AQÜEDUCTE DE LES FERRERES

Aquest aqüeducte romà, també anomenat ‘Pont del Diable’, fou contruït aproximadament a finals del segle I a.C, a l’època de l’emperador August. S’ha conservat fins l’actualitat la major part d’aquest patrimoni.
Es troba situat entre els costats del barranc dels Arcs, a uns 4 km del nucli urbà de Tarragona. A l’època romana, l’aqüeducte servia per dur l’aigua del riu Francolí i del Gaià a la ciutat de Tàrraco.
Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió conduir l’aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la ciutat (castella aquae). Per facilitar les tasques de conducció, el traçat dels aqüeductes aprofitava el pendent natural del terreny. L’Aqüeducte de les Ferreres és un exemple d’aquest tipus.

En quant a la seva arquitectura, tota l’estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus (un tipus de pedra tallada), lleugerament encoixinats i col•locats en sec, sense morter a les seves juntes. Presenta dos pisos d’arcades superposades, contruïdes també amb carreus. Hi ha 11 arcs en el pis inferior i 25 en el superior, amb una alçada màxima de 27 m i una llargària de 217 m. S’ha conservat parcialment el revestiment original del canal (specus) per on circulava l’aigua. Possiblement l’specus estaba contruit amb llosa plana o volta de mig punt.
Els seus arcs són de mig punt i formen el principal element estrucutral de la contrucció. Una altra part important de l’estructura de l’aqüeducte són les impostes, que separen els dos pisos d’arcades i equilibren l’edifici.

El sòl de la construcció havia d’estar impermeabilitzat mitjançant un morter característic fet de calç i cerámica (opus signinum) que evitava l’escapament de líquid.
El nom de ‘Pont del Diable’ li ha estat atribuit perquè l’aqüeducte gira entorn de la següent llegenda:

‘’En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d’aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d’unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant, però les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l’enderroc del pont va dir tot desesperat que tan sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d’or i d’argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l’ànima del primer que begués l’aigua que passés pel pont del diable. El pont va ésser construït i a l’endemà el dimoni esperava a l’altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l’altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d’aquella aigua’’

 

Idus de març

L’altra dia em va cridar l’atenció aquest cartell que vaig veure a l’estació de tren de Clot-Aragó. Alguns de vosaltres fàcilment l’identificareu. Si no és així, teniu una pista al títol d’aquest article. De quin personatge es tracta? Què va passar les Idus de març de l’any 44 a.C.? Per als més observadors, identificar l’escenari on s’ha fet la fotografia pot ser també un repte….Espero les vostres respostes!

L’ Asklepeion

asklepeionL’Asklepi d’Empúries, és una obra escultòrica exempta, l’autor de la qual es desconeix qui és –encara que es sàpiga que va ser encarregada per la ciutat d’Empúries a un taller de Delfos, Grècia a principis del segle II aC -.

Aquesta obra va ser realitzada en dos blocs de marbre de Carrara (Itàlia) i de l’illa de Paros (Àsia menor), els quals van ser tractats en dos períodes cronològics diferents, motiu pel qual és difícil determinar-la dins d’una única escola escultòrica. Però, en l’Asklepi predominen trets característics de l’escola clàssica.

Es desconeix si l’obra és una copia romana de l’original o si realment és grega.

Anàlisi formal

En tant que fa a l’anàlisi formal de l’obra, cal destacar principalment la seva superfície llisa que no té cap cromatisme excepte del blanc del marbre, encara que en els seus orígens l’obra estigués pintada (han quedat restes de pintura blava a les sandàlies). S’hi observa una certa rigidesa corporal encara que el contrapposto hi és present a la cama dreta (està lleugerament doblegada cap enrere vers la cama esquerra). El drapejat de la seva túnica també dona un cert dinamisme a l’escultura.

La seva composició destaca per la seva visió colossal des d’una vista frontal: mesura 2,15 metres i té un pes de 750 kg. El cos d’aquesta és proporcionat (7 caps de Policlet), les mans no, i és parcialment simètrica (el pes de l’obra esta repartit).

Interpretació de l’obra

Pel que fa a la seva interpretació, alguns experts l’han associat al Deu Asclepi, deu de la Medicina, gràcies a certes troballes. D’aquí el seu nom, encara que també se l’ha associat amb Zeus i també amb Apol·lo.

Necròpolis romana a Empúries

Per Raquel Fernàndez

Les excavacions arqueològiques realitzades entre juliol i setembre a Empúries han posat al descobert dues necròpolis romanes, però, què és una necròpolis?

Una necròpolis és un cementiri o lloc destinat als enterraments. Antigament, s’elaboraven tombes semblant a vivendes per als morts. Amb ells, s’enterraven objectes que podien ser útils per l’altra vida, per això, avui en dia, podem trobar joies, tèxtils, joguines… molt útils pels arqueòlegs. Les necròpolis romanes es trobaven fora de la ciutat, a què es devia?

Segons les lleis de la XII Tablas es diu que estava prohibit la incineració o inhumació dins de la ciutat. Aquesta llei, va fer que la necròpolis es traslladés a l’exterior, als costats de les vies properes a les portes de la ciutat. Al situar en aquest lloc la necròpolis, facilitava a la gent accedir-hi. A més les tombes portaven missatges per als que venien de fora per a cridar la seva atenció. Alguns d’aquests missatges eren: “Tú, viatger, desitgem: que la terra sigui lleugera”

A Empúries s’han trobat uns 60 enterraments dels quals es destaca una dona amb una arracada d’or, un collar amb denes d’or, un anell de pedra, agulles pel cap d’os, una capsa de fusta decorada amb bronze i una moneda, aquesta última molt comú en tots els enterraments pel mite del barquer de Caront.

Gràcies a aquest descobriment i amb l’estudi de les tombes, podrem millorar el coneixement dels rituals funeraris de l’època així com de les patologies que patien.

Aquests són alguns dels objectes trobats en les excavacions

Aquests són alguns dels objectes trobats en les excavacions

Per veure més fotos i informació aquí teniu l’article complet i el vídeo de les notícies.

Més informació

Empuries

400px-empuries_map12

Empúries fou una antiga ciutat grega i romana. Estava situada al golf de Roses, avui dins el municipi de l’Escala, concretament a la vora de Sant Martí d’Empúries, que en conserva el nom.

Es componia de quatre parts, situades al voltant d’un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d’Empúries) anomenada pels arqueòlegs Paleàpolis o ciutat vella; la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada damunt la Neàpolis, i el poblat iber dels indigets que es deia Indiké i que no ha estat localitzat fins avui.

La ciutat estava emmurallada, i les muralles es van refer en diversos moments. Al centre de la Neàpolis hi ha la plaça o àgora. Només se’n conserva una porta d’accés, entre dues torres. Els carrers eren irregulars. Al costat de la plaça hi havia una Stoa (mercat). Tenia diversos temples que se suposa que estaven dedicats a ZeusSerapis i Asclepi (Esculapi).

La ciutat romana estava envoltada d’una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines. Tenia una gran plaça fòrum porticada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Davant la porta de la Neàpolis s’hi bastí un barri d’artesans metal·lúrgics.