet amic d’una gata que va aparèixer ja fa uns quatre anys embarassada i la va acollir una veïna. Després de criar, tan prompte com vam poder, la vam esterilitzar com ho demostrava la marca que se’ls fa a l’orella. Anaven d’una banda a l’altra de les Escaletes, era el seu hàbitat i no feien mal a ningú, també l’alimentàvem a la porta de casa ma mare perquè no hi volia entrar. Les nits que feia mala ora l’eixoplugàvem al magatzem de mon padrí. 

Quan va morir el gat que l’acompanyava, la gata ho va notar, se la veia més trista i el buscava. Ara s’havia tornat a acostumar a la solitud fins que “algú li va fer la festa”, com se sol dir. Els símptomes abans de morir eren els mateixos que amb el seu amic. Ara, el mètode és més refinat, ja no és tan violent com al segle passat. Deixen de menjar, agafen febre i moren. Un tros de pernil aparegut misteriosament prop del cadàver n’és la prova de que no és una mort natural, ara que estan de moda sèries com ‘Crims’.

Deixar verí al carrer és un delicte, avui en dia. Bàsicament perquè no saps qui se’l pot acabar prenent. I un animal mort al carrer (si no se’l veu a temps) pot provocar pudors, bacteris, etc.

No vaig veure morir aquests dos animals, però sí com agonitzava un altre davant de casa, tot xopet per la deshidratació i convulsionant. No li ho voldria desitjar al seu assassí. Vam avisar AGosAgats, però l’únic que van poder fer era portar-lo al veterinari i denunciar-ho a les xarxes socials.

Han passat tres dècades i continuo escrivint el mateix. Poc han evolucionat (alguns). Ara hi ha una llei de protecció d’animals, entitats i administracions (començant per la local) que vetllen perquè es complisca.

Només espero que ni jo ni ningú haja de tornar a escriure mai més un article com aquest.

Límits permeables

El columnista del Vinaròs News Josep Miquel Bausset ho va reflectir d’allò més bé en l’article ‘Turistes sí, valencians no’. Paga la pena, tornar-lo a llegir, si no ho heu fet ja. Per desgràcia, el que apuntava el company Bausset s’ha complert després de les noves mesures contra la covid-19 aprovades per les dos Generalitats. En el cas de Catalunya s’eliminen les limitacions de desplaçament només per la comarca (ha comportat incongruències com que un veí de Deltebre no podia creuar el pont -a peu o en bicicleta, si convé- per anar a Sant Jaume d’Enveja i viceversa, però sí que podia agafar el cotxe i anar a Tortosa), ara ja ens podem moure per tot Catalunya. Les dos administracions, però, mantenen el tancament perimetral dels seus respectius territoris. Això vol dir que jo puc anar d’Alcanar a Girona, però no puc arribar-me a Vinaròs, sense un motiu justificat o que una persona de Sant Rafael del Riu (nom oficial encara), en teoria, segueix sense poder creuar el pont sobre l’ídem per anar al barri Castell, Ulldecona o la Sénia.

Està clar que encara estem en pandèmia i que l’Estat ordena el tancament perimetral de cada comunitat autònoma i que això passarà en totes les zones limítrofes, però ja ens estem resignant massa i acotxant prou el cap en l’últim any.

Des del primer moment, hi ha hagut qui ha proposat establir un radi de 25, 50 o els kms que es determinen per a limitar la mobilitat i no optar per mesures tan dràstiques com els confinaments comarcals o dins de la mateixa comunitat autònoma. Un perímetre permeable entre autonomies, per exemple de 50 kms a la redona, per dir alguna cosa, permetria a una persona d’Alcanar, Ulldecona o la Sénia, desplaçar-se als dos nuclis de serveis (fins i tot laborals, socials i familiars) més habituals: Vinaròs, el més proper, i Tortosa, la ciutat més gran de les Terres de l’Ebre i on hi són els centres de referència per als habitants de les comarques ebrenques. El veïnat del Maestrat podria anar al Montsià amb tota tranquil·litat a treballar, comprar, etc. (No oblidem que l’alumnat de Rossell estudien a l’institut de la Sénia o que per als veïns del barri Castell els és més còmode fer un tràmit bancari a una sucursal o caixer de Sant Rafel que haver d’anar fins a Ulldecona, per exemple).

