La millor esposa i àvia

Manresa, 15-10-1976

Per mi t’has doblegat com una branca
amb el teu fer tant feiner…
i t’has adonat que els néts son tanca
que s’obre més a la casa de diner.
Ara que hem reposat de carícies…
i de l’odi, enveja i folles passions
pel company tarat son les primícies,
i per mi les corrandes i cançons…
Tens les contrarietats i malaurances
pensant en Barcelona i fill petit…
però hi ha el consol i l’esperança
que s’obrirà camí amb fe i delit!
Estàs contenta amb néts i bicicleta,
i encara que pels alts et vé mareig,
quan els veus els petoneges a bestreta,
i et sents cofoia amb el volateig.
Et dol el pressentiment de guerra;
amb la violència i amb tants partits.
Però hem de creure tocaran a peus la terra…
La terra que ens ha vist de ben parits.
Preguem a la Patrona caminant llis
i que nes guardi el seu encís…
del primer dia i en la folla malaurança,
a prop seu encomanes esperança
i que ens farà espantar la por
i promte deixar receptes de doctor.

Teu per sempre

Magisteri. Final de curs

Al nostre fill Jordi al anar a la “mili”

Aniràs cabell curt bo i llampant vestit-uniformat
i hauràs de fer papers de mesell-mec com un titella
però després d’això de milicia-disciplina, seràs llicenciat.

Si tens “carota” com diu la mare: talent i vivor seràs meravella
I et serà just ajut si com sabem per al demà preparat…
Quan facis mestre de minyons: mainada i quitxalla trapella
voldriem recollís la llavor creada per la pedagoga Rosa Sensat
una dona menuda i bonica de cara fins i tot al ser vella…
regint una escola popular plena de vida demòcrata i de llibertat
seguint les seves petges bo i llegint el llibre per a llars novelles
donant nocions de biologia, física i química amb lliçons d’urbanitat
i d’alimentació sana i forta més vegetativa que gaires costelles
fos la seguidora com la il·lustre Marta Mata donant l’obra a entitat
d’idees força avançades i més avui amb coets a la LLuna i estrelles.

Voldriem per ell fos representant de bon ensenyament i gran personalitat
quan Catalunya hi hagi fet el seu projecte de pau sense pals-estelles
fetes a l’esquena dels pobres com abans d’Estatut i Generalitat…
Amunt i avall, ara a la dreta, ara a l’esquerra, seran les meravelles
del córrer i anar per cul a terra com a bon soldat disciplinat,
Pensaràs a casa quan feies rebuig del que et portaven en cistella
i la teva menja predilecta era un entrepà de pernil amb tomàquet sucat.
Acostumat o no al ranxo d’aigua bullida amb algun troç de vedella
amb el títol de mestre a la butxaca per als encara analfabetitzats.
I si no vols quedar-te en racó d’oficina amb paperassa-gavella
d’algun oficial tinent, general o capità en seràs assitent o criat
com un teu company d’estudis que li plauen veure les set meravelles
i ja el tens sovint contemplar-les al devant i darrera embabiecat

Amb un any d’obeir i de vida nova en que aprendràs en edat novella
que la vida és somni-dança en que tan presents passats han dançat.
Veiam si tens la sort del company d’Institut amb la desinvoltura
que enlloc d’avorrir-se gastant mans i mànegues per tots els racons
tenint a punt la roba i les botes i cada dos per tres veure …
i quan pares a casa posar-te a la casa fer-hi els bons ….
I servar l’agilitat al compàs del que toqui anar fent ballarugues
amb Esbart i Escola de música que la teva bona mare et feia seguir a gratcent.

Que el saber no ocupa lloc, li anava repetint cada dia menys poruga
i exercir la carrera amb saviesa i ordre a deixebles bons i dolents
Això si tens la sort de trobar en una de les 49 provincies escampades per la pell de brau
i et donin bon destí per a tenir temps de veure castells i places porxades
I sobre tot que aquest any es compleixi la democràcia i la pau…
i retornar ben sa i bo on t’esperen els pares i na Josefina…
Que tots aquests mesos amb les cartes sembles més aprop…
servant sempre l’amor per les mans femenines
que són el millor remei en contrerietat la pau i el perdó a poc a poc
I com el teu passa que és tan breu. A una maltempsada dona-li passada
Hem de creure que en el pervindre dels néts serà molt millor…
I que en tota la terra hi haurà la comprensió i llibertat estimada
i siguin ben lluny on imperi i giri la bola amb justícia, sens dolor.

El dia de Sant Joan

Als néts David i Aina

El dia de Sant Joan,
enguany diada memorable:
Per nosaltres Festa Gran.
Que podem estar prop de la mainada.
De la parella de néts tan bonics…
que estimem amb cos i ànima!…
Són el desglaç de penes i fatics.
I la novel·la-futura esperança…
L’alba clara d’un rosat camí
i la pau d’una daurada tarda…
L’amor que encèn la llar. Des d’aci
en sentim l’encís del foc que abranda.
Amb el crit d’en David d’un to viu
i dolç com l’alè d’invisible fada
quin do és al ulls i llavis l’Aina qui somriu…
Fan els dos la vida pia de la benaurança!…

D’aquest dia sota un cel d’argent,
que daura la Festa a l’escola “FLAMA”.
on, amb recança fina meravellosament…
entremig de carones boniques i enriolades…
amb crit d’en David, brunzent…
en l’aire, junt amb la romança sens paraules de l’Aina.

Sant Joan de Vilatorrada, 1973

Romanç de morts ídols

A Llorenç Malet Gili i Pascual del “Bages”

Valga’ns  la Mare de Déu, la Mare del Crist del Sermó de la Muntanya,
Mahoma, el del Corà i paradís d’huris delicioses, pura dolçor: llet i mel…
Premi de vida eterna, i ofrena a escollits, de salut i joventut perpètua:
dues promeses ideals, dos menes de cels, en cap de quines creu en Malet.

