Emigració

A Julia Garcia

No és pas recent i un fet nou l’éxode de la gent castellana,
que data d’una época remota de la nostra terra la seva invasió;
que fa molts anys que amb ferrocarril, venen en llarga caravana,
homes, dones, infants i vells fent via vers la terra de promissió.

Famílies senceres que bandonen les seves pobres terres,
-hi ha pobles que es pot dir que hna deixat el Rector sol…-
amb quatre parets velles, com restes d’un naufagi les desferres,
acompanyades en les nits tébies, pel trist cant del tòtil i el mussol

De tots els llogarets i ciutats de les terres ermes de Castella,
de les del Nord, de les del Sud, de Llevant i de Ponent;
acudeixen a xuclar de Catalunya la ubérrima mamella
que amb monarquía, república o Dictadura va exprement i munyint!

Potser molt més avui, amb el nou règim d’una altra Dictadura,
que amb ella retornaren els grans títols i els senyors feudals;
i el ramat d’esclaus amb el jou de les feines més dures,
que cobren dels seus amos, aquests súbdits els deu rals.

per això veurem l’espectacle cada dia de la gran parada,
sortint de l’estació com un riu de joves vells, de dones i d’infants
travessa el pont, el Born i a Sant Domingo faran la seva entrada,
unes cares estranyes amb bruses curtes i uns barrets amples i grans

Un so de gaita de Galícia, un “Pijo!…” del païs de la lleganya;
un cant flamenc d’Andalusia, que és una elegia de Ais i laments!…
que no han sentit gens de recança a deixar la terra i la cabanya.
i contents, cap a la nostra estimada Catalunya falta gent!…

De tant en tant, en mig dels foscs vestits i el de la pell colrada,
de l’amuntagament de farcells i maletes, del tuf de boll passat i de suor;
s’apareixerà una bonica joveneta que al costat d’ells semblarà fada;
que als transeünts els farà tombar, i més que el grup els crida l’atenció.

i farà adonar-los que en aquest món no tot és tuf i bafarada,
que entremig de la lletjor  hi habellesa; Ai Déu meu!…
que vora els esbarzerars d’espines que punxen esmolades,
hi neixen i s’hi crien les mimoses i els lliris blanc de neu…

com aquesta criatura, galta tendra, i tota ella ben grassona,
que l’atzar ha volgut destinar a les “Manufactures Pirineu”.
que ben robusta, i en el color sà de la seva cara de “pepona”.
despunta la fermosor del demà i de la dona que el món es farà seu.

i aquella gent forastera que de moment a casa un parent s’allotjava,
esperant pis, es col·locava, trobant tots feina l’endemà,
doncs a ací sense aquests braços la noria de la fàbrica no rodava,
i moltes empreses com la casa Bertarnd i Serra, haurien de parar.

S’adapten i serveixen com les nostres teixidores i ordidores,
perquè estaven avesades a la terra del rostoll a espigolar;
i en l’avançada Catalunya no es senten la monotonia de les hores…
i al diumenge ben vestides, van al cine i a la Rambla a passejar!…

Que no senten la nostàlgia i l’enyorança d’aquella altra terra,
de Galícia d’Andalusia, del país del del lleganya o bé del crim:
i ben sincers diràn als quatre vents que la vida sí és de primera,
i la nsotra Catalunya com a bona mare generosa esl acull i els estim!

Ací els seus fills aniran a col·legi i aprendràn nostra cultura,
el nostre fer, els nostres costums i la moda dels vestits;
i tantes com la nostra Júlia, es conservaràn fresques i pures,
i fins les més boniques i simpàtiques trobaràn uns bons partits!…

I amb aquesta barreja s’entrecruen la sang catalana i castellana,
uns fills nombros ací perpetuant-se, neixeràn i creixeràn…
que és el que amb tots els discursos, el nou règim recomana,
amb el crit de: Arriba Espanya!… fer la Pàtria ferma i gran!…

Manresa, gener del 1955

Matí de calma

A Tú

Avui se’t veu més reposada, més dona, més serena,
i els teus ulls son encar més resplendents;
i la frescor del cos d’una bellesa molt més plena;
després del gran goig del teu primer infantament…

Quan m’envaeix el vel secret de la meva melangia
que un trist record se’m fa més viu i més cruent!
és llavors que cerco el recer de la teva companyia
i t’hauràs adonat que al teu costat estic content…
Que em plau respirar ben bé a la teva vora,
i el perfum de la teva boca pintada de carmí;
així no trobaré feixuga ni gesn pesant l’hora
amb la sentor que porta el teu aprop el clar matí.

