Oració d’un pare

Feu senyor, desl plançons, fills de bon tremp i fortalesa
que no els deixi tòrcer i tenir amb ella conciència de sa debilitat
el braó i la vigoria de la fe en els instants de por i de feblesa
que els donarà el valor de creure i confessar-s’ho amb sana humilitat…

Que siguin rectes i lleials, nobles en la derrota honrosa,
atents, comprensius i resolts, del vençut n’hauran compassió,
i servin el vostre amor a les plantes, les persones i les coses…
res els serà impossible i en victòria el cor de generositat i de perdò!…

Que es sentin embolcallats de la fragància de les flors molles de rosada
i ho vegin tot ben clar sota el reig del sol lluminós i resplandent,
i en l’hora d’escollir trobin la ideal companya, devota, tímida, enamorada…
bella de cos i d’ànima, ull obert, alegre, fresca, divina, somrient…

Il·lumineu Senyor el seu seny, el seu juí i la seva pensa
sens dubte ni recel, el cervell i el cor bateguin sempre a l’unissó
la seva ànima, flor creada per Vós, el perfum i la claror de vostra faç immnensa…
conèixer’s, saber el que som amb la suprema veritat de la vostra lliçó

Conduïu-los Senyor, no sempre per caminois de ventura i benstança,
ni per senderols complicats i temptadors de falses i vanes felicitats
sinó també per pujades tortuoses amb peu sagnant i l’esperit que no pot més i es cansa
on amb el sofriment trobarem l’energia per a redreçar-nos en les dificultats.

Que en aquest món meravellós de paisatge, de color i de figures
Feu-los-hi sentir l’existir d’una perla que amaga al seu si la llàgrima i dolor
en l’harmonia de verd boscatge, blau de mar i cel i la gràcia del rosa de les criatures,
trobar aqueix tresor d’una valor apreciable que sol estar sempre a l’agüait del cor…

Que en la perla clara, oriental, puguin percebre-hi la vostra llum sagrada
i si mai un vel de foscor la cobrís lluï resplandent el foc del sofriment…
amb ses guspires d’esperança i fe, amor i dolor al cor ben abrandades
com el presoner que surt de la penombra, a l’aire i a la llum respira lliurement!

Estampeu en els seus cors els sentiments espirituals i la tendresa
i aquella gran esperança de penetrar un dia en el fons de l’eterna veritat
i en l’albada i en crepuscle i en nit estrellada la bella poesia de la naturalesa
i permeteu als que l’amaren en la terra segueixin estimant-la en vostra eternitat!

Mentrestant manteniu-los en el manantial que brolla de Vós de divina saviesa…
dòcils i purs en la creença, en l’estudi, en l’amor ideal, nodriu-los per a sofrir, per a pregar…
davant el vostre altar que és en el centre dels cels i mons, mostres de la grandes
i el valor, auxili i gràcia que els donareu en l’hora de combatre en batalla i lluitar!…

Senyor, Pare nostre que esteu en el cel i en la terra, i en l’aire i en les ones…
que des de tots els llocs presidiu les lleis de les coses i els destins humans…
i feriu, irradieu i al·lucineu amb el raig de la caritat a les ànimes generoses, nobles, bones.
multiplique-los damunt els nostres fills i a tots els homes per a que s’estimin com germans.

Senyor, que les descobertes de coet, luniks i satèl·lits per un jorn anar a la Lluna
de força atòmica i aparells registradors per a explorar l’univers i món sideral,
siguin l’avantsala de l’últim vitge al més enllà la millor sort i gran fortuna:
que ens prometéreu amb tots els fantàstics jocs de llum i colors i la divina música de sons celestials…

Manresa, octubre del 1959

Somriure d’infant

Als fillets

El somriure del fill ho il·lumina de tendresa,
la casa, el carrer, de celestial resplandor.
El goig és en l’infantesa, ocell amb ala estesa
i és perfum, color i fragància d’una flor.

