Un cop més s’ha evidenciat la incapacitat de posar punt i final a un tema que s’arrossega pel País fa anys i panys. Un cop més el TJSC ha fallat. I tant que ha fallat! Ni per tu, ni per mi, si però no, no però si, total, un altre cop cafè per a tothom.
Com si a tothom li agradés el cafè!
Dia que passa, any empeny, la pilota ara cap al Constitucional i la ruleta torna a girar!
La veritat és que oberta la caixa del trons, el futur és imprevisible.
Tot i això, permeteu-me fer una mica d’educaficció.
Imaginem que arriba una família a la nostra escola reclamant el seu dret inexorable a rebre un ensenyament en castellà, fins i tot, jo diria en Español que té més pompa a l’hora d’exigir.
Si tingués ganes de brega, així, d’entrada, li preguntaria si sap quans aturats i aturades hi ha actualment a l’Estat Espanyol, i si sap que el treball també és un dret, igual que la vivenda, igual que… la qual cosa vol dir que, mal ens pesi, respectar un dret requereix d’unes circumstancies.
Bé, malgrat tot, ja tenim el nen o la nena a classe. Una classe d’entre 15 i 28 alumnes, aquest darrer és el cas actual del nostre P5. Fort, oi? Això només és un apunt per tal que ens adonéssim que l’escola té problemes més grossos i urgents a resoldre i, quan parlo d’escola, parlo de l’escola catalana en general, que evidentment inclou la nostra.
Situació o solució 1: Bondia nens i nenes! ¡Buenos días niño o niña! Com que cal equiparar castellà i català, l’endemà: ¡Buenos días niño o niña! Bon dia nens i nenes!.
Evidentment, és absurd i impossible mantenir aquesta traducció simultània al llarg de tot el dia.
Situació o solució 2: Expliquem un conte en castellà i després el repetim en català. Si amb totes les activitats hem de fer el mateix, perquè el dret exigeix equiparar, per fer el que fem ara necessitarem el doble de temps o fer la meitat del que fem.
Situació o solució 3: Que entri una persona a classe i li vagi traduint. Aleshores jo pare o mare de fill catalanoparlant, també vull aquesta atenció individualitzada, que entri algú a classe i només estigui pel meu fill o la meva filla.
De bretolades d’aquest tipus en podríem dir moltes i de més grosses.
Se me n’acut una darrera. Permeteu-me. Imagineu-vos que 2 o 3 casos d’aquests els tenim a la mateixa classe , evidentment els hauríem de seure junts per optimitzar recursos, aleshores, ja tenim el grup dels catalans i el grup dels castellans, que a sobre només faltaria que uns fossin del Madrid i els altres del Barça.
Això si que és marcar, marginar i amargar la infantesa.
Que hi ha canalla que en acabar l’ensenyament obligatori no domina el castellà? Segurament, com segurament que n’hi ha que no domina el català, ni les matemàtiques, ni… Hi ha una cosa que anomenada fracàs escolar i no té res a veure amb si han estudiat més o menys el castellà.
Passo dels 50, la meva generació va estudiar-ho tot en castellà i també existia el fracàs escolar, això sí, no vam suspendre mai el català. Vés per on!
Tinc dos fills i una filla, a casa nostra som dels de la ceba, fins i tot respirem en català. La meva filla fa 3r d’ESO i treu unes notes en castellà que les famílies denunciants ja voldrien pels seus fills i filles. El mitjà és mestre de primària especialista en llengües estrangeres, té un domini admirable de l’anglès, està estudiant francès i a la recàmera hi té l’alemany. El més gran té carrera universitària i, entre d’altres coses, actualment està publicant 2 articles setmanals a El Jueves, en CASTELLÀ.
Benvolgudes famílies denunciants, si els vostres fills tenen problemes amb les llengües, evidentment el sistema d’immersió que es fa al nostre País no és el problema, deixeu de mirar de portes en fora i mireu de portes endins, apliqueu-vos allò de la paja i la viga.
Per acabar una reflexió adreçada a qui com jo és catalanoparlant, això si, sempre que en la conversa no hi intervingui un castellanoparlant, perquè si hi intervé, ja hem begut oli, tot i que entengui el català, amb quina facilitat canviem de registre i comencem a parlar en castellà.
M’hi he aturat a pensar molts cops. Serà que el castellà encisa com els ulls d’una serp? Serà que 40 anys de dictadura ens el va incrustar en l’ADN? Serà que un tret d’identitat catalana sigui el complex d’inferioritat lingüística?
De ben segur que si sabéssim donar resposta a la pregunta el TJSC no fallaria i deixaria de repartir xicoira per a tothom.
Ni a d’altres que també se’ls hauria de donar menjar a banda!
Bravo Joan Ramon, hi estic totalment d’acord.
Felicitats per aquest article!!!!
Estic plenament d’acord amb tu!!! Jo, encara aniria una mica més enllà i diria…….i tots els xiquetes i xiquetes que arriben del Marroc, de Romania, de Lituània, …….són capaços de parlar en català, castellà i treballar l’anglès i “aquestos” no????
Nen, estas fets un cark. Que li vols fer la competència al teu fill, articuliste del Jueves. Et felicito.
Si no et sap greu, com que m’ha agradat, et demano permís per fer-lo còrrer.
Joan-Ramon,
retrates molt bé el problema, o l’absurd , pel que ens fan passar amb raons o sense i sense cap gana des de fa tants anys.
Però et vull aportar una solució perquè sóc d’aquells que pensa que si només et queixe i critiques, si no aportes cap solució, ja passes a formar part de problema.
Per mi la solució clara, senzilla i a l’abast en temps de crisi -per als de sempre- com eñs que vivim. Si hi ha famílies que s’adrecen al centre amb la demanda que els seus fills han de rebre l’enssenyament en castellà se’ls ha de concedir, ara, ha de quedar molt clar que en acabar el curs, si no té el nivell de català que correspon, el seu fill no passarà de curs. Tan simple com això.
La recepta aproximada la vaig fer servir fa anys a Cambrils (vaig introduir proves orals per tothom) i de seguida van entrendre els pares reacis que fer català tenia un sentit i, fins i tot, alguns van enviar els fills a classes particulars de català.
Ens hem acostumat a anar sempre a remolc i sembla que, fins i tot, hem agafat el gust de fer-ho. Com tu ja dius, fent l’esforç de prendre’ns seriosament -per exemple, parlant sempre en català- demostrant qui som i què volem ser, podríem aconseguir molt més del que aconseguirem lluitant contra la seua justícia i les seues lleis.
La llibertat en la tria comporta una responsabilitat afegida que cadascú ha/hem d’assumir inevitablement. També els pares que vulguen exercir el dret que la llei empara. Que la llei empara tot i ser un contrasentit, tal com tu demostres, que només fa que contradir els resultats del sistema d’immersió. Però si els enfrontem a les conseqüències, sincerament, crec que més d’un s’ho pensarà dues vegades.
Salut
Ricard
Molt bé Joan Ramon!!!
Penso molt en tu, i en tota l’escola, quan les reunions amb els pares les fem en castellà, i les circulars amb els dos idiomes. Tothom ho troba normal.
Moltes felicitats pel Joan!!!, fins ara no lligo els caps que els articles del Jueves era ell.
Dolors