Idus de març

L’altra dia em va cridar l’atenció aquest cartell que vaig veure a l’estació de tren de Clot-Aragó. Alguns de vosaltres fàcilment l’identificareu. Si no és així, teniu una pista al títol d’aquest article. De quin personatge es tracta? Què va passar les Idus de març de l’any 44 a.C.? Per als més observadors, identificar l’escenari on s’ha fet la fotografia pot ser també un repte….Espero les vostres respostes!

EL SUMISTRO DE AGUA EN LAS CIUDADES

La Roma antigua consumía unos 160 millones de litros de agua cada día, sobre todo en fuentes, estanques, baños y letrinas públicos. Una parte de ese caudal iba directamente a las casas de los ricos, que vivían en villas o en manzanas de casonas de un piso. Pero la gente que habitaba en pisos altos tenía que recoger agua de las fuentes y de los estanques, o contratar los servicios de aguadores profesionales.
Por lo menos 40 ciudades del Imperio Romano tuvieron redes de abastecimiento de agua, y aún pueden verse las ruinas de unos 200 acueductos, entre ellos el imponente Pont du Gard, de tres niveles, que dotó de líquido a Nimes, Francia, y el de Segovia, España, de dos niveles y 36 m de altura.
LOS SUBMINISTROS DEL ANIO: Plinio el Viejo escribia cuando ya hacia muchos años que dos acueductos (el Aqua Anio Vetus y el Aqua Marcia) llevaban a Roma el agua del rio Anio y describia este agua como la mas saludable del mundo. Los rios mas importantes del Valle Anio hasta Roma fueron el Aqua Anio Vetus y Aqua Appia.
LOS PUENTES: Los puentes son un factor muy importante tanto a la hora de construir una calzada como a la de edificar un acueducto.
Aunque los romanos no fueron los primeros que construyeron puentes, al igual que tampoco fueron los primeros en tener acueductos o calzadas, no se puede negar que sus obras son realmente unicas, tanto por su calidad como por sus tamaño.
LA CONSTRUCCION DEL ACUEDUCTO: Los hombres que trabajaban en el acueducto tenía que comer y dormir en campamentos deseminidos a lo largo de la ruta, y como el transporte era bastante lento, estos campamentos estaban aislados y debian ser autosuficientes. El trabajo empezava simultaneamente en diversos puntos del acueducto. A lo largo del trabajo varias cuadrillas de hombres se dedicaban a retirar la capa superior del suelo, a nivel de salientes y rellenar los hoyos, y despues, colocaban piedras en las zonas de terreno mas blando para construir una especie de calzada temporal por la que circulaban las carreteras y los animales de carga.

CANALIZACIÓN DEL AGUA: El agua era llevada a Roma por una red de 420 Km. de canales y tuberías desde manantiales, lagos y ríos situados en las montañas de los alrededores; el suministro era continuo, pues no había manera ‘de regularlo. Unas cuantas villas tenían grifos formados por un tubo inserto en el conducto de abastecimiento (llamado quinaria, de unos 2 cm. de diámetro); aquél tenía un orificio por donde fluía el líquido y podía cerrarse o abrirse.
El agua fluía por gravedad a lo largo de la red. Los canales (acueductos) eran de ladrillo o de piedra con un revestimiento interior de cemento impermeable, y en promedio medían 90 cm. de ancho y 1.8 m de profundidad; algunos eran subterráneos y tenían respiraderos cada 73 m aproximadamente.
La parte superior del canal se cubría con lajas de piedra para evitar que el agua se ensuciara. El primer acueducto de Roma fue el Aqua Appia, construido hacia 312 a.C.: medía unos 16 Km. de largo y la mayor parte de su recorrido era subterráneo.
SUBMINISTRO POR TUBERÍAS DE PLOMO: En algunas partes del Imperio el agua era llevada a las ciudades por tuberías de cerámica o de plomo y no por acueductos. Esas tuberías conducían el líquido cuesta abajo por una pendiente del valle y luego cuesta arriba por otra hasta un tramo plano; la presión que
Pozo y cisterna Un acueducto llevaba agua al antiguo puerto africano de Cartago desde unas montañas situadas a 80 Km. de distancia. El lìquido se conservaba en un pozo alimentado por tuberías de arcilla y después fluía hasta la cisterna contigua. Todos los días la gente de los alrededores acudía a sacar agua de ésta metiendo sus baldes por el hoyo del techo ejercía el agua al descender la obligaba a subir hasta dicho nivel. La ciudad de Lyon, Francia, era abastecida mediante este sistema a través de los valles de los ríos Garona,. Beaunant y Brevenne. Para fabricar las tuberías se emplearon unas 12 000 toneladas de plomo.

