Nom en llatí: Plutó

Nom en grec: Hades

Plutó es el déu dels inferns que regna sobre els morts. La seva representació i els seus atributs són: barbut, assegut en un tron o conduint un carro, sostenint un ceptre, una cornucòpia o un força vident i acompanyat del ca Cerber. Els seus animals són la serp, el gos i el llop i les seves plantes són el xiprer, el narcís, la menta i l’àlber. 

Mites
1. Hades (Plutó) i Persèfone (Prosèrpina)

Un dels mites d’Hades explica la història de com Persèfone no es va sotmetre voluntàriament a Hades i va ser segrestada per ell mentre recollia flors en els camps de Nysa. En protesta pel seu acte, Demèter (Ceres) va llançar una maledicció sobre la terra i hi va haver una gran fam; però, un per un, els déus li van demanar que ho aixequés, perquè la humanitat no perís i causés que els déus fossin privats de rebre regals i sacrificis, Demèter va afirmar que la terra romandria estèril fins que tornés a veure la seva filla. Zeus (Júpiter) després crida al seu fill, Hermes (Mercuri), i li ordena que baixi a l’Inframón amb l’esperança que pugui convèncer a Hades de permetre que Persèfone torni a la Terra, perquè Demèter pugui veure a Persèfone i fer que la fam s’aturi. Hermes obeeix i baixa a el regne d’Hades, on troba a Hades assegut en un sofà, Persèfone assegut al seu costat. En els mites d’Hades, el rei de l’inframón accedeix a la petició d’Hermes amb una condició: Si Persèfone menja algun aliment de l’inframón no podrà tornar a la superfície amb la seva mare. Després de dictaminar la seva decisió, Hades prepara el seu carro, però no abans que secretament li doni a Persèfone una llavor de magrana per menjar. A la fi Persèfone estava amb la seva mare Demèter, però, sospita que Persèfone hagués menjat aliments mentre estava en l’Inframón, de manera que qüestiona a Persèfone. Persèfone admet que va menjar el menjar dels morts, ja que li diu a Demèter que Hades li va donar una llavor de magrana i la va obligar a menjar-la. No obstant això, Zeus havia proposat prèviament un compromís, que totes les parts van acordar: de l’any, Persèfone passaria 6 mesos amb el seu espòs. És durant aquest temps, quan Persèfone està en l’Inframón amb el seu marit, que l’hivern cau sobre la terra, “un aspecte de tristesa i dol”.

2. Teseu i Pirítou

El segon dels mites d’Hades parla sobre Teseu i Pirítou. Aquests personatges es van comprometre a segrestar i casar-se amb les filles de Zeus. Teseu va triar a Helena i junts la van segrestar i van decidir abraçar-les fins que tingués l’edat suficient per casar-se. Pirítou va triar Persèfone. Van deixar en custòdia a Helena amb Aethra la mare de Teseu i es van aventurar a l’Inframón. Hades sabia del seu pla per capturar la seva dona, de manera que va fingir oferir-los hospitalitat i organitzar un banquet; Tan aviat com la parella es va asseure, les serps es van enrotllar al voltant dels seus peus i les van sostenir allà. Teseu finalment va ser rescatat per Hèracles, però Pirítou va quedar atrapat com a càstig per atrevir-se a buscar la dona d’un déu pel seu compte.

Juno, a la cultura grega Hera, era la deessa protectora del matrimoni i de les dones casades. Filla de Cronos (Saturn) i Rea (Ops), d’aquesta unió van néixer Zeus (Júpiter), Posidó (Neptú), Hades (Plutó), Hestia (Vesta), Demèter (Ceres) i Hera (Juno). Els atributs que la representen són la diadema, el paó i pràcticament sempre sortia representada asseguda en un tro.

Juno com muller de Júpiter havia d’aguantar moltes infidelitats, degut a això es va convertir en una persona molt gelosa, venjativa i violenta que perseguia i castigava tant a les amants de Júpiter com als fills nascuts d’aquestes aventures.

De la unió entre Júpiter i Juno van néixer quatre fills, Vulcà, déu de foc i la forja, Mart, déu de la guerra, Ilitia, deessa dels naixements i les llevadores, i Hebe, l’ajudant dels déus.

Un mite molt conegut on apareix Juno és el judici de París, on Atena (Minerva), Afrodita (Venus) i Hera (Juno) discuteixen per qui és la més bella, finalment li pregunten a un mortal, Paris, qui a partir dels suborns que li ofereixen les tres deesses es decanta per Afrodita (Venus) qui li havia de donar a la dona més bella de la terra, Helena, donant començament així a la guerra de Troia.

