Vaig anar fins al poble d’Almacelles, a casa de la senyora Lola, la qual va sobreviure a la guerra civil espanyola, i actualment té vuitanta-sis anys.
Amb tan sols deu anys, desafortunadament, va viure aquest conflicte bèl•lic que va enfrontar persones d’un mateix poble a una lluita a mort.
La senyora Lola va néixer al poble de Bellcaire d’Urgell el 1926, i ha volgut explicar-me els seus records sobre aquell trist període.
1.- Senyora Lola; quins records teniu de l’inici de la guerra civil espanyola?
“Recordo del començament de la guerra civil que per allà el dia vint va venir un oncle a casa, un germà de la mama i llavors al cap d’una estona van arribar tot de soldats rojos i se’l van emportar!!, i ens van estar molta estona amb les mans alçades!!”
2.- Quins bàndols van passar pel poble on vivia?
“Hum…, de bàndols a casa no en van passar perquè vam estar sempre amb los rojos, perquè érem a nou quilòmetres de Balaguer i a Balaguer es varen parar. Estava ple de soldats a la casa i al lloc on vivíem però jo de veure els soldats si que els veia però parlar-hi i tot això no, no perquè érem molt petites i no ho vam fer, no mos deixaven.
3.- Com li va afectar als estudis el període de la guerra civil?
“Be… al començament, jo era molt petita, vivíem en una torre i no anàvem al col•legi però desprès quan vam anar a…, en acabar la guerra, vam anar a un col•legi de monges i be, allí mos feien estudiar i tot, i també mos feien cantar “el cara al sol”, amb castellà, amb castellà, tot amb castellà, si, ja no hi havia res amb català. El “cara al sol” era una marxa militar típica del feixisme, la més famosa.”
4.- Ens podria explicar la rutina d’un dia normal durant la guerra?
“Mira…, d’un dia normal durant la guerra, nosaltres, los tres germans més petits que érem l’Antonieta, el Gumersindo i jo, doncs jugàvem i voltàvem però quan venien los avions, llavors mos amagàvem i portàvem una cordeta al coll amb un bastonet per posar-mos-el a la boca quan tiraven les bombes, d’aquesta manera ens deien que no prendríem mal a la oïda per culpa del soroll de les bombes, i…, Bueno…, així anàvem passant los dies.”
“Amb el temps ens vam fer un refugi per quan passessin els avions amaga’ns-hi, i desprès si queia algun avió l’anàvem a veure. –On us vau fer el refugi? …, en una secla!!, jajajaja!! A veure , també havíem fet moltes trinxeres i hi havia nius d’ametralladores, i, nosaltres com que érem petits jugàvem per allí al mig i donàvem voltes, i així…”
5.- Quines diferències hi va haver entre la vida d’abans, la guerra i amb la de desprès?
“Bueno, d’abans de la guerra i desprès , nosaltres com que estàvem en una torre i desprès vam vindre al poble d’Almacelles, doncs tot va ser molt diferent, eh?, i llavors hi havia targetes de racionament, no teníem gaire pa, teníem d’anar a buscar el pa i mo’l donaven tot racionat. El forn de pa era crec en un poble de la franja que es diu Altorricó, o pot-ser un altre poble prop d’aquest.”
6.- Quines altres diferències recordeu del abans i desprès de la guerra civil?
“Bueno…, abans de la guerra parlàvem català al col•legi i a tot arreu, però desprès de la guerra solament es parlava a casa, també al col•legi mentre jugàvem però les classes eren totes en castellà, ah!, i cantàvem el “cara al sol”!!, aquí ja t’ho dic tot, jajaja!!, no sempre però en ocasions, en festes o quan hi havia alguna cosa, algun motiu una mica especial.
7.- Per acabar, ens podria destacar una vivència negativa sobre aquest període?
“Bueno, sobre el període de la guerra, quan van vindre a buscar el meu oncle i se’l van emportar i, el van matar al cap de dos hores…, després que, el papa i l’oncle també sempre tenien que anar a dormir moltes vegades a fora perquè els perseguien i tenien por, i…, doncs això…”
“I a Lleida, a Lleida era dels nacionals i a l’altre costat del riu dels rojos, hi va haver un bombardeig de l’aviació, la ciutat va quedar molt destruïda, també van tirar bombes a un col•legi, on hi van morir molts nens i nenes.”
“També, no només això, quan eren a punt d’acabar la guerra, quan entraven los nacionals, la mama, l’Antonieta, l’Asunción i jo, érem a Ibars d’Urgell i va vindre el papa a buscar-nos per dur-nos cap a la torre, i d’Ibars d’Urgell cap a la torre i havia uns sis quilòmetres, i llavors passàvem pel mig d’uns camins i l’Asunsión se nos escapava, se’n tornava endarrere perquè bombardejaven tot, a tot arreu, estaven alçant totes les carreteres i per sota d’allí on passaven les canonades, allí hi havien posat dinamita, i clar, s’alçava tot i nosaltres caminàvem i de tan en tant s’alçava una d’aquelles i ho volava tot, però mira, vam arribar a casa, desprès van arribar els nacionals i doncs, ja vam estar bé.”
AGRAIMENTS
Vull donar-li les gràcies, senyora Lola. Gràcies per aquesta entrevista i per respondre les preguntes que li he fet, i com no per compartir les seves experiències.
Ares Bellera
4t ESO A
Maig 2013
