Els vessaments de petroli

Publicat el per
Respon

Els vessaments de petroli

Des del 1967 s’han vessat al mar prop de 6 milions de tones de fuel des de vaixells petroliers, més de la meitat només als anys 70. El 2018 va trencar la tendència a la baixa [ara, 31-3-2019]

Als mars i oceans del món s’hi han vessat 5,86 milions de tones de petroli provinents de vaixells de càrrega que van tenir algun accident, principalment per col·lisió, encallament, avaria tècnica, explosió o incendi. La bona notícia és que aquests tipus d’accidents van a la baixa, segons les dades recopilades per la Federació Internacional de Pol·lució de Propietaris de Petroliers (ITOPF, en les sigles en anglès). [Sonia Sánchez, infografia: Eduard Forroll]

El vessament de 113.000 tones de petroli l’any passat a prop de Xangai, de fet, va trencar una tendència constant a la baixa en la quantitat de fuel que cau al mar. Des dels anys 70, quan hi havia una mitjana de 25 grans vessaments a l’any (els que deixen anar més de 700 tones), tant el nombre de vaixells que vessen com la quantitat vessada s’han reduït considerablement. De fet, un 55% de tot el petroli vessat al mar per petroliers accidentats es va vessar en aquella fatídica dècada dels 70. El vessament més important que s’ha registrat mai va ser el del vaixell Atlantic Empress l’any 1979, que va embrutar les aigües del Carib prop de Tobago amb 287.000 tones de fuel. El famós chapapote que Mariano Rajoy va subestimar en el seu moment, quan el 2002 el vaixell Prestige es va enfonsar davant de les costes de Galícia, està en el número 21 del rànquing de vessaments de petroli de la ITOPF amb les seves 63.000 tones de fuel. Altres casos sonats, com el de l’ Exxon Valdez del 1989, tampoc no entren al podi dels deu primers: és a la posició 36 amb 37.000 tones

Tot i que els tres vessaments més importants de la història han sigut al Carib, a la costa d’Angola i a la de Sud-àfrica, la regió que acumula accidents més grans d’aquest tipus és la costa atlàntica d’Europa. L’informe de la ITOPF assegura que, malgrat el creixement continuat en el trànsit de petroli i gas natural a través de les rutes marítimes, el nombre anual de vessaments ha passat de 25 de grans i 54 de petits (entre 7 i 700 tones) als anys 70 fins als 2 i 5 respectivament entre el 2010 i el 2018. Tot i això, com demostren el Sanchi i altres casos destacats a la gràfica, un sol vessament pot ser responsable de gairebé tot el fuel caigut al mar aquell any. Fins ara, el 2012 és l’any que menys petroli ha vist caure al mar des que hi ha registre: van ser mil tones.

 

Cada cop menys fills i més tard

Publicat el per
Respon

“Europa està vivint un hivern demogràfic”, assegura Raül Sánchez Flores, director de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (FANOC). Ho diu mirant les últimes dades de natalitat i fertilitat a Europa que aquest dimecres ha publicat l’Eurostat –l’oficina estadística de la Comissió Europea– i que indiquen que l’any 2016 van néixer a Europa 43 milions de nadons menys respecte del 2015, i que la mitjana d’edat de les mares primerenques se situa ja en els 29 anys.

59,6%

La majoria de dones espanyoles van tenir el seu primer fill, l’any 2016, amb més de 30 anys

Les xifres són especialment dramàtiques a Espanya, que està a la cua de països europeus en nombre de fills per dona, només superada per Itàlia pel que fa a l’edat a la qual les dones tenen el primer fill. Segons dades de l’Eurostat, Espanya i Itàlia són els països amb una taxa de fecunditat més baixa: només 1,34 fills per dona. Les espanyoles i les italianes són també les dones que tenen més tard el seu primer fill: 30,8 i 31 anys de mitjana, respectivament. Alhora, tenir fills passats els 30 és més comú a Espanya que en cap altre país. Un 59,6% de les espanyoles van tenir el primer fill entre els 30 i els 39 anys, l’any 2016.

A Catalunya, les dades són només lleugerament millors. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de l’Institut d’Estadística de Catalunya, les catalanes van tenir l’any 2016 una mitjana d’1,39 fills. Les mares primerenques tenien, com a l’Estat, uns 30,8 anys de mitjana.

Un problema de polítiques

“A Espanya i a Catalunya fa anys que tenim males xifres en natalitat i fecunditat, i això es deu en gran part a les mesures polítiques que s’han pres, que sempre són parcials –diu el director de FANOC–. Si no estan acompanyades de millores en l’accés a l’habitatge, una reforma laboral i horària, més conciliació i menys precarietat laboral per als joves, serà impossible que es formin famílies més d’hora”.

La investigadora del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pilar Zueras, hi coincideix: “A Espanya no hi ha suport institucional real i no hi ha una igualtat de gènere real que faciliti la conciliació”. “L’endarreriment en l’emancipació dels fills i el fet que a Espanya no hi ha un accés al mercat laboral estable i manquen ajudes a les famílies expliquen el retard en la formació familiar”, afegeix. Segons la investigadora del CED, a Espanya cal més igualtat en els àmbits reproductiu i productiu i, alhora, també cal que “els homes s’impliquin en les feines domèstiques i de cures”.

“A Espanya no hi ha suport institucional real i no hi ha una igualtat de gènere real que faciliti la conciliació”

 

Espanya es troba força lluny de la mitjana europea en nombre de fills per dona –que se situa en 1,60– i encara a més distància dels països del nord d’Europa. Irlanda, amb 1,8 nadons per dona, i Suècia, amb 1,85, lideren la ràtio de fecunditat a Europa. França, però, és qui té les millors xifres: 1,92 naixements per dona. Tant a França com a la majoria d’Europa, però, la mitjana de fecunditat no ha parat de baixar.