Aún en pie Este acueducto romano construido durante el reinado del emperador Trajano (98-117 d.C.) en Segovia, España, todavía esta en servicio; lleva agua a la ciudad a lo largo de 19 Km. Sus arcos de granito fueron labrados y colocados en su lugar sin usar cal ni cemento.

LAS ALCANTARILLAS ROMANAS: Un intrincado sistema de drenaje descargaba las aguas negras de la ciudad en el río Tíber, que las llevaba hasta el mar. Las alcantarillas pequeñas desembocaban en otra mucho más grande, la Cloaca Máxima, que se extendía desde el Forum hasta el río bajo un corredor abovedado de 5 m de ancho y que aún está en servicio.
Las alcantarillas comenzaron a construirse en el siglo VI a.C. para secar los pantanos, y estaban comunicadas con las letrinas públicas y privadas al nivel del suelo, pero no con las de los pisos altos de las viviendas.
El agua no era potabilizada pero se procuraba escoger buenas fuentes de abastecimiento. Una prueba al respecto consistía en rociar agua sobre un vaso de bronce y ver si quedaban manchas en él; otra era hervirla y verificar que no contuviera sedimentos, y otra más era averiguar si podían cocerse en ella verduras frescas con rapidez.
A veces el agua canalizada no era apta para beber: la del acueducto Anio Vetus, por ejemplo, sólo se usaba para regar jardines y lavar ropa. Dicho acueducto fue construido en 272 a.C., y surtía agua desde las cuencas altas del río Anio, situado a 69 Km. de distancia.
La red de abastecimiento de agua era administrada por un comisionado y dos secretarios que daban órdenes a un grupo de empleados de mantenimiento. Los canales requerían inspección y reparación constantes, pues las filtraciones causaban daños estructurales y se desperdiciaba agua.
Los baños públicos de Roma eran de excelente factura. Los primeros fueron construidos en el siglo II a.C. por iniciativa de benefactores de la ciudad y para fines de lucro, y posteriormente diversos emperadores mandaron construirlos para uso propio. Aún se conservan las ruinas de dos de los mejores, los de Caracalla (21 7 d.C.) y los de Diocleciano (306 d.C.).
Una vez que recibían un masaje con aceite, los bañistas practicaban deportes o hacían ejercicios y luego se metían en el baño de agua caliente (caldarium), que era calentado por hornos y unos ductos subterráneos que hacían circular vapor y aire caliente. Luego pasaban a una sala para que les quitaran el sudor y el aceite con un raspador metálico, y finalmente se sumergían en un estanque de agua tibia (tepídarium) y después en uno de agua fría (frigidarium).
Hombres y mujeres se bañaban en lugares separados, aunque el baño mixto fue popular en el siglo I a.C. El emperador Adriano decidió prohibir dicha práctica en 138 d.C., y como no siempre había locales suficientes para las mujeres, se establecieron horarios de uso para uno y otro sexos.

BUSCANDO AGUA: Los asentamientos deven estar siempre situados cerca de agua limpia ya sea un rio o un manantial.
En Roma cuando no era más que un pequeño estado su fuente del rio fue el Tiber.
A veces había que escabar para encontrar una buena fuente.

PROBLEMAS Y SOLUCIONES:
Aqueductus como dice la palabra es un acueducto.
No se trata de un puente que lleba agua, aunque algunas veces este formado por un puente, sino de un canal echo por el hombre. Los romanos preferían que el agua fluyera hacia abajo porque así no hacia falta aplicarle presión para que corriera.
El corazón del acueducto es llamado specu, tenía más o menos el tamaño de la puerta de una casa moderna.
Las paredes, el suelo y el tejado estavan echos siempre de piedra, ya se construyera bajo tierra o ras del suelo. Aunque en algunos estan construídos con hormigon o incluso escabados en roca sólida.
El canal tenía que estar cubierto con un arco por arriba, para proteger el agua del sol, lo hacían para mantenerlo cubierto en la prímitiva roma: un tejado de piedra hacía más dificil al enemigo cortar el agua o envenenarla.
Cisternas: Antiguamente había mucha pobreza y la mitad de la gente no tenia para beber y limpiar las cosas.
El Macenum era el mercado público, allí decidieron poner una cisterna donde se podía coger y hacer uso del agua.
Era un tipo de pozo bastante grande donde el techo era inclinado hacía abajo para que la lluvia pudiera caer dentro. Las esquinas de la cisterna eran redondas para poder limpiar mejor.
Para saber si el agua era potable o no introducian unas serpientes de agua para que la probaran. En el caso de que se murieran significava que no era potable.
Los tejados se dividian en tres tipos: El primero era formado por una pidera plana, el segundo era formado por dos piedras iguales apoyadas una contra otra, formando un arco apuntado y el tercero era el arco de medio punto.

