Desig

Voldria d’un jorn tenir l’hora sortosa
per a del seu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’ànimes tan minses i ronyoses
que el seu gaudi és fer mal i atormentar!…

Fugir de les seves baixes mesquineses
del: “Ja saps?…” del criticar i murmurar
d’aquella boca neixen les paraules massa enceses
curulles d’odi i l’envegeta qui les fa cremar!…

i poder-les-hi dir amb paraula ben serena:
-Quedeu-vos amb això que us fa viure tots els jorns
amb aqueixa cosa llefiscosa que porteu a dins les venes
que és i serà sempre un niu de barralles i rons!

Que jo voldria fer tranquil la meva via
lluny de la hipocresia de tota aquesta gent
mentidera amb tota la gran dolenteria…
Voldria viure en un altre pacífic ambient…

M’aàr que si les tingués de mi ben allunyades
podria la meva musa inspirar més bell cantar
i no aquest sospir d’avui de penes ofegades…
on no em puc moure, on no emdeixa respirar!…

Poder lloar i enaltir les dots i excel·lències
de noies més femenines, que ho duen en el mirar
que és com un cel clar de divines transparències
amb una bonesa de cor sempre a punt de perdonar!…

que ja només d’elles l’esguard és amarat de poesía
en veient-les agençades amb un gràcil caminar
i si tenim la sort d’estar en la seva companyia
i copsar la formosor de l’ànima al parlar…

Per això voldria tenir un jorn l’hora sortosa
per a del meu aprop poder-me’n allunyar
d’aquest grapat d’animetes tan minses i ronyoses
que es complauen en fer mal i atormentar!…

Manufactures Pirineus -X- 1955

Remembrança

Lema: “Reviure de records”

Com és plaent tombar el cap per a mirar endarrera
i en la tardor de la vida girar els ulls vers el camí recorregut
per esguardar el que hem anat deixant en la carrera
llarga o curta, dels anys passats que hi hem viscut!…

Evocar amb nostalgia els dies lluminosos que fuguiren
amb el va i ve acompassat del pendoleig del temps
i aquelles hores meravelloses que les precediren
que navegant a l’influix i a l’embat de tots els quatre vents…
ens enamoràvem de la bellesa etèria de noia jovençana
i en els suau contacte el primer batec al cor feia estremir
I el caure lleugers en la joventut turbulenta i insana
el desencant dintre de l’ànima, el desig de desaparèixer i de fugir!

I encara avui la linea dels llavis i pell immaculada
ens acompanya els dies de la maduresa al recordar
amb la melanconia d’aquella primera criatura estimada
la ma presa en la nostra, i el jurament per sempre d’estimar!

Com allavors ens penetra el deix i la punta d’amatguesa,
aquell cansanci de desordre d’uns temps que veiem ara dolents;
baquetejada l’ànima, més sensibles, més viva la tendresa
tornarem a penar amb la companyonia de tristos pensaments.

Per una estona retornarem a una vida d’esperança il·lusòria
que en tants moments de la vida ens ha volgut acompanyar
al·lucinats, a la recerca breu de l’instant de plaer i falsa glòria
que portem de la naixença i mai ben bé ens ha volgut abandonar…
per acabar constatants que tota la nostra millor riquesa
són aquestes dolces remembrances… deixant el gris record
i que serà això sol el que d’ací ens emportarem sense fressa
el jorn que s’apiadi de nosaltres la benefactora de la Mort!

¿Qui no recorda a entrada d’anys o en plena maduresa
una miqueta del passat, sens descuidar el moment present.
¿Qui no caurà en aquella mena de sopor i de dolça embriaguesa
tan deliciosa que sembla viure en un món de màgia i art d’encantament…
amb la bellesa del paisatge des de la finestra entreoberta
que ens deixa veure emmarcades les belles ombres del jardí
i la primavera esclatant… l’estació de flors rublerta
aspirant la sentor de poncelles i de roses que veieu a mig florir

Sentir com l’oreig les besa i amoixa amb lleus carícies
com les que desinteressadament es fan els éssers estimats
contemplant els jocs de llum i ombra amb totes ses delícies
amb el cor serè i quiet, de passades tempestes i embats…

Sense voler donar al passat cap mena ni mica d’importància
quan de tants anys s’és estimat i feliç no voleu res de l’ahir;
deixareu de banda part del cor les quimeres i les ànsies
que feliç o infeliç mortal no abandonarà fins a morir!…

I com la donzella a cau d’orella ens diu coses meravelloses…
així ens parla aquesta vella que és la Santa Tradicció.
I la llegenda i l’història van contant melodioses,
les gestes que dóna bo sentir vora la llar, al nostre escó!

Les mateixes rondalles que dels llavis de les àvies i les mares
escoltàvem amb el caparró damunt la falda al ser infants…
i que llavors amb ulls oberts de l’infantesa véiem clares,
i encara avui amb l’encant de la mentida escoltem ja ben bé grans!

I en la tardor de la vida, nostres dalers, passes i petjades
ens encaminaran a reviure en el record i evocació…
I reviurem en el present remembrant les hores ja passades
mentre a la Mare  de Déu de Record li resem l’oració!…

Tardor 1955

Matí de juliol

Ajaçat, pell nua en el caire de la piscina que apareix daurada
en l’hora calorosa del migdia que de ple hi bat el sol,
veig passar el grup de jovenetes de pell roent i bronzejada…
i respiro intensament la perfecció i l’esveltesa de l’estol.

Tinc al meu davant una bellesa fina, blanca, delicada…
que amb el brill clar de la mirada al contemplar el seu fillet
ens diu de l’esperança novençana de la riallera vida de casada
en ell posada, per la manera de posar-li a les galtones petonets…

I amb somriure a flor de llavi que és un encís de gràcia i simpatia
feliç amb l’infant va mullant-li les espatlles i els bracets…
Em posa trist i al cor l’embolcalla el vel d’aquella melangia…
que humiteja els ulls, i a la gola s’hi fa aquell nus estret!…

Perquè em recorda que aquest estiu farà les tres anyades
que jo feliç com ella també jugava amb un meu angelet!…
I com glateixo per quan amorosa li fa abraçades i besades…
i jo no podré acariciar a la meva nina per sempre a pleret,
fins que ens reunirem allà dalt en la benaventurança…
i podrem jugar eternament amb els infants tan boniquets!…
i la vida serà sempre un dolç càntic d’amor i d’esperança…
com aquest teu… quan beses a l’infant els seus peuets!…

Cançoneta

A PAU PI

¿Saps d’aquella germaneta
de cabell sedòs, d’or fi…
i que feia ballmanetes,
i els ulls començava a obrir,
quan sentia les trompetes
del teu programa: PAU PI.
Que en una tardor quieta
cap al Cel volgué fugir?…
Que jo sentia aquella cosa
que no sé com n’he de dir,
quan la mareta amorosa
amb un sanglot i un sospir
mig apagat, que no gosa,
perquè no em posés trist
un petó dels seus que em posa
al front, al ficar-me al llit…
veia en ses galtes de rosa
amb un rodolar lleu, llis…
una llagrimeta no fosa…
eixint dels seus ulls bonics?
Allavors amb veu tremolosa
i el meu cor ensonyadís;
deia una pregària piadosa
al bon Déu resava així:
“-Feu-nos la gràcia sortosa
del gran goig poder tenir,
d’una germana xamosa
pels meus jocs compartir
i els seu aleteig d’alosa
dins nostra llar torni a sentir
i en les tardes menta i rosa
com nou arc de Sant Martí
amb sa companyia preciosa,
oir junts nostre PAU PI!…”

Allà en la benaventurança
mon prec vàren acollir
i el meu cant d’esperança
un bell jorn es va acomplir!
Quan de retorn de vacances,
més content que un ginyjolí,
de casa l’àvia amb nous i panses
que ma faldona n’omplí
amb l’alegria que no cansa
de córrer i saltar al jardí.
Un puntet sols d’enyorança:
de la mareta amb posat trist!…
Vaig sentir una gaubança!
quina joia cor endins!
al trobar-me amb la sorpresa,
Quina emoció encara tinc!…
a l’arribada a Manresa
trobar al bressol un altre nin…
i plena la marona de dolcesa
que li brolla dels ulls fins
em digué amb la mirada encesa
i els seus llavis coral·lins,
que el tren TAF sense fressa
ens deixà un dels serafins…
que a les llars les gronxa i bressa
amb so de campanetes el dring!…
perquè amb les ales esteses
poguem fer junts salts i brincs!
en plena Naturalesa
respirar sentor de pins,
i aprendre de l’honrades
dels pares que tan estim…
i dels mestres la saviesa
que ens ensenyen amb l’estudi…
I amb els contes de princeses
i de castells feudals antics
que conteu amb gran certesa
en el programa infantil.
Amar la Pàtria amb fermesa
i ser d’ella uns clars espills
amb el cor curull de bonesa
com hem de fer els seus fills!…
Jo amb l’animeta corpresa
me l’estimo a desdir
i amb el cor ple de tendresa
vull veure’l créixer eixerit,
i allunyi sempre la tristesa
amb els seus xiscles i crits.
I ja que no, una princesa
-perquè no es pot escollir-
sigui un príncep de rondalla
el meu germanet petit…
i com jo esclati les rialles
al sentir-te a tu Pau Pi.

Ara, ja en sa xica boqueta
hi despunta el bell somrís…
i com juga amb sas manetes
i amb els seus peuets petits
i la sonora i tendra veueta
ja de lluny es fa sentir
per cantar la romanceta
sense paraules ni crits!…
i torno a veure la mareta
que retorna a sentir-se feliç
i a nostra llar hi ha una espleta
com de roses d’un bell jardí
on hi abunden les poncelletes
que al bon temps torna a florir!…

Quan ressonen les trompetes
i el tabal del tamborí
no tinc d’anar de puntetes
per a poder-te sentir.
I brillen les estrelletes
allà dalt de l’infinit!…
perquè mai més les tempestes
quan bufi el vent de garbí
que fa les hores ferestes
que als cors posa un tremolí
prego al bon Déu cada vespre
no vingui a casa a ensenyorir’s.
I que en les tardes de les festes
tots junts a taula reunits
amb les ànimes ben xalestes
oir ton programa Pau Pi
i tornarem a fer-ne de fresques
com tu amb els bons acudits
i veure fer ball-manetes
el nostre Jordiet petit!…
assaborint bombons i galetes
Victòria, d’un sabor fi!

I la nostra Montserrateta
allà dalt del paradís
amb el seu brill d’estrelleta
i els cabells del seu ris…
de segur fa una rialleta
escoltant a n’en Pau Pi
i dansaran la sardaneta
amb els demés serafins!…

Josep Griera

Dijous Sant

“El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no…”

Del traüt de la ciutat tot l’any n’és apartada
i s’hi respira pau i calma al meu carrer…
I una placidesa dolça envaeix la meva barriada,
allunyada del brogit d’un viure massa belluguer…
Es veu torbada avui per fregadís suau de passes,
per un fi volateig negre de randes i mantells,
per lleu xiu-xeig i remoreig de la devota massa;
clares veus de jovenesa, brollador de rostres bells…
Esguardo les madones alades, esbeltes, endolades,
els escau el negre i el polsim puríssim a la faç…
i les cabelleres de romaní i espígol perfumades:
en l’ambient de redempció del Sant Dijous son desenllaç!
Veig als colls la blancor i finor castíssima de lliri
com medalla de plata o creu d’or damunt el pit,
Recordo la creu i la túnica del jorn de calvari i de martiri!
i un ensomni d’esperança que llisca al cor ben afligit!…

En l’aire un tintineig de res, de sermó i de rosari,
a flor de llavi es desdibuixa una ferventa oració,
un místic recolliment postrats a davant del seu Sagrari…
de les noies que imploren més gràcia, més perdó!
La multitud es mostra pia, devota, arrepentida
i tota la tarda passa i repassa sens parar
com passen les hores del rellotge de la vida…
A dalt al cel hi ha un cantar i un plorar
I en la penombra melangiosa de la tarda,
i en la primera encesa de llums capvesprals
el cor no sentirà gens de paüra i de basarda
i d’Etern Via Crucis, seguirà els caminals…
i la figura del Crist jacent, allargassada
i en el rostre modelat per la cera de la Mort!
l’ull entreobert i el vel llastimós de la mirada
ens diuen d’unes ancles per arribar salvats al port!
I en l’ànima un pesar la commovia i flagellada,
li ha semblat en la faç del Crist veure-hi un plor..
per la humanitat sens fe, pel plaer adalerada…
en fan escarni i befa i no els mou la compassió
embriagada de vamitat, d’orgull i d’incertesa,
mísser humà, arribarà a encarar-se amb el Sant Crist!
Ell impassible contempla ses faltes i flaqueses
les cinc llagues obertes… sangonant… el posat trist!…
A punt el perdó per l’odi, la ignorància, estupidesa
que avui, igual que ahir, després de segles i anys!…
personals egoïsmes, torts, injustícies i baixeses…
ofereixen la mateixa lluita i esquer d’iguals enganys!

El pensament vola a unes regions remotes, ignorades,
veient passar aquesta processó de gent del Dijous Sant!
que rodola llisa… Feu que no torni furiosa turbonada,
que el riu de la història no es tenyeixi de més sang!
En aquest Dijous Sant ens sembla més arrepentida
en aquesta tarda que al meu carrer quieta va passant…
té l’aire, el rostre humil, i la passa recollida
a la nit més concentrada, que la lluna fa brillant
i ens deixa dintre nostre una estel·la lluminosa
de la resplandor que avui hi ha en els monuments…
Del brill dels ulls de les madones precioses
que és un poema d’amor i fe que escampa els vents!
De la doctrina de Jesús predicada en la vall de Galilea
que eterna ressona dins els cors com un bell cant!
I la paraula bondadosa de perdó que en sa agonia deia:
-“Predoneu-los, Pare, que no saben el què es fan!”…

Octubre

La tarda al nostre entorn a poc a poc s’ajeia
que els dos molts jorns estàvem sols en el jardí.
Sento encar la seva veu melosa quan em deia:
-Et jur, t’he d’estimar fins a morir!…

Sofriem al unissó amb la mena de temença
de no poder abastar encar el fruit prohibit
i en l’espera, el remolí sensual en nostra pensa
com bull de cup i del brunzir de l’abella el brogit.

Inclinada la testa, damunt del pit meu apoiada
la sentia més meva… més sencera… sense vels…
i els eu bust tan aprop… dolçament abandonada…
i ofrena deliciosa els seus llavis com la mel.

Mentre el sol rera un tossal ja s’amagava cap al
ben cap al tard unes campanades en l’aire van caient
en els ulls d’ella la llum d’estrella hi brillava…
com la de la primera que naixia a dalt el firmament

Jo penso en aquesta hora que ja no canten les cigales
i que allà dalt de la muntanya és a punt tot el ramat
i els ocells crescuts no es sent la xiscladissa i batec d’ales
que fugiran del mantell de la neu immaculat!…

Mentre ella amb els llavis bonics se m’oferia…
amb el cor i ànima, enteniment i voluntat!…
Mos pensaments em posaven un vel de melangia
en la tarda morent que el sol rera el turó s’era amagat!…

I amb el poeta pensem amb les muntanyes nevades,
en rius i fontinyols que dintre pos seran caramells de glaç
I veiem que el bon Déu que ens veu les ànimes despullades…
dient: -Feu Senyor que un jorn poguem veure-us la vostra santa faç!

 

Novembre

La tarda de novembre grisa i freda;
damunt les teulades va plovent…
Cap al tard un silenci trist dintre la cleda;
i el fresseig de la pluja se l’endú el vent.

En els arbres ja només hi ha alguna fulla
com les altres més febles també serà morent…
i jo al teu costat d’emoció l’ànima curulla
per l’onada quieta que em desvetlla el sentiment.

I mentre queia silent una finor de pluja
cercàvem eixolpluc i recer a l’entrada d’un portal
I jo veia en els teus ulls una claror que hi puja
sense boires, amb un cel net i blau ben sideral…

T’arrimaves amb mi tremolosa, un xic poruga
de les enraoníes i el que pugui dir la gent;
i em dius que en l’avenir no seràs gens fredeluga
i que el foc encès del teu amor serà etern!…

I sento el teu respir a frec de rostre, els teus llavis
que es poden en els meus, ulls clucs, amb abandó…
que jo sento punyent com la fulla d’un glavi!
i el bes en la meva ànima és recolliment, oració…

I dolçament la miro i me la sento meva…
l’estrenyo fort besant-li el coll, cara i mans
i els so de les campanes llunyà ens porta un xic de treva
anunciant la pena i la diada de Tots Sants!…

Perquè el so plorós i trist de les campanes
és una crida i un convit a pregar als bons fidels
pels avantpassats dels avis, els pares i germanes
que gaudeixen de la benaventurança dalt del Cel!…

 

Figura del nostre segle

A Laura Poblete

Perquè tens els ulls molt clars
i gran dolcesa a la cara
i a flor de llavi sempre a punt
aquesta teva mitja rialla
i aquella gràcia i encís
que teniu les noies d’ara…
La línia esvelta del cos
gens oprimida per faixes,
sense aquells llargs vestits
de les èpoques ja passades
ens mostreu la perfecció
que tenen les vostres cames…
àgils dels gests esportius
que d’infants exercitàreu
en el tricicle petit
donant voltes per la plaça,
els dos pedals oscil·lants
petjats per la vsotra gràcia
com la que irrdies tu,
i al teu voltant escampes
quan el diumenge al matí
damunt el tàndem cavalques…
amb el pantaló d’esport
i la sahariana de quadres
davant el teu companyó…
la cabellera per l’aire,
un crit d’admiració
sortira dels que t’esguarden
damunt el cavall d’acer
com una deesa alada!
que emprèn el vol per l’asfalt
i per carreteres llarges
de ciclistes el gran tren
de les Penyes Manresanes!…
que en la primera claror
del diumenge, a punta d’alba,
recorreran els camins
de nostra estimada Pàtria!
per a propagar l’esport
i pabelló dessota del que batallen…
Que els veureu arribar
havent finida la tarda,
a les galtes el color encès!
i un benestar dintre l’ànima!
sobresortint d’entre ells,
enmig de rodes i màquines
l’aure esportiu, femení
de la figura de tu, Laura,
i la claror dels teus ulls
i el somrís sempre a la cara
que portes quan amb el company
damunt el tàndem cavalques!

Cançó i sonet

A Teresa Picas

Amb. la vermellor exquisida
de les galtes bell clotet;
tota poruga i més tímida,
de quan no es gosa fer un prec.
Aquesta germana més petita
demana quatre versets
perquè li plau la música
dels paràgrafs ben rodonets
perquè sent molt fredolica
diu allunyaran el fred
si li parlen una mica
del promès de Castellet
que nasqué al peu de l’ermita
i l’anomena el seu Peret.
Les Vives, masia bonica
plena de xais i porquets
bous i vaques i gallines
al’era amb els seus pollets,
on sempre hi crema la flama viva
en la gran llar amb foc encès,
on el xup-xup de la marmita
i el d’olles i tupinets
acompanyen la música
del vespre, el dolç concert,
de les àvies eixerides
contant rondalles i fets
passats en la Pàtria xica
i dins la història del terrer!…
Si ella és la més petita
ell el mitjà de l’esplet
de germans, que tots ja firssen
per unes galtes i uns ullets…
i com la bella masia és rica
posseeixen un cotxet
per les festes fer visita
i festejar acostadets…
però amb la mare, no els perd de vista
perquè són molt jovenets!
i a vegades es despisten
els cotxes i els mecs-mecs.
Déu nos en guard d’un qui rellisca
Déu nos en guard d’un ja està fet!
Son per més tard les carícies
i la mel dels petonets…
Ella escolta atent, submisa
amb l’ànima i el cor tendret
i espera emoció i tremoladissa
i a la pell aquell calfred
que posen els besos i carícies…
que el seu amor farà a pleret!
no hauran d’anar amb corredisses
quan ell hagi complert de soldadet…
I de la masia de les “Vives”
pujaran al turonet
on bastiren la seva ermita
a la Verge de Castellet
i amb la parpella humida
i en un clar matinet
oiran la seva missa
que els dirà el capellanet
i davant la Verge pia
somrient amb son fillet,
a la parella beneïa
amb els dits enllaçadets
començaran un viure de delícies
de roses i clavellets…
fins que balba i arrupida,
primers tremolors de fred,
en la tardor de la vida…
fins que seran ben vellets!…

Pregària

Aquest Sant Crist que sojorna
del meu llit en el capçal
és un record dels meus avis
que estimo amb l’amor més gran.
Ell les meves oracions
a les nits i al desperta’m,
recull sempre amorosívol
des de fa molts i molts anys.
I quan vora seu m’adormo
amb els ulls ben aclucats
fuis de mi tota rancúnia
i lliure sóc de tot mal.
Oh bon Déu! D’aquesta cambra
sigueu tothora l’escalf
raig de llum i d’esperança
i recer dels meus afanys
I vetlleu, si, vetlleu sempre
el meu somni dolç, suau…

Traidora dolença
que omple d’esglai
i els ulls llagrimegen
en totes les llars.
La Mort amb sa dalla
sinistra i llampant
no para en la brega
del seu mal segar
i les vides cauen
colpides pel mal
com les flonges tiges
de l’aurífic blat
el pregon abisme
de l’eterna pau.

 

Emigració

A Julia Garcia

No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.

Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol

De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!

Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.

per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans

Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…

De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.

i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor  hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…

com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.

i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.

S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…

Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!

Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…

I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…

Manresa, gener del 1955

Matí de calma

A Tú

Avui se’t veu més reposada, més dona, més serena,
i els teus ulls son encar més resplendents;
i la frescor del cos d’una bellesa molt més plena;
després del gran goig del teu primer infantament…

Quan m’envaeix el vel secret de la meva melangia
que un trist record se’m fa més viu i més cruent!
és llavors que cerco el recer de la teva companyia
i t’hauràs adonat que al teu costat estic content…
Que em plau respirar ben bé a la teva vora,
i el perfum de la teva boca pintada de carmí;
així no trobaré feixuga ni gesn pesant l’hora
amb la sentor que porta el teu aprop el clar matí.

Esguardar els rosats pòmuls i la finor de cara,
sentir en la meva el fregadís del teu cabell gentil,
i aquella serenor que el meu esperit tèrbol  aclara
i a poc a poc bategarà mon pobre cor, quiet, tranquil,
a l’unissó del va i vé del penjoll de belles arrecades,
amb la medalla i joia que clou el blanc escot del pit,
amb el tic-tac del teu rellotge al braç, arrebossada,
amb el gràcil volateig que duu el caient del teu vestit.

Quan el teu llavi em conta les gràcies de la teva nina
com tu bonica, dorm somrient dins el misteri de la nit…
en els ulls un brill d’amor de mare el meu hi endevina,
i el meu amor de pare parla del despertar del meu fillet petit…

++++++++++++++++++++

Tots els jorns m’hi passaria al teu costat moltes estones,
respirant aquest aire optimista que duus en l’ambient
si no fossin les males llengües lleugeres que enraona,
i l’ull d’enveja i malícia que guaita i vigila de la gent!…

Manresa, gener de l 1955

Aurora

A Aurora Martínez Espinosa

Aurora del cabell roig
que com desmai en sa cara
oscil·la al mateix compàs
de les seves arracades
quan amb el gest enciser
i amb aquella seva gràcia
alça el seu bell caparró
i amb la seva mà aparta.
Aurora clara i somrient
de llavis tenyits de grana
i a la galta el color encès
sentor de poma perfumada,
i en el no sé què del seu mirar
quan somriu mig aclucada
hi ha un bri de cel en les seus ulls
i baix la penetrant mirada
tremolen esporuguits
els jovencells qui la guaiten
les tendres formes del seu cos
que endevinen i assenyalen,
quan amb el seu port majestuós
amb l’amiga rossa passa…
se sent aquell lleu fresseig
de l’oreig de joncs i canyes
i el murmuri que fa el riu
anant amb la seva mar blava…
I ella com la flor del prat
que en la primavera esclata
i sap que deixa el perfum
i es posa més redreçada
amb les seves il·lusions
i les verdes esperances…
vanitosa amb punt d’orgull
i una supèrbia admirable
de la presumpció juvenil
i l’afany de ser agradable
somnia castells encantats
i el príncep encantat de les faules

             ………………
Aurora del llavi carmesí
galta de poma perfumada
que amb el teu bell gest
quan la cabellera apartes
i ens mostres les teves dents
quan fas la mitja rialla.
Quan somnis no cobegem
ni un pervenir d’esperança
en la grisor de l’avui
dins d’aquesta vall de llàgrimes
deixa’ns volar el pensament
i oblidar penes passades…
No volem saber dels teus pecats
ni de la vanitat i urc orgull d’endiablada.
Serem contents i en tenim prou
amb el somrís i en la mirada,
per a ensomniosos fantasiejar
i volar lluny de la fàbrica,
que has dut llum al nostre cor
i també a la nostra ànima
més optimisme i encís
més serenor i més calma
amb la teva joventut
que a prop nostre feu entrada
com Aurora de claror
d’un raig de lluna molt blanca!