Una flor en l’ample bosc, suau i clar encara,
de frescor i verdor humida de jardí florit…
i és una alosa que canta armoniosa al cor de la mare,
i el ventíjol serè que s’emporta les penes del pit…

és virginitat senta d’alegria daurada,
que duu en el llavi el somriure infantil…
i veu i cançó d’una flauta encantada
que en un recital del poema de maig i d’abril

en un paratge ideal en una illa llunyana
on el seu verger hi ha olor profunda d’alga de mar…
que naus i ocells solquen l’aigua blava germana,
per anar a la blanca torre amb son lleuger volar.

I quan al cap tard de la vida sereu sol alegre
que s’eleva en la’lbada i els nostre en la tardor mor…
mudeu-nos de llum somrient el manrell de tenebra,
i empolseu-nos-el de vostre ruixím diamantí d’or!…

Poesia?

Al meu Jordiet, el millor company
en els nostres passeigs per la ciutat

Hi ha dies que al donar el nostre tomb per dintre vila,
assaborim l’hora tranquila d’un goig i alegria sorprenent,
que, en una branca de l’ànima som rossinyol canta i refila,
i voldríem fos eterns el cantar i l’emoció d’aquell moment!…

en que, a la vora d’eixa bellesa sempre diàfana i tan pura
del esqueix tendral de vida amb tota la frescor de nostre infant…
que s’embaladeix en tot el seu regne innocent de llire natura
i si es mira amb els seus ulls candorosos tot és esclatant!…

Com davant aquesta altra vellesa tan antiga, neta, femenina,
d’aquest altre ser: empelt de mig dimoni-mig àngel vivent…
i el deisg d’estimar dolçosament ens surt en brill a la nina,
i a la gola el crit de: bellíssima! que es diu ben amorosament!…

I fent via enllà, d’una plaça ens trobem la magnífica escultura,
que ens farà copsar de l’artista, el geni i la màgica inspiració…
i la llum meravellosa d’esperit universal per l’àmbit hi sura
en el seu aiguabarreig de Bellesa i Bondat, de Pau i Amor i comprensió!

i fa que sentim el nuvolet o la ratxa de misteri i de meravella…
envair-nos el cor, que serà poesía quan sobreíx profunda i subtil;
i la carícia del fresc de la seva ala, i la suavitat d’una estrella
diamantina que ens capacita per a la vida que tenim penjada d’un fil!…

i ens ve a la memòria les veritats escrites en els solcs de planes
de llibres de Cervantes, Verdaguer, Maragall i la Gràcia de clar horitzó!
i la llavor sembrada pel cultiu de l’ànima amb tot el perfum i ufana
floreix en els cors sensibles i farà gran el jardí de la sàvia lliçó!…

i gran el tresor de tendresa que amara el cor de tèbia rosada…
aquesta rosada d’amor davant l’infant i la dona que fa l’ull humit,
i tot el que ens fa comprendre el Cel pressentit en bellesa immaculada…
aquest ric present que ens vivifica i ens fa feliç nostre esperit!…

i ens fa generosos per a compartir-hi amb ells alegries i penes;
que cada nou dia enforteix el llaç de correspondència d’amor i dolor!…
i pensaments, paraules i obres són seves, com la sang de les venes
i aquell glop de llàgrimes quan per dissort o absència ofega el cor!…

Creiem a vegades són ben bé uns sers estarnys els sentimentals poetes,
exaltats en l’amor a l’infant i la dona, l’art i poesia, bellesa i sentiment
amb el subconscient d’emoció, fervor i esperança dels místics ascetes
que els dóna ales per a volar il·lusionats en un món seu, resplendent!…

o per a formar el món millor que ens han contat del llibre del cor nostres pares,
per a contar-los si cap bé millor als nostres bonics i tendres infantons!…
junt amb les rondalles de Fe i de Pàtria que surten del cor de les mares…
i amb cançons i corrandes formar els pobles amb les més nobles i santes tradicions!…

Festa de la LLum de l’any 1959

Montserrat

Llum d’història i de llegenda,
camí de sants i pecadors…
on s’ajunten prefaci i cloenda
de riures i plors, goigs i dolors.

