Arxiu de la categoria: CATALUNYA

Cada cop menys fills i més tard

Publicat el per
Respon

“Europa està vivint un hivern demogràfic”, assegura Raül Sánchez Flores, director de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (FANOC). Ho diu mirant les últimes dades de natalitat i fertilitat a Europa que aquest dimecres ha publicat l’Eurostat –l’oficina estadística de la Comissió Europea– i que indiquen que l’any 2016 van néixer a Europa 43 milions de nadons menys respecte del 2015, i que la mitjana d’edat de les mares primerenques se situa ja en els 29 anys.

59,6%

La majoria de dones espanyoles van tenir el seu primer fill, l’any 2016, amb més de 30 anys

Les xifres són especialment dramàtiques a Espanya, que està a la cua de països europeus en nombre de fills per dona, només superada per Itàlia pel que fa a l’edat a la qual les dones tenen el primer fill. Segons dades de l’Eurostat, Espanya i Itàlia són els països amb una taxa de fecunditat més baixa: només 1,34 fills per dona. Les espanyoles i les italianes són també les dones que tenen més tard el seu primer fill: 30,8 i 31 anys de mitjana, respectivament. Alhora, tenir fills passats els 30 és més comú a Espanya que en cap altre país. Un 59,6% de les espanyoles van tenir el primer fill entre els 30 i els 39 anys, l’any 2016.

A Catalunya, les dades són només lleugerament millors. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de l’Institut d’Estadística de Catalunya, les catalanes van tenir l’any 2016 una mitjana d’1,39 fills. Les mares primerenques tenien, com a l’Estat, uns 30,8 anys de mitjana.

Un problema de polítiques

“A Espanya i a Catalunya fa anys que tenim males xifres en natalitat i fecunditat, i això es deu en gran part a les mesures polítiques que s’han pres, que sempre són parcials –diu el director de FANOC–. Si no estan acompanyades de millores en l’accés a l’habitatge, una reforma laboral i horària, més conciliació i menys precarietat laboral per als joves, serà impossible que es formin famílies més d’hora”.

La investigadora del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pilar Zueras, hi coincideix: “A Espanya no hi ha suport institucional real i no hi ha una igualtat de gènere real que faciliti la conciliació”. “L’endarreriment en l’emancipació dels fills i el fet que a Espanya no hi ha un accés al mercat laboral estable i manquen ajudes a les famílies expliquen el retard en la formació familiar”, afegeix. Segons la investigadora del CED, a Espanya cal més igualtat en els àmbits reproductiu i productiu i, alhora, també cal que “els homes s’impliquin en les feines domèstiques i de cures”.

“A Espanya no hi ha suport institucional real i no hi ha una igualtat de gènere real que faciliti la conciliació”

 

Espanya es troba força lluny de la mitjana europea en nombre de fills per dona –que se situa en 1,60– i encara a més distància dels països del nord d’Europa. Irlanda, amb 1,8 nadons per dona, i Suècia, amb 1,85, lideren la ràtio de fecunditat a Europa. França, però, és qui té les millors xifres: 1,92 naixements per dona. Tant a França com a la majoria d’Europa, però, la mitjana de fecunditat no ha parat de baixar.

“A Espanya i a tot Europa ha caigut la fecunditat des dels anys 80 –explica Zueras–. El repunt del nombre de fills al nord es deu al fet que allà la igualtat de gènere i el suport institucional són més grans”. També ho veu així Sánchez Flores, que indica que “els països mediterranis són els que destinen un tant per cent més baix del PIB a polítiques familiars” i que “són els països que dediquen més recursos a les famílies els que tenen millors dades”.

Per al director de FANOC, però, les raons no són només econòmiques: “Cal un canvi cultural i laboral”. Això ho demostra, diu, el fet que les ràtios de fecunditat a Espanya no són millors entre ciutadans amb una situació laboral més estable –com ara els funcionaris– o el fet que a França o Suècia també empitjoren les dades. “Cal que el país tingui una dimensió familiar i fer polítiques fiables que donin esperances als ciutadans per crear una família”, opina Sánchez.

Zueras, per la seva banda, considera que “el que cal és que les persones tinguin l’oportunitat de tenir els fills que vulguin” i que “si la fecunditat en un país és baixa, ha de ser per decisió dels seus ciutadans, no per altres circumstàncies”. En aquest sentit, la majoria d’enquestes indiquen que les espanyoles tenen menys fills dels que voldrien, que seria aproximadament dos. “Les aspiracions de tenir una família no han canviat gaire amb els anys a Espanya; el que no han millorat són les polítiques familiars”, diu Sánchez.

El Vell Continent envelleix

Els avenços que s’han viscut a Europa, com el descens de la mortalitat infantil i l’allargament de l’esperança de vida, i també l’endarreriment de la maternitat i el descens de la natalitat, fan que el continent pateixi “un envelliment inevitable”, en paraules de Zueras.

“La piràmide demogràfica, a Espanya i a molts altres països, ja ha deixat de tenir forma de piràmide”, explica la investigadora, que considera que per molt que augmenti la natalitat la base demogràfica no s’ampliarà gaire. Per a l’experta, aquest és un “triomf social”, ja que implica que hi ha menys mortalitat infantil i de gent gran, però que aquest fet planteja també nous reptes i oportunitats. 

La representació gràfica de la demografia espanyola serà cada cop més semblant a un pilar que no a una piràmide. Ara i durant un temps tindrà gairebé forma de piràmide invertida. De fet, després de la generació dels ‘baby boomers’ (nascuts entre 1960 i 1975), totes les generacions han sigut menors. I encara ho seran més: segons dades aportades per Zueras, una de cada cinc dones nascudes l’any 1970 no té fills i una de cada quatre nascudes el 1975 tampoc.

Catalunya envelleix

Publicat el per
Respon

Una Catalunya cada cop més vella
Els naixements cauen a mínims dels últims 15 anys i el saldo vegetatiu és negatiu per primera vegada [Ara, ELENA FREIXA , 

 

Catalunya envelleix. Ho diuen les estadístiques després d’un primer semestre de l’any en què els naixements van marcar un mínim, segons la dada provisional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A més, les defuncions entre el gener i el juny -34.000- van superar els naixements -32.100-, un fet inèdit en les sèries demogràfiques recents, que arrenquen el 1975. El creuament de les corbes per primer cop en dècades -vegeu el gràfic- implica que Catalunya ha entrat tècnicament en un creixement vegetatiu negatiu de 1.963 persones aquest semestre.

Malgrat que encara queda tota la segona meitat del 2017 per comptabilitzar-se, la previsió és que aquest pot ser el primer any en què el saldo vegetatiu català acabi globalment en números vermells, reconeix l’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) Julián López Colás. “A Espanya ja fa dos anys que ho veiem i el 2015 va tancar amb un saldo vegetatiu negatiu de 2.300 persones, mentre que l’any passat aquest saldo va ser de 28 persones”, subratlla.

Un nombre superior de defuncions que de naixements en un país com Catalunya és símptoma d’envelliment. D’una banda, l’esperança de vida s’ha situat en els 83,43anys, tot un “triomf social”, recorda López. Però, de l’altra, no neixen prou nadons com per compensar les persones que moren.

La davallada de la natalitat s’explica, d’entrada, per la piràmide poblacional: a Catalunya hi ha menys dones en edat reproductiva. Durant tot el 2016, van néixer 68.900 nadons, seguint la corba de descens iniciada el 2008, quan es va arribar al pic amb 89.000 naixements. Però la de l’any passat no és la xifra més baixa, perquè el 1995 es va tocar fons amb només 53.800 nadons. El 2017 no ha començat gaire millor: feia 15 anys que no hi havia tan pocs naixements. A Espanya, la caiguda de la natalitat ha sigut més accentuada: per primer cop els naixements en un semestre han sigut per sota de la barrera dels 200.000.

Envelliment de la població

Les dones continuen tenint fills al mateix ritme, el problema és que són menys, diu López. Avisa que actualment hi ha 80.000 dones entre els 20i els 35 anys a Catalunya, però que les que avui tenen 10-24 anys -la generació que puja- són només 50.000, és a dir, 30.000 menys. La taxa de fecunditat a Espanya és de les més baixes d’Europa i no ha fet grans variacions els últims anys. La taxa a Catalunya era de l’1,45 fa 10 anys (l’últim any de bonança abans de la crisi) i avui està a l’1,41.

L’envelliment és un fet a la societat catalana i espanyola, però no és una excepció. Les projeccions sobre com evolucionarà la població mundial més enllà del 2050 ja assenyalen que Europa quedarà reduïda i que la massa de la població quedarà desplaçada cap a altres indrets del món, sosté el sociòleg de la UOC Francesc Núñez.

Aquest envelliment pot provocar tensions als estats, per exemple, a l’hora d’assegurar el pagament de les pensions a un grup cada cop més nombrós de població. El 2050, els fills delbaby boom seran homes i dones entre els 75 i els 95 anys. “No es pot culpar la demografia de les futures tensions; si se’n produeixen és perquè no aprofitem prou la força del mercat laboral i tenim un atur elevat a moltes franges d’edat, com el juvenil”, diu l’investigador.

No només creixerà la demanda de pensions sinó també la de serveis d’atenció i cura a la gent gran. El sociòleg de la UOC adverteix que és urgent obrir debats per afrontar el problema de l’envelliment i plantejar-nos, com a societat, cap a on volem anar. “Cada cop més, deixem en mans de robots la tasca de tenir cura o vigilar la gent i ens hauríem de preguntar on són els límits en què l’esforç social pot quedar substituït pel d’una màquina”, insisteix Núñez. No és un parlar per parlar, perquè alguns països com el Japó -on l’envelliment també és un fet- s’han bolcat en el disseny de robòtica enfocada només a la gent gran que compleixi cada cop més tasques.

Futurs moviments migratoris

Una societat on hi ha més gent que es mor que no pas que neix és, a priori, una societat que perd població. Aquesta estadística, però, no preveu els moviments migratoris, les entrades i sortides de persones que poden influir decisivament. “Les onades migratòries són difícils de preveure. Als anys 80 i 90 dèiem que érem sis milions a Catalunya i en 10anys hem arribat als 7,5 milions d’habitants”, subratlla López. El saldo migratori va caure els anys més crítics de la crisi, però a partir del 2015 va tornar a ser positiu: de 26.000 persones, i de gairebé 50.000l’any passat. “Això demostra que fer previsions a llarg termini és difícil i que d’aquí al 2050 poden canviar coses”, reconeix l’investigador.

Mares amb més de 34 anys

La natalitat va caure l’any passat per sobre del 2% a Catalunya, però només entre les dones autòctones, mentre que va créixer un 1,9% entre les dones d’origen estranger. L’edat mitjana de les mares va ser de 32 anys, tot i que va créixer el nombre de dones que van tenir el primer fill a partir dels 34 anys, fins a representar el 38% del total. Fa deu anys, les dones que s’iniciaven en la maternitat als 34anys o més representaven el 24% del total, segons dades del departament de Salut. Segons la procedència de la mare, els percentatges més alts de mares amb edats superiors als 34 anys van ser els de mares autòctones i de països de la UE (43,1% i 46,1%, respectivament). Per contra, els més baixos van ser de mares procedents de la resta d’Europa i Àsia (un 22,7% i un 16,8%, respectivament).