Quan les xifres de contagis i ingressos per Covid al departament de Salut de Vinaròs i al de Terres de l’Ebre descendeixen i se situen entre les més baixos del País Valencià i de Catalunya, per fi, tímidament, la premsa catalana comença a qüestionar el confinament perimetral. La premsa valenciana (que jo sàpiga) no n’ha dit res, llevat de l’article de Bausset i alguna altra referència al Vinaròs News. Els polítics quasi tots muts, només he vist declaracions de l’alcaldessa d’Ulldecona i del de Sant Rafel i crec que perquè els van contactar els periodistes.

També han parlat els alcaldes d’Horta de Sant Joan, Arnes i Batea en un complet article al Diari de Tarragona , on es fa referència tant a la frontera invisible entre la Terra Alta i el Matarranya (Aragó) com entre el Maestrat i el Montsià.

La televisió comarcal Canal 21 Ebre també se n’ha fet ressò, centrant-se en Ulldecona i Sant Rafel.

Ja fa temps que al nord de Catalunya, als límits pirinencs amb Andorra i França, amb pobles molt menuts amb poca incidència de la covid i amb pocs serveis, malden perquè diverses comarques siguin considerades com un sol territori (que és el que són la Seu d’Urgell i Andorra o la Cerdanya, tant la situada a la banda catalana com a la francesa).

La premsa de l’Empordà recull el ‘reclam de la concentració “Esborrem fronteres” perquè França reobri la circulació’ i indica que «a l’acte hi han assistit veïns, alcaldes i altres personalitats de pobles transfronterers de l’Alt Empordà i el Vallespir. Asseguren que el tancament dels passos és un ‘escàndol’ i alerten que està perjudicant ‘greument’ la vida social i econòmica d’aquests municipis».

Això que sembla tan obvi, quan es té una visió centralista i urbanita del territori, tant des de Barcelona, València i Madrid o París, és inamovible, fruit del desconeixement de la realitat del país.

«Des del Ministeri de l’Interior es va assenyalar que seria a partir del 30 d’abril quan es reobriria, però el Govern assegura que ‘serà abans’, segons les informacions que tenen de l’estat francès». 

Una vegada més, els governs a la seua, fent-se costat i aliens a la realitat social de la ciutadania. Aquí, no hi ha mobilitzacions ni se n’esperen. Al contrari, encara hi ha algun polític o mitjà ‘informatiu’ que mirava de reüll els territoris veïns, al Maestrat s’ha insinuat que «els visitants de l’Ebre podien fer augmentar els casos de covid a Vinaròs», i al nord del riu Sénia algú s’ha atrevit a alertar del «perill que representava per a les Terres de l’Ebre que habitants del Maestrat s’hi desplacessen». Tothom amb el cap coto, no siga el cas que ens agafe el bitxo. No és per riure, però cal denunciar la desinformació, demagògia i mala bava en nom d’un pretès ‘bé comú’.

Les comunitats autònomes s’han convertit en regnes de taifa on cadascuna fa la guerra pel seu compte o això sembla. I quan la màxima autoritat d’una de les administracions prové d’una zona limítrofa encara s’entén menys, per dir-ho suaument.

Aquí en teniu la versió del Vinaròs News:

Cròniques des del Canà: Límits permeables

LA CULTURA IBÈRICA COM A EINA EDUCATIVA

Reportatge del curs sobre el món dels ibers que es fa a Alcanar i sobre la pròxima edició del Festival Tyrika.

Foto d’un taller sobre roba ibera a la passada edició del Festival Tyrika. (J. J. BUJ)

Aquesta és la versió per a Vinaròs News.

I aquesta la que ha sortit publicada al Diari de Tarragona (Ebre).

TALLER DE RÀDIO A L’ESCOLA

Les quatre classes de 6è. de l’Escola Ramón y Cajal d’Ulldecona hem realizat un taller de ràdio per treballar l’expressió oral i escrita, al llarg del curs, sobretot, durant els segon i tercer trimestres, i també durant la Setmana Cultural. Cada classe ha elaborat un programa de ràdio, amb continguts relacionats amb la classe i l’escola.

En el següent enllaç al web de l’escola trobareu més informació i us convido a escoltar-ne els programes que hem realitzat.

Enhorabona alumnes!!

RETORN AL NÚVOL

Per enèssima vegada, intentaré actualitzar el meu bloc personal més sovint.
En els pròxims dies, espero anar-vos aportant novetats, sobretot en els apartats d’educació i premsa.
També actualitzaré algunes de les últimes entrades, com la dedicada al ‘Company i Amic Gironi’.
A veure si ara agafo la seguida.