A l’esposa.

Encetada la bresca melosa de la breu adolescència
quan, entre mos i mos l’infant llaminer, endiumenjat..
impacient d’angoixa i timidesa, de no mostrar indiferència
pels problemes ingrats de col·legi a un llogaret del Llobregat.
Esperant, cor il·lusionat el recés festívol: neguit i diligència
de córrer entre tofes de verdor i entre solcs del camp daurat,
en respirava de l’aroma tendre i dolç tota la conscient essència…
al secret desvetllar del sentiment esbalaït de voluptuositat.
I d’aquelles hores fugisseres en retinc l?ensomni, la vivència
del primer matí lluminós pelegrinant a celatge de pau de Monterrat.

I en l’adolescent record, l’impuls jovenívol amb que feien via
pel bell corriol on floria el romaní i espígol vorejant a l’espadat
i prop de mi la noia somrient, fresc i clorés primer amor en descobria el poder emocional que eixia del rínxol i en el naixement del pit immaculat,
quin aire infantil i penetrant, en vol al ample món de somni i fantasia…
bo i respirant la flor blanca i primerenca de cos misteriós, indeterminat.
Fou en aquell matinal camí, verge, germana, amant i musa que inspiraria
l’alleujament d’íntima alliberació: el desig poètic despert massa aviat.
I de l’abrandament novell d’amor, bondat, puresa, esperit: la polifonia excelsa assenyalant el Cel sento encar encensada als rocs de Montserrat…

I quan una ventada malastruga encenia la foguerada de la guerra:
la crida de la lleva i trompeta  a rengles de milícia era lligat,
i el foc escampadís asclant vides i paisatges de la nostra terra…
És trist!: Invocant en la tempesta sagrats noms de Crist i Llibertat!
els homes en armes cercant la mort en el combat deixant ruïna i desferra,
i les conques dels ulls dels cloquers buides i camps erms i arrasats!..
El vertígen d’ombra funestra en l’espai, d’esglai que adins s’aferra.
L’udol del vent foll i irat batent entre germans fon el sentit d’humanitat.
Perduts en la fosca i temor, llençats lluny de la daurada i pia serra
tota la nostra esperança de retorn era: l’horitzó de pau de Montserrat…

Cessà el torb estèril que, en cel i terra i mar l’odi hi congria,
ran de la desfeta, tímid, cansat, contrit de va turment i malvestat,
pelegrins humiliats la Verge ens acollia en la seva alegre abadia
l’oferiment d’un cant de Gràcies junt al solemnial, esperançador d’eternitat.
En romiatge amb la meva promesa estimada, l’adveniment lluminós es repetia
en l’encís del somriure amable i encant del mirar d’amor clar, abrandat
en comunió emocional neixia i creixia llaç fort de plenitud i harmonia
segellat pel primer bes subtil perdut en l’olor del cabell fi i rissat,
entre brins de farigola, mates de boix, exaltant la bellesa i poesia
com joglar enamorat de l’ànima bonica i apassionada el cèlic Montserrat..

Flama vivent, anell de prometatge, tumbaga de festeig,perla de primavera,
estel del matí, torre de marfil, porta del cel, cançó del ú de maig il·luminat
del sol que tot ho transfigura en preciosa imatge, alada i trèmola senyera
del misteriós encant fluïnt de la pell núbil, blanca i bruna en bell esclat
apareixia com l’oratge càl·lid a quin dec l’optimisme de vida falaguera
de la seva ànima en la meva: la nova naixença noble i coratjosa pel novell combat…
beneït amor, sacre jurament als peus de la Madona, l’encens de sa ginestera
des de les desposalles amara el santuari de la llar el perfum etern i sagrat…
i a l’esposa forta sempre que ensopego del desengany la dura pedra foguera,
a la companya mentor de la meva quimera de nit, m’assenyala el far de Montserrat…

El verger de l’illa on brollà el manantial de tendresa que dolçament eixia
dels teus ulls, dels llavis, del coll i de la veu de l’amor mai sadollat…
la sonata de carícies en el tàlem nupcial on es badà la flor de gerdor i ufania..
tan meravellosa que sobreixia del pit la fina sabor íntima del cos nu i mel-rossat…
la font escollida en platja ardent on des d’aquella glòria és port del migdia..
que amb el temps s’aferma i no vull altra llum diàfana de divinitat,
ni més clarors materials de corbes i sines amb tons i punts de salvatgeria,
ni altra transparència tendral que la teva galta on nia sentiment d’immortalitat.

Només la claror absolut d’un demà inacabable com l’ahir feliç s’hi encongia
al lluny la tristesa, i la vida m’omplia d’emoció sota el cel blau de Montserrat…
La delícia de la unió sacrosanta fosa amb la blavor de cel i verda prada,
amb l’abraç compartit a l’escalf fecund de planta plena de gràcia i majestat..
en mig la saó del paisatge montserratí germinaria la llavor sembrada
i brotonaria el parell de plançons… somni de la meva vida fet realitat.
Del saborós contacte misteriós la bella florida i esplet de la carn rosada…
dels nostres fills… quan adolescents amb mossada melosa, ulls de bat a bat
d’infants goluts, cor endiumenjat aniran amb l’amiga bona de dòcil mirada,
radiant i riallera, el rostre espill de puresa s’emmirallaran extasiats,
i en un demà de glòria de nèctar i saba amorosa, esperançada, renovellada…
seguir nostra petjada en el camí de llum i ànima, el miracle constant de Montserrat…

Infant

Bocinet de carn tendre
tan fina i vellutada
amb la flaire de préssec
de les galtones rosades
i el raig de sol en el rostre
que ens fa la vida més clara.
I el somriure dels llavis
i les dentetes de nacre
i el crit de: Mare! de glòria
i amb el cel de ña seva mirada
oblidem l’agror i amarguesa
que hi haurà en la vida ingrata.
Quan veig que amb peus indecisos
camina, corre i salta;
i els bracets suaus i formosos
alçats per fer una abraçada,
m’apar un àngel de Fra Angèlic
d’aquells de contes de fades.
que per voler i do de Déu i la Verge
han posat, de la mare en sa falda
aquest bocí de carn tendre
tota del viu rosa de les galtes,
i el llavi brolla el murmuri
del doll pur de la fontana
i la llum dels ulls amorosa
resplandent amb la seva moixaina
porta un encantament i dolcesa
l’encís de la seva gràcia…
que apretant-lo sobre el pit
me’l mejaria a mossades!…
Infant que tot just comences
en la vida a donar els primers passos…
meravelles la nostra amb la florida
de la més gran il·lusió i esperança!…
Únic consol que ens alleuges la pena!
Infantó que puges creixent en els braços
Astre lluminós enfront nostre rostre
per a fer-nos per sempre la vida més clara!…

Manresa, maig del 1956

T’estimo (I)

T’estimo perquè el dolç posat i el cor ple de bonesa
diuen ets mesurada i compassiva a punt sempre pel perdó.
T’estimo ordenada i assenyada i perquè mai punt d’amarguesa
he vist en els teus ull velar-ne la claror!…

T’estimo perquè no vas amb excés pintada i maquillada
com les opulentes dames que presumeixen pels salons.
T’estimo amb la sentor de roba neta de flor i fruita perfumada
i veig content que una doneta així és el millor dels dons:

T’estimo perquè no sabries dur llampants vestits de seda
dels que s’arrosseguen per sales i catifes de palaus;
T’estimo perquè et guaites el luxe amb la mirada freda,
i el teu port senzill es reflexa en els ulls blaus…

T’estimo perquè no et plauen braçalets i arrecades
ni t’enlluerna l’esplendor feridora dels penjolls;
tens l’anell de prometatge que és la joia més preuada
i la cadeneta de la Verge que t’enllaça el teu blanc coll.

