Melangiós, vaig fugir del meu poble o la vileta,
on tants anys m’hi he criat i he viscut.
ningú m’acompanyava en carreranys de via estreta,
ni un amic en el camí trist de solitut!…
La meva partença, sortida o bé fugida,
a ningú d’ells ha tret una hora de bon son;
a ben segur, jo solsament al cor l’hauré sentida,
per una noia que em féu viure la meravella d’aquest món!
No tremolà ni s’ensorrà el castell de ma infantesa,
ni es socavà el pont, on llisca silent l’aigua del riu
ni del vell serrat, cap més roca s’ha despresa.
Quan retorno a ells els veig sempre ben vius!…
i soc feliç sota la volta del cel ben estrellada,
amb el parpelleig i corredissa que fan els seus estels
si per un instant puc veure-la bonica i agençada,
i encar que d’esquitllentes, em sento que soc a prop del cel!…