“A Espanya i a tot Europa ha caigut la fecunditat des dels anys 80 –explica Zueras–. El repunt del nombre de fills al nord es deu al fet que allà la igualtat de gènere i el suport institucional són més grans”. També ho veu així Sánchez Flores, que indica que “els països mediterranis són els que destinen un tant per cent més baix del PIB a polítiques familiars” i que “són els països que dediquen més recursos a les famílies els que tenen millors dades”.

Per al director de FANOC, però, les raons no són només econòmiques: “Cal un canvi cultural i laboral”. Això ho demostra, diu, el fet que les ràtios de fecunditat a Espanya no són millors entre ciutadans amb una situació laboral més estable –com ara els funcionaris– o el fet que a França o Suècia també empitjoren les dades. “Cal que el país tingui una dimensió familiar i fer polítiques fiables que donin esperances als ciutadans per crear una família”, opina Sánchez.

Zueras, per la seva banda, considera que “el que cal és que les persones tinguin l’oportunitat de tenir els fills que vulguin” i que “si la fecunditat en un país és baixa, ha de ser per decisió dels seus ciutadans, no per altres circumstàncies”. En aquest sentit, la majoria d’enquestes indiquen que les espanyoles tenen menys fills dels que voldrien, que seria aproximadament dos. “Les aspiracions de tenir una família no han canviat gaire amb els anys a Espanya; el que no han millorat són les polítiques familiars”, diu Sánchez.

El Vell Continent envelleix

Els avenços que s’han viscut a Europa, com el descens de la mortalitat infantil i l’allargament de l’esperança de vida, i també l’endarreriment de la maternitat i el descens de la natalitat, fan que el continent pateixi “un envelliment inevitable”, en paraules de Zueras.

“La piràmide demogràfica, a Espanya i a molts altres països, ja ha deixat de tenir forma de piràmide”, explica la investigadora, que considera que per molt que augmenti la natalitat la base demogràfica no s’ampliarà gaire. Per a l’experta, aquest és un “triomf social”, ja que implica que hi ha menys mortalitat infantil i de gent gran, però que aquest fet planteja també nous reptes i oportunitats. 

La representació gràfica de la demografia espanyola serà cada cop més semblant a un pilar que no a una piràmide. Ara i durant un temps tindrà gairebé forma de piràmide invertida. De fet, després de la generació dels ‘baby boomers’ (nascuts entre 1960 i 1975), totes les generacions han sigut menors. I encara ho seran més: segons dades aportades per Zueras, una de cada cinc dones nascudes l’any 1970 no té fills i una de cada quatre nascudes el 1975 tampoc.

Catalunya envelleix

Publicat el per
Respon

Una Catalunya cada cop més vella
Els naixements cauen a mínims dels últims 15 anys i el saldo vegetatiu és negatiu per primera vegada [Ara, ELENA FREIXA , 

 

Catalunya envelleix. Ho diuen les estadístiques després d’un primer semestre de l’any en què els naixements van marcar un mínim, segons la dada provisional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A més, les defuncions entre el gener i el juny -34.000- van superar els naixements -32.100-, un fet inèdit en les sèries demogràfiques recents, que arrenquen el 1975. El creuament de les corbes per primer cop en dècades -vegeu el gràfic- implica que Catalunya ha entrat tècnicament en un creixement vegetatiu negatiu de 1.963 persones aquest semestre.

Malgrat que encara queda tota la segona meitat del 2017 per comptabilitzar-se, la previsió és que aquest pot ser el primer any en què el saldo vegetatiu català acabi globalment en números vermells, reconeix l’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) Julián López Colás. “A Espanya ja fa dos anys que ho veiem i el 2015 va tancar amb un saldo vegetatiu negatiu de 2.300 persones, mentre que l’any passat aquest saldo va ser de 28 persones”, subratlla.

Un nombre superior de defuncions que de naixements en un país com Catalunya és símptoma d’envelliment. D’una banda, l’esperança de vida s’ha situat en els 83,43anys, tot un “triomf social”, recorda López. Però, de l’altra, no neixen prou nadons com per compensar les persones que moren.

La davallada de la natalitat s’explica, d’entrada, per la piràmide poblacional: a Catalunya hi ha menys dones en edat reproductiva. Durant tot el 2016, van néixer 68.900 nadons, seguint la corba de descens iniciada el 2008, quan es va arribar al pic amb 89.000 naixements. Però la de l’any passat no és la xifra més baixa, perquè el 1995 es va tocar fons amb només 53.800 nadons. El 2017 no ha començat gaire millor: feia 15 anys que no hi havia tan pocs naixements. A Espanya, la caiguda de la natalitat ha sigut més accentuada: per primer cop els naixements en un semestre han sigut per sota de la barrera dels 200.000.

Envelliment de la població

Les dones continuen tenint fills al mateix ritme, el problema és que són menys, diu López. Avisa que actualment hi ha 80.000 dones entre els 20i els 35 anys a Catalunya, però que les que avui tenen 10-24 anys -la generació que puja- són només 50.000, és a dir, 30.000 menys. La taxa de fecunditat a Espanya és de les més baixes d’Europa i no ha fet grans variacions els últims anys. La taxa a Catalunya era de l’1,45 fa 10 anys (l’últim any de bonança abans de la crisi) i avui està a l’1,41.

L’envelliment és un fet a la societat catalana i espanyola, però no és una excepció. Les projeccions sobre com evolucionarà la població mundial més enllà del 2050 ja assenyalen que Europa quedarà reduïda i que la massa de la població quedarà desplaçada cap a altres indrets del món, sosté el sociòleg de la UOC Francesc Núñez.

Aquest envelliment pot provocar tensions als estats, per exemple, a l’hora d’assegurar el pagament de les pensions a un grup cada cop més nombrós de població. El 2050, els fills delbaby boom seran homes i dones entre els 75 i els 95 anys. “No es pot culpar la demografia de les futures tensions; si se’n produeixen és perquè no aprofitem prou la força del mercat laboral i tenim un atur elevat a moltes franges d’edat, com el juvenil”, diu l’investigador.

No només creixerà la demanda de pensions sinó també la de serveis d’atenció i cura a la gent gran. El sociòleg de la UOC adverteix que és urgent obrir debats per afrontar el problema de l’envelliment i plantejar-nos, com a societat, cap a on volem anar. “Cada cop més, deixem en mans de robots la tasca de tenir cura o vigilar la gent i ens hauríem de preguntar on són els límits en què l’esforç social pot quedar substituït pel d’una màquina”, insisteix Núñez. No és un parlar per parlar, perquè alguns països com el Japó -on l’envelliment també és un fet- s’han bolcat en el disseny de robòtica enfocada només a la gent gran que compleixi cada cop més tasques.

Futurs moviments migratoris

Una societat on hi ha més gent que es mor que no pas que neix és, a priori, una societat que perd població. Aquesta estadística, però, no preveu els moviments migratoris, les entrades i sortides de persones que poden influir decisivament. “Les onades migratòries són difícils de preveure. Als anys 80 i 90 dèiem que érem sis milions a Catalunya i en 10anys hem arribat als 7,5 milions d’habitants”, subratlla López. El saldo migratori va caure els anys més crítics de la crisi, però a partir del 2015 va tornar a ser positiu: de 26.000 persones, i de gairebé 50.000l’any passat. “Això demostra que fer previsions a llarg termini és difícil i que d’aquí al 2050 poden canviar coses”, reconeix l’investigador.

Mares amb més de 34 anys

La natalitat va caure l’any passat per sobre del 2% a Catalunya, però només entre les dones autòctones, mentre que va créixer un 1,9% entre les dones d’origen estranger. L’edat mitjana de les mares va ser de 32 anys, tot i que va créixer el nombre de dones que van tenir el primer fill a partir dels 34 anys, fins a representar el 38% del total. Fa deu anys, les dones que s’iniciaven en la maternitat als 34anys o més representaven el 24% del total, segons dades del departament de Salut. Segons la procedència de la mare, els percentatges més alts de mares amb edats superiors als 34 anys van ser els de mares autòctones i de països de la UE (43,1% i 46,1%, respectivament). Per contra, els més baixos van ser de mares procedents de la resta d’Europa i Àsia (un 22,7% i un 16,8%, respectivament).

Efectes de l’escalfament global

Publicat el per
Respon

L’augment de les temperatures és imparable. [Julio Díaz Jiménez, El país 23-7-2017, Antía García].

  • El planeta se cocina a fuego lento. Los científicos prevén olas de calor cada más vez más largas e intensas [Guillermo Altarés, El País, 25-6-2017].

    “Según las previsiones del Panel Intergubernamental para el Cambio Climático (IPCC), las olas de calor van a ser cada vez más frecuentes y más intensas, tanto en España como en todo el mundo”, explica Julio Díaz, jefe de Área del Departamento de Epidemiologia y Bioestadistica de la Escuela Nacional de Sanidad del Instituto de Salud Carlos III de Madrid. “Las olas de calor presentan diversas implicaciones en la salud”, prosigue Díaz. Generalmente producen un incremento de la mortalidad en personas que presentan una patología de base y muy pocas veces producen la muerte de personas sanas, lo que se conoce como golpes de calor. Las principales causas de mortalidad asociadas al calor son las circulatorias y las respiratorias y el principal grupo de riesgo es el de mayores de 65 años y en especial las mujeres mayores de 75 años”.

La Organización Meteorológica Mundial publicó en noviembre un análisis del clima global entre 2011 y 2015 —los años más cálidos de los que se tiene constancia, a los que habría que sumar el propio 2016—, en el que hacía una relación de los desastres directamente relacionados con el aumento de las temperaturas, provocado por el cambio climático: sequía en el este y el sur de África entre 2010 y 2015, inundaciones en el sureste asiático en 2011, olas de calor en India y Pakistán o el Huracán Sandy en América en 2012. “Los meteorólogos se toman muy en serio las olas de calor y los problemas de salud que plantean”, explica Clare Nullis, una portavoz de la WMO.

Un estudio de la Universidad de Hawai, publicado esta semana por la revista Nature Climate Change, encontró 783 casos de aumento de la mortalidad relacionados con olas de calor en 164 ciudades de 36 países, entre 1980 y 2014. El trabajo, dirigido por el científico colombiano Camilo Mora, concluía que un 30% de la población mundial se expone por lo menos 20 días al año a temperaturas que pueden resultar potencialmente peligrosas. En 2100, ese porcentaje podría subir al 48% si se toman medidas para frenar el cambio climático y hasta el 74% en caso de que no se reduzcan las emisiones de carbono.

El mercat turístic a Espanya (2016)

Publicat el per
Respon

España supera por primera vez los 75 millones de turistas extranjeros

El gasto de los visitantes sube un 8,3% hasta los 77.000 millones de euros
[Hugo Gutiérrez, El País, 13-1-2017]

España ha batido en 2016 el récord de llegada de turistas internacionales y supera por primera vez los 75 millones de visitantes. En total han sido 75,3 millones de extranjeros los que han viajado a España, 7,2 millones más que el año anterior. Esto implica un crecimiento del 9,9% respecto a 2015, según los datos adelantados este jueves por el ministro de Energía y Turismo, Álvaro Nadal. El gasto total se disparó hasta los 77.000 millones de euros, lo que supone una subida del 8,3%. El desembolso de los turistas también creció y se sitúa en 138 euros al día por visitante, un 6,5% más que en 2015.

