1. La història de l’agricultura
   L’agricultura és el conreu de la terra amb la finalitat d’obtenir aliments per al consum humà i animal, i primeres matèries per a la indústria. L’agricultura va aparèixer en el neollític, fa uns 10.000 anys.
   Al final del segle XVIII, a la Gran Bretanya, es va iniciar una revolució agrícola, és a dir, un canvi molt ràpid en les formes de la propietat i de treball de la terra. Aquests canvis van fer possible augmentar la producció: necessitat de menys treballadors al camp i millora de l’alimentació;va disminuir la mortalitat i va augmentar la població
2. L’agricultura en l’actualitat
   La població dedicada a l’agricultura continua disminuint a la majoria de països a favor de la indústria i els serveis.
   
3. Els factors que condicionen l’aprofitament agrícola
4. Els elements que conformen els paisatges agraris
   Quan conreem la terra, transformem el paisatge natural de manera que dóna lloc a una diversitat de paisatges agraris. Aquesta diversitat és fruit de la combinació de diversos elements i de com aquests es manifesten en l’espai: les parcel·les i el grau d’aprofitament que se’n fa, els sistemes de reg que s’utilitzen, les espècies que es conreen i la disposició de l’hàbitat.

5. Països desenvolupats:una agricultura de mercat.

Obtenir el màxim benefici mitjançant:
a) L’especialització de la producció
b) La mecanització de les feines del camp.
c) L’aplicació de tècniques de conreu modernes. Els avenços de la biotecnologia aplicats a l’agricultura ha donat lloc a noves varietats de conreus modificats genèticament: els TRANSGÈNICS.

Algunes tècniques de conreu modernes:
a) Conreus d’hivernacle
b) Conreus en sòls artificials:l’arenament
c) El regatge gota a gota.

6. Països subdesenvolupats: la convivència de plantacions i l’agricultura tradicional

La plantació és una explotació agrícola situada normalment a països tropicals subdesenvolupats. Entre els segles XVI

==============================================================

Algunes tècniques de pesca

Encerclament

L’encerclament és un art de pesca que es realitza de nit i consisteix en situar una barca petita amb un focus a l’aigua que atrau als peixos i, amb un barca molt més gran amb l’ajut d’una xarxa, encercla la més petita i captura els peixos que, atrets per la llum del focus, van cap al parany. El nombre de tripulants que van al vaixell és de 10-13 i capturen els peixos prèviament detectats amb màquines específiques.

Ròssec o bou

La pesca d’arrossegament és un mètode de pesca que es fa arrossegant una xarxa de pesca a través del fons del mar. Científicament es divideix aquesta tècnica de pesca entre l’arrossegament en la zona de fons i l’arrossegament en la zona per sobre de la del fons. La pesca d’arrossegament feta a les fondàries mitjanes del mar atrapa peixos pelàgics com l’anxova, la tonyina i el verat en canvi si s’arrossega més al fons es pesca, per exemple, bacallà, calamars, gambes i peixos de roca. La pesca d’arrossegament es realitza per vaixells de pesca de dimensions variables i pot ser dut a terme per un sol vaixell pesquer o per una parella. La pesca d’arrossegament ha estat implicada en el declivi d’una gran varietat d’espècies de peixos i d’altres animals marins com els coralls. La pesca d’arrossegament està limitada, segons els països, però no pas prohibida globalment.

l Celtic Explorer, un vaixell de recerca dedicat a la pesca d’arrossegament

Palangre

Un palangre és un tipus d’aparell de pesca artesanal utilitzat arreu dels Països Catalans i que bàsicament consisteix en una llença (corda llarga) que es manté fondejada i que porta penjades altres llences més primes i curtes armades d’un ham cadascuna, de manera que cada peix es pesca “individualment” a cadascun d’aquests hams. La mida d’aquests hams depèn dels peixos que es volen pescar. De palangres no en paren un de sol, sinó que n’ajunten diversos segons el tipus d’embarcació. Els peixos pescats amb palangre en general són considerats d’alta qualitat. El palangre es caracteritza per ser un tipus de pesca amb bones propietats selectives, en el sentit que es pot escollir el tipus de peix desitjat, al contrari que típicament, per exemple, l’arrossegament, al qual és habitual capturar tota mena d’éssers marins. A més, una cosa que aporta major selectivitat és el fet que els palangres poden atraure peixos que es trobin a varis centenars de metres de distancia, ja que els peixos grans que s’hi solen pescar estan disposats a desplaçar-se més lluny per a alimentar-se que els petits. La pesca accidental de mamífers amb el sistema de palangre no és greu. En canvi, seria possible danyar accidentalment alguna au marina que s’hi acosta atreta pel menjar dels hams. Això es pot evitar, o com a mínim disminuir, si es prenen certes mesures preventives com, per exemple, enfonsar més profundament la carnassa o posar línies sobre el palangre. La pesca fantasma amb aquest sistema és un problema menor i no es considera que el palangre causi efectes adversos significatius a l’hàbitat. L’eficiència energètica d’aquest tipus de pesca és alta.