El rosari

Beneït rosari
dels meus avis heretat
ets defensa i fortalesa
blasó i escut de la llar.
Tots aquells que ens precediren
els nostres avantpassats
més que un bell tresor de perles
estimat i venerat.
Els infants a la doctrina
i al rosari tardoral
les noies de color ros
blau de cel o bé ben blanc
i les velletes arrupides
que van a missa matinal
del color fosc de la brusa
és la negror dels seus grans.
Tots com un collar de perles
l’acaricien amb les mans.
!Oh els meus jorns de l’infantesa
com em sou avui de grats:
Quan venia la vesprada
tota a casa arrecerats
el resàvem cada dia
al dolç caliu de la llar!…
!Oh aquella època passada
de vida patriarcal!…
I quan es feia la prometença
per un germanet malalt
anàvem a aquella ermita
i el camí no era gens llarg
murmurant la Déu-vos-salve
que el pare anava desgranant
fins arribar davant la Verge
i als seus peus tots postrats
amb la Salve i lletanies
del cor sortia dolça cant
d’un rosari d’esperances
consol i remei pels mals…

Oh, rosari, el sant rosari
refugi de tans mortals
herència dels nostres avis
i de bons pares i honrats
que en el jorn trist que moriren
fou besant la creu i els grans;
i avui els nets al contemplar-lo
hi veuen l’ànima d’uns temps passats
i aquell quelcom que ens transporta
a pensar en la Mort i Eternitat!…
i a volar per ses altures
lluny d’aquest món tan ingrat!…

Oh rosar, el Sant Rosari!
consol dels pobres mortals…
Quan en la suprema hora
de la partença final…
voldriem tenir enllaçades
nostres pecadores mans
per les seves quinze perles
i el Crist agonitzant!…
Que nostres darreres besades
a un a un dels seus grans
i en la creueta de plata
ens obrin la porta gran
d’aquella altra millor vida
tot dolçor celestial!…

!Oh rosari, el sant rosari¡
blasó i escut de la llar!…
aquella de l’infantesa
que Amor i Fe ens ensenyà
I el premi de l’altra vida
per tota una Eternitat…
per les seves quinze perles
tindrem el premi de la bona Veritat!

 

Em plau…

A l’esposa

Em plau quan fas de mare…
apoiada en el breçol
amb l’alegria a la cara,
amb el fillet com un sol.
Que et segueix amb la mirada,
i que al veure’t ja somriu;
i tu de joia ets omplenada
al veure’l despert, tan viu.
L’agafes, lleu l’abraçada
com qui duu un ric tresor
i et sent rica, afortunada,
més que curulla  de l’or.
L’hi treus les seves robetes,
l’hi canvies els bolquers,
i ell belluga les manetes
i els seus peuets encisers,
que a dins l’aigua xipollegen
sense que esclati cap plor.
Els meus ulls s’hi humitegen
del goig que no cap al cor…
quan te’l poses a ta faldona,
tan bonic, tan eixerit,
i els seus llavis i galtones
es confonen amb ton pit…
I amb la cara il·luminada
de les mares la claror,
que és tan esperançada…
com un novell horitzó…
Tinc l’animeta agombolada,
d’aquesta quieta serenor…
de la doncella estimada…
Me’ls guaito amb gran amor!…
Em plau veure’t fer de mare,
de jorn, de vespre i de nit…
quan la cançó de ta veu clara,
del teu llavi, l’ha adormit…

Camí del meu poble

Camí del meu poble,
oh, bell caminet!…
que com amic noble
em guardes secrets…
Un temps jo hi passava
ben dematinet;
ensomniós… delirava
amb el llibre obert!…
mentres dalt la branca
el rossinyolet
raó no li manca
de riure amb son refilet.
Però llavors jo n’era
si no feliç, tant content
que arbres i margeres
m’eren un encantament!…
Si n’era al migdia
del meu estiueig,
com a mi em plaïa
sentir aquell bronzeig
del papalló i l’abella
espia-dimonis i pregadéu,
en mig la meravella
de llum, per a tot arreu…
Si n’era a la tarda
a l’hora del fi de l’oreig,
Quantes coses tu em guardes
amb aire de ponent o de llebeig!…
I si en nit estrellada
la meva memòria se’m perd
d’una mirada enamorada
d’uns ulls blaus o verds!…
Camí del meu poble,
enyor el temps de festeig…
més que abans l’estimo
quan fa temps que no el veig.
Enyoro les ales del somni
el trèmul del teu airet,
i espera’m que torni
per a contar-te secrets!…

La partença

Melangiós, vaig fugir del meu poble o la vileta,
on tants anys m’hi he criat i he viscut.
ningú m’acompanyava en carreranys de via estreta,
ni un amic en el camí trist de solitut!…

La meva partença, sortida o bé fugida,
a ningú d’ells ha tret una hora de bon son;
a ben segur, jo solsament al cor l’hauré sentida,
per una noia que em féu viure la meravella d’aquest món!

No tremolà ni s’ensorrà el castell de ma infantesa,
ni es socavà el pont, on llisca silent l’aigua del riu
ni del vell serrat, cap més roca s’ha despresa.
Quan retorno a ells els veig sempre ben vius!…
i soc feliç sota la volta del cel ben estrellada,
amb el parpelleig i corredissa que fan els seus estels
si per un instant puc veure-la bonica i agençada,
i encar que d’esquitllentes, em sento que soc a prop del cel!…

Un mig somriure

Al tercer fillet que ha de venir…

Aquest matí no té el so trist la veu de la campana
i surt del pit més apagat el sanglotar…
i un mig somriure a nostra cara hi encomana
aquest altre fillet que ha de tornar…

amb aquelles galtones i la pell tan fina…
de la nina qui tantes vegades havíem els dos besat.
i s’endurà del record aquesta mena de boirina…
amb l’esperança del bon Déu i la seva Eternitat!…

de que vindrà a omplir el buit que dins la llar regnava
que il·luminada serà per la joia, de claror…
Que retorni aquella preciositat de nina que l’ornava…
demanem cada jorn al bon Déu Nostre Senyor!…

Manresa, juliol del 1954

Com una espiga…

A la meva Teresa en els dies
de la seva fecunditat

Com una espiga grassa que pel juny daurada,
amb el balanceig que pòrten tots els blats;
com els ceps del setembre de plena raïmada,
dolços com bresques, madurs i ben rosats!…

Ha retornat en tu a eixir l’albada…
que t’ha posat al front més serenor…
una rondalla de claror en la mirada…
de l’esperança que t’ha marcit el plor!…

I a la llar nostra ha fet la seva entrada
i ha revifat aquell caliu de tebi foc…
i tornaràs a sentir-te il·lusionada
perquè tornarà a floris un altre brot!…

del arbre teu de verdes branques
on ens acollim a aquet ramatge de frescor
i els nostres fills, floretes blanques,
que ornaran tota la casa de sentor.

La sentor de la tendra clavellina
que en la tardor es marcí… s’evaporà…
altra volta aspirarem l’essència fina
de l’infantó que a la llar nostra tornarà!..

                                  ********
Quan el teu caminar d’unes cadències lentes…
i el bressoleig de barcarola d’aire greu…
amb les teves passes tan pausades i silentes,
hi veig una fragata que avança en el mar lleu…

que porta a coberta un temple i santuari,
i custodia a dintre el sagrar ric tresor…
de diamant i perla, en el si del relicari…
que espera obrir-se a l’arribar la nau al Port!…

per a regalar-nos amb l’eterna presentalla
de l’angelò que ve a la vida els ulls  badar…
a passar-hi estones de ploralla i de rialla…
i al sol i a la lluna amb les cametes pernejar!…

Quan més grandet ja en els llavis la paraula
l’ensenyaràs com en els altres a resar!…
i que el món és tot un somni i una faula!…
per a què aprengui a Déu i al pròxim estimar!…

Il·lusió i somni d’esposa enamorada
sigui real el bon Déu i la Verge ho voldrà!…
i que bona mare siguis sempre àmgel i fada…
fins en l’altra vida… quan serem al més enllà!…

Maternitat

A: C. Nadal

Després dels clars jorns de desposada,
d’haver l’obsequi de carícies de l’espòs;
trobem en tu una gerdor de verd de prada
i fins a les galtes hi ha molt més color.

T’has emplenat tota tu una miqueta
el pit ha pujat un pensament amunt;
i ja no tens aquella cintura tan estreta
i als ulls s’hi veu de l’infinit un punt
brillant, d’una claror viva d’estrella…
somnis de nacre en els puntes de les dents,
que endormisca i acluca ma parpella
i fa volar molt lluny el pensament.
La teva boca roja amb esclat de clavellina,
i una gràcia majestuosa exhalant de ton bell cos
que estotja el fruit sagrat d’aquella nina
que ha de tenir l’aire gentil, rostre formós
com el que el bon Déu a tu et dotava
per a que fes planer el camí del vianant;
i en les asprors de la vida, ens gronxava
la quimera que ens duu el pun t de l’ull brillant!…

Manresa, maig del 1954