Han passat tres mesos des de que vaig començar a escriure aquest article. Les ganes de millorar-lo han fet que haja passat molt (massa) temps. El text el vaig escriure el dia de reflexió previ al 27S. Han passat tres mesos, encara no tenim govern i avui es podria saber si tornaran a haver eleccions o si el número 4 de la candidatura de Junts pel Sí a Barcelona seguirà sent el President, com fins ara: el senyor Artur Mas. En parlo més sobre esta qüestió a Vinaròs News en un text que, després, ampliaré al bloc. 

Pel mig hi ha hagut unes altres eleccions a l’Estat espanyol que han deixat un panorama d’incerteses polítiques semblants al català.

Com a primer article de 2016, recupero este esborrany de l’any passat, amb el propòsit anual de actualitzar més sovint les diferents seccions d’este bloc personal. Aixumarà!.

Abans d’anar a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya reflexionava el següent:

Quan llegiu estes línies els cinc milions i mig de catalans i catalanes amb dret a decidir (a votar) hem estat cridats a les urnes per triar la composició del Parlament de Catalunya. Alguns residents a l’estranger, per qüestions burocràtiques inversemblants, no han pogut votar, tal i com era el seu desig.
I és que ha arribat l’hora de comptar, sumar els vots, també els escons, però, sobretot els vots, si volem que siguen “plebiscitàries” de veritat. No insistiré en este punt i vos emplaço a consultar les meues dos columnes anteriors.
Vaig a escriure els meus últims pensaments abans de depositar la papereta a l’urna.

Per fi sabrem quanta gent està de veritat per la independència de Catalunya, això sí, sempre que la participació siga alta, com sembla que així serà.

Més d’una vegada m’han preguntat, per la meua vinculació amb diversos mitjans de comunicació, què trobava que passaria el 27-S, que es cou per les redaccions, vaja. Tal i com tot apuntava, que guanya Junts pel Sí, el dubte era si arribaria a la majoria absoluta sola o necessitaria l’ajut de la CUP, com així ha estat. Aparentment, són els “bons de la pel•lícula” (sobretot els de JXSI), els que tenen la raó, la força al carrer i més personalitats implicades. Però, no hi ha cap partit que es guanye sense baixar de l’autobús, i, malament qui no ho pense així.

L’estratègia més habil ha estat la de crear Junts pel Sí. Dos partits que es disputaven el mateix perfil de votants van dir: “No ens fem mal i ajuntem-nos”, la jugada es completa “fitxant” els caps dels moviment socials pro independència. La quadratura del cercle s’aconsegueix amb un cap de llista que no aspira a la presidència i que prové d’un partit d’esquerres que ha pactat amb el ‘dolents’, als quals han rebatejat amb el nom d’unionistes i han posat al mateix sac que el PSC, PP i Ciutadans, cosa ideològicament difícil d’entendre.

La CUP no ha entrat al joc de bons i dolents, segueix defensant el que sempre ha cregut des de fa més de 30 anys. Més d’un “xasco” poden provocar a algú quan s’haja de constituir el nou Govern de la Generalitat (perquè n’hi haurà, no?).

I compte amb Catalunya sí que es pot. Els partits que la formen han fet descavalcar de la seua carrossa el Palco del Bernábeu, el Caloret Faller, i el Sum Sum Corda català. En este pronòstic m’he errat. Però, ells i Unió han estat els únics que han reconegut la derrota. Fins i tot, la jove candidata de CSQEP ja ha dimitat del càrrec.

En canvi, Ciutadans s’ha endut un bon pessic a l’àrea metropolitana de Barcelona i els barris de Tarragona (no tant a la Imperial Tàrraco).

Passe el que passe, jo no penso descorxar cap botella de cava, ja que queda molt de camí per fer, en funció del que hem decidim els catalans. Hi ha molt de vot ocult, i el que és més preocupant per a mi, persones que no volen parlar, tot i tenir-ne l’oportunitat (por a què?).

Mireu, al canal de televisió per internet Objectiu Alcanar vam fer un debat sobre independència sí o no, amb dos tertulians que van argumentar i van deixar el nivell prou alt. Prèviament, vam sortir al carrer a recollir opinions a favor i en contra, només em vam poder enregistrar de favorables a la independència, els que no ho veien tan clar no van voler parlar a càmera. Alguna cosa grinyola encara en el “nou país” que volem fer.

La solució no vindrà ni de Madrid ni de Barcelona, les posicions estan massa enrocades, si no és que hi haja un canvi molt gran a la Generalitat i el mateix passe el 20 N a tot l’Estat Espanyol. Ara mateix, penso que la negociació i el reconeixement mutu, amb els actors actuals, és pràcticament impossible a curt termini.

Així que arribarà un dia (no sé quan) que a Europa se’n cansaran de la inestabilitat política i econòmica que puga comporta una Espanya amb turbulències internes. Ho vulguem reconèixer o no, l’Estat espanyol no és Grècia o Chipre, països xicotets on es poden fer experiments (i malgrat tot, l’enrenou que estan fent!). En el cas espanyol, estem parlant de quasi 50 milions d’habitants, bases militars, situació geoestratègica vital per a una Europa preocupada de veritat per l’allau d’immigrants provenints de la Mediterrània, més que dels desitjos dels catalanets. Per no parlar de l’amenaça jihadista. La UE no vol un gran Estat, amb tots estos condicionats amb conflictes interns. Un dia aterrarà aquí la diplomàcia europea, els ‘Men in Black’ o la Merkel en persona i estos sí que diran, però a les dos parts, “s’ha acabat la broma, seguen i parlen d’una com a persones civilitzades”.

També estic convençut que, amb un Gobierno de España mig espavilat (que no l’hem tingut) que hagués donat, com a mínim, un concert econòmic com el basc o el navarrès, la meitat d’independentistes que han sortit últimament de baix les pedres desapareixerien.