Company i Amic Gironi

El Dia de Reis va ser l’últim que el vaig veure i vam poder parlar amb ell, a la plaça de la Cisterna (Ajuntament), amb la vana esperança que, a partir d’aquell dia ens tornaríem a trobar en rodes de premsa, actes de festes, etc. Anava agafat de la seua inseparable ‘Jaquline’, que ja li era massa pesada pel delicat estat de salut que tenia. Tot i que ara pot semblar pretenciós, no em va fer massa bona impressió. Havia estat un any de baixa. Res ens feia pressagiar el tràgic desenllaç en poc més de quinze dies.

Vam bromejar sobre la mala pensada que havien tingut de deixar-li la ‘Jaqueline’ amb les màquines més lleugeres que hi ha avui en dia. Fins i tot, el ‘quefe’ del C56 ho havia reconegut. Li feia mal el muscle al bo de Gironi.

Foto de Gironi: Miguel Agustín Fibla Ramón

Allà on anava i, especialment, al seu poble, Alcanar, era com Mascherano: “el jefesillo”. Quan havia trobat el lloc que ell considerava més apropiat per plantar trípode i càmera no hi havia qui el mogués. Ell havia arribat primer i per a ell era el millor lloc, s’ho havia guanyat a pols. No eren galons, era està al lloc quan calia i no a l’últim moment. Era la seua lògica, prou raonable, tot siga dit de pas. I ai d’aquell que gosés posar-se-li davant i més sense dir-li res. S’encenia, li era igual el mitjà del o la que li pretenia usurpar el lloc. Els ‘votoaredéus’ i altres expressions semblants se sentien per tota la sala.

Tampoc no tenia cap inconvenient a dir-los als polítics de torn (normalment novatos) que s’havien excedit en les seues explicacions en una roda de premsa. També si s’havia de dir que la llum no era adient o que no era el lloc més apropiat per fer un acte no es tallava i ho deia. La seua funció era de càmera, preguntava poc, però quan ho feia eren qüestions d’un sentit comú impressionant i que per allò del ‘políticament correcte’ (autocensura periodística) ningú més que ell gosava preguntar.

Tot i que mai vam treballar per al mateix mitjà, amb mi estava tranquil, sabia que demanaria als entrevistats la informació adient i em cedia la iniciativa per conduir les rodes de premsa més improvisades a peu de carrer. En alguna ocasió, comptada, m’havia recriminat que no l’hagués avisat en algun acte que anava a cobrir pel meu compte, com quan van inugurar l’ampliació de la carretera del Remei i vaig parlar amb el president de la Diputació que, 20 anys després, crec que encara és el mateix. Llevat d’aquest moment puntual, era un company amb el qual podies confiar i que, si calia, organitzava ell la roda de premsa o el que volgués ser aquell acte.

Moment de glòria

Gran amant dels bous de carrer, el seu moment de glòria, involuntàriament, es va produir durant unes festes de Maig a Alcanar, enregistrant un dels bous capllaçats matinals. El seu ull dolent li va jugar una mala passada i no va veure que el bou s’aproximava cap a ell i no es va moure. Afortunadament, un dels xicots que “conduïa” el bou se’n va adonar i va fer rectificar la direcció de l’animal que va passar fregant el càmera. No li tocava encara en aquell moment.

Foto: Tradició Canareva

Gironi no se’n va adonar de res fins que no va veure les imatges captades per una altra càmera. Aleshores va ser conscient del que li havia passat. Sempre deia que aquell dia havia tornat a nàixer. I realment va ser així. El vídeo va donar la volta al món, ja que Gironi explicava, sempre que sortia el tema, que l’havien vist a Bèlgica i Suïssa, crec recordar.

A partir de llavors, els col·legues de professió encara ens el vam estimar molt més, si cap.

Creu Roja i Cinema

No sé fins a quin punt les projeccions que fèiem al ‘Cine de Baix’ (encara no era Auditori José A. Valls) en caps de setmana i dilluns a la tarda per a recaptar fons per a la Creu Roja devien influir en la seua posterior dedicació al món de l’audiovisual i a càmera de TV, en concret. Jo penso que va ser força decisiu per a la seua vocació posterior.

Encara en conservo una llibreta i reprodueixo les planes ramb els comptes de les entrades i el bar corresponents a l’estiu de 1993 en què passàvem pel·lícules, fins i tot en dilluns. Jo feia el Servei Civil Substitori a Creu Roja (vaig ser un dels primers objectors de consciència d’Alcanar, crec que el tercer, si no em fallen els càlculs) en un temps en què encara es feia la “mili”. Gironi era voluntari de l’assemblea local i, a més de trobar-nos al cine, també fèiem algunes guàrdies a la torre situada al costat de Casa Conill i de la carretera. Impossible dormir de nit amb el soroll dels camions, tot i que al final t’hi acabaves acostumant. 25 anys després, la N-340 i l’accés a les Cases continuen pràcticament igual que llavors. L’únic que ha millorat és el pas per l’Àngol.

Tornem a aquella època, als primers contactes quasi diaris amb Gironi. Ell portava la màquina de cine. La mateixa andròmina (dit amb “carinyo”) que, anys enrere, havia comandat ‘lo tio Frisco’, propietari del cine Catalunya fins que el va adquirir l’Ajuntament.

Mon pare també va fer de maquinista de cinema quan jo era ben menudet, recordo que alguna vegada havia pujat amb ell al “quarto de la càmera” i havia mirat la pel·lícula per les finestretes que hi havia a la paret per veure si tot anava correcte, al Cine Goya, després Discoteca Mozart 2002 i, posteriorment, supermercat al mateix carrer de l’actual Auditori. Gironi em recordava a mon pare quan traginava amb la màquina, les cintes, l’acètona, aquells bombos immensos amb metres de cel·luloïde imflamable. Per això, m’agradava estar amb Gironi quan preparava les pel·lícules o durant la projecció.

Jo me n’encarregava de cobrar les entrades i vendre les begudes al bar que hi havia (encara en queda la barra) entrant a mà esquerra. Potser per tot això, la meua pel·lícula preferida és l’italiana ‘Cinema Paradiso’. Cada vegada que la veig m’emociono.

Tot plegat, em porta a acabar aquest escrit amb la pell de gallina i els ulls humits.

Fins sempre, Company i Amic Gironi!

 

TEMPS DE JOC DIVENDRES 23-3-2018

Programa esportiu emès de 19.30 a 20 hores a Ràdio Ulldecona (95.0 FM) i www.radioulldecona.net .

Continguts: 

Prèvia futbol Maestrat (entrenador del CF ALCALÀ DE XIVERT: PACO SÁIZ). Prèvia Futbol Sala Peniscola RehadMedic Bàsquet i handbol Vinaròs-Benicarló.
Prèvia futbol català Montsià i Baix Ebre (entrenadors de l’Ulldecona: Antoni Teixidó i Alcanar: David Burgos). 

Entrevista president Vinaròs CF Ximo Geira parlant dels nous fitxatges.

Volta a Catalunya: Participació del ciclista canareu Edu Prades (Euskadi-Murias).

El precedent 155

El govern del PP, amb el suport del PSOE (per a mi PE perquè ja fa temps que ha perdut la S de ‘Socialista’ i la O d’Obrer) i de Ciutadans (que s’està situant a la dreta dels populars i mira que és difícil) han decidit sí o sí, tirar endavant el tristament famós “article 155” de la Constitució Espanyola de 1978. És important això de la data perquè als informes que s’estan fent arribar al Tribunal Constitucional es fiquen resolucions (contràries a Catalunya, per suposat) de l’època de la II República Espanyola, època en què hi havia un altre règim polític i Constitució diferent a l’actual.

L’article està en moltes altres constitucions europees (com l’alemanya per exemple) però no s’ha desenvolupat mai enlloc. Mariano Rajoy podríem dir que ja l’està aplicant ‘de facto’ oficiosament, si nó ¿com s’entèn la intervenció de les finances catalanes o la presència massiva de policia espanyola en detriment de la pròpia de Catalunya: els Mossos d’Esquadra ? .

Però què diu l’article 155 en els seus dos punts: (el destacat és meu)

Continua llegint

Festa de Sant Antoni a Alcanar

 

Alcanar ja ho té tot a punt per a celebrar la festa de Sant Antoni.

IMG-20150119-WA0012

El ball de Sant Antoni a la plaça Lluís Companys l’any passat. Foto: Comissió de Sant Antoni.

Es mostra IMG-20150119-WA0012.jpg.Es mostra IMG-20150119-WA0012.jpg.

