El Parlament de Catalunya tanca per vacances. Al setembre, entrarem en plena campanya electoral (si és que ho hem deixat d’estar mai) per al 27-S. Estes eleccions autonòmiques es consideren “plebiscitàries”. Però, què vol dir?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), un plebiscit és una

“consulta que l’autoritat política fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general”.

Si ens cenyim a esta breu definició el que es consulta és quins són els diputats que ocuparan els 135 escons que formen el Parlament. És el que, amb la llei a la mà, es consultarà en estes eleccions. Després abundaré en esta qüestió.

Per a trobar una definició de plebiscit més aproximada a les tesis sobiranistes podem recórrer a la segona acepció del Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) de l’Enciclopèdia Catalana:

“Votació de la població d’un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d’un estat, o el canvi de sobirania d’un estat”.

¿És el text que hi posarà al decret que Mas signarà per dissoldre el Parlament i convocar eleccions? No ho crec.

El President convocarà eleccions al Parlament de Catalunya per estalviar-se problemes amb la Meseta. Es triaran els diputats de cada “província” catalana, ja que els governs de tots els colors han estat incapaços de fer una llei electoral pròpia i adaptar l’elecció a districtes o territoris més propers a la ciutadania (com ara les vegueries). Tot i que hi haja algun cap de llista casenc, nosaltres votarem els representants d’un territori artificial que va de Cunit a Alcanar i no els nostres diputats territorials directes, com passa a la Gran Bretanya o els Estats Units. A primers del segle XX al nostre país, també. Els diputats triaran el President de la Generalitat de Catalunya. Esta és la crua realitat del 27-S.

Al meu entendre, el caràcter plebiscitari vindrà de la interpretació dels resultats, del govern que es forme i si és capaç (o té ‘cuions’, com deia un president extremeny) d’aprovar una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), o convocar plebiscitàries de veritat, amb una pregunta gens enrevessada i amb la definició del GDLC a la mà. Per cert, han de dir alguna cosa els ‘altres espanyols’ de la modificació de fronteres? .

Per a mi, hi ha dos blocs sobiranistes clars: els Junts pel Sí (CDC, ERC i les ‘Catalines’ del Polònia) i la CUP. En una posició més tèbia està ‘Catalunya SÍ que es pot’ (Podem i ICV) partidària del dret a decidir – que hi haja un referèndum- però no de la independència. Hi ha dos enfocs.

Junts pel Sí diu:

“Primer ens independitzem i, després, ja decidim quin Estat volem”.

CUP i ‘Catalunya Sí que es pot’ diuen:

“Primer mirem quin model de societat volem i, quan ho tinguem clar, llavors, creem este Estat, basat en la justícia social”.

Per a la CUP el nou Estat ha de ser independent d’Espanya, incloent tots els països de parla catalana.

Hi ha qui té el guió escrit: victòria del bloc sobiranista, DUI i Catalunya (només) nou Estat. Però, i si passés com a Barcelona, València o Vinaròs, sense anar més lluny? Cal menysprear el poder del “popular” García Albiol i Ciutadans a l’àrea metropolitana de Barcelona ?. La ‘dreta’ també juga (fins i tot dins dels Junts pel Sí) i sempre li ha costat menys ajuntar-se que a ‘l’esquerra’.

BCN aporta la majoria de vots i diputats al Parlament. L’independentisme té molta força a comarques, sobretot a Terres de l’Ebre, on els nostres vots queden diluïts  entre els de les grans ciutats i barris de Tarragona, Reus, el Vendrell, etc. Em sembla que només estos tres municipis junts ja sumen més població que a l’Ebre i el Sénia.

En tornar de vacances, seguirem amb el monotema català, mentrestant, com deia el Doctor Perquè del programa Dinamita del Tricicle:

“Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi!”.