Hola!
Sóc la Claudia Sánchea de 1r. de Batxillerat i aquí us deixo el meu ex libris, amb el qual jo em sento identificada.
La frase diu: A bonis ad meliora, que vol dir: de bo cap a millor.
Espero que us agradi!
Hola!
Sóc la Claudia Sánchea de 1r. de Batxillerat i aquí us deixo el meu ex libris, amb el qual jo em sento identificada.
La frase diu: A bonis ad meliora, que vol dir: de bo cap a millor.
Espero que us agradi!
Domus senyorial
Amb el pas del temps a través d’ excavacions hem descobert com vivien els antics romans. Un dels habitatges més sofisticats es la domus senyorial de la qual parlarem a continuació.
Inicialment, la domus estava formada per dos parts, la casa i el pati (atrium) amb un impluvium; l’impluvium és el sistema de recollida d’aigua de la pluja per tal d’acumular aigua pel seu ús.
Més tard es va afegir un altre part a la domus, donant lloc a una casa més gran i espaiosa, dividida també en dos parts, la casa, l’atrium i el peristyl, un gran espai a l’aire lliure normalment amb un jardí (viridiarum), amb un estanyol (piscina) o brollador amb escultures, voltat d’un pòrtic de columnes.
Estava elevada 1 graó per sobre del nivell del carrer i la porta quedava lleugerament enretirada, de manera que quedava un vestíbul petit.
A més de l’entrada principal hi podia haver una altra de servei (posticum), que donava a la part de darrere.
Per portar a cap la seva funció de recollida de l’aigua, hem de tenir altres aspectes en compte com la forma de la teula, lleugerament inclinada perquè l’aigua de la pluja caigui sobre el compluvi i arribi a una cisterna subterrànea a través dels forats del pati.
És el menjador dels romans on menjaven estirats repenjats sobre el colze esquerre. Hi havia tres sofàs coberts amb coixins (pulvini), disposats al voltant de tres dels quatre costats de la taula. Pel costat que quedava obert de la taula, se servien les viandes.
Decoració
Els romans solien recobrir amb materials ornamentals les parets i els terres per enbellir-les.
Hi havia diversos tipus de revestiments:
· Oppus albarium
· Opus testaceum
· Oppus marmorum
Mosaics
El romans van anomenar la decoració de paviments mitjançant la incrustació de trossets petits de pedra, fent així una imatge característica.
Pintures
Els romans van decorar les parets interior amb pintures al fresc, de característiques i estils diferents segons l’època.
Isabel Herrero i Clàudia Sànchez
Hola! us presento el meu vídeo de llatinismes:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/G7NTUS-xtnw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Esteban Fernández
Les termes eren uns banys públics on anaven a cuidar-se, a descansar, a esbargir-se i a relacionar-se. Estaven inspirades en el gimnàs dels grecs. Les primeres termes eren molt senzilles: constaven d’un pati voltat de columnes i d’estances adossades per prendre banys individuals. Però es van transformar en edificis luxosos d’un gran complexitat arquitectònica, en els quals quedava separada rigorosament la part dels homes i les dones.
Estava formada per diverses parts:
Les termes més luxoses hi afegien:
(apodyterium)
(fornax)
(vestibulum)
Glòria Coll i Jessica Jurado 1er BATX
Isabel Herrero[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/8ueUPne4XDw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Hola, sóc la Silvia Aguilera de 1r de batxillerat i us presento el meu video de llatinismes.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nLEtqofOcRE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Moneda de Emporion. En el anverso vemos la cabeza de la ninfa Arethusa y en el reverso la leyenda emporiton (emporitanos) en griego y un pegaso, símbolo de la ciudad.
En la mitología griega Pegaso era un caballo alado.
Pegaso nació de la sangre derramada por Medusa cuando Perseo le cortó la cabeza. Suele representarse en blanco o negro y tiene dos alas que le permiten volar. Una característica de su vuelo es que cuando lo hace, mueve las patas como si en realidad estuviera corriendo por el aire.
Pegaso ha sido uno de los caballos mitólogicos más llevados al cine al igual que el Unicornio, siendo seres extraordinarios que encajan perfectamente en las películas de fantasía y ficción. Un ejemplo es Legend.
.
Es uno de los cavallos más conocidos de la literatura junto con Rocinante (caballo de Don Quijote de la Mancha), Babieca (el de El del Cid), Bucéfalo (el de Alejandro Magno) y el caballo de Troya, entre otros.
En la mitologia grega, Asclepi era el déu de la medicina.Fill d’Apol·lo i de Coronis. Era casat amb Epíone i pare de Macaò i de Podaliri. A banda dels altres dos fills també se li atribueix la paternitat de Janiscus, Alexenor, Àratos, d’Higia, Aegel, Iaso i Panacea, la majoria dels quals només són personificacions dels poders atribuïts al seu pare.Asclepi no apareix considerat com una divinitat, simplement com un un simple mortal.
-Mite:
Quan Coronis estava embarassada d’Apol·lo, s’enamorà d’Ischys i Apol·lo informat d’això per un corb, que havia enviat per a vigilar-la, envià a la seva germana Artemis per matar Coronis. Artemis destruí a Coronis a casa seva a Lacercia a Tessàlia a la riba del llac Baebia. D’acord a Ovidi i Higini fou el mateix Apol·lo qui matà Coronis i Ischis. Quan el cos de Coronis anava a ser incinerat, Apol·lo,salvà Asclepi de les flames i el portà a Quiró el qual instruí al noi en l’art de la curació i la caça. D’acord a aquestes tradicions Asclepi nasqué a Tricca a la Tessàlia i altres exposen que nasqué en el decurs d’una expedició conduida pel seu pare Flègies al Peloponès al territori d’Epidaure i que l’exposà al mont Titteion. Allí fou alletat per una cabra i vigilat per un gos fins que el trobà el pastor Aresthanas que el trobà envoltat d’un halo brillant. Ja de gran diverses tradicions locals esmenten a Asclepi capaç de curar els malalts, sinó també de ser capaç de reviure els morts. La forma en que Asclepi adquirí aquest don són dues. Apol·lodor diu que rebé d’Atena la sang de la Gorgona i la sang de les venes del cantó esquerre de la mateixa Atena posseïa la capacitat de restaurar la vida als morts. L’altra tradició explica que un cop estava a casa de Glauc a qui havia de curar. Mentre meditava com fer-ho aparegué una serp que s’enroscà sobre el seu bastó i el matà. Una altra serp aparegué tot seguit duent unes herbes a la boca amb les que el revisqué. A partir de llavors Asclepi feu servir la mateixa herba per reviure els morts. Diverses persones sobre les que es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen a l’Escolàstica de Píndar i per Apol·lodor. Quan estava exercint aquest art sobre Glauc, Zeus el fulminà amb un llamp per tal d’evitar que els homes escapessin de la mort o d’acord a altres perquè Plutó es queixà que disminuïa massa el nombre de morts. Però a petició d’Apol·lo, Zeus col·locà a Asclepi entre els estels. També es diu que Asclepi formà part de l’expedició dels argonautes i de la cacera del senglar de Calidó.
Andrea Gendra i Mireia Valera
🙂 Hola! soc la Cristina Merino de la classe de llatí de 1 de BAT i aquí teniu el linc del meu video de llatinismes espero que us agradi
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/gQwiMlW9olE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Arnau Nogueira i Marc Riera
La colonització grega i la civilització ibèrica
Durant el s. VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Després dels
assaigs efímers dels rodis, els foceus, que acabaven d’establir la base a Massalia
(Marsella), fundaren, vers el 500 aC, la factoria d’Emporion (Empúries), que, amb la de Rhode (Roses), veïna, esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Així Catalunya entrà a l’àrea grega urbana com a acabament del sector grec de Provença i del Llenguadoc.
A Empúries els treballs d’excavació continuats des del 1907 fins ara han permès de conèixer la ciutat grega i d’exhumar obres d’art importants.
Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren. Grecs i romans, després, donaren el nom d’ibers als habitants d’aquests territoris.
La segona guerra Púnica, que havia començat el 219 aC amb l’atac dels cartaginesos contra Sagunt, continuà ambl’expedició d’Anníbal vers Roma, que travessà el Principat seguint una ruta que ha estat molt discutida.
La romanització
Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni.
El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit
que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Quan, després, intervingueren en guerres ho feren ja dins el sistema romà, durant el període de les guerres civils de Sertori o de Cèsar i Pompeu. Durant aquesta darrera tingué lloc la important batalla d’Ilerda. Però la transformació profunda, la romanització, no comença a manifestar-se netament fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s’han imposant la manera de viure a l’estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius,moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la vil·la rústica, sovint precedent llunyà de les cases de pagès actuals, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de les antigues, xarxa de vies de comunicació, etc.
Administrativament gairebé tot l’actual territori del Principat, llevat d’una petita franja a
l’oest, constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament
Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del
convent. Aquests tres-cents anys corresponents a l’alt imperi, per la profunda
transformació que dugueren i per la transcendència que tingueren amb vista al futur
del Principat, tenen molta més importància que no li atribueix la historiografia
tradicional. Posaren fi a la gran crisi del s III, que somogué tot el món romà. Una gran part de les cases de pagès, les vil·les, ho foren també, i sovint no les referen. D’altres, reconstruïdes, duraren tot el baix imperi i enllaçaren amb l’època visigòtica. Una de les reaccions generals a tot l’occident romà tot just passada la crisi fou la preocupació per la defensa de les ciutats: al Principat el cas més clar és el recinte fortificat de Barcelona, element decisiu per al futur de la ciutat. Resultat de les noves condicions socioeconòmiques, gairebé no hi ha mostres, per contra, de construccions monumentals d’altres menes, llevat del cas excepcional del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès).