Categoria: General

Novembre

La tarda de novembre grisa i freda;
damunt les teulades va plovent…
Cap al tard un silenci trist dintre la cleda;
i el fresseig de la pluja se l’endú el vent.

En els arbres ja només hi ha alguna fulla
com les altres més febles també serà morent…
i jo al teu costat d’emoció l’ànima curulla
per l’onada quieta que em desvetlla el sentiment.

I mentre queia silent una finor de pluja
cercàvem eixolpluc i recer a l’entrada d’un portal
I jo veia en els teus ulls una claror que hi puja
sense boires, amb un cel net i blau ben sideral…

T’arrimaves amb mi tremolosa, un xic poruga
de les enraoníes i el que pugui dir la gent;
i em dius que en l’avenir no seràs gens fredeluga
i que el foc encès del teu amor serà etern!…

I sento el teu respir a frec de rostre, els teus llavis
que es poden en els meus, ulls clucs, amb abandó…
que jo sento punyent com la fulla d’un glavi!
i el bes en la meva ànima és recolliment, oració…

I dolçament la miro i me la sento meva…
l’estrenyo fort besant-li el coll, cara i mans
i els so de les campanes llunyà ens porta un xic de treva
anunciant la pena i la diada de Tots Sants!…

Perquè el so plorós i trist de les campanes
és una crida i un convit a pregar als bons fidels
pels avantpassats dels avis, els pares i germanes
que gaudeixen de la benaventurança dalt del Cel!…

 

Pregària

Aquest Sant Crist que sojorna
del meu llit en el capçal
és un record dels meus avis
que estimo amb l’amor més gran.
Ell les meves oracions
a les nits i al desperta’m,
recull sempre amorosívol
des de fa molts i molts anys.
I quan vora seu m’adormo
amb els ulls ben aclucats
fuis de mi tota rancúnia
i lliure sóc de tot mal.
Oh bon Déu! D’aquesta cambra
sigueu tothora l’escalf
raig de llum i d’esperança
i recer dels meus afanys
I vetlleu, si, vetlleu sempre
el meu somni dolç, suau…

Traidora dolença
que omple d’esglai
i els ulls llagrimegen
en totes les llars.
La Mort amb sa dalla
sinistra i llampant
no para en la brega
del seu mal segar
i les vides cauen
colpides pel mal
com les flonges tiges
de l’aurífic blat
el pregon abisme
de l’eterna pau.

 

Matí de calma

A Tú

Avui se’t veu més reposada, més dona, més serena,
i els teus ulls son encar més resplendents;
i la frescor del cos d’una bellesa molt més plena;
després del gran goig del teu primer infantament…

Quan m’envaeix el vel secret de la meva melangia
que un trist record se’m fa més viu i més cruent!
és llavors que cerco el recer de la teva companyia
i t’hauràs adonat que al teu costat estic content…
Que em plau respirar ben bé a la teva vora,
i el perfum de la teva boca pintada de carmí;
així no trobaré feixuga ni gesn pesant l’hora
amb la sentor que porta el teu aprop el clar matí.

Esguardar els rosats pòmuls i la finor de cara,
sentir en la meva el fregadís del teu cabell gentil,
i aquella serenor que el meu esperit tèrbol  aclara
i a poc a poc bategarà mon pobre cor, quiet, tranquil,
a l’unissó del va i vé del penjoll de belles arrecades,
amb la medalla i joia que clou el blanc escot del pit,
amb el tic-tac del teu rellotge al braç, arrebossada,
amb el gràcil volateig que duu el caient del teu vestit.

Quan el teu llavi em conta les gràcies de la teva nina
com tu bonica, dorm somrient dins el misteri de la nit…
en els ulls un brill d’amor de mare el meu hi endevina,
i el meu amor de pare parla del despertar del meu fillet petit…

++++++++++++++++++++

Tots els jorns m’hi passaria al teu costat moltes estones,
respirant aquest aire optimista que duus en l’ambient
si no fossin les males llengües lleugeres que enraona,
i l’ull d’enveja i malícia que guaita i vigila de la gent!…

Manresa, gener de l 1955

El rosari

Beneït rosari
dels meus avis heretat
ets defensa i fortalesa
blasó i escut de la llar.
Tots aquells que ens precediren
els nostres avantpassats
més que un bell tresor de perles
estimat i venerat.
Els infants a la doctrina
i al rosari tardoral
les noies de color ros
blau de cel o bé ben blanc
i les velletes arrupides
que van a missa matinal
del color fosc de la brusa
és la negror dels seus grans.
Tots com un collar de perles
l’acaricien amb les mans.
!Oh els meus jorns de l’infantesa
com em sou avui de grats:
Quan venia la vesprada
tota a casa arrecerats
el resàvem cada dia
al dolç caliu de la llar!…
!Oh aquella època passada
de vida patriarcal!…
I quan es feia la prometença
per un germanet malalt
anàvem a aquella ermita
i el camí no era gens llarg
murmurant la Déu-vos-salve
que el pare anava desgranant
fins arribar davant la Verge
i als seus peus tots postrats
amb la Salve i lletanies
del cor sortia dolça cant
d’un rosari d’esperances
consol i remei pels mals…

Oh, rosari, el sant rosari
refugi de tans mortals
herència dels nostres avis
i de bons pares i honrats
que en el jorn trist que moriren
fou besant la creu i els grans;
i avui els nets al contemplar-lo
hi veuen l’ànima d’uns temps passats
i aquell quelcom que ens transporta
a pensar en la Mort i Eternitat!…
i a volar per ses altures
lluny d’aquest món tan ingrat!…

Oh rosar, el Sant Rosari!
consol dels pobres mortals…
Quan en la suprema hora
de la partença final…
voldriem tenir enllaçades
nostres pecadores mans
per les seves quinze perles
i el Crist agonitzant!…
Que nostres darreres besades
a un a un dels seus grans
i en la creueta de plata
ens obrin la porta gran
d’aquella altra millor vida
tot dolçor celestial!…

!Oh rosari, el sant rosari¡
blasó i escut de la llar!…
aquella de l’infantesa
que Amor i Fe ens ensenyà
I el premi de l’altra vida
per tota una Eternitat…
per les seves quinze perles
tindrem el premi de la bona Veritat!

 

Em plau…

A l’esposa

Em plau quan fas de mare…
apoiada en el breçol
amb l’alegria a la cara,
amb el fillet com un sol.
Que et segueix amb la mirada,
i que al veure’t ja somriu;
i tu de joia ets omplenada
al veure’l despert, tan viu.
L’agafes, lleu l’abraçada
com qui duu un ric tresor
i et sent rica, afortunada,
més que curulla  de l’or.
L’hi treus les seves robetes,
l’hi canvies els bolquers,
i ell belluga les manetes
i els seus peuets encisers,
que a dins l’aigua xipollegen
sense que esclati cap plor.
Els meus ulls s’hi humitegen
del goig que no cap al cor…
quan te’l poses a ta faldona,
tan bonic, tan eixerit,
i els seus llavis i galtones
es confonen amb ton pit…
I amb la cara il·luminada
de les mares la claror,
que és tan esperançada…
com un novell horitzó…
Tinc l’animeta agombolada,
d’aquesta quieta serenor…
de la doncella estimada…
Me’ls guaito amb gran amor!…
Em plau veure’t fer de mare,
de jorn, de vespre i de nit…
quan la cançó de ta veu clara,
del teu llavi, l’ha adormit…

Camí del meu poble

Camí del meu poble,
oh, bell caminet!…
que com amic noble
em guardes secrets…
Un temps jo hi passava
ben dematinet;
ensomniós… delirava
amb el llibre obert!…
mentres dalt la branca
el rossinyolet
raó no li manca
de riure amb son refilet.
Però llavors jo n’era
si no feliç, tant content
que arbres i margeres
m’eren un encantament!…
Si n’era al migdia
del meu estiueig,
com a mi em plaïa
sentir aquell bronzeig
del papalló i l’abella
espia-dimonis i pregadéu,
en mig la meravella
de llum, per a tot arreu…
Si n’era a la tarda
a l’hora del fi de l’oreig,
Quantes coses tu em guardes
amb aire de ponent o de llebeig!…
I si en nit estrellada
la meva memòria se’m perd
d’una mirada enamorada
d’uns ulls blaus o verds!…
Camí del meu poble,
enyor el temps de festeig…
més que abans l’estimo
quan fa temps que no el veig.
Enyoro les ales del somni
el trèmul del teu airet,
i espera’m que torni
per a contar-te secrets!…

La partença

Melangiós, vaig fugir del meu poble o la vileta,
on tants anys m’hi he criat i he viscut.
ningú m’acompanyava en carreranys de via estreta,
ni un amic en el camí trist de solitut!…

La meva partença, sortida o bé fugida,
a ningú d’ells ha tret una hora de bon son;
a ben segur, jo solsament al cor l’hauré sentida,
per una noia que em féu viure la meravella d’aquest món!