Un altre mite on apareix Juno és a “Pits divins”, Júpiter enganyant a Juno li va donar a Hèracles perquè li dones el pit dient-li que era fill seu, Juno al adonar-se que havia estat enganyada va llençar a Hèracles lluny provocant que un raig de llet sortís disparat cap al cel dividint-se en petites gotes creant així la Via Làctia.

Minerva (Atena en grec)

Minerva, la saviesa, és representada per la tradició pictogràfica, amb abillaments i atributs guerrers. Això al·ludeix la combativitat espiritual del que és humà. La deessa normalment apareix representada amb vestimenta de guerra: elm, cuirassa i escut. A més, en les pintures en què apareix sovint l’acompanya una òliba, símbol, precisament, de la saviesa.

També se la relaciona amb la prudència, les arts i les tècniques de la guerra, a més de tenir sota la seva cura a la ciutat de Roma. En la mitologia romana, Minerva és la deessa de la saviesa i les arts, a més de la protectora de Roma i la patrona dels artesans. Es correspon amb Atena en la mitologia grega, encara que se li destitueix el rang de deessa guerrera.

Després d’haver auxiliat a Perseu a derrotar a Medusa, Minerva va rebre com a obsequi, per part de l’heroi, el cap de la temible Gorgona, mateixa que va fixar sobre la seva ègida. Posteriorment, el cap de Medusa també es mostrarà en el seu escut. En el seu paper de deessa guerrera, Minerva lluita per preservar les lleis i l’ordre i, a causa d’això, de tant en comptes entra en conflicte amb Mart, déu de la guerra salvatge i despietada.

D’altra banda, Minerva també vetlla sobre certs quefers domèstics, com el teixit i el filat. Cèlebre és el mite en on Minerva converteix la filadora Aracne en una aranya, per haver-se atrevit a reptar-se en una contesa. Però Minerva és sobretot, la deessa de la saviesa i just d’aquesta manera va ser considerada i representada, principalment, pels humanistes de el Renaixement.

Diana

                                          Diana, coneguda a la mitologia grega com Àrtemis, era la deessa romana verge de la caça i la protectora de la naturalesa i de la lluna. Els seus atributs són una arc i fletxes per caçar i un buirac per portar les fletxes. Anava acompanyada d’un cérvol.

Diana representa una noia jove plena de força i salut. Era lloada a la poesia per la seva força, bellesa, la seva gràcia atlètica, i les grans habilitats que tenia en la caça.

                                   
 Aquest mite parla que Diana i les seves nimfes després de caçar anaven a descansar nues a la vora dels rius. En aquella època les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes per cap humà. Un dia Acteó, estava caçant i de forma involuntària va acabar al riu on hi eren elles i en comptes de marxar es va quedar mirant-les. Diana al adonar-se’n es va enfadar i va castigar-lo durament transformant-lo en un cérvol. Tenia forma de cérvol però consciencia humana així que intentava parlar amb els seus gossos, però no va tenir èxit ja que aquests van fer cas a la deessa i van anar contra ell.

Els aspectes que estan relacionats amb ella són la caça i la protecció de la naturalesa i la lluna. 

NOM EN GREC: Posidó. Ποσειδçῶν

ATRIBUTS: era barbut, sempre portava un trident, tenia cua de peix i duia un carro amb molts cavalls.

MITE 1:  LA FUNDACIÓ D’ATENES

Atena es va convertir en la deessa patrona de la ciutat d’Atenes després de competir amb Posidó, si bé aquest va seguir sent una presència numinosa a l’Acròpolis sota la forma del seu substitut, Erecteu. A la festa de dissolució a la fi de l’any en el calendaris atenès, la Escirofòria, els sacerdots d’Atena i de Posidó procesionaven sota pal·li fins a Eleusis. Tots dos van acordar que cada un faria un regal als atenesos i que aquests triarien el que preferissin. Posidó va colpejar el terra amb el seu trident i va fer brollar una font, però la seva aigua era salada i per tant no molt útil, mentre que Atenea va oferir un olivera.