T’estimo perquè mai he vist el punt de coqueteria
i el passar-se estones llargues al vidre del mirall
ni l0engüent i crems ton esquer, vana mercaderia
escampada per les sales d’espectacles i balls.

T’estimo perquè essent-te plaents les tardes de cinema
emportada de la bellesa d’un paisatge al teu davant estés
quan has cenyit al front, de mare la subtil diadema;
del llenç les meravelles panoràmiques t’han dit res.

T’estimo perquè ets franca de castes lleis i prejudicis
i enfrontar de la vida les maltempsades i perills…
I perquè jamei ciguin en el fanguissar de plaer i vici,
has ensenyat devotament a resar cada jorn a nostres fills.

I que, avara d’ells, no has volgut dar-los a mans estranyes
perquè saps prou bé que com la mare ningú els sap pujar
aquests bocins de cor tendres que has dut en les entranyes
i demanes al Bon Déu que siguin l’esperança del demà!…

T’estimo perquè esclava d’ells, sempre amorosa i abnegada
dia i nit vetllant en el bressol, febrosos i malalts…
I quan la Parca ens robà la nina angelical de revolada
et vegí resignada cristiana de creure’ls en paradisos terrenals!

T’estimo perquè a l’arribar al final de la feixuga jornada
de retorn del treball amb esperit i nervis destroçats;
m’esperava una llar polida, flairosa amb la taula ja parada
i el somriure als llavis, i dolçament els meus has besat…

Les preocupacions fugien, i el rictus de la cara seriosa
al penjar-se al coll amb un abraç els angelons de Déu
i m’he dit: -“Que de la vida només compta i val aquesta cosa
sacrosanta: De muller que t’aima i mare dels fills que veus ben teus”…

T’estimo al passar dels anys hi ha en tu igual mesura i ordenada
perquè et desvius per tots; i no et crida ni veïnatge ni carrer
T’estimo al anar a col·legi els fills amb la testa clenxinada
s’hi veu la mà de la marona que amoixa i acarona i fa tan bé.

T’estimo perquè no ets gens amiga de coros i rotllanes
sorda als murmuris de comares amb veus tallants de xafardeig
sols escoltes atenta el so alegre o trist de la campana
deixant sentir el seu condol pels morts o somrient per un bateig.

T’estimo perquè et plauen com jo els llibres i les rimes
i unes notes de cançó i de música et porta un ensomni dolç
i prefereixes la bellesa de les ànimes que volen en altes cimes…
abans que la del cos míser que dintre poc tornarà pols!…

T’estimo perquè aprop teu he sentit intensaent bell doll de poesia
amarats d’ella ens allunya de l’escòria de la vida terrenal
I perquè amb tu he vist l’eterna llum que s’aclareix i es destria
amb l’esperança de l’altra vida que serà en un món més sideral.

I seguiré estimant-te sempre, muller fidel i bondadosa
creient en tu a l’horitzó meu hi brilla l’estrella de la sort
fins que el bon Déu em deixi sentir el postrer perfum de rosa
de la teva mà blanca quan em clogui els ulls en l’hora de la mort!

Per a gaudir després en el cel de les hores plàcides i clares…
i en la felicitat de ses esances tornarem a juntar-nos tendrament
en l’entorada companyia dels germans, els fills i els pares
per a no separar-nos jamai!… Per sempre! Eternament!