La llegada de turistas extranjeros a España no para de crecer y ya son siete años consecutivos de subidas. El número de visitantes registrados en 2016 por el Instituto Nacional de Estadística (INE) ha sido de 75,3 millones, es decir, por encima de la barrera de los 75 millones por primera vez en la serie histórica. El gasto por turista también aumentó. Lo consigue al superar la tendencia de reducción de pernoctaciones de los últimos ejercicios. La estimación del gasto total es de 77.000 millones de euros en 2016, casi 10.000 millones más que un año atrás y 25.000 millones por encima de 2011.

Nadal ha remarcado que la política económica futura debe buscar la estabilización del sector. El ministro enfatiza que los buenos datos son fruto del trabajo realizado, que convierte al turismo español en un sector clasificado por el Foro Económico Mundial como uno de los más competitivos del mundo. A pesar de ello, todavía es dependiente del turismo de sol y playa. Emilio González, profesor de economía de ICADE, argumenta que los datos así lo reflejan y explicó los problemas derivados. “Los destinos alternativos, principalmente en el norte de África, están en una situación inestable e insegura y eso beneficia a España. El problema es que esta situación cambiará y habrá turistas que elijan otro destino”, asegura González.

Reino Unido y el ‘Brexit

Los números registrados en el gasto por visitante también fueron positivos. Los turistas extranjeros elevaron el gasto medio hasta los 1.023 euros (un 3,75% más) y rompe la franja de los 980 euros en la que llevaba estancada esta partida los últimos tres ejercicios. La diaria creció también de manera considerable, de los 113 a los 138 euros por día. “El estancamiento de los últimos años estaba provocado por la reducción en los días de las estancias, algo que ya no ocurre”, afirma Nadal. Según el INE, las pernoctaciones aumentaron un 1,8% hasta noviembre.

Reino Unido, Francia y Alemania son los principales mercados emisores de los turistas internacionales que han viajado a España. Los visitantes británicos son los líderes un año más con 16,9 millones de turistas en el acumulado entre enero y noviembre, lo que implica un incremento del 12,3%. Le sigue Francia y Alemania con 10,7 millones cada uno y una subida del 7,1% y 6,1% respectivamente. El incremento de Reino Unido es asimismo la tercera mayor subida porcentual —después de Irlanda (22,7% más) y Portugal (15,8%)— entre los diez países desde los que más personas eligen España como destino.

Este crecimiento del Reino Unido se produce en un año en el que los británicos decidieron votar a favor del Brexit. Algo que no ha repercutido negativamente, al menos por el momento, al sector turístico español. “Los datos que manejamos al comienzo de 2017 también son muy buenos”, ha reconocido Nadal. A pesar de ello, los expertos alertan de que el mercado británico puede verse afectado por la negociación en la salida de Europa y una posible pérdida de valor de la libra.

El ministro, cuestionado sobre si este es el techo del turismo español, confía en que los nuevos mercados en el interior de la península continúen con el crecimiento en un futuro próximo. Los expertos, en cambio, matizan que el comportamiento dependerá de factores externos como el Brexit y la situación de seguridad que haya en los competidores del norte de África. “La cifra de turistas se puede mejorar a corto plazo, aunque en un futuro será difícil aumentar este registro”, concluye González.

El sector crea 130.000 nuevos empleados en 2016

El empleo en el sector turístico español creció casi un 6% en el último ejercicio, según afirmó ayer el ministro de Energía y Turismo, Álvaro Nadal. “Es un empleo sostenible porque se basa en la competitividad”, ha asegurado el ministro.

El problema es la calidad del mismo: la industria hotelera lleva meses envuelta en polémicas relacionadas precisamente con el aumento de contratos temporales en el sector, el uso de empresas multiservicios y la precariedad laboral de las camareras de piso, entre otros.

El sector, en total, cuenta en estos momentos con dos millones y medio de empleados, de los que 130.000 se crearon en el último año.

L’esclavitud a l’edat moderna

Publicat el per
Respon

L’esclavatge va ser un element imprescindible en l’explotació de l’Amèrica colonial. Les societats esclavistes foren un conjunt social de persones que tenien com a objecte la compra i venda de persones. El continent africà va quedar relativament despoblat per les epidèmies portades pels europeus. Portuguesos, espanyols, francesos i anglesos van aprofitar el tràfic d’esclaus africans que ja existia per portar milers de treballadors forçats a les colònies. Allà eren intercanviats per productes colonials que eren portats als països europeus. Els esclaus que eren capaços de suportar les condicions dels vaixells en els quals eren transportats, un cop a Amèrica, eren posats a treballar a les plantacions de productes colonials sota unes condicions inhumanes.

La huella cultural de los negros esclavos en España es indeleble. [Ángeles Lucas, El País, 2-10-2106]
El documental ‘Gurumbé’ acaba con siglos de silencio de la impronta artística africana

Rostros negros con una letra s herrada en una mejilla y la figura de un clavo en la otra, la marca indeleble en jeroglífico de esclavos. Subidos en los escalones de la catedral de Sevilla eran vendidos a gritos al mejor postor para realizar las labores más duras impuestas por la nobleza, los mercaderes y el clero, que compraba a las mujeres como concubinas. España fue un centro esclavista desde el siglo XIV hasta principios del XIX. Africanos del oeste y del interior eran trasladados por miles en barcos que zarpaban desde el golfo de Guinea hasta Cádiz y Sevilla, dos ciudades en las que los negros llegaron a alcanzar en algunas épocas el 10% de la población, si es que la esclavitud podía incluirse en ese concepto

El documental tituladoGurumbé, canciones de tu memoria negra, dirigido por Miguel Ángel Rosales, rescata ahora toda aquella historia y la influencia que los africanos ejercieron en la cultura de esta parte andaluza. “La forma de llamar a la tierra pisando el suelo del flamenco viene de África. Pero no solo eso, también las maneras de hacer las fiestas, los ritmos, los gestos”, apunta Rosales. Toda la herencia cultural de aquellos esclavos se recoge en esta película, que se estrenará en España en la Seminci de Valladolid en tres semanas. Aparecen en el filme imágenes de senegaleses descalzos danzando sobre la arena Atlántica, chocando las manos contra las piernas, cogiéndose de las faldas al ritmo de la piel del tambor en escenas que se asemejan indubitablemente a las de una señora bailando en un tablao de Jerez o al enérgico zapateado flamenco de la bailaora Yinka Graves.

CONSECUENCIAS DEL PRESENTE

“Fueron parte de la cultura porque los forzamos a estar aquí. Hubo esclavitud, colonización y ahora emigración. Hay que romper esa barrera de separación entre África y el sur de Europa que se ha creado sin entender que tenemos valores e historia compartida”, reflexiona Miguel Rosales, director del documentalGurumbé, canciones de tu memoria negra, con la intención de que el público sienta en el presente, en el ámbito político y cultural, las herencias y consecuencias de la esclavitud negra en España.

La película, de Intermedia Producciones y filmada en España, Portugal, México y Senegal, ya ha sido seleccionada para el Festival Film África de Londres, la Mostra Internacional de Cinema de São Paulo, el Festival de Cine Kunta-Kinte en Medellín y la Barcelona Planet Film Festival, entre otros.

No hay gran huella en los libros de texto españoles sobre la presencia negra en España y Portugal en estos siglos, cuando la península abasteció de esclavos al resto de Europa y posteriormente se enriqueció con su mercadeo en los países de Latinoamérica. “Esto es parte de la historia silenciada. No el resultado de una casualidad sino de un ocultamiento intencionado por el estigma que supone ser el centro esclavista más importante del mundo”, considera Isidoro Moreno,  catedrático de Antropología Social de la Universidad de Sevilla.

Es una historia callada, que oculta las vidas cotidianas de hombres y mujeres anónimos que encontraron fundamentalmente en la música, los cantes y los bailes la mejor forma de resistir a la opresión de sus amos, el consuelo a la soledad, y que dejaron la impronta de sus ritmos en las bulerías, las alegrías o los tanguillos del flamenco. “No somos el resultado de las tres culturas. Somos cinco culturas junto a la gitana y la negroafricana y es importante recuperar esa memoria histórica”, apunta Moreno, que cuenta que a Sevilla se le denominó el tablero de ajedrez por aquella presencia negra entre los blancos.

‘Tres niños’ (1670), de Bartolomé Murillo.

Pero sus ritmos fueron más lejos. “La manera de hacer los contratiempos y las síncopas vino con ellos. Tuvieron una influencia importantísima en el barroco europeo, y fue una de las grandes revoluciones de la historia de la música”, declara en el documental Fahmi Alqhai, reconocido violagambista y director del Festival de Música Antigua de Sevilla. Luego, cuando Cristóbal Colón abrió las rutas con América, esos esclavos pasaron los ritmos de África a Andalucía y de allí a Latinoamérica, una región clave para el enriquecimiento de los españoles mediante la esclavitud, que generó fondos blanqueados con inversión en la industria textil o la construcción del ensanche urbano de Barcelona y el madrileño barrio de Salamanca, según aparece en el documental. “María Cristina de Borbón, con su marido, creó una sociedad instrumental en París para dedicarse a la trata”, asegura en la película José Antonio Piqueras, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad Jaume I.

El extramuro de Sevilla fue una zona fulgurante de encuentros de negros liberados o rechazados por edad o enfermedad al tener prohibida la estancia nocturna dentro de la ciudad. Fue ahí, donde un obispo, de forma excepcional, levantó a finales del siglo XIV un asilo para atenderlos. Surgió entonces una perseguida hermandad de negros que aún se mantiene en Sevilla, llamada ahora Los Negritos. “Es la hermandad de la Semana Santa más antigua de las que existen en la actualidad”, asegura Moreno, que ilustra también los fuertes vínculos de la entidad con Latinoamérica y cómo, por ejemplo, familiares deAntonio Machín han sido miembros de esta histórica hermandad, que tiene frente a su capilla una estatua del cantante.

Retrato de Juan de Pareja realizado por Velázquez en 1650.

Retrato de Juan de Pareja realizado por Velázquez en 1650.

Pero no solo en la música dejaron huella cultural. Los esclavos trabajaban en minas, en el campo, y muchos de ellos en la ciudad, en talleres de pintores donde aprendían de pigmentos y disolventes con sus dueños. El afroandaluz Juan de Pareja, esclavo de Velázquez y protagonista de uno de sus cuadros, llegó a ser un reconocido artista tras ser liberado por el pintor sevillano. “También tuvo esclavos Murillo, y muchos de ellos trabajaron en la iconografía barroca de la ciudad”, añade Rosales, que indica que esta población aparece muy poco representada visualmente “por la irrelevancia tan grande en la sociedad”. No obstante, quedan algunas obras como La cena de Emaús (La mulata), de Velázquez; Tres niños, de Murillo; o unos negros bailando ataviados con mantoncillos, flores en la cabeza y castañuelas en el cuadro Carro del aire, de Domingo Martínez (Sevilla 1688-1749), que testimonian ese pasado.

En literatura, además de hacerse presentes los personajes de negros en las comedias del siglo de oro, el protagonista fue un esclavo liberado conocido comoJuan Latino que llegó a ser catedrático de Latín de la Universidad de Granada. Se casó con con una mujer blanca, según las investigaciones de la profesora de esta Universidad, Aurelia Martín, que lleva 20 años estudiando la esclavitud. “Fue el primer afroeuropeo que escribió en latín clásico”, asegura Martín. Queda por reescribir el presente con la historia de los suyos.

Consum energètic a Espanya [2013]

Publicat el per
Respon

[Ismael Nafría, LA VANGUARDIA 20/3/2015] Catalunya lidera el consumo energético industrial español con el 21% del total

Catalunya lideró el  consumo energético industrial en España durante el año 2013, con 2.330,9 millones de euros, un 21% del total, según los datos definitivos de la Encuesta de Consumos Energéticos 2013 que acaba de publicar el Instituto Nacional de Estadística (INE). La siguiente comunidad autónoma en consumo energético industrial fue la  Comunitat Valenciana con un 12,2% del total, casi nueve puntos por debajo de Catalunya. Andalucia  fue la tercera (10,9%) y el País Vasco  la cuarta (10,6%). Madrid representó el 4,3% del total.

En el conjunto de España el consumo energético industrial se redujo un 2,2% en el año 2013. Solo cuatro comunidades experimentaron un incremento del consumo: Comunitat Valenciana (5,3%), Catalunya (3,9%), Murcia (2,5%) y La Rioja (0,8%). En Canarias (-20,8%) y Aragón (-18,4%) el descenso fue especialmente acusado.

Por tipo de energía, en prácticamente todas las comunidades la principal energía utilizada en la industria fue la eléctrica, que en España representó el 51,7% del total, seguida del gas (31,9%) y los productos petrolíferos  (11%)

  • Consumos energéticos en el sector industrial por comunidades autónomas – 2013

  • Distribución porcentual del consumo energético por tipos de energía y comunidades autónomas – 2013.

 

 

EL SECTOR PRIMARI

Publicat el per
Respon
  1. La història de l’agricultura
    L’agricultura és el conreu de la terra amb la finalitat d’obtenir aliments per al consum humà i animal, i primeres matèries per a la indústria. L’agricultura va aparèixer en el neollític, fa uns 10.000 anys.
    Al final del segle XVIII, a la Gran Bretanya, es va iniciar una revolució agrícola, és a dir, un canvi molt ràpid en les formes de la propietat i de treball de la terra. Aquests canvis van fer possible augmentar la producció: necessitat de menys treballadors al camp i millora de l’alimentació;va disminuir la mortalitat i va augmentar la població
  2. L’agricultura en l’actualitat
    La població dedicada a l’agricultura continua disminuint a la majoria de països a favor de la indústria i els serveis.
  3. Els factors que condicionen l’aprofitament agrícola
  4. Els elements que conformen els paisatges agraris
    Quan conreem la terra, transformem el paisatge natural de manera que dóna lloc a una diversitat de paisatges agraris. Aquesta diversitat és fruit de la combinació de diversos elements i de com aquests es manifesten en l’espai: les parcel·les i el grau d’aprofitament que se’n fa, els sistemes de reg que s’utilitzen, les espècies que es conreen i la disposició de l’hàbitat.

map_agri_tradicionalMapamap_agri_mercatpaisatgeselements_paisatges_agrarisfactors_espais_agraris03-laigua-29-1024

 

Bocage
Tipus de paisatge rural format per camps de mida desigual tancats per closos d’arbres espessos i alts. El bocage és originari de Normandia i Bretanya, però s’ha estès a tot el nord-oest de França, contrastant amb els camps oberts (campagnes, champagnes) de la conca de París.
Open-field
Tipus de paisatge agrari caracteritzat pels “camps oberts”, és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l’agrupament de l’hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s’estén encara per certes regions d’Europa Occidental i Oriental.
Paisatge de camps closos
Paisatge agrari caracteritzat pel fet de presentar els camps tancats mitjançant una filera d’arbres o matolls o per una paret de pedra o terra, els quals constitueixen una xarxa complicada de camps de forma irregular comunicats entre ells per un camí; l’hàbitat és dispers en cases aïllades o en pobles petits.
Paisatge de camps oberts
Paisatge agrari, conegut també amb el nom d’open-field, propi de l’est de França, Bèlgica, Alemanya renana i central, Àustria, Txecoslovàquia i Polònia, i fins al s XVIII predominant a la Gran Bretanya i Escandinàvia. Es caracteritza per l’absència de tanques, la forma ordenada i geomètrica de les parcel·les en llargues faixes juxtaposades i l’existència d’hàbitat concentrat. El seu origen, prehistòric, sembla ésser una primitiva explotació col·lectiva destinada a la producció de cereals (per això es troba en regions de relleu suau i clima temperat), i s’adaptaren al sistema senyorial de tinença de terra. Generalment restaren sotmesos a la rotació de conreus de grans d’hivern (blat), una sembradura de primavera i guaret. Els rostolls de després de les collites eren aprofitats per la ramaderia com a pastura comuna. Des del s XVI i, sobretot, des del s XVIII, amb el canvi del procediment rotatiu i amb la progressiva comercialització agrícola, s’inicià el predomini dels camps closos.                                                                                                          buxaweb

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5. Països desenvolupats:una agricultura de mercat.

Obtenir el màxim benefici mitjançant:
a) L’especialització de la producció
b) La mecanització de les feines del camp.
c) L’aplicació de tècniques de conreu modernes. Els avenços de la biotecnologia aplicats a l’agricultura ha donat lloc a noves varietats de conreus modificats genèticament: els TRANSGÈNICS.

Algunes tècniques de conreu modernes:
a) Conreus d’hivernacle
b) Conreus en sòls artificials:l’arenament
c) El regatge gota a gota.

6. Països subdesenvolupats: la convivència de plantacions i l’agricultura tradicional

La plantació és una explotació agrícola situada normalment a països tropicals subdesenvolupats. Entre els segles XVI

lrsquoagricultura-la-ramaderia-i-la-pesca-1-728

 

 

sector-primari-1-1024

==============================================================

Algunes tècniques de pesca

Encerclament

L’encerclament és un art de pesca que es realitza de nit i consisteix en situar una barca petita amb un focus a l’aigua que atrau als peixos i, amb un barca molt més gran amb l’ajut d’una xarxa, encercla la més petita i captura els peixos que, atrets per la llum del focus, van cap al parany. El nombre de tripulants que van al vaixell és de 10-13 i capturen els peixos prèviament detectats amb màquines específiques.

encerclament

Ròssec o bou

La pesca d’arrossegament és un mètode de pesca que es fa arrossegant una xarxa de pesca a través del fons del mar. Científicament es divideix aquesta tècnica de pesca entre l’arrossegament en la zona de fons i l’arrossegament en la zona per sobre de la del fons. La pesca d’arrossegament feta a les fondàries mitjanes del mar atrapa peixos pelàgics com l’anxova, la tonyina i el verat en canvi si s’arrossega més al fons es pesca, per exemple, bacallà, calamars, gambes i peixos de roca. La pesca d’arrossegament es realitza per vaixells de pesca de dimensions variables i pot ser dut a terme per un sol vaixell pesquer o per una parella. La pesca d’arrossegament ha estat implicada en el declivi d’una gran varietat d’espècies de peixos i d’altres animals marins com els coralls. La pesca d’arrossegament està limitada, segons els països, però no pas prohibida globalment.

l Celtic Explorer, un vaixell de recerca dedicat a la pesca d’arrossegament

l Celtic Explorer, un vaixell de recerca dedicat a la pesca d’arrossegament

descarga

 

Palangre

Un palangre és un tipus d’aparell de pesca artesanal utilitzat arreu dels Països Catalans i que bàsicament consisteix en una llença (corda llarga) que es manté fondejada i que porta penjades altres llences més primes i curtes armades d’un ham cadascuna, de manera que cada peix es pesca “individualment” a cadascun d’aquests hams. La mida d’aquests hams depèn dels peixos que es volen pescar. De palangres no en paren un de sol, sinó que n’ajunten diversos segons el tipus d’embarcació. Els peixos pescats amb palangre en general són considerats d’alta qualitat. El palangre es caracteritza per ser un tipus de pesca amb bones propietats selectives, en el sentit que es pot escollir el tipus de peix desitjat, al contrari que típicament, per exemple, l’arrossegament, al qual és habitual capturar tota mena d’éssers marins. A més, una cosa que aporta major selectivitat és el fet que els palangres poden atraure peixos que es trobin a varis centenars de metres de distancia, ja que els peixos grans que s’hi solen pescar estan disposats a desplaçar-se més lluny per a alimentar-se que els petits. La pesca accidental de mamífers amb el sistema de palangre no és greu. En canvi, seria possible danyar accidentalment alguna au marina que s’hi acosta atreta pel menjar dels hams. Això es pot evitar, o com a mínim disminuir, si es prenen certes mesures preventives com, per exemple, enfonsar més profundament la carnassa o posar línies sobre el palangre. La pesca fantasma amb aquest sistema és un problema menor i no es considera que el palangre causi efectes adversos significatius a l’hàbitat. L’eficiència energètica d’aquest tipus de pesca és alta.

La carnada més típica són sardines, arengs, caballa o altres espècies pelàgiques, tot i que es pot usar tota mena de peixos i fins i tot també musclos.

Llocs:

  • Llançà: és molt tradicional. Antigament els palangres constaven de quatre frenells de cànem d’uns quaranta centímetres cada un, dels quals penjaven amarrats uns caps més fins a l’extrem on hi havia l’ham. L’ormeig anava plegat dins unes cofes de balca o d’espart amb els hams clavats a la vorera. Actualment es confeccionen cistelles de plàstic i l’ormeig és de fibra sintètica. A Llançà els palangres s’esquen amb pop bullit, calamars, cogombre de mar, musclos, petxines i bàsicament s’utilitzen per pescar lluç iorada, encara que també altres peixos.[7]
  • El Port de la Selva: es fa des de sempre.

El palangre serveix d’unitat de mesura longitudinal per a calcular la distància d’un punt a un altre de dins la mar. Una palangre equival a 150 braces marines o 250 metres

longline-fishing-animation

PALANGRE-1

Nanses

La pesca amb nansa constitueix un veritable parany per al peix que gosa entrar-hi. Atret per l’esquer que hi ha a l’interior, el peix o el crustaci s’introdueix innocentment en la nansa i després no en pot sortir perquè ha entrat per un embut. Tot i que la pesca amb nansa és un mètode tradicional de pesca, no podem dir que hagi desaparegut, ja que s’ha adaptat a nous materials i maneres de fer. El fons marí de la nostra costa també ha sofert canvis i el peix que s’obté actualment amb aquest mètode és molt diferent a fa algunes dècades. El principal avantatge d’aquest sistema és que permet pescar en zones rocoses, preferides per alguns bancs de peixos, on no hi arriben les xarxes i, per tant, no són accessibles per a les barques d’arrossegament. Els pescadors diversifiquen els mètodes de pesca per aconseguir el màxim rendiment. La pesca amb nansa és i era un mètode complementari per obtenir peix, és a dir que els nansers també podien pescar amb tremall, al volantí, etc., al mateix temps que amb la nansa.

Pesca-Quimet-Cardó-Camps_1956_bloc

 

 

Tremall

El tremall, sovint anomenat genèricament «xarxa», és un art de pesca extremament popular a les nostres costes. És format per peces d’aproximadament 1’5 m d’alçada per uns 80 a 100 metres de longitud. De cadascuna d’aquestes peces «individuals» se’n diu tremall o, també «peça». Un tremall consta de tres xarxes, de les quals les dues exteriors són iguals i cadascuna d’elles s’anomena armall. La xarxa interna té la malla molt més petita i la seva superfície és d’aproximadament el doble que la dels armalls. Els pescadors, d’aquesta xarxa, en diuen lli. En tota la longitud el tremall té dues cordes. La de dalt és el buldau de suros i la de baix el buldau de ploms. Aquestes cordes superior i inferior s’hi amarren verticalment les tres peces que formen el tremall. L’eficàcia del tremall com a art ve del fet que el lli és notablement més gran que els armalls. Com que les tres xarxes van lligades als buldaus i el lli és més gran que els armalls, el lli fa bosses i els peixos hi queden embolicats. És a dir, quan un peix arriba a la xarxa, travessa un dels armalls sense saber-ho, perquè la malla d’aquesta xarxa és ampla. Aleshores toca el lli amb el musell però, com que aquesta xarxa és molt més gran i queda fluixa, no se n’adona i el va empenyent fins que travessa l’armall del cantó contrari d’aquell per on ha entrat. Quan ja ha estirat tant el lli i aquest ja no es dóna més, el peix intenta girar cua, però ho fa per una malla diferent de la que ha passat i, a més, les espines se li queden enganxades a les malles. El peix, doncs, queda agafat al tremall, i és el que en llenguatge de pesca se’n diu «quedar emmallat».

rtres

 

================================================================

Analitzar un paisatge agrari | Geographica

Anàlisi d’un paisatge agrari

Un paisatge agrari és un paisatge natural que ha estat modificat per l’ésser humà amb la finalitat d’obtenir productes de la natura. Els elements bàsics que caracteritzen els paisatges agraris són les parcel·les, els sistemes de cultiu i el poblament:
1.- Les parcel·les:
Són divisions del sòl agrari que es diferencïen unes de les altres pel tamany (petita: menys d’1  Ha; mitjana, d’1 a 10 Ha; grans més de 10 Ha, no confondre amb la propietat: petita: menys de 10 Ha, mitjana, de 10 a 100 Ha i grans més de 100 Ha. La propietat no s’ha d’incloure en el comentari només el tipus de parcel·la), la forma (regular i irregular) i límits (oberta o tancada), que s’ha d’establir i distingir en la imatge que se’ns presenti. El tipus de parcel·la és el primer que hem de comentar i en funció d’això establir si són paisatges tradicionals oberts o Openfield o paisatges tradicionals oberts tancats per franges o bocage.
2.- Sistemes de cultiu
Hem d’establir quins són en funció de diferents criteris:
a) Segons la varietat de productes que s’hi distingeixen podem classificar-los en: – Policultiu, si es cultiven diferents varietats. – Monocultiu, si està especialitzat en un sol producte.
b) Segons les necessitats d’aigua en: – Regadiu, si l’aigua s’embalsa i es transporta fins als cultius on es rega.- Secà, si es rega amb aigua de lluvia o per reg però de forma esporàdica.
c) Segons el seu aprofitament en: – Intensiva, si es produeix la major quantitat de producte amb el mínim espai possible,
– Extensiva, si per augmentar la producció cal augmentar la superfície cultivable.
d) Según la seva finalitat per al mercat en: – Mercat, camp mecanitzat i tecnificat, cal indicar-ho a l’anàlisi si és perceptible. I la seva producció es dedica quasi en exclusiva per a ser comercialitzad.
– Subsistència, sol ser agricultura tradicional, i s’ha d’indicar si és visible, on la major part de la producció es dedica a l’autoconsum.
3.- Poblament:
Cal indicar si hi ha poblament, generalment rural i si aquest és:
a) dispers, és a dir cases que queden aïllades en el territori.
b) o si és concentrat, on els nuclis d’habitants es concentren en pobles petits, mitjans o grans.
Si és possible també cal indicar alguns dels factors naturals o físics més importants: clima, relleu, tipus de sòl (això es pot contestar tenint en compte que el tipus de paisatge que se’ns mostrarà a la imatge correspondrà a un dels que s’assenyalen a continuació i que teniu en la fotocòpia Distribució i situació actual de l’agricultura i la ramaderia). Els factors humans són més difícils d’analitzar en una fotografia, per tant  només els inclourem si en tenim informació adicional facilitada per la professora o si és molt evident en la imatge.

II.- Comentari

El comentari ha de coincidir amb el tipus de paisatge que se’ns mostra a la imatge. Els paisatges que ens poden posar com a més probables són:
a) Agricultura de subsistència:
– En zones càlides: irrigada de l’arròs i
extensiva de secà amb ramaderia associada.
– En zones de temperatures moderades: agricultura mediterrània de secà
tradicional, on trobem la tríada tradicional mediterrània, blat, raïm i olivera; agricultura mediterrànea d’horta tradicional;
agricultura de climes atlàntics i alta muntanya o bocage;
finalment, paisatge d’openfield o agricultura cerealista tradicional amb predomini del cultius de cereals. La majoria d’aquests cultius han evolucionat avui a cultius mecanitzats i de mercat, però encara en queden alguns, totalment minoritaris i insignificants.
b) Agricultura de mercat:
– En zones càlides: plantacions de monocultiu, té, plàtans, etc.
– En zones de temperatura moderada: agricultura especialitzada de països nous;
agricultura mediterrània de secà i regadiu, tecnificada,
mecanitzada i adaptada al mercat;
paisatges atlàntics mecanitzats; agricultura extensiva mecanitzada (antics openfield); cultius sota plàstic o hivernacle. Excepte el primer model la resta són paisatges tradicionals que han evolucionat cap a models de mercat i exportació.
En funció de tot això, dir tot el que poguem saber sobre aquell paisatge com: a quin tipus de clima s’adapta; quin tipus de cultius s’hi solen donar; comentar en quina mesura afecten els factors climàtics, d’alçada i el sòl; Si està tecnificat i mecanitzat; si es dedica a l’exportació; si existeixen relacions entre els cultius d’aquesta zona amb altres zones en el món i parlar de les semblances

 

 Archivo: Bocage país en Cotentin Peninsula.jpg