Els atenesos (o millor dit el seu rei, Cècrop) van escollir l’olivera i amb ell a Atena com a patrona, doncs l’arbre donava fusta, oli i aliment. Després d’això, enfurismat per la seva derrota, Posidó va enviar una monstruosa inundació a la plana àtica, castigant així als atenesos. La depressió feta pel trident de Posidó i plena d’aigua marina estava envoltada per l’entrada nord de l’Erecteu, romanent oberta a cel. «En els cultes, Posidó era identificat amb Erecteu», va assenyalar Burkert. «El mite transforma això en una seqüència temporal-causal: en el seu empipament per la derrota, Posidó va dirigir al seu fill Eumolp contra Atenes i va matar a Erecteu.»

El concurs d’Atena i Posidó va ser el tema de relleus en el pediment oest de el Partenó, la primera vista que tenia el visitant quan arribava. Aquest mite és considerat per Greus i altres autors com el reflex d’un enfrontament entre els habitants de l’època micènica i els immigrants posteriors. Resulta interessant assenyalar que en el seu cim Atenes va ser una important potència marítima, arribant a derrotar la flota persa a la batalla de Salamina.

PERSONALITAT: 

Neptú posseeix una personalitat digna d’un déu benvolent així com no dubta a castigar els humans per revelar-se contra els déus i destruir el planeta que ells li han donat però és capaç d’ajudar els seus enemics si la situació ho requereix, es podria afirmar que, encara que iracund, posseeix una gran fermesa i ideals marcats. No obstant això el seu caràcter no és malvat, sinó que intenta fer justícia a manera de càstig, Neptú si vol a la terra (no així massa als humans), i aquesta és la raó principal per la qual se sent en l’obligació de fer alguna cosa davant la situació actual.

ELEMENTS RELACIONATS: 

Déu de la mar, dels cavalls i dels terratrèmols. Vivia en un palau, al fons de l’oceà, construït amb coral i gemmes.

               VENUS

NOM GREC: Afrodita

Venus és la deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat.

MITES:

EL NAIXEMENT D’AFRODITA:

El mite del naixement d’Afrodita és el resultat de la lluita entre pares i fills pel poder. Gea i Urà van tenir diversos fills, entre ells tità Cronos, que més endavant seria el pare dels 6 déus principals de l’Olimp. Cronos i els seus germans odiaven a Urà perquè retenia a l’interior de Gea als fills menors que ella havia concebut i no els permetia néixer. Gea els va demanar ajuda per acabar amb Urà, però únicament Cronos es va oferir. La seva mare li va donar una falç feta amb pedra de pedra foguera i el tità amb l’eina va castrar al seu pare i el va enderrocar. Els genitals d’Urà van caure al mar i de l’escuma que va sortir d’ells va néixer Afrodita, adulta i d’una bellesa inigualable.

FILLS D’AFRODITA:

La deessa de l’amor grega va mantenir relacions amb molts déus i va tenir una nodrida descendència de tots ells. Entre els fills d’Afrodita fruit de la seva relació amb Ares destaquen Eros i Harmonia, dels que hi ha hagut amb Dionís, el més conegut és Príap i amb Hermes el jove Hermafrodit. Els seus amors humans també van donar fruit i entre els fills d’Afrodita nascuts d’aquestes relacions, el seu preferit era Enees a qui va salvar durant la Guerra de Troia.

PERSONALITAT: 

Al conèixer breument a Afrodita és lògic dir que és una dona innocent, juganera i dolça. També és bondadosa i és molt fidel amb els amics. No obstant això, el costat fosc de la seva personalitat amaga la seva terrible gelosia i la seva dominància. També encara que no ho aparenta és molt insegura, desconfiada i temorosa. És, a més de tot, molt intel·ligent i per això sap causar els diferents pensaments i problemes en les persones. També es pot dir que és molt venjativa i egocèntrica. No suporta que no la respectin ni que la tractin d’enganyar. Per això, té el poder de desaparèixer de tot allò que la molesti. Davant oposades situacions Afrodita té reaccions molts diferents. Quan està amb els seus amics és una persona bondadosa, amistosa i lleial. Quan veus a uns enamorats és juganera i li agrada promoure els seus sentiments i la seva vida amorosa. Per l’altre costat, quan algú fa alguna cosa que no li agrada es torna manipuladora i cruel. Per exemple, si algú que està enamorat fa alguna cosa dolenta contra Afrodita, la deessa li pot treure el seu amor i castigar-lo. En referència a això, podem dir que el que Afrodita ha de millorar del seu caràcter és la seva extrema dominància ja que amb ella aconsegueix fer moltes coses venjatives i cruels que poden afectar intensament la vida de moltes persones.