Silvia Aguilera i Teresa Caballero

Fòrum: Amfiteatre

L’AMFITEATRE

L’amfiteatre és un edifici oval on s’oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:

  • La pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra.
  • El soterrani o fossae: sota l’arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els magatzems per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de rampes servia per pujar les feres a l’arena.
  • la graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l’arena per un mur d’uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades als grans personatges (l’emperador).

Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors.
El més famós és l’amfiteatre Flavi, anomenat Colosseu, inaugurat el 80 d. C., amb una capacitat per a uns 50.000 espectadors. A Catalunya es conserva bastant bé el de Tàrraco. També és visible, del d’Empúries, el suport de pedra on recolzava l’estructura de fusta.

amfiteatre Empuries actualitat

amfiteatre Empuries actualitat

amfiteatre

bibliografia :
http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/roma/urbs/amphithe.htm

Cristina Merino, Laddy Cuellar

Fòrum

FòrumFÒRUM

El fòrum era la part més important de la ciutat romana, el centre neuràlgic d’on partien els carrecs principals i el lloc on se situaven els edificis més emblemàtics. Era una plaça centrada, normalment rectangular, porticada amb portes que es tancaven a la nit i on les dones no podien entrar-hi.

Els edificis que contenia eren de tipus comercial, administratiu i religiós.

  • BasílicaLa basílica: Era un edifici de planta rectangular, dissenyat per substituir el fòrum com a lloc de trobada,centre de negocis i de canvi de moneda en època de mal temps, estava situat a banda est. La seva funció principal era la de palau de justícia. Normalment, estava format per tres naus, separades per fileres de columnes, bellament guarnides amb estàtues col·locades sobre pedestals. Pel seu caràcter judicial, incloïa una estrada o tarima semicircular (tribunal) des d’on els magistrats administraven justícia.

  • La cúria: Era un edifici rectangular, d’una sola sala, destinat a acollir les sessions del senat local (ordo decurionum). Tot i que era més petit que la basílica, tenia el sostre més alt. La basílica era on s’impatia justícia.

  • El capitoli: Era el temple més important de la ciutat i estava dedicat a la tríada capitolina. El capitoli constrüit amb bloc ben tallats de pedra calcàire, estava situat sobre una terrasa amplia i alta ( podium) perquè els romans creien que un temple protegia tot allò que veia. De planta rectangular, si accedia per una escalinata frontal molt ampla que donava a un vestíbol amb columnes.El vestíbul comunicava amb una triple capella (cella), que ocupava tota l’amplada del podium el peu de la escalinata just davant del temple hi havia l’ara dels sacrificis (ara). Prop del capituli solia haver-hi altres altres temples.