+++++++++++++++++++++++++++

Per  a contar del seu mostatxo rus d’Ucrània i de divina calba de Mahatma,
o de monjo budista, sense ésser indú, ni musulmà, ni romà catòlic ni jueu.
Té la creença de què l’ànima no és sinó el principi vital eixint de la matèria;
i tot és fantasia, il·lusió, apariència i somni. La veritat, deperir en el no-rés.
Això ho confessarà als més íntims, i l’optimisme en el futur de millors dies,
i el pessimisme de sofriments nascut, crescut i mort en ell, subsistirà eternament…
Esperit senzill sap: Que de bondat i resignació depèn el ser feliç en vida.
Obedient al sisè i setè manament, acut al treball de la Quadra humil i pacient,
sense adonar-se del cos esvelt i dur i el fimbreig del pit de les companyes
altives, que, dels divuit als quaranta l’envolten: drinc so de campana i torrent.
Que, si no haguéssin estat els poetes malversant en elles metàfores felices
i imatges meravelloses, serien una mercaderia com la cabra, benzina o ciment.

Fugint d’un país tan bell, tan envejós i gelós, somnia en el d’època llunyana
en que la amabilitat no era estratègica, ni existia home-robot, ni el dirigent
negrer amb cronòmetre, per a reduir el pla establert l’assessor de nazi sistema:
i el crit de -Sou lent- “Vaig al pas del salari mínim”, dirà mostrant les dents!

Finit el torn, al quiosc de llibres, rellegeix: “Incògnita de l’home” i “Palmira
en ruïnes” i l”Humorisme” de’n Pitigrilli, grans Dr. Alex Carrel-Comte Volney;
i en Història i Arqueologia besllumar la veritat sublim en sa paraula encesa
fent volar el pensament, a la vista dels horrors i els misèries del present…
I en imaginació viu una albada meravellosa, travessant l’immensa seca plana:
Una vall en primavera i encant de grutes i sepulcres, com el de repent
trobar-se davant arcades i columnes superves de formes femenines dretes i esteses…
daurades pels segles… i respirar la pau absoluta de temple i ruïnes sorprenents.
En la tarda, sense desigs, veure la divinitat del sol en posta, rera muntanya de Síria,
sentir murmuris vellutats de l’aigua a riberes de l’Eufrates: la lluna d’Orient…
en un fons de blavor alçar-se al cel l’aire fi i llum morent aplaçant tenebres
en la calmant ardència de terra abrusada per ferscor llisa de la nit naixent.
I en la penombra de lloc solitari i apacible mausoleu a sumptuosa tomba, fossa:
on les majestuoses vestidures d’emperador anys ha podrides: el religiós recolliment.
De la inseguritat i la duració de ceptre i corona i règim fet d’opressió-tirania
De la futilesa de la vida. De regnes i tresors efímers, vols meditar profundament.
I en els seu vagabundeig d’esperit: s’entén millor les coses i glòries ja passades…
Sent el clam enllà la nit, d’imperi opulent: Pobles, comarques en ple floreixement…
i la remor profunda i suau d’aquella multitud de sers vivents, acolorida i animada…
I la seva humanitat vibrant, alegre i feliç, encomana goig i benaurança plenament,
I li apar sentir la fresca calmosa i solemne d’artesania antiga i creadora
atraient a una joventut  gràcil i despreocupada i escèptica  a Filosofia d’Occident,
donant culte a la bellesa Hebrea, Caldea i Persa, Japones i Xina,
a la formosor natural del cos -segons llegenda- creada pels déus per divertiment…

Mig ensonyat del temps passat, fa front a les dificultats amb voluntat i calma…
Que, el mal és en ser pobre en aquest món sempre perdut i no per les dones solament.
I com que això no s’arregla amb paràboles boniques ni “pegats”, deixa de banda idolatria
grata el crani lluent, i se’n va als tres mentors per evadir-se de monotonia-avorriement!

…fugint de desequilibri i angoixa d’Expedient de Crisi a Manresa i Sallent.

Mes de març de 1972

Elegia

En memòria de l’amic Marcel·lí Monrós
que morí a Navarcles eldia 9 de febrer del 1972

El prodigi de llum de la teva vila navarclina
amb ànsies d’amor i de vida del teu estimat clos…
La tenim a dins del cor com la gràcia i bellesa femenina
amb el seu alè d’esperança, per quin glaties, amic Monrós!

Amarat de la fescor de les teves aigües regalades
per quina riba, un dia, el pelegrí hi petja el seu peu…
I ha respirat perfum de flors en la pau rural de prades
dolcíssimes, on es copsa l’hàlit diví… i nova alba s’entreveu
d’un món millor, sota el regne i l’imperi del saber-cultura,
quines magistrals lliçons havies donat a les planes de “TINET”.
I lliurar-te pel nostre país i a amistat fidel: la joia pura…
i a la labor cristiana, com el monacal benedictí de Sant Benet.

Assedegat de tendresa i afecte havies seguit tantes vegades
el caminet del Monestir, en calma dominical i sol tebi de febrer,
sentint en el silenci  el secret del goig de la misteriosa “arribada”…
en el moment del néixer la verdor tendral i flor blanca d’ametller.

Familiars i amics, trèmuls d’enyor en el dolor vivent de la fugida…
presoners de subtil melangia sabem tots: de l’eternitat rebrem conhort!…
guiant-nos per camins verdejants de poesia… anar vora la font de vida
nova; vora immortal llum i aigües melodioses de la dolça mort…

Manresa, febrer de l’any 1972

A les envistes de tardor

A l’excel·lent Dr. Antonio Amer-Fiol

Tarda de novell setembre tèbia, d’encant estiuenc, melosa i daurada
com el fruit madur del raïm que, al pendís espera la mà de veremedors.
Oh, lleure inconegut d’aroma subtil de tardor suau a l’esperit és vessada
una mena de tristor poètica que, als ulls muda les noies en fades i  flors…

Mig clucs d’ensomni: un rostre dolç i animat i cos juvenívol. Silueta
esbelta i vincladissa, àgil, fent via travessa plaça-jardí del seu institut.
No és solament la bellesa que atrau, de l’estudiant entusiasta i inquieta…
sinó també el seu natural innocent, infantívol somriure de llangor-virtut.

En el gest i les paraules del “Bona tarda” a company de classe: Moixaina
captivadora nada d’ella, amb la gràcia resoluda de glòria, de bé i poder…
I en la mirada brillant un matís d’il·lusió i esperança i fe… No amaina
al pas dels anys el glatir del cor d’emoció mística-voluptuosa: Amor primer.

Els guaita el jove mossèn. A l’aula contarà de misterios-original i divina
aura de que és nimbada la promesa única i virginal. De niu amorós del fons…
plena de tendresa i noblesa des de floc de cabell a la sina, viva hi germina
la llavor sacra i maternal sembrada a terra ferma: espiga de fills sans i bons.

Mira la parella, el vellet assegut al banc del “Sinó fos…” amb goig i queixa,
i una melangia grata, de mal temps passat, que no fou millor del mal present…
I com ho ha vist tot, ho perdona tot. Sap som joguines de forces obscures des del néixer
i és comprensiu de cabellera llarga, de “minis” i platja de nuesa resplandent.

Comenta amb els companys de banc: de l’etern femení amb parla benigna, assenyada,
i del progrés assolit de llar polida i confortant, d’airejament, caliu, il·luminació…
I es pregunten si seran a temps per a nova vida i amor brollant de font enamorada…
o si seguirà igual: estona feliç i desventurada. Tot imaginació, somni i il·lusió!…

Veuen impossible jovenesa eterna i vigorosa. Preguen per vellesa sense malaltia,
poguer anar a seure veient: els infants joganers i les mares clares, matronals…
que els fan companyia i embelleix els moments de reflexió serena un dia i altre dia…
amb l’afany de bé i de pau en vol, vers rutes pretèrites, en eixes hores tardorals,

dels vellets… que després de la vida de treball i austeritat veu venir hivernada;
en que haurà d’abandonar l’ampla plaça cloent ferides i desenganys asserenats…
per l’aire pur de la dona bonica, feta d’enyor infinit de primaveres passades…
i no tenen encara una Llar per a retrobar-la lluminosa, pels cors encongits i cansats…

Manresa, setembre del 1971. Plaça d’Espanya.

L’oració de la monja

A la monja de l’hospital de Sant Andreu.
I a la monja de la Clínica Sant Josep.

Al nou jorn s’alça la monja gentil, devotament humil i matinera,
en el camí de fervor hi ha el glatir de l’ànima pia…
A l’hora de la missa matinal, l’esclat de sol ixent a la faç riallera,
serena i tranquila. A totes les coses el seu somrís hi emergia
En adorable meditació, si cap batut malat sota la seva salvaguarda
i protecció, no la reclama moribund, en enigmàtica i lenta agonia…
En la comunió demanarà a la Verge de verges i a l’Àngel de la Guarda
el remei per ells, o un tros de Cel, si el cos cansat, dòcil llanguia.
Apagades les notes musicals de l'”AGNUS DEI” del bell chor del temple
apareix al llindar de la sala, plena de gràcia i d’estranya alegria
que li arbora la galta i gerdor de llavi. En el mirar s’hi contempla
dolçament, blavor celística de llum mai vista. On es posa ho idealitza…
Un fi aroma diví en vol, del blanc sargil d’hàbit i toca, l’embolcalla
en sol i en pluja. I sota el front velat, fina sensibilitat s’agemolia
i nodria intel·ligència i sentits i vivor complaent, eixint de la xicalla
de cor innocent que, amb fe sencera, és un prodigi de claror que al si nia…
La claror argentina de l’amor al pròxim que duu a vora de pell roent de febra;
a respirar entre malaltia i contagi; a cures, injecció, preparar la visita
del Doctor bondadós. Amb mà destre i suau moure manyaga, la velleta com gebre
per una parlà·lisi i la gran fredor de desempar de fills-nores i família…
Meravellosa parella: Monja i Doctor. Alliberació de poquesa i ser una nosa.
La millor metgia  per a l’enyor i dolor i angoixa de la càrrega dels dies!…
El seu pas alat és aura dolça amb sentor de quan entre fulles es bada la rosa…
Fragància exquisida, Déu meu! de flor sagrada de vostre verger. Oh,pura delícia!
Apropant-se a cada capçal com somni subtil que, un nou desig a viure encomana…
I del clos incert, obscur i desert; ella n’esborra dol i misèria; pena i fatiga!…
Àngel de Consol a vida dissortada! Pel desengany malmesa: una esperança tardana
en brolla el raig tebi en tenebrors de memòria i desvari, de la llum festiva
de la mort cristiana crescuda en la fe i en l’amor brillant en rosari de nacre:
quines denes són l’enfilall per a ascendir a la Glòria: A Crist. A infinita
abraçada que espera a Servent i Serventa: a qui llisca als dits la joia sacra
en cada gra de la “SALVE”. Casta, blanca rima dient: No hi ha nit sinó etern DIA.
No fugirem en silenci i pols. Ni en somni del NO-RES. Creu la Serva hospitalària:
presa d’encantària, resa per un món sense pobres ni guerra: Ideal de follia mística…
Per llàgrimes vessades en combat humà i racionalista-incrèdul, dirà la pregària…
Pel triomf del Bé i la Caritat! Mira amunt, amunt del Cel… A la Pàtria divina!…

Manresa, en el gener nevat del 1971

Retornes a Mallorca

Al nostre fill Josep, el dia de les
seves noces al Santuari de Juncadella.
30-X-68

Retornes content a Mallorca
frissant per a fer de casat
i vas al boscall de la dolça forca
on cremen i on s’alcen els enamorats…

que volen altar sense luxe i toc de campana
sol el cant diví de: Lliures. Tot el món unit!…
Que ha d’apagar el plor del trist, qui té gana
i sed de justícia… i l’angoixa del pobre d’esperit.

El càntic de: desenvolupament-evolució dels pobles
que amb entusiasme i abrandament del foc de l’ideal…
Amb esperit de caritat i sacrifici les ànimes nobles
amb la llum de l’Evangeli posar l’Esglèsia a ritme universal.

I en el pregó de pau nova amb la seva música sagrada
sobre la trista planura de la vida, en l’immens arenal
com casi de fresca fontana, l’amiga d’una dolçor daurada
en albada de nou dia beuràs de ses aigües de deu nupcial.

Ombrívola palma d’aire plaent i amable disciplina
quina amb breu murmuri, humil, fa dolç el comanament
on en gai govern s’obliden les penes, allunya concubina
aquesta rosada fecunda d’amor qui ve tan misteriosament…

I dins el niuet petit i bonic ple d’amor i llum d’esperança…
d’aquesta claror enamorada de la vintena sempre somrient…
confiada, alegre i forta del qui veu el pas del temps sens recança
amb l’il·lusió de que no existeix i tot és perennement present…

I fora del temps en l’intimitat, en albada de nova primavera
d’uns ulls dòcils i brillants amb la seva manera melosa de mirar
com el jorn que cor-près per la flor blanca-rosa i tan encisera
feres la troballa i per primera vegada, emoció dolça d’estreta de mà.

Avui senyor del més pur d’ella, passats els esculls i prova penosa
amb la ventura de l’amor sens fi, juntament el gran gois és acomplert
i per la seva gràcia alada, viva i suggestiva, en l’illa meravellosa
posseïts de l’empenta i l’audàcia amorosa: el camí planer, franc i ben obert…

 Bellament us veiem parella d’ocells en la tebior benaurada
vora el llac de pau de l’amor vostre present, fent-vos de costat
i sota el cel manyac viviu vostra vida lluënt, enamorada
Dos pensaments en un, dos desitjos en una sola voluntat.

I al obrir els ulls cada matí, meravelats del sol que resplendia
de l’encantària de trobar-vos al mateix coixí, despertar ben dolçament
amb la besada matinal del saber-vos que l’un a l’altre pertanyia
amb la troballa mútua de la flama de l’esperit encesa vivament.

I com en verger ple de murmuris musicals de rossinyol i aloses
la vostra xerradissa ensonyada com de dos moixons enjogassats
i lliures, agosarats enceten la diada i van a la cita imperiosa
amb aire de festa del qui hàbil sorteja i venç les contrarietats!…

I amb delit seny i mida vencereu obstacles en els afers de cada dia
com dispersàreu el nuvolet oposat sobre el tren del viatge amor…
i en fantasia us direu que un tendre prometatge sense gens de follia
perdria solell de somni i bona part d’aquest seu agre-dolç sabor…

que a través dels anys el record no s’esborra i el regust perdura,
i en la corrua d’estancions i tantes llunes aquest verd primaveral
s’estén devora el caminal per on va el dubte, el desengany i amargura
i fins floreix al pas monòton d’uns anys d’ensopiment de tan normals.

I quan la pols del temps haurà tornat el cabell blanc i senyalat les cares,
amb el ritme cançoner d’una balada, cantareu a vostres fills i néts, infants
del mar i Mallorca i la flama d’aquells dies nous besarà les seves faç tan clara…
i potser algun d’ells -futur soldat- concirós de vostra gesta enlluernant…

digui: -Jo també faré de soldat casat “avivant la seva bellesa i poesia…
del primer amor, esperança naixent de quina en sentireu dolça llangor…
del goig més tendre i la gerda ufana, quan tantes il·lusions seran en llunyania…
el mantell d’aquella joventut passada, voleiant durà ressons de poètic clamor.

Fins l’oratjol líric d’aquella tarda de cant profètic i evangelista
del chor dels teus amics, que qui sap on seran, escampats ací i allí…
posant-se damunt el temps passat, dels bells moments, un a un passareu llista;
¿-No te’n recordes d’aquells dies de fescor d’onada i de rosa carmesí?

I el pensament volarà per l’aire vers el de més encís del cercle de la vida;
quan àgils davallant pel caminet del Santuari feliços del sant Sagrament
de la tendra joia de repòs i serenor embolcallant la vostra vellesa arraulida
El retorn a Mallorca ja esposos d’amor lluminós de celístia i atzur firmament…

Manresa, 31 d’octubre del 1968

Noces de plata a Mallorca

L’amor és com el sol i la lluna
en aigua clara…

Vint i cinc anys fa que la jove parella
alegre en pobresa, però voluble i enamorada…
xisclant i volant com novella orenella:
i amb elles teníen llur niu de fang i de palla.

I eixíen del niu dos ocells i una tendral ocella
amb l’íntim encís del suau batec de les ales…
com rosada divina lluminosa de sol i estrella…
Claror d’encant i ensomni de noies primales.

Vint i cinc anys. l’ocellic primer: Joventut florida,
viu aleteig en bellesa nova i tota cofoia alegrança
com un cant dolcíssim ressona dins la nostra vida,
del goig i entusiasme que duu en petita-humil estança.

Després de l’unció inefable, travessant la mar promés i promes
enmig d’ametllers, figueres i tarongers que el sol daura
de l’amor el primer més sincer que en el cor fou presa…
I ens encomana deix enyoradís eixa seva fina aura…
de vol ferm i ardit, amb l’emoció gaia i encisera
ens complau i aconsola la travessa tan bona companya:
L’haver entrevist l’hàlitde dolçor no gens fugissera,
i l’embadaliment primer temps serà etern a l’entranya.

I sobre el castell de Bellver: enfront de l’immensa serra
els pinars de verdor junt al mar: mantell de planúria blava…
Sols davant el Senyor: Cors creient en cel i mar i terra.
Sent la parla sagrada de l’amor a la platja sorrenca regalimava.

I serà com el PI de Formentor: el fullam de verda primavera…
on no creix l’arrel del llim en eixa terra plujosa i rosada,
de la lluita constant de boires i ventades atupant la ribera
vivent de cel clar de puresa, caient als peus del mar del món irada.

i entreveiem a l’horitzó altra cançó -tonada vibrant de parella
amorosa… quina veurà passar i finir noves usances, antigues modes:
amb el cor inquiet bategant fortament en accent d’amor-meravella
de poesia dels vint i cinc anyades d’amor platejant en espòs-esposa
quines testes blanquejants en noves dolces i fidels esperances
íntimes dels nounats fills quina flama vivent mai dorm ni reposa!…

Palma de Mallorca, 26 d’agost de l’any 1968

Te’n vas…

Al nostre fill gran al anar-se’n al
servei militar a Palma de Mallorca.
26-V-1968

Te’n vas tristoi vers Mallorca
a complir el deure de fer de soldat,
i a fer vida aborrida i eixorca
on tantes vegades seràs malmanat.

En lloc de rellotge amb drinc de campana,
els tocs de Diana, els crits de cornetí,
només bons i útils per a ventar la galvana
i peresa del llençol de bon matí…

I unes ordres roges com de llista russa,
severes, absolutes de règim dictatorial,
que molesten molt més que fiblada de poll o puça
que farà bellugar-te i alguna fa sentir el mal.

A la primera veu de: Ferms!… s’imposa disciplina,
a l’imperiosa del: Marx!… tot l’urc de comanament.
I el “quinto” no té més remei que fer blana farina,
ni altra sortida que mostrar-se dòcil i sempre silent…

Fidel a la teva doctrina: de no esperar eixa glòria.
Ni imposar la justícia pel poder de sabre ni tampoc fusell.
Amb la veritat que l’època com la vida és cosa transitòria…
Amb resignació cristiana del qui es sap ignorant i mesell.

Que si el cor no és cobert per tel d’odi ni amargura,
la fe i esperança et farà el mirar fosforescent, brillant…
i en el teu fat aniràs remugant en pla o muradal de pastura
humilment, com un xai més dels que tindràs al teu voltant.

Si alguna vegada en pendís o altura et vé la posta…
i dempeus o seient, en la guàrdia o jaça solitud et cou i tust,
perquè pensant en ton camí de casa, a avesar-t’hi et costa
a aquesta duna amb ombra ponentina que no és de pas del teu gust.

I en l’inhòspit baluart et sents com entremig de gent estranya,
com si fossis exiliat en la grisor i fosquedat d’un altre continent,
en la seva espessor, l’esllanguiment d’enyor s’aplega i t’acompanya
i no et deixa veure l’eixida al jardí amb els seus arbres d’or i argent.

I dins el clot temible, en la buidor on es congria la melanconia
del deportat taciturn, qui a l’entorn, de la tongada no en veu fi…
i d’aquella sort d’amistat intensa, plaent, de tan bona companyonia
dels seus amics se’n veu allunyat pels fils invisibles del Destí…

Amistat: religió del sentiment per el rosari de somrients hores…
Llaç de comú afecte, i amb la fita bonica de glòria i infinit…
per a debatre i compartir l’esperit de creences, vivències sonores
encensades de pròpia essència de la Fe divina del fons del seu pit.

Amor: Somni i esperança. Àngel en forma de dona, única, idealitzada…
Senyora dels pensaments íntims, radiant i plena de gràcia i dolçor…
d’una suau harmonia i sentor de flor de tendresa pura, pia, enamorada.
La dona augusta i forta, unides cos i ànima, partir-hi el goig i el dolor.

i els secrets del cor que és plor d’absència i enyor de sa mirada…
i plany de nostàlgia del teu altre jo, com orfe perdut i defallent…
Ofrena d’un cant  a la bella noble i generosa rosa pura i estimada…
i fins en corrent d’egoïsme, enveja, hipocresia se’t farà viva i present…

Al teu davant t’apareixerà amb mantell de verge en immensa ribera,
amb l’esplendor de veritat interior, la flama immaculada de mar i cel blau…
i la formosa escultura de l’ànima al teu costat color de primavera…
en sobre l’arena sentiràs el so, difús i atraient a casi poètic de pau…

que amorosirà el troç de cor porug i angoixós per a la Pàtria pobra,
i pressentiràs de nova semença el jorn meravellós d’esclat i de broll,
que encar llunyà, descobriràs en les velles pedres de l’illa i en l’obra
d’un dels homes de profunda fe i gran voluntat: Francesc de B. Moll.

I l’onada penetrant la veuràs en figura màgica de noies amb minifaldilla,
i el vell símbol d’amor al pròxim en l’estol de turistes folls, i despistats.
I en cada camí, i en cada arbre i cada casal els sol que hi bat i hi brilla
aquest ruixim de claror dolça d’esperança resplandent en la ciutat…

I el núvol de tristor i desventura humana s’allunyarà del teu celatge…
per aquest meteor lluminós i heroic d’història, i l’entusiasme i el caliu
mantenidor de l’alta flama ben abrandada en la jovenesa, en el gai viatge
vers les essències de Fe, Pàtria i Amor en la nau atzarosa d’un poble que creix, espera i somriu…

Amical

A l’amic Josep Maria Torner en el
lliurament del “Trofeu Anton Sitjes”

Quin matí més lluminós de juny plana a Juncadella!
Aromes de flors boscanes, meravella de blau cel i de verdor.
El sol endiumenjat i l’aire clar com una noia tendra i bella
il·lumina el paisatge de tons vius: roig rosella i ginesta d’or.
I una lluissor d’argent hi ha en les quatre barres de l’ensenya
del Bages, en la muntanya i en l’escut de ciutat noble i lleial,
I una flama al cor august dels seus fills entre llibre i entre penya,
resplandent del més pur companyerisme, d’eternitat i d’ideal…
La veiem en recordança, brillar ja ens els seus ulls en la dispesa
en aquells temps penitents de patriotes errants, desmoralitzats…
bàsam suavitzador retornant el coratge i esperança perduts en la contesa
i la Fe en la Manresa de les Bases, del Bruc i del Paper Sellat!
Ella esbandí la gran grisor de les pedres humides d’enyor i de pena
quen en els desencís i en soledat travessàvem la plaça dispesers
en inquietud cívica i amorosa, guaitant el demà en dolça trena
de gentil donzella qui destrena renaixença de nous dies riallers…
En l’espera, amb vocació sincera acudint de bon grat al nostre Centre:
trenta-tres anys, nou mil noucentes vetlles en lliurament res i total
a la biblioteca-Arxiu, des del començ de l’any trenta quan hi entrà
en franca convivència amb clàssics i demés suport moral-espiritual
Estiu i hivern, tardor i primavera en companyia de Goethe i Lamartine,
des de Plató i Homer i Ovidi fins a nostres Maragall i Verdaguer
Enamorat del vers d’en Llull, Carner, Sagarra i Riba i d’en Bartrina,
i de la prosa d’un Bertrana i Ruyra i Pla, Aussias March i Muntaner.
Lletra-ferit i presoner dels llibres des d’infant al camp de Tarragona,
avui s’ajunten els amics de presó i natura, i les belles flors
d’esposa i filla t’acompanyen al llarg camí on ja hi ressona
un cant de llibertat en el jardí de Catalunya obert a un bell esdevenidor…

Esperança

A la meva dona en el dia
de santa Teresa del 1965

Aquesta manta nova quina franja de seda apar sigui nimbada
de l’aurèola d’amor conjugal resplandent en nostre llit…
Que per molts anys de sa tebior dolça-agradable abrigallada,
al seu dessota no sentir la fredor de l’angoixa i del neguit.

Quan després del bregar, del cansanci i pesantor de la jornada,
al seu cobert agombolar-nos suaument a frec de galta i de pit…
paivagant vent d’amargor, d’enveja i desengany l’esgarrinxada!
En el caliu dels seus braços acollidors elevació de somni i d’infinit!…

I perquè ets l’ànima de la llar, enguany ben polida i agençada,
com un petit temple dels que estimen bo i volant en alts confins…
on de tu sacerdotissa, esposa i mare, de serenor i encens és perfumada…
I els teus fidels saben bé prou: no trobar fóra la benestança d’aquí dins!

Per això t’han escollida d’un verd viu de la primavera esperançada…
la mateixa de les noces tot tendresa, fins a parar’s dos cors afins…
La novella dels fills, a gratcient o a ultrança, sovint és esblaimada…
per sa puixança vers horitzons humans o divins, segueixe llurs destins!

Que amb aquest color primaveral vegem sempre bellor en la cosa creada.
Més en la maduresa quan del món i de la vida se’n comprèn fi i sentit!
Amb la verdor de la celestial esperança: El viure i ser no ser lleu fumarada…
Que més enllà de la mort, en llar eterna retrobar-nos en carn i esperit!

Manresa, 15 d’octubre del 1965

Noces de cristall

Aquesta és la meva dona per a mi
la llum, el repòs i l’alegría del cor…

Vint anys!… I que de pressa han passat, la vida meva!…
Vint anys d’anar junts per a no separar-me mai del teu costat…
Vint anys de gaudir la sort del viure curull d’eperança teva…
i la tendresa qui m’ha fet sentir al cor ta alegria i esclat!…

Vint anys de constància i fidelitat a tu amable i apassionada…
la teva abraçada té aquella dolcesa de l’amant quasi maternal.
Vint anys de trobar el plaer inefable de tes carícies i besades,
i les moixaines remeieres de les mans guaridores de tot mal…

Que si un jorn per atzar s’apareixia una sirena insinuant i temptadora
figura de línies perfecte amb la gràcia i encís d’ull verd i brillant…
a bastança no caldrà sinó la teva recordança serena i encantadora…
per a encerar-me les oïdes i ofegar i du ben lluny el seu bell cant…

I sento l’orgull del nostre roserar tendral amb una sola espina…
que després de vint anyades em plau respirar suau i dolç perfum…
i encar no s’ha esvaït la sentor virginal d’aquella nostra poncellina…
la sentor meravellosa que ens espera en jardí celestial d’àngel i llum!

Demano solament a Déu nostre Senyor pels nostres fills la dona bona…
la companyona innatament pura i virtuosa, sensació del bé i de l’amor…
pressentida d’una manera divina, envoltada d’una aurèola de madonna,
d’aquest esperit amorós i femení que duu a un món deliciós i encantador!

 

Mirando a tu hijo

A Pepita y al hijito, para cuando mayor,
vea en las rimas a la musa tierna, dulce i buena…

Este sábado por la tarde
allá cerquita del río,
cuando amiga, me mostrabas
orgullosa, el hijito
con los tus ojos verdiazules
y sus piernas y bracitos
desnudos, batiendo palmas,
tan risueño y tan vivo…
he vuelto a correr la senda
de tu cálido camino
perfumado de albahaca,
de romero y de tomillo
y un rescoldo has avivado
de sentimientos dormidos…
De como tú novel y tierno
por los míos, ya crecidos…
que, con orgullo mostraba
a los mejores amigos.
Y todo tu gran contento
y gozo, yo he sentido
como si fuera otro tallo
de mis seres más queridos…
que tanto estimo e idolatro
con mi fervor el más íntimo…
Con tu mirar de dulzura,
y en los ojos aquel brillo
que es un caudal de terneza
y amor, de los cinco sentidos
que brota del seno de las madres…
el único e insustituible,
que perdura y nunca pasa…
con sonrisas y suspiros,
con alegrías y penas,
lo forjan bueno y fornido
con su fuerza creadora:
el barro nuevo de su niño…
Por eso siento tu orgullo
y el mío de serte más que amigo
con el cariño de hermano,
-el de tu padre tan sencillo-
de admiración y confianza,
de afecto honrado y límpido
cuando oigo de tu boca:
las travesuras de tu hijo.
Que lo mimas y lo pules
y les peinas los ricitos,
y la leche y las papillas
engulle el àvido hociquito.
Cuando en la noche le velas
el su sueño tan tranquilo,
que es por ti la miel y cielo…
y tu tesoro más rico!…
en mi me pones vibrante
la lira del verso mío.
Y he de seguir por la tarde
en mi lugar preferido:
Al pie de tus tres màquinas
entre sus cruces y sus hilos:
con tu calor amistoso,
con el aire tuyo tan fino…
Que, lo voy dejando todo,
por un momento contigo:
Para sentir tu voz dulce
que, como sol claro y tibio
al corazón penetrando…
calma y serena sus latidos.
Cuando me cuentas sincera
las gracias del pequeñito:
-Cielo azul y verdes hojas
hay en los ojos de tu niño-.
Que ya te recorre a gatas
por el parque y el pisito.
Que le cuentas de gnomos y hadas,
de princesas y castillos…
cuando venía la noche…
se va quedando dormido:
De MONTESAy de caballos,
de los afanes del marido.
De tu cuñada morena
y demasiado sensible…
De tus padres: Don Diego
y Mª de los Dolores de Cristo:
los dos de Málaga y Almería,
Andalucía de prados floridos…
De montes y pastoreo,
de rías lagunas y rios…
Que dejando sus jardines
y sus flores de mocitos,
atravesaron el estrecho
y se afincaron en Melilla.
Donde los dos se conocieron,
se amaron, y construyeron su nido:
Do nacieron cinco hermanos:
unos mineros, otros marinos,
Con motonave o barco velero
van surcando los caminos
de mar y tierra. Oro y plata
de sol y luna, siguiendo su sino.
Y a las hermanas las vemos
en la más pequeña: Pepita:
buena y fiel y hacendosa
admirable… diría divina.
De una belleza de Mora
de un porte nada altivo.
Labios de guinda jugosa
y diente de jazmín blamquísimo.
Que yo beso en su sonrisa
y en el hablar cálido, íntimo…
Con la admiración despierta
por esos gratos motivos:
En la piel suave y brillante,
Ojos verdiazules de dorado brillo.
Con ese goce tan dulce
de hierba y luz y perfumado pino.
Que es en la aflicción consuelo,
compaña en las soledades tristes,
quitando de la estrecha senda
los cardos, zarzales y espinos
que brotan al paso nuestro
en la agitada vida y torbellino.
En el canto de tu carne aumentada
en la carne de tu hijo que es himno!:
El que yo he sentido en la tarde,
cerquita de ti y del río…

Tarde del sábado 12 de agosto de 1962

Primera Comunió

El bon Jesús fins aquest matí jo el coneixia
en vels de celístia dispersa en núvol d’infinit
En el Nadaló fredolic del Pessebre in Establia,
i en l’Infantó dormint amb mi a l’espona del llit.

En la bonica imatge de la Capella del Col·legi,
en el bo del meu Hermano m’ensenyà a venerar…
Devotament en presentia l’embruix i sortilegi,
des de quan amb la marona vaig aprendre a resar.

Però avui,campanetes de juny, blanques campanetes
amb dring clar i trèmula d’alegrança i de clafred,
i un aroma cèl·lic penetrant en la tebiona animeta…
i l’abrandament amorosívol d’eucarístic sol solet…

L’ha  portada pel caminet blau de perles i estrelles
tan divines i brillants titl·lilar en el Sagrari d’or…
relixari del tresor de pa de vida i llum de meravelles
del convit angèlic, fos amb mi al fons del meu blanc cor

En aquest matí que coneixia el somni dolç d’Eucaristia
amb bellesguard de moaré blau cel lluminós de l’infinit
Sens altre desig d’eix somni tendre, tota la vida en companyia
baix el signe màgic de puresa i saviesa present d’infant petit!…

Les mares

En memòria de la nostra mare,
dolça i forta, qui reposa en la pau
del Senyor en el poble nadiu, d’ençà
del dia 7 de novembre del 1961.

Les bones marones són aquelles santes, amoroses i arcangèliques dones,
plor silent per l’infant trist i rialla sonora pel fillet somrient…
cançoneta gronxadora, pregària fervent i mà ungida que amoixa i acarona.
i si, oronell alat vola lluny del niu, coloma d’enyor i de viu sentiment.

Són el far lluminós en tempesta, en l’embat de les forces huracanades,
port de pau ibonança si el ruixim de l’alegria  es gira en xàfec de dissort,
i la sola esperença després de la vida de sacrifici, de màrtirs abnegades,
és veure’s coronades amb la pàl·lida obscura, amarga i dolça corona de la Mort!..

Vides importantíssimes d’un aire i aroma subtil, penetrant, de l’amor de mare
en les vides nostres, qui, per veure contents, no viu ni respira d’afany i maldar,
i plenes de gràcia i de goig es donen senceres a ses il·lusions més cares,
revibrant infantívola la lira de besades, harmonia i dolçaina de cantar i penar.

Són vides generoses, benignes i plàcides, d’eternes fidels cristianes resignades,
pacients i dòcils en el torn i en el teler teixint filigranes de joia i dolor…
Acabada la pessa… Quin deix tan intens de fina sentor sempreviva perfumada!…
Quin buit a l’entranya sens eix tresor irrecuperable en la vall de pesar i plor!

Us n’heu anat… Hem perdut la consellera sàvia, de tant sensitiva i íntima tendresa.
S’ha apagat caliu mantenedor del més noble. No tindran recer deliris, desenganys del cor!…
S’és parat aquell cor qui en certes cruïlles de la vida, bategà massa depressa fins a extenuar-se perquè no ens manqués el regalim del saber, del bé i de l’amor…

Ja no esteu a ací… Sens diamantina dolcesa, cel gris, estrella i albada no serà tan clara…
En l’horitzó de cada record i de cada somnims’hi alçarà ombra espessa de núvol de dol…
de l’infant perdut en viarany solitari, orfe, sens guia ni guarda, ni temple del cor de la mare,
Enyor de cançó matinal ansiosa… “Alceu-vos, fills meus, que fa un dia bonic de bon sol!…

Hi ha el llegat de la vostra creença: “Es voluntat divina el néixer i morir… Són així les coses…
Heu fet el què heu pogut per a que en bardissar de sofrences hi florís la flor del pensament…
i la fe en sa misericòrdia d’enllà… en blaus de Glòria, la nit i les ombres humanes seran foses…
El brill de Llum infinita il·luminant pur estol d’àngels-infants i arcàngels de mares… eternament!…

Balsareny, 8 de novembre del 1961

El jubilat

Lema: “La vida és un joc en les mans de Déu”

He arribat als seixanta anys
mig per sort, mig de desgràcia,
puix quan no em fa mal el cap
ja no em poden dur les cames.

I aquesta angoixa i l’ofec
com si el cor vulgui parar-se!
Per acabar-ho d’arrodonir:
Amb tan mins salari base,
no arribaràn els centimets
que ens donen cada mesada;
i que jo dono sencerets
a la nora jove i “guapa”,
Perquè veig tots els tribulls
que passa per allargar-los.
Suara el rebut de la llum!
Ara els queviures de plaça!
Després el col·legi dels menuts.
i el vestir-los i el cañçar-los!…
I sort del meu fill manyà
d’hores extraordinàries!
que sinó, jo no ho sé pas
on tindria d’amar a caure!…

Sort que, en la vida un bon joc,
-Gràcies a Déu siguin donades-
em tocà de fills bons i assenyats
de caritat i amor curulla l’ànima,
servents, pacients, en el bé perseverants
i alegres en la fe, el goig i l’esperança…
que no sento la pena del ser vell
ni feixuga la càrrega de les xacres!
ni la pell i os dels membres balders,
ni si la fortuna ronda gaire grassa;
ni m’ha pesat mai la solitud!

Sempre he trobat plena l’estança…
sens veure ni oïr-los soc feliç
amb la llum dels seu esperit en la morada.
I en jorn primaveral i tardoral,
en dolç ponent i en la tendra albada,
amb el florir blanc i rosa d’ametller
i en vermelló daurat de cep i parra,
vora el pur murmuri d’una font
on l’aire duu unes sentors llunyanes…
amb aleteig trèmul de records
un lleu vel de pau al cor embolcalla…
la meditació de l’eternitat i mort!…
de la vanitat de passions humanes…
del bé i del mal!… De la perfecció.

De la joventut i alegria que prest passa…
De la Creació… des del començ del món
fins a la fi de la Terra atomitzada!…
Del cercar la felicitat en el pecar…
de la nostra naturalesa baixa i flaca!…
Déu meu, Déu meu!: Tingueu-nos pietat!
Perdoneu, que som criatures humanes!…

I de genolls davant el Pare misericordiós
per l’ajuda en eixa vida al cor tan aferrada!
em dic: ¿La vida nos serà més que un joc?
Un joc de moltes, gaires, poques taules?
Un joc només d’ensomnis i il·lusions…
Un joc de set i mig de rialles i besades.
Joc de sentiments d’amor i de dolor…
Joc de tragèdies i ploralles?…
Però, ja estant a la taula del joc…
“Feu-nos el jugar noble i sens trampes!..
Deixem a les vostres divines mans
aquestes, fins a l’última jugada!…
Quan tots els jocs plegats i acabats,
fent-ne recull, ¿ens premiareu les “bases”?
Amb eternes i daurades albes de cel i de sol,
en horitzó diví amb brins blaus de benaurança!…
sens consorcis ni convenis terrenys-col·lectius
ni cap terrena santa i no santa aliança
gaudirem del vostre Sant Regne Diví-Social
de Justícia i Llibertat de vostra Llei que ho mana!…

Réquiem por un Director

Escuche quien quiera oirla
la història tan singular
de Luís de Galinsoga
un castellano leal

Que fué a tierra de moros
de catalanes, que es aquel
del grito de Viva España
queriéndonos desarmar.

Galinsoga era muy calvo,
calvo de tanto pensar
y por mucho que pensara
nunca aprendió el catalán.

Que  drama es de falange
tenia oído de un can
cuando en catalán le hablaban
él solo oía ladrar!

Director de “La Vanguardia”
no se puede pedir más
Director del Puerto Franco
que es bicoca sin igual.

Un día se va a la iglesia
a oir misa y a rezar.
ya sube al púlpito el cura
y comienza a predicar.

¿Que pasa? D. Luís dice,
este habla musulmán,
este no es cura ni es nada
es un perro catalán!

Lleno de una santa ira
ya no lo puede aguantar
y al oir “Orate Fratres”
ya entiende “Reseu germans”.

Ya entra en la sacristía
se dirige al sacristán
y les dice: “Si esto es misa
es la misa de Companys”

No le dan satisfacciones
da una                 y se va,
dice la palabra “mierda”
que en un             siempre esté.

Mierda dijo, dijo mierda
la susurró al sacristán
al párroco Don Narciso
y éste al obispo se ve.

¿Mierda? pregunta Modrego,
¡Mierda! asegura Jubany,
Mierda asegura Porcioles
Mierda dice Don Felipe
el Capitán General.
Mierda,             Don Pablo
Mierda, dice

“Ha dit que erem una merda”

Mierda, le dice Tarrés
al abad de Montserrat.

Los rojos separatistas

diciendo que dijo mierda

Mierda dice Don Camilo
que es maestro y general
y al Pardo llega la mierda
cuenta la revista “Times”

Ya se reune el gobierno
pues no es tiempo de
Ya les informa el maestro
todos se echan a temblar.

¡Que Galinsoga se vaya!
es el grito general

Galinsoga ya se ha ido
no le han dicho ni “Adéu-siau”
y Aznar ahora le sustituye
ya se aprende el “Deu vos guard”

Le suscribe a la “Selecta”
de Brunet i de Pomés
tambien a la “Bernat Metge”
que fundó Ramon Guardans

Y aquí termina la història
de un periodista sin par,
de un hombre que dijo mierda.
¡Más le valia callar!

 

Records muntanyencs

“Les cames són les ales del cor…”

Ací dalt, entre muntanyes, el sentiment és més viu i l’idea és més pura,
l’amor a la terra nos tra es desvetlla i penetra més endins del cor…
i tot es contempla amb els ulls de l’a`nima des de l’altra pastura…
on gaudi de primer amor perdura pel do d’una, com amiga, lleial i millor.

I és goig diví i turment l’encís lent i ardent de sa immortal divina harmonia
d’aquesta magnífica criatura, única de gràcia en l’alba de pàl·lids rubors…
enorme i immòbil a Ponent en silenci, trèmul parpelleig d’estrella hi moria..
i en l’immensa volta del cel immaculada: promesa i esperança de màgics colors.

I en un fons sense límits de l’espai, es retalla argentí perfil de cresta rocosa,
de quina branda neix punt diamantí, invisible desplega en arc la bella claror
d’un raig de sol, traient la barrera entre cel i món, on és tan nova tota cosa;
i la carícia efusa mou l’herba i l’adreça, i en triomf obre més i més els pètals de flors…

A migdia, com si el món s’hagués fos entorn la muntanya transparent, quietona,
allà dalt la cima l’esperit reposa entre dos infinits: cel i terra, llum i serenor..
brillant al desig, cercle de calor i vida sentim al cos l’ona dolça i tebiona…
lluny les mesquineses de la terra baixa: lluny de la mentida, enveja, enuig i rencor…

esbandits pel sol d’or i l’airet de la tarda, fi de la llunyanies i de melangia
l’encant del meravellós paisatge: de camins i pobles apacibles, som amo i senyor,
i l’aigua manyaga i errant entre prat i arbreda arriba al cor distant, la correntia…
del seu cant qui sospira entorn la bellesa pura qui duu la presència del Gran Creador.

I hi ha arreu les notes de misteriós ritme de música profundament mística i religiosa,
quina la voltant la contrada formosa és donada a sentir l’exquisidesa de celístic chor…
per a l’inquietud oferta i elevació d’esperit de la cúpula solemne i prodigiosa
del blau cel davalla majestuosa i ressona en la vall qui, com catedral, de l’interior
n’ix vibrant la lira sonora de la solitud en arpegis i coratjosa alegria…
reconfortant miraculós en la lluita del viure: el més trist i dolç dels dolors!

I tan en l’ascens  i descens de la muntanya: ala estesa, renova la força i la energia
el plaer innocent de la vida humil sense temor, i a distància i a altura ens fa vencedors.
Beneïu, Senyor, al muntanyenc: al ser escollit per a copsar i estimar la muntanya amiga encantadora
a l’amic d’inquietud matinera i nobles afanys d’aprendre amb ella els vertaders valors
de les gestes i glòries de la terra nostra i sa incontenible iniciativa ferma i creadora…
i dins la tranquil·la claror de la mirada de germana gran forta i bella i agomboladora…
vetlla pel germà petit nascut de l’entranya més íntima, al cor la fe en nova era de glòria i esplendor.