La carnada més típica són sardines, arengs, caballa o altres espècies pelàgiques, tot i que es pot usar tota mena de peixos i fins i tot també musclos.

Llocs:

• Llançà: és molt tradicional. Antigament els palangres constaven de quatre frenells de cànem d’uns quaranta centímetres cada un, dels quals penjaven amarrats uns caps més fins a l’extrem on hi havia l’ham. L’ormeig anava plegat dins unes cofes de balca o d’espart amb els hams clavats a la vorera. Actualment es confeccionen cistelles de plàstic i l’ormeig és de fibra sintètica. A Llançà els palangres s’esquen amb pop bullit, calamars, cogombre de mar, musclos, petxines i bàsicament s’utilitzen per pescar lluç iorada, encara que també altres peixos.^[7]
• El Port de la Selva: es fa des de sempre.

El palangre serveix d’unitat de mesura longitudinal per a calcular la distància d’un punt a un altre de dins la mar. Una palangre equival a 150 braces marines o 250 metres

Nanses

La pesca amb nansa constitueix un veritable parany per al peix que gosa entrar-hi. Atret per l’esquer que hi ha a l’interior, el peix o el crustaci s’introdueix innocentment en la nansa i després no en pot sortir perquè ha entrat per un embut. Tot i que la pesca amb nansa és un mètode tradicional de pesca, no podem dir que hagi desaparegut, ja que s’ha adaptat a nous materials i maneres de fer. El fons marí de la nostra costa també ha sofert canvis i el peix que s’obté actualment amb aquest mètode és molt diferent a fa algunes dècades. El principal avantatge d’aquest sistema és que permet pescar en zones rocoses, preferides per alguns bancs de peixos, on no hi arriben les xarxes i, per tant, no són accessibles per a les barques d’arrossegament. Els pescadors diversifiquen els mètodes de pesca per aconseguir el màxim rendiment. La pesca amb nansa és i era un mètode complementari per obtenir peix, és a dir que els nansers també podien pescar amb tremall, al volantí, etc., al mateix temps que amb la nansa.

Tremall

El tremall, sovint anomenat genèricament «xarxa», és un art de pesca extremament popular a les nostres costes. És format per peces d’aproximadament 1’5 m d’alçada per uns 80 a 100 metres de longitud. De cadascuna d’aquestes peces «individuals» se’n diu tremall o, també «peça». Un tremall consta de tres xarxes, de les quals les dues exteriors són iguals i cadascuna d’elles s’anomena armall. La xarxa interna té la malla molt més petita i la seva superfície és d’aproximadament el doble que la dels armalls. Els pescadors, d’aquesta xarxa, en diuen lli. En tota la longitud el tremall té dues cordes. La de dalt és el buldau de suros i la de baix el buldau de ploms. Aquestes cordes superior i inferior s’hi amarren verticalment les tres peces que formen el tremall. L’eficàcia del tremall com a art ve del fet que el lli és notablement més gran que els armalls. Com que les tres xarxes van lligades als buldaus i el lli és més gran que els armalls, el lli fa bosses i els peixos hi queden embolicats. És a dir, quan un peix arriba a la xarxa, travessa un dels armalls sense saber-ho, perquè la malla d’aquesta xarxa és ampla. Aleshores toca el lli amb el musell però, com que aquesta xarxa és molt més gran i queda fluixa, no se n’adona i el va empenyent fins que travessa l’armall del cantó contrari d’aquell per on ha entrat. Quan ja ha estirat tant el lli i aquest ja no es dóna més, el peix intenta girar cua, però ho fa per una malla diferent de la que ha passat i, a més, les espines se li queden enganxades a les malles. El peix, doncs, queda agafat al tremall, i és el que en llenguatge de pesca se’n diu «quedar emmallat».