 

Cançoneta

A PAU PI

¿Saps d’aquella germaneta
de cabell sedòs, d’or fi…
i que feia ballmanetes,
i els ulls començava a obrir,
quan sentia les trompetes
del teu programa: PAU PI.
Que en una tardor quieta
cap al Cel volgué fugir?…
Que jo sentia aquella cosa
que no sé com n’he de dir,
quan la mareta amorosa
amb un sanglot i un sospir
mig apagat, que no gosa,
perquè no em posés trist
un petó dels seus que em posa
al front, al ficar-me al llit…
veia en ses galtes de rosa
amb un rodolar lleu, llis…
una llagrimeta no fosa…
eixint dels seus ulls bonics?
Allavors amb veu tremolosa
i el meu cor ensonyadís;
deia una pregària piadosa
al bon Déu resava així:
“-Feu-nos la gràcia sortosa
del gran goig poder tenir,
d’una germana xamosa
pels meus jocs compartir
i els seu aleteig d’alosa
dins nostra llar torni a sentir
i en les tardes menta i rosa
com nou arc de Sant Martí
amb sa companyia preciosa,
oir junts nostre PAU PI!…”

Allà en la benaventurança
mon prec vàren acollir
i el meu cant d’esperança
un bell jorn es va acomplir!
Quan de retorn de vacances,
més content que un ginyjolí,
de casa l’àvia amb nous i panses
que ma faldona n’omplí
amb l’alegria que no cansa
de córrer i saltar al jardí.
Un puntet sols d’enyorança:
de la mareta amb posat trist!…
Vaig sentir una gaubança!
quina joia cor endins!
al trobar-me amb la sorpresa,
Quina emoció encara tinc!…
a l’arribada a Manresa
trobar al bressol un altre nin…
i plena la marona de dolcesa
que li brolla dels ulls fins
em digué amb la mirada encesa
i els seus llavis coral·lins,
que el tren TAF sense fressa
ens deixà un dels serafins…
que a les llars les gronxa i bressa
amb so de campanetes el dring!…
perquè amb les ales esteses
poguem fer junts salts i brincs!
en plena Naturalesa
respirar sentor de pins,
i aprendre de l’honrades
dels pares que tan estim…
i dels mestres la saviesa
que ens ensenyen amb l’estudi…
I amb els contes de princeses
i de castells feudals antics
que conteu amb gran certesa
en el programa infantil.
Amar la Pàtria amb fermesa
i ser d’ella uns clars espills
amb el cor curull de bonesa
com hem de fer els seus fills!…
Jo amb l’animeta corpresa
me l’estimo a desdir
i amb el cor ple de tendresa
vull veure’l créixer eixerit,
i allunyi sempre la tristesa
amb els seus xiscles i crits.
I ja que no, una princesa
-perquè no es pot escollir-
sigui un príncep de rondalla
el meu germanet petit…
i com jo esclati les rialles
al sentir-te a tu Pau Pi.

Ara, ja en sa xica boqueta
hi despunta el bell somrís…
i com juga amb sas manetes
i amb els seus peuets petits
i la sonora i tendra veueta
ja de lluny es fa sentir
per cantar la romanceta
sense paraules ni crits!…
i torno a veure la mareta
que retorna a sentir-se feliç
i a nostra llar hi ha una espleta
com de roses d’un bell jardí
on hi abunden les poncelletes
que al bon temps torna a florir!…

Quan ressonen les trompetes
i el tabal del tamborí
no tinc d’anar de puntetes
per a poder-te sentir.
I brillen les estrelletes
allà dalt de l’infinit!…
perquè mai més les tempestes
quan bufi el vent de garbí
que fa les hores ferestes
que als cors posa un tremolí
prego al bon Déu cada vespre
no vingui a casa a ensenyorir’s.
I que en les tardes de les festes
tots junts a taula reunits
amb les ànimes ben xalestes
oir ton programa Pau Pi
i tornarem a fer-ne de fresques
com tu amb els bons acudits
i veure fer ball-manetes
el nostre Jordiet petit!…
assaborint bombons i galetes
Victòria, d’un sabor fi!