EL TEMPLE ROMÀ

Els romans edificaven cases i temples molt abans d’entrar amb contacte amb els grecs , i també tenien tradicions antigues i santificades en la manera de construir-los.
El temple roma era l’edifici consagrat al culte típic de la religió romana, sent altres per exemple els altars i els lararium (petits altars dedicats als lars). Temple deriva del vocable llatí templum, que no només indica l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, seguint el ritual de la inauguració o innaguratio, orientació que correspon a l’espai sagrat del cel.
La tradició dels romans va dictar moltes coses entre elles la forma del temple romà. Aquests temples es devien construir a d’alt d’un podi bastant alt, al qual només s’hi podria entrar per la part frontal del temple. La cella ( habitació principal del temple) que podia ser dividida en 3 part o en una sola cobria tota l’amplada del podi i arribava fins al fons.
La cella cobria tot el podi excepte la part davantera on hi havia una profunda porta que el conduïa desde l’alt de la escala fins la cella.
L’element dels temples que mes impressionava era el peristilio exterior de manera que era el més bell adornar així que el van intentar reproduir en el seus temples.
La millor perspectiva del temple romà era des de una cantonada perquè revela la seva independència com a edifici.
Les portes d’accés normalment estava disposada de manera que els fiels poguessin veure el temple desde aquest angle.
L’arquitectura romana utilitza els ordres clàssics dels grecs: el dòric, el jònic i el corinti, però en molts casos aquests deixen de ser elements estructurals i passen a ser elements simplement decoratius. Un canvi important respecte als estils grecs va ser la distància entre columnes, que augmentava gràcies a la millora en les tècniques de construcció de voltes. Els romans evolucionen les tècniques de construcció: descobreixen un mineral que convertit en pols i barrejat amb calç produeix un material amb característiques semblants a les de l’actual ciment. Aquest ciment serà molt útil per a la construcció de murs i, sobretot, per a la construcció de voltes de canó i voltes d’aresta.
El temple era considerat la residència del déu i la funció no era que els ciutadans hi entressin a pregar.
300px-elpanteo2

Domus

Domus senyorial

250px-domus_romana

Amb el pas del temps a través d’ excavacions hem descobert com vivien els antics romans. Un dels habitatges més sofisticats es la domus senyorial de la qual parlarem a continuació.
Inicialment, la domus estava formada per dos parts, la casa i el pati (atrium) amb un impluvium; l’impluvium és el sistema de recollida d’aigua de la pluja per tal d’acumular aigua pel seu ús.
Més tard es va afegir un altre part a la domus, donant lloc a una casa més gran i espaiosa, dividida també en dos parts, la casa, l’atrium i el peristyl, un gran espai a l’aire lliure normalment amb un jardí (viridiarum), amb un estanyol (piscina) o brollador amb escultures, voltat d’un pòrtic de columnes.

Entrada

Estava elevada 1 graó per sobre del nivell del carrer i la porta quedava lleugerament enretirada, de manera que quedava un vestíbul petit.

A més de l’entrada principal hi podia haver una altra de servei (posticum), que donava a la part de darrere.

Atrium

Per portar a cap la seva funció de recollida de l’aigua, hem de tenir altres aspectes en compte com la forma de la teula, lleugerament inclinada perquè l’aigua de la pluja caigui sobre el compluvi i arribi a una cisterna subterrànea a través dels forats del pati.

Triclini

És el menjador dels romans on menjaven estirats repenjats sobre el colze esquerre. Hi havia tres sofàs coberts amb coixins (pulvini), disposats al voltant de tres dels quatre costats de la taula. Pel costat que quedava obert de la taula, se servien les viandes.

Decoració
Els romans solien recobrir amb materials ornamentals les parets i els terres per enbellir-les.
Hi havia diversos tipus de revestiments:
· Oppus albarium
· Opus testaceum
· Oppus marmorum

Mosaics
El romans van anomenar la decoració de paviments mitjançant la incrustació de trossets petits de pedra, fent així una imatge característica.

Pintures
Els romans van decorar les parets interior amb pintures al fresc, de característiques i estils diferents segons l’època.

Isabel Herrero i Clàudia Sànchez

LES TERMES

Les termes eren uns banys públics on anaven a cuidar-se, a descansar, a esbargir-se i a relacionar-se. Estaven inspirades en el gimnàs dels grecs. Les primeres termes eren molt senzilles: constaven d’un pati voltat de columnes i d’estances adossades per prendre banys individuals. Però es van transformar en edificis luxosos d’un gran complexitat arquitectònica, en els quals quedava separada rigorosament la part dels homes i les dones.

Estava formada per diverses parts:

  • Vestibulum, que era l’entrada i conduïa als vestuaris.
  • Apodyterium, eren els vestuaris.
  • Frigidarium, era la sala de banys freds.
  • Tepidarium, era la sala de banys tebis.
  • Caldarium, era la sala de banys calents.
  • Fornax: que era el forn que escalfava l’aigua de les piscines. Ho feia mitjançant un sistema d’aire calent que escalfava l’aigua de les piscines i les diferents cambres.