Esguardar els rosats pòmuls i la finor de cara,
sentir en la meva el fregadís del teu cabell gentil,
i aquella serenor que el meu esperit tèrbol  aclara
i a poc a poc bategarà mon pobre cor, quiet, tranquil,
a l’unissó del va i vé del penjoll de belles arrecades,
amb la medalla i joia que clou el blanc escot del pit,
amb el tic-tac del teu rellotge al braç, arrebossada,
amb el gràcil volateig que duu el caient del teu vestit.

Quan el teu llavi em conta les gràcies de la teva nina
com tu bonica, dorm somrient dins el misteri de la nit…
en els ulls un brill d’amor de mare el meu hi endevina,
i el meu amor de pare parla del despertar del meu fillet petit…

++++++++++++++++++++

Tots els jorns m’hi passaria al teu costat moltes estones,
respirant aquest aire optimista que duus en l’ambient
si no fossin les males llengües lleugeres que enraona,
i l’ull d’enveja i malícia que guaita i vigila de la gent!…

Manresa, gener de l 1955

Aurora

A Aurora Martínez Espinosa

Aurora del cabell roig
que com desmai en sa cara
oscil·la al mateix compàs
de les seves arracades
quan amb el gest enciser
i amb aquella seva gràcia
alça el seu bell caparró
i amb la seva mà aparta.
Aurora clara i somrient
de llavis tenyits de grana
i a la galta el color encès
sentor de poma perfumada,
i en el no sé què del seu mirar
quan somriu mig aclucada
hi ha un bri de cel en les seus ulls
i baix la penetrant mirada
tremolen esporuguits
els jovencells qui la guaiten
les tendres formes del seu cos
que endevinen i assenyalen,
quan amb el seu port majestuós
amb l’amiga rossa passa…
se sent aquell lleu fresseig
de l’oreig de joncs i canyes
i el murmuri que fa el riu
anant amb la seva mar blava…
I ella com la flor del prat
que en la primavera esclata
i sap que deixa el perfum
i es posa més redreçada
amb les seves il·lusions
i les verdes esperances…
vanitosa amb punt d’orgull
i una supèrbia admirable
de la presumpció juvenil
i l’afany de ser agradable
somnia castells encantats
i el príncep encantat de les faules

             ………………
Aurora del llavi carmesí
galta de poma perfumada
que amb el teu bell gest
quan la cabellera apartes
i ens mostres les teves dents
quan fas la mitja rialla.
Quan somnis no cobegem
ni un pervenir d’esperança
en la grisor de l’avui
dins d’aquesta vall de llàgrimes
deixa’ns volar el pensament
i oblidar penes passades…
No volem saber dels teus pecats
ni de la vanitat i urc orgull d’endiablada.
Serem contents i en tenim prou
amb el somrís i en la mirada,
per a ensomniosos fantasiejar
i volar lluny de la fàbrica,
que has dut llum al nostre cor
i també a la nostra ànima
més optimisme i encís
més serenor i més calma
amb la teva joventut
que a prop nostre feu entrada
com Aurora de claror
d’un raig de lluna molt blanca!

El rosari

Beneït rosari
dels meus avis heretat
ets defensa i fortalesa
blasó i escut de la llar.
Tots aquells que ens precediren
els nostres avantpassats
més que un bell tresor de perles
estimat i venerat.
Els infants a la doctrina
i al rosari tardoral
les noies de color ros
blau de cel o bé ben blanc
i les velletes arrupides
que van a missa matinal
del color fosc de la brusa
és la negror dels seus grans.
Tots com un collar de perles
l’acaricien amb les mans.
!Oh els meus jorns de l’infantesa
com em sou avui de grats:
Quan venia la vesprada
tota a casa arrecerats
el resàvem cada dia
al dolç caliu de la llar!…
!Oh aquella època passada
de vida patriarcal!…
I quan es feia la prometença
per un germanet malalt
anàvem a aquella ermita
i el camí no era gens llarg
murmurant la Déu-vos-salve
que el pare anava desgranant
fins arribar davant la Verge
i als seus peus tots postrats
amb la Salve i lletanies
del cor sortia dolça cant
d’un rosari d’esperances
consol i remei pels mals…