ELEMENTS RELACIONATS AMB ELLA:

Van representar a Afrodita Urània amb un peu descansant sobre una tortuga, fou interpretada posteriorment com a emblema de l’amor conjugal.

NOM: Tant en grec com en romà, aquest déu era anomenat Apol·lo, tot hi que a Roma, a vegades se’l determinava com a Febo.

ATRIBUTS: Els atributs més comuns d’Apol·lo eren l’arc i la fletxa, tot hi que també s’hi incloïa la cítara (una versió avançada de la lira), el plectre i l’espasa. Un altre emblema comú era el trípode sacrificial, representatiu dels seus poders profètics.

MITES:                                                                                            lira –>

• Apol·lo i Dafne:

Apol·lo va veure com Eros jugava a tirar fletxes amb un arc, i es va burlar d’ell. Eros, que s’havia enfadat molt, va llançar-li una fletxa d’or, que creava l’amor, al cor. I a Dafne, una nimfa del bosc, una fletxa de plom, que creava l’odi, al cap.

Apol·lo es va enamorar de Dafne, però aquesta l’odiava per culpa de la fletxa, i el rebutjava. Apol·lo va començar a perseguir-la, i Dafne, cansada, va demanar ajuda al seu pare, Peneu.

La nimfa es va començar a convertir en arbre. Apol·lo, que encara no acceptava que no la podria tenir mai, la va beneir fent que sempre tingués les fulles verdes, així sempre es podia mantenir jove.

• Apol·lo i la quimera

Apol·lo tenia una  dona anomenada Atenea, que havia estat segrestada pel rei Minos. Apol·lo va prometre rescatar-la. Sabia que el rei l’hauria portat al seu palau a Creta, però un monstre conegut com la Quimera vigilava la porta.

Aquest ferotge monstre tenia per cap un lleó, el cos de la bèstia era semblant a una cabra i la seva cua llarga era una horrible serp. El seu alè de foc cremava fins aconseguir la mort de qualsevol individu que s’hi enfrontés. Encara que Apol·lo era un home valent, no sabia com matar aquest enorme monstre, així es va dirigir a l’Olimp, per demanar ajuda a Zeus. Aquest déu, li va explicar que tot i que la Quimera era ferotge i forta, el seu cor és sang enverinada. Si Apol·lo pogués perforar el seu cor, la sang es filtraria en el seu cos i el monstre moriria agonitzant. 

Zeus li va donar a Apol·lo una llança platejada, un escut brillant i sabates per córrer el doble de ràpid que un lleó. Apol·lo va agrair a Zeus i va emprendre el llarg viatge a Creta. Després de molt temps, finalment Apol·lo, va arribar al palau de Creta.

Els mites expliquen que Apol·lo va entrar a la cova on s’amagava el monstre i quan va estar prou a prop, les serps van xiular, es va posar les sabates de la rapidesa i va preparar la seva espasa i escut. Va aixecar el seu escut en totes direccions intentant confondre el monstre. L’espasa va volar en l’aire i va anar directe al cor. El lleó va rugir tan fort com va poder i va caure a terra.

Apol·lo va córrer cap a la porta, va treure l’espasa i després va xutar la porta, va veure la seva dona, després va desencadenar la perxa, es van besar i van escapar junts.

PERSONALITAT: Apol·lo és fill de Zeus i Leto i germà bessó de la deessa Àrtemis. Pertany a la segona generació dels déus Olímpics. Segons el mite, va néixer a l’illa de Ortígia, anomenada després Delos, illa que va ser fixada pel déu mateix al centre del món grec. S’acostumava a representar molt bell, jove, alt, amb el cabell negre i arrissat… Va tenir moltes aventures amoroses: Dafne, la nimfa Cirene, Hécuba, etc. No només va limitar el seu amor a les dones sinó que també va estimar homes: com els herois Jacint i Ciparist, que van acabant sent transformats en jacint i en xiprer respectivament.

Apol·lo tenia la qualitat de dir sempre la veritat.

ASPECTES RELACIONATS: Està relacionat amb el Sol, amb la bellesa, la perfecció, l’harmonia i també es relaciona amb els pastors i els mariners. També és relacionat amb el dofí, el llop, el cérvol, el cigne, entre altres. El llorer era la seva planta per excel·lència per l’amor que sentia per Dafne.

ATRIBUCIONS:  Té moltes atribucions: és el déu de la música, del vaticini, del Sol, de l’equilibri i el guia de les nou muses.