No tremolà ni s’ensorrà el castell de ma infantesa,
ni es socavà el pont, on llisca silent l’aigua del riu
ni del vell serrat, cap més roca s’ha despresa.
Quan retorno a ells els veig sempre ben vius!…
i soc feliç sota la volta del cel ben estrellada,
amb el parpelleig i corredissa que fan els seus estels
si per un instant puc veure-la bonica i agençada,
i encar que d’esquitllentes, em sento que soc a prop del cel!…

Un mig somriure

Al tercer fillet que ha de venir…

Aquest matí no té el so trist la veu de la campana
i surt del pit més apagat el sanglotar…
i un mig somriure a nostra cara hi encomana
aquest altre fillet que ha de tornar…

amb aquelles galtones i la pell tan fina…
de la nina qui tantes vegades havíem els dos besat.
i s’endurà del record aquesta mena de boirina…
amb l’esperança del bon Déu i la seva Eternitat!…

de que vindrà a omplir el buit que dins la llar regnava
que il·luminada serà per la joia, de claror…
Que retorni aquella preciositat de nina que l’ornava…
demanem cada jorn al bon Déu Nostre Senyor!…

Manresa, juliol del 1954

Com una espiga…

A la meva Teresa en els dies
de la seva fecunditat

Com una espiga grassa que pel juny daurada,
amb el balanceig que pòrten tots els blats;
com els ceps del setembre de plena raïmada,
dolços com bresques, madurs i ben rosats!…

Ha retornat en tu a eixir l’albada…
que t’ha posat al front més serenor…
una rondalla de claror en la mirada…
de l’esperança que t’ha marcit el plor!…

I a la llar nostra ha fet la seva entrada
i ha revifat aquell caliu de tebi foc…
i tornaràs a sentir-te il·lusionada
perquè tornarà a floris un altre brot!…

del arbre teu de verdes branques
on ens acollim a aquet ramatge de frescor
i els nostres fills, floretes blanques,
que ornaran tota la casa de sentor.

La sentor de la tendra clavellina
que en la tardor es marcí… s’evaporà…
altra volta aspirarem l’essència fina
de l’infantó que a la llar nostra tornarà!..

                                  ********
Quan el teu caminar d’unes cadències lentes…
i el bressoleig de barcarola d’aire greu…
amb les teves passes tan pausades i silentes,
hi veig una fragata que avança en el mar lleu…

que porta a coberta un temple i santuari,
i custodia a dintre el sagrar ric tresor…
de diamant i perla, en el si del relicari…
que espera obrir-se a l’arribar la nau al Port!…

per a regalar-nos amb l’eterna presentalla
de l’angelò que ve a la vida els ulls  badar…
a passar-hi estones de ploralla i de rialla…
i al sol i a la lluna amb les cametes pernejar!…

Quan més grandet ja en els llavis la paraula
l’ensenyaràs com en els altres a resar!…
i que el món és tot un somni i una faula!…
per a què aprengui a Déu i al pròxim estimar!…

Il·lusió i somni d’esposa enamorada
sigui real el bon Déu i la Verge ho voldrà!…
i que bona mare siguis sempre àmgel i fada…
fins en l’altra vida… quan serem al més enllà!…

Maternitat

A: C. Nadal

Després dels clars jorns de desposada,
d’haver l’obsequi de carícies de l’espòs;
trobem en tu una gerdor de verd de prada
i fins a les galtes hi ha molt més color.

T’has emplenat tota tu una miqueta
el pit ha pujat un pensament amunt;
i ja no tens aquella cintura tan estreta
i als ulls s’hi veu de l’infinit un punt
brillant, d’una claror viva d’estrella…
somnis de nacre en els puntes de les dents,
que endormisca i acluca ma parpella
i fa volar molt lluny el pensament.
La teva boca roja amb esclat de clavellina,
i una gràcia majestuosa exhalant de ton bell cos
que estotja el fruit sagrat d’aquella nina
que ha de tenir l’aire gentil, rostre formós
com el que el bon Déu a tu et dotava
per a que fes planer el camí del vianant;
i en les asprors de la vida, ens gronxava
la quimera que ens duu el pun t de l’ull brillant!…

Manresa, maig del 1954