================================================================

Analitzar un paisatge agrari | Geographica

Anàlisi d’un paisatge agrari

Un paisatge agrari és un paisatge natural que ha estat modificat per l’ésser humà amb la finalitat d’obtenir productes de la natura. Els elements bàsics que caracteritzen els paisatges agraris són les parcel·les, els sistemes de cultiu i el poblament:

1.- Les parcel·les:

Són divisions del sòl agrari que es diferencïen unes de les altres pel tamany (petita: menys d’1  Ha; mitjana, d’1 a 10 Ha; grans més de 10 Ha, no confondre amb la propietat: petita: menys de 10 Ha, mitjana, de 10 a 100 Ha i grans més de 100 Ha. La propietat no s’ha d’incloure en el comentari només el tipus de parcel·la), la forma (regular i irregular) i límits (oberta o tancada), que s’ha d’establir i distingir en la imatge que se’ns presenti. El tipus de parcel·la és el primer que hem de comentar i en funció d’això establir si són paisatges tradicionals oberts o Openfield o paisatges tradicionals oberts tancats per franges o bocage.

2.- Sistemes de cultiu

Hem d’establir quins són en funció de diferents criteris:

a) Segons la varietat de productes que s’hi distingeixen podem classificar-los en: – Policultiu, si es cultiven diferents varietats. – Monocultiu, si està especialitzat en un sol producte.

b) Segons les necessitats d’aigua en: – Regadiu, si l’aigua s’embalsa i es transporta fins als cultius on es rega.- Secà, si es rega amb aigua de lluvia o per reg però de forma esporàdica.

c) Segons el seu aprofitament en: – Intensiva, si es produeix la major quantitat de producte amb el mínim espai possible,

– Extensiva, si per augmentar la producció cal augmentar la superfície cultivable.

d) Según la seva finalitat per al mercat en: – Mercat, camp mecanitzat i tecnificat, cal indicar-ho a l’anàlisi si és perceptible. I la seva producció es dedica quasi en exclusiva per a ser comercialitzad.

– Subsistència, sol ser agricultura tradicional, i s’ha d’indicar si és visible, on la major part de la producció es dedica a l’autoconsum.

3.- Poblament:

Cal indicar si hi ha poblament, generalment rural i si aquest és:

a) dispers, és a dir cases que queden aïllades en el territori.

b) o si és concentrat, on els nuclis d’habitants es concentren en pobles petits, mitjans o grans.

Si és possible també cal indicar alguns dels factors naturals o físics més importants: clima, relleu, tipus de sòl (això es pot contestar tenint en compte que el tipus de paisatge que se’ns mostrarà a la imatge correspondrà a un dels que s’assenyalen a continuació i que teniu en la fotocòpia Distribució i situació actual de l’agricultura i la ramaderia). Els factors humans són més difícils d’analitzar en una fotografia, per tant  només els inclourem si en tenim informació adicional facilitada per la professora o si és molt evident en la imatge.

II.- Comentari

El comentari ha de coincidir amb el tipus de paisatge que se’ns mostra a la imatge. Els paisatges que ens poden posar com a més probables són:

a) Agricultura de subsistència:

– En zones càlides: irrigada de l’arròs i

extensiva de secà amb ramaderia associada.

– En zones de temperatures moderades: agricultura mediterrània de secà

tradicional, on trobem la tríada tradicional mediterrània, blat, raïm i olivera; agricultura mediterrànea d’horta tradicional;

agricultura de climes atlàntics i alta muntanya o bocage;

finalment, paisatge d’openfield o agricultura cerealista tradicional amb predomini del cultius de cereals. La majoria d’aquests cultius han evolucionat avui a cultius mecanitzats i de mercat, però encara en queden alguns, totalment minoritaris i insignificants.

b) Agricultura de mercat:

– En zones càlides: plantacions de monocultiu, té, plàtans, etc.

– En zones de temperatura moderada: agricultura especialitzada de països nous;

agricultura mediterrània de secà i regadiu, tecnificada,

mecanitzada i adaptada al mercat;

paisatges atlàntics mecanitzats; agricultura extensiva mecanitzada (antics openfield); cultius sota plàstic o hivernacle. Excepte el primer model la resta són paisatges tradicionals que han evolucionat cap a models de mercat i exportació.

En funció de tot això, dir tot el que poguem saber sobre aquell paisatge com: a quin tipus de clima s’adapta; quin tipus de cultius s’hi solen donar; comentar en quina mesura afecten els factors climàtics, d’alçada i el sòl; Si està tecnificat i mecanitzat; si es dedica a l’exportació; si existeixen relacions entre els cultius d’aquesta zona amb altres zones en el món i parlar de les semblances