I la nostra Montserrateta
allà dalt del paradís
amb el seu brill d’estrelleta
i els cabells del seu ris…
de segur fa una rialleta
escoltant a n’en Pau Pi
i dansaran la sardaneta
amb els demés serafins!…

Josep Griera

Em plau…

A l’esposa

Em plau quan fas de mare…
apoiada en el breçol
amb l’alegria a la cara,
amb el fillet com un sol.
Que et segueix amb la mirada,
i que al veure’t ja somriu;
i tu de joia ets omplenada
al veure’l despert, tan viu.
L’agafes, lleu l’abraçada
com qui duu un ric tresor
i et sent rica, afortunada,
més que curulla  de l’or.
L’hi treus les seves robetes,
l’hi canvies els bolquers,
i ell belluga les manetes
i els seus peuets encisers,
que a dins l’aigua xipollegen
sense que esclati cap plor.
Els meus ulls s’hi humitegen
del goig que no cap al cor…
quan te’l poses a ta faldona,
tan bonic, tan eixerit,
i els seus llavis i galtones
es confonen amb ton pit…
I amb la cara il·luminada
de les mares la claror,
que és tan esperançada…
com un novell horitzó…
Tinc l’animeta agombolada,
d’aquesta quieta serenor…
de la doncella estimada…
Me’ls guaito amb gran amor!…
Em plau veure’t fer de mare,
de jorn, de vespre i de nit…
quan la cançó de ta veu clara,
del teu llavi, l’ha adormit…

Un mig somriure

Al tercer fillet que ha de venir…

Aquest matí no té el so trist la veu de la campana
i surt del pit més apagat el sanglotar…
i un mig somriure a nostra cara hi encomana
aquest altre fillet que ha de tornar…

amb aquelles galtones i la pell tan fina…
de la nina qui tantes vegades havíem els dos besat.
i s’endurà del record aquesta mena de boirina…
amb l’esperança del bon Déu i la seva Eternitat!…

de que vindrà a omplir el buit que dins la llar regnava
que il·luminada serà per la joia, de claror…
Que retorni aquella preciositat de nina que l’ornava…
demanem cada jorn al bon Déu Nostre Senyor!…

Manresa, juliol del 1954

Com una espiga…

A la meva Teresa en els dies
de la seva fecunditat

Com una espiga grassa que pel juny daurada,
amb el balanceig que pòrten tots els blats;
com els ceps del setembre de plena raïmada,
dolços com bresques, madurs i ben rosats!…

Ha retornat en tu a eixir l’albada…
que t’ha posat al front més serenor…
una rondalla de claror en la mirada…
de l’esperança que t’ha marcit el plor!…

I a la llar nostra ha fet la seva entrada
i ha revifat aquell caliu de tebi foc…
i tornaràs a sentir-te il·lusionada
perquè tornarà a floris un altre brot!…

del arbre teu de verdes branques
on ens acollim a aquet ramatge de frescor
i els nostres fills, floretes blanques,
que ornaran tota la casa de sentor.

La sentor de la tendra clavellina
que en la tardor es marcí… s’evaporà…
altra volta aspirarem l’essència fina
de l’infantó que a la llar nostra tornarà!..

                                  ********
Quan el teu caminar d’unes cadències lentes…
i el bressoleig de barcarola d’aire greu…
amb les teves passes tan pausades i silentes,
hi veig una fragata que avança en el mar lleu…

que porta a coberta un temple i santuari,
i custodia a dintre el sagrar ric tresor…
de diamant i perla, en el si del relicari…
que espera obrir-se a l’arribar la nau al Port!…

per a regalar-nos amb l’eterna presentalla
de l’angelò que ve a la vida els ulls  badar…
a passar-hi estones de ploralla i de rialla…
i al sol i a la lluna amb les cametes pernejar!…

Quan més grandet ja en els llavis la paraula
l’ensenyaràs com en els altres a resar!…
i que el món és tot un somni i una faula!…
per a què aprengui a Déu i al pròxim estimar!…

Il·lusió i somni d’esposa enamorada
sigui real el bon Déu i la Verge ho voldrà!…
i que bona mare siguis sempre àmgel i fada…
fins en l’altra vida… quan serem al més enllà!…