Per segon any consecutiu, la plaça Lluís Companys tancarà  les ballades previstes per avui dissabte i el diumenge, després de passar pel carrer de Sant Antoni, el Camí Ample i la plaça Major. La nova plaça on es balla és espaiosa i permet que les parelles puguen voltar la plaça donant-li més vistositat i oferint imatges precioses de la jota. I tot això amb l’acompanyament musical de les dos bandes de música canareves.

La participació creix any rere any i es podria arribar a les 300 parelles, segons el membre de la comissió de Sant Antoni, Isidre Balada. Un altre acte multitudinari és la benedicció dels animals el diumenge al migdia i la prova és la gran quantitat de panets i rotllets que es reparteixen entre els participants.

“L’any passat vam repartir 2.200 rotllets i 1.500 panets. Normalment, la gent sol agafar més rotllets que panets perquè estan boníssims. Això vol dir que passen més de 1.500 persones per allí”, indica Balada.

En canvi, un dels actes més emotius i íntims és la despertada la matinada del diumenge, amb els gojos dedicats a Sant Antoni, a càrrec de la Rondalla Verge del Remei, membres del Cor Iubilo i tothom que s’hi vulgue afegir.

La novetat del diumenge és el photocall  cedit per Ars al Centre Cívic. En acabar els balls, i després d’acompanyar el Sant a l’Església, hi haurà el tradicional berenar per a les parelles balladores al Centre Cívic. Enguany, com a novetat, es podran fer una fotografia de record al photocall, cedit per ARS, al Centre Cívic.

Completen el programa de la festa de Sant Antoni a Alcanar, l’actuació de la nova fornada d’actors del grup de teatre Gresol que presenta l’obra Acadèmia de Policia, dissabte a les 22.30 hores, a l’Auditori municipal José Antonio Valls.

Els veïns del carrer de Sant Antoni preparen una xocolatada i pastes per a esmorzar diumenge al matí i, després de dinar, trencada d’olles, al mateix carrer del Sant. La comissió també sorteja el mantó de Manila, faixa i mocador per sufragar la festa.

Enguany, a més, la comissió organitzadora i l’ajuntament han tingut, com a regal de Reis, la concessió d’una beca per a realitzar una recerca sobre l’evolució de la festivitat al municipi.

L’organització va a càrrec de la Comissió de Sant Antoni, sota el patrocini de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alcanar, la col·laboració de BBVA i el veïnat del carrer, a més d’Ars, Resserdi i Objectiu Alcanar. Els actes de la festa de Sant Antoni també es poden seguir enguany a través de les xarxes socials (Comissió de Sant Antoni Alcanar) .

 

AIGUA I OLI

EXTENDED VERSION

Aquí va l’article promès i FI DE LA TRILOGIA (Comptem, la nova Casa Gran i aquest).

De moment…

Junts pel Sí (que és el grup que té la responsabilitat d’intentar formar govern, com a llista més votada), podria intentar tres coses:

1. Canviar el candidat.

(Des de 1980, el cap de llista ha estat el candidat. Ara està “desaparegut en combat” des de la nit de les eleccions).

2. Intentar buscar els vots dels diputats estrictament necessaris d’altres formacions polítiques per facilitar la investidura.

(Tenint en compte l’immobilisme de tothom, força improbable, però no impossible).

3. Anar a noves eleccions al març, fer-se les víctimes i acusar només la CUP de no tenir govern ni ‘procés’.

(El més probable que passe).

Mentre els cupaires decidien si investien Mas, jo pensava el que, a continuació, reprodueixo

El dia que escric este article la CUP (i només la CUP, no com a l’assemblea de Sabadell on hi havia també altres grups) han de decidir si voten a favor de la investidura d’Artur Mas, com a President de la Generalitat de Catalunya. Fixeu-vos que no dic que “decidiran si investeixen Mas”, com diu la premsa de l’entorn pseudoindependentista.

El President l’investiran (quan i qui siga) diversos diputats de diferents grups polítics, no tan sols la CUP. Ells tenen la clau, d’acord. Però la tenen perquè Junts pel Sí ha volgut que la tinguen, hi ha més grups polítics a part dels cupaires. També es podria haver buscat algun altre suport per la investidura a banda de la CUP, com va passar amb l’elecció de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament, fruit d’un acord amb Catalunya Sí que es Pot.

Continua llegint