Les termes més luxoses hi afegien:

  • Laconium: que era una sala de banys de vapor.
  • Palaestra: que era el gimnàs.
  • Bibliotheca: que era la biblioteca.

termes (jessica;glòria)(apodyterium)

termes1 (jessica;glòria)(fornax)

termes2 (jessica;glòria)(vestibulum)

Glòria Coll i Jessica Jurado  1er BATX

Colonització grega i romana a la peninsula iberica

Arnau Nogueira i Marc Riera
La colonització grega i la civilització ibèrica
Durant el s. VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Després dels
assaigs efímers dels rodis, els foceus, que acabaven d’establir la base a Massalia
(Marsella), fundaren, vers el 500 aC, la factoria d’Emporion (Empúries), que, amb la de Rhode (Roses), veïna, esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Així Catalunya entrà a l’àrea grega urbana com a acabament del sector grec de Provença i del Llenguadoc.

A Empúries els treballs d’excavació continuats des del 1907 fins ara han permès de conèixer la ciutat grega i d’exhumar obres d’art importants.

Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren.  Grecs i romans, després, donaren el nom d’ibers als habitants d’aquests territoris.

La segona guerra Púnica, que havia començat el 219 aC amb l’atac dels cartaginesos contra Sagunt, continuà ambl’expedició d’Anníbal vers Roma, que travessà el Principat seguint una ruta que ha estat molt discutida.
La romanització
Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni.

El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit
que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Quan, després, intervingueren en guerres ho feren ja dins el sistema romà, durant el període de les guerres civils de Sertori o de Cèsar i Pompeu. Durant aquesta darrera tingué lloc la important batalla d’Ilerda. Però la transformació profunda, la romanització, no comença a manifestar-se netament fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s’han imposant la manera de viure a l’estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius,moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la vil·la rústica, sovint precedent llunyà de les cases de pagès actuals, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de les antigues, xarxa de vies de comunicació, etc.
Administrativament gairebé tot l’actual territori del Principat, llevat d’una petita franja a
l’oest, constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament
Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del
convent. Aquests tres-cents anys corresponents a l’alt imperi, per la profunda
transformació que dugueren i per la transcendència que tingueren amb vista al futur
del Principat, tenen molta més importància que no li atribueix la historiografia
tradicional. Posaren fi a la gran crisi del s III, que somogué tot el món romà.  Una gran part de les cases de pagès, les vil·les, ho foren també, i sovint no les referen. D’altres, reconstruïdes, duraren tot el baix imperi i enllaçaren amb l’època visigòtica. Una de les reaccions generals a tot l’occident romà tot just passada la crisi fou la preocupació per la defensa de les ciutats: al Principat el cas més clar és el recinte fortificat de Barcelona, element decisiu per al futur de la ciutat. Resultat de les noves condicions socioeconòmiques, gairebé no hi ha mostres, per contra, de construccions monumentals d’altres menes, llevat del cas excepcional del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès).

Necròpolis romana a Empúries

Per Raquel Fernàndez

Les excavacions arqueològiques realitzades entre juliol i setembre a Empúries han posat al descobert dues necròpolis romanes, però, què és una necròpolis?

Una necròpolis és un cementiri o lloc destinat als enterraments. Antigament, s’elaboraven tombes semblant a vivendes per als morts. Amb ells, s’enterraven objectes que podien ser útils per l’altra vida, per això, avui en dia, podem trobar joies, tèxtils, joguines… molt útils pels arqueòlegs. Les necròpolis romanes es trobaven fora de la ciutat, a què es devia?

Segons les lleis de la XII Tablas es diu que estava prohibit la incineració o inhumació dins de la ciutat. Aquesta llei, va fer que la necròpolis es traslladés a l’exterior, als costats de les vies properes a les portes de la ciutat. Al situar en aquest lloc la necròpolis, facilitava a la gent accedir-hi. A més les tombes portaven missatges per als que venien de fora per a cridar la seva atenció. Alguns d’aquests missatges eren: “Tú, viatger, desitgem: que la terra sigui lleugera”

A Empúries s’han trobat uns 60 enterraments dels quals es destaca una dona amb una arracada d’or, un collar amb denes d’or, un anell de pedra, agulles pel cap d’os, una capsa de fusta decorada amb bronze i una moneda, aquesta última molt comú en tots els enterraments pel mite del barquer de Caront.

Gràcies a aquest descobriment i amb l’estudi de les tombes, podrem millorar el coneixement dels rituals funeraris de l’època així com de les patologies que patien.

Aquests són alguns dels objectes trobats en les excavacions

Aquests són alguns dels objectes trobats en les excavacions

Per veure més fotos i informació aquí teniu l’article complet i el vídeo de les notícies.

Més informació