Oh, rosari, el sant rosari
refugi de tans mortals
herència dels nostres avis
i de bons pares i honrats
que en el jorn trist que moriren
fou besant la creu i els grans;
i avui els nets al contemplar-lo
hi veuen l’ànima d’uns temps passats
i aquell quelcom que ens transporta
a pensar en la Mort i Eternitat!…
i a volar per ses altures
lluny d’aquest món tan ingrat!…

Oh rosar, el Sant Rosari!
consol dels pobres mortals…
Quan en la suprema hora
de la partença final…
voldriem tenir enllaçades
nostres pecadores mans
per les seves quinze perles
i el Crist agonitzant!…
Que nostres darreres besades
a un a un dels seus grans
i en la creueta de plata
ens obrin la porta gran
d’aquella altra millor vida
tot dolçor celestial!…

!Oh rosari, el sant rosari¡
blasó i escut de la llar!…
aquella de l’infantesa
que Amor i Fe ens ensenyà
I el premi de l’altra vida
per tota una Eternitat…
per les seves quinze perles
tindrem el premi de la bona Veritat!

 

Em plau…

A l’esposa

Em plau quan fas de mare…
apoiada en el breçol
amb l’alegria a la cara,
amb el fillet com un sol.
Que et segueix amb la mirada,
i que al veure’t ja somriu;
i tu de joia ets omplenada
al veure’l despert, tan viu.
L’agafes, lleu l’abraçada
com qui duu un ric tresor
i et sent rica, afortunada,
més que curulla  de l’or.
L’hi treus les seves robetes,
l’hi canvies els bolquers,
i ell belluga les manetes
i els seus peuets encisers,
que a dins l’aigua xipollegen
sense que esclati cap plor.
Els meus ulls s’hi humitegen
del goig que no cap al cor…
quan te’l poses a ta faldona,
tan bonic, tan eixerit,
i els seus llavis i galtones
es confonen amb ton pit…
I amb la cara il·luminada
de les mares la claror,
que és tan esperançada…
com un novell horitzó…
Tinc l’animeta agombolada,
d’aquesta quieta serenor…
de la doncella estimada…
Me’ls guaito amb gran amor!…
Em plau veure’t fer de mare,
de jorn, de vespre i de nit…
quan la cançó de ta veu clara,
del teu llavi, l’ha adormit…

Camí del meu poble

Camí del meu poble,
oh, bell caminet!…
que com amic noble
em guardes secrets…
Un temps jo hi passava
ben dematinet;
ensomniós… delirava
amb el llibre obert!…
mentres dalt la branca
el rossinyolet
raó no li manca
de riure amb son refilet.
Però llavors jo n’era
si no feliç, tant content
que arbres i margeres
m’eren un encantament!…
Si n’era al migdia
del meu estiueig,
com a mi em plaïa
sentir aquell bronzeig
del papalló i l’abella
espia-dimonis i pregadéu,
en mig la meravella
de llum, per a tot arreu…
Si n’era a la tarda
a l’hora del fi de l’oreig,
Quantes coses tu em guardes
amb aire de ponent o de llebeig!…
I si en nit estrellada
la meva memòria se’m perd
d’una mirada enamorada
d’uns ulls blaus o verds!…
Camí del meu poble,
enyor el temps de festeig…
més que abans l’estimo
quan fa temps que no el veig.
Enyoro les ales del somni
el trèmul del teu airet,
i espera’m que torni
per a contar-te secrets!…

La partença

Melangiós, vaig fugir del meu poble o la vileta,
on tants anys m’hi he criat i he viscut.
ningú m’acompanyava en carreranys de via estreta,
ni un amic en el camí trist de solitut!…

La meva partença, sortida o bé fugida,
a ningú d’ells ha tret una hora de bon son;
a ben segur, jo solsament al cor l’hauré sentida,
per una noia que em féu viure la meravella d’aquest món!

No tremolà ni s’ensorrà el castell de ma infantesa,
ni es socavà el pont, on llisca silent l’aigua del riu
ni del vell serrat, cap més roca s’ha despresa.
Quan retorno a ells els veig sempre ben vius!…
i soc feliç sota la volta del cel ben estrellada,
amb el parpelleig i corredissa que fan els seus estels
si per un instant puc veure-la bonica i agençada,
i encar que d’esquitllentes, em sento que soc a prop del cel!…

Un mig somriure

Al tercer fillet que ha de venir…

Aquest matí no té el so trist la veu de la campana
i surt del pit més apagat el sanglotar…
i un mig somriure a nostra cara hi encomana
aquest altre fillet que ha de tornar…

amb aquelles galtones i la pell tan fina…
de la nina qui tantes vegades havíem els dos besat.
i s’endurà del record aquesta mena de boirina…
amb l’esperança del bon Déu i la seva Eternitat!…

de que vindrà a omplir el buit que dins la llar regnava
que il·luminada serà per la joia, de claror…
Que retorni aquella preciositat de nina que l’ornava…
demanem cada jorn al bon Déu Nostre Senyor!…

Manresa, juliol del 1954

Com una espiga…

A la meva Teresa en els dies
de la seva fecunditat

Com una espiga grassa que pel juny daurada,
amb el balanceig que pòrten tots els blats;
com els ceps del setembre de plena raïmada,
dolços com bresques, madurs i ben rosats!…

Ha retornat en tu a eixir l’albada…
que t’ha posat al front més serenor…
una rondalla de claror en la mirada…
de l’esperança que t’ha marcit el plor!…

I a la llar nostra ha fet la seva entrada
i ha revifat aquell caliu de tebi foc…
i tornaràs a sentir-te il·lusionada
perquè tornarà a floris un altre brot!…

del arbre teu de verdes branques
on ens acollim a aquet ramatge de frescor
i els nostres fills, floretes blanques,
que ornaran tota la casa de sentor.

La sentor de la tendra clavellina
que en la tardor es marcí… s’evaporà…
altra volta aspirarem l’essència fina
de l’infantó que a la llar nostra tornarà!..

                                  ********
Quan el teu caminar d’unes cadències lentes…
i el bressoleig de barcarola d’aire greu…
amb les teves passes tan pausades i silentes,
hi veig una fragata que avança en el mar lleu…

que porta a coberta un temple i santuari,
i custodia a dintre el sagrar ric tresor…
de diamant i perla, en el si del relicari…
que espera obrir-se a l’arribar la nau al Port!…

per a regalar-nos amb l’eterna presentalla
de l’angelò que ve a la vida els ulls  badar…
a passar-hi estones de ploralla i de rialla…
i al sol i a la lluna amb les cametes pernejar!…

Quan més grandet ja en els llavis la paraula
l’ensenyaràs com en els altres a resar!…
i que el món és tot un somni i una faula!…
per a què aprengui a Déu i al pròxim estimar!…

Il·lusió i somni d’esposa enamorada
sigui real el bon Déu i la Verge ho voldrà!…
i que bona mare siguis sempre àmgel i fada…
fins en l’altra vida… quan serem al més enllà!…

Maternitat

A: C. Nadal

Després dels clars jorns de desposada,
d’haver l’obsequi de carícies de l’espòs;
trobem en tu una gerdor de verd de prada
i fins a les galtes hi ha molt més color.

T’has emplenat tota tu una miqueta
el pit ha pujat un pensament amunt;
i ja no tens aquella cintura tan estreta
i als ulls s’hi veu de l’infinit un punt
brillant, d’una claror viva d’estrella…
somnis de nacre en els puntes de les dents,
que endormisca i acluca ma parpella
i fa volar molt lluny el pensament.
La teva boca roja amb esclat de clavellina,
i una gràcia majestuosa exhalant de ton bell cos
que estotja el fruit sagrat d’aquella nina
que ha de tenir l’aire gentil, rostre formós
com el que el bon Déu a tu et dotava
per a que fes planer el camí del vianant;
i en les asprors de la vida, ens gronxava
la quimera que ens duu el pun t de l’ull brillant!…

Manresa, maig del 1954