A continuació passo a mostrar-vos tot allò que la meva àvia, Dolores Codina Solanes, nascuda el 28 d’octubre de 1934 a El Tossal (Ponts – Lleida) m’ha explicat de la seva vida. L’entrevista es centrarà en els records i les experiències viscudes per la meva “ iaia “ durant la guerra civil espanyola i el franquisme.
VIVÈNCIES I RECORDS DURANT LA GUERRA CIVIL
1. Quants anys tenies quan va esclatar la guerra civil espanyola?
La guerra va esclatar al juliol de 1936. Jo només tenia 22 mesos quan va començar però ja tenia cinc anys quan va acabar. Els meus pares, el Bepet i la Guadalupe són als que realment els va tocar viure aquest període de la nostra història. Els records que he anat emmagatzemant es de tot allò que amb els anys, sobretot la meva mare, recordava en veu alta.
El meu pare nascut el 23 de juny de l’any 1906 i mort el 13 d’agost del 1986, tenia 30 anys quan va esclatar la guerra i la meva mare nascuda el 11 de novembre de 1910 i morta el 23 de gener de 2004, en tenia 26.
2. On vas viure durant la guerra?
Aquesta es la casa on vaig néixer, a cal Teclo, del Tossal.
Però poc després vam anar a viure al Tossal de baix, a Cal Pau, una casa gran que estava dividida amb dos i hi havia una porteta que comunicava les dues meitats. La veïna era la Pauleta i la seva filla Maria, sempre em venien a buscar, m’estimaven molt.
Vivíem amb els padrins paterns (la padrina Ramona i el padrí Josepet), un germà del meu pare (l’oncle Jaume) i els meus pares.
3. Quina era la situación laboral dels teus pares a l’inici de la guerra?
Del meu pare, sempre havia sentit dir, que des dels 13 anys que treballava de vigilant al Canal d’Urgell i feia de mitger en una finca del Tossal.
La meva mare, filla de Collfred, havia anat a servir a Barcelona i a Santa Cruz de Tenerife, d’on torna per casar-se amb el Josepet i s’instal•la a viure al Tossal amb els sogres i cunyats i a fer les feines de casa, anar a fer herba pels conills del corral, donar menjar a les gallines, engreixar els porcs per la matança … i ajudar els homes al tros quan les feina ho requerien, als temps del batre, de collir olives, de fer la verema…
4. De quina manera participes en aquesta guerra?
El meu pare durant la guerra va estar amagat. Van estar amagats al celler de casa i a la costa del Tossal. Recordo que un dia l’oncle Jaume, que també estava amagat al celler, va pujar a dalt de casa i jo en veure’l vaig començar a cridar boja d’alegria: l’oncle Jaume!, l’oncle Jaume!.
També guardo a la memòria el dia que va morir el padrí. Era de nit i li vaig dir a la meva mare: “Al padrí li ha passat alguna cosa”. El meu pare no hi era, estava amagat a la costa i algun oncle el va anar a buscar per comunicar-li la noticia.
5. Vivències durant la guerra. De què no ens en podrem oblidar mai?
Al Tossal quan passaven els avions tots corríem a amagar-nos en un refugi, en una cinglera prop del barranc.
Un dels records que tinc més viu, que encara ara em fa caure les llàgrimes, es quan es van endur la meva mare.
A mi em van portar a “la Masia” de Vilves. (Era i es una casa aïllada situada al terme municipal de Vilves , a la zona de secà, a un quilòmetre del nucli rural).
Amb els meus avis materns, la padrina Dolores i el padrí Ramon, la tieta Marieta, i l’oncle Miquel. A la Masia també hi vivia un metge i la seva dona. La dona del metge em feia ametlles torrades i garapinyades perquè no plores.
Recordo com si fos avui el dia que va tornar la meva mare. Érem a la “vinya de la padrina”, plegant olives i jo vaig començar a cridar : la mama!, la mama!.
La mama venia pel camí de Colldelrat i l’acompanyava un home que portava una escopeta.
Va estar quinze dies retinguda pels soldats de l’exercit republicà per tal que confesses on s’amagava el seu home. La mama explicava que els soldats la van respectar sempre, i només va sentir que la seva vida estava en perill, quan tornava cap a casa i el soldat que l’acompanyava li va dir que anés caminant que ell ja la seguiria, en aquell moment, ella va pensar que la “pelaria”.
VIVÈNCIES DURANT EL FRANQUISME
1. Acabada la guerra i instaurat el règim franquista, quants anys tenies?
Franco la va donar per acabada l’1 d’abril de l’any 1939, em faltaven sis mesos perquè complís els cinc anys.
2. Quina era la situació familiar?
Al meu pare el van empresonar. Sembla que primer el van portar a un camp de concentració a Burgos, després a la presó de Lleida i per últim a Balaguer. Quan estava a Balaguer el vaig anar a veure. La mare i jo hi varem anar amb carro. Recordo que varem pujar cap dalt…van obrir la porta….i jo deia que volia veure al papa….i aleshores em van deixar entrar. Quan estava a la presó de Lleida la mare també l’anava a visitar, alguna vegada hi havia anat a peu i li portava un farcell amb roba i menjar.
El dia que va tornar a casa, érem a la Masia, ja era fosc, jo estava al llit. Va picar a la porta i en sentir que era ell em vaig aixecar d’una revolada.
L’alliberen l’any 1943, jo tenia 9 anys.
3. Acabada la guerra de què treballàveu?
“Durant aquest quatre anys que el pare va estar empresonat la mare i jo vivíem a la Masia i la mare anava a treballar a la colònia La Fàbrica de Vilves.
Quan el pare surt de la presó de seguida li donen feina de guarda del canal d’Urgell.
La mare continua treballant a la colònia La Fàbrica.
El pare anava a la feina amb bicicleta i la mare a peu, de Vilves a La fàbrica per la banqueta del canal.
Jo també vaig treballar a La Fàbrica, un parell d’anys, dels catorze als setze. La Fàbrica “no em provava”. Vaig treballar a les contínues, al torn de matí i la mare estava a les metxeres. A les metxeres molta gent no hi podia treballar “ no els provava”, hi havia un baf que et feia sentir malament. ( )
Després vaig anar a cosir a Artesa de Segre, vaig fer “el corte” .Cosia amb una modista i també vaig fer alguns vestits per les noies de Vilves. M’agradava i em deien que ho feia bé, de fet sempre m’ha agrada’t cosir.”
4. A quina escola vas anar. Què en recordes?
“Vaig anar a l’escola de Vilves.
Recordo que al matí, a l’entrar a l’escola cantàvem “Arriba España alzar los brazos hijos del pueblo español que vuelva a resurgir, gloria la patria que supo seguir sobre el azul del mar y el caminar del sol ….” amb la mà aixecada.
Tot era amb castellà.
Al marxar dèiem el parenostre.
Jugavem a “ todos”. (Un “todo” era un petit os extret del genoll de la pota davantera del xai o del cabrit. L’os del todo era raspat pels costats a fi de mantenir bé la seva posició sobre el terra i a més s’acostumava a tenyir-lo de vermell).”
5. Què fèieu el jovent els dies de festa?
“A Vilves, a cal Vila hi havia una sala gran on hi anàvem a ballar. Devia tenir setze o disset anys i en aquesta sala vaig començar a ballar amb qui després seria el meu marit. El festeig es va interrompre una temporada perquè ell es va buscar una altre balladora a Anglesola.
Després, cada diumenge, anàvem a ballar a la sala del casino de la colònia La Fàbrica.
També seguíem les festes majors del pobles de les rodalies. Travessàvem el riu Segre i anàvem a festa major a Vall-llebrera, Anya, Alentorn … sempre al ball de tarda. Per la fira d’ Artesa de Segre també ens quedàvem a ballar.”
6. De quina manera vivieu?
“Em vaig casar el 10 de desembre de l’any 1960 amb el Pepe de Cal Panxal al Sant Crist de Balaguer. En aquells moments s’estilava casar-se fora del poble. De viatge de noces vàrem anar a Lleida. Ens vam allotjar a l’Hostal Mundial i vam anar al cine. L’endemà cap a Saragossa amb el cotxe de línia. I de Saragossa a València amb tren. Per últim vam visitar Madrid i de tornada cap a Barcelona vam anar amb avió. Em vaig marejar com una sopa. No havia viatjat mai tant.
Vaig anar a viure a casa amb els sogres. Ell era el gran d’una família de cinc germans. Era l’hereu.
A Vilves s’inaugura l’arribada de la llum elèctrica a les cases el 8 de maig de 1960.
A les golfes encara hi ha els llums d’oli. Llums de ganxo que s’omplia d’oli i amb un ble es mantenia la flama.
L’aigua corrent a les cases arriba més tard. A l’hivern de l’any 1972 comencen a fer les obres i s’acaben durant el primer trimestre de l’any 1973.Tenia més de 38 anys, estava casada i tenia dos fills de 10 i 6 anys. Vivíem a Cal Panxal amb la sogra. Quan van néixer els meus fills vