Arnau Nogueira i Marc Riera
La colonització grega i la civilització ibèrica
Durant el s. VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Després dels
assaigs efímers dels rodis, els foceus, que acabaven d’establir la base a Massalia
(Marsella), fundaren, vers el 500 aC, la factoria d’Emporion (Empúries), que, amb la de Rhode (Roses), veïna, esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Així Catalunya entrà a l’àrea grega urbana com a acabament del sector grec de Provença i del Llenguadoc.

A Empúries els treballs d’excavació continuats des del 1907 fins ara han permès de conèixer la ciutat grega i d’exhumar obres d’art importants.

Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren.  Grecs i romans, després, donaren el nom d’ibers als habitants d’aquests territoris.

La segona guerra Púnica, que havia començat el 219 aC amb l’atac dels cartaginesos contra Sagunt, continuà ambl’expedició d’Anníbal vers Roma, que travessà el Principat seguint una ruta que ha estat molt discutida.
La romanització
Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni.

El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit
que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Quan, després, intervingueren en guerres ho feren ja dins el sistema romà, durant el període de les guerres civils de Sertori o de Cèsar i Pompeu. Durant aquesta darrera tingué lloc la important batalla d’Ilerda. Però la transformació profunda, la romanització, no comença a manifestar-se netament fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s’han imposant la manera de viure a l’estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius,moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la vil·la rústica, sovint precedent llunyà de les cases de pagès actuals, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de les antigues, xarxa de vies de comunicació, etc.
Administrativament gairebé tot l’actual territori del Principat, llevat d’una petita franja a
l’oest, constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament
Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del
convent. Aquests tres-cents anys corresponents a l’alt imperi, per la profunda
transformació que dugueren i per la transcendència que tingueren amb vista al futur
del Principat, tenen molta més importància que no li atribueix la historiografia
tradicional. Posaren fi a la gran crisi del s III, que somogué tot el món romà.  Una gran part de les cases de pagès, les vil·les, ho foren també, i sovint no les referen. D’altres, reconstruïdes, duraren tot el baix imperi i enllaçaren amb l’època visigòtica. Una de les reaccions generals a tot l’occident romà tot just passada la crisi fou la preocupació per la defensa de les ciutats: al Principat el cas més clar és el recinte fortificat de Barcelona, element decisiu per al futur de la ciutat. Resultat de les noves condicions socioeconòmiques, gairebé no hi ha mostres, per contra, de construccions monumentals d’altres menes, llevat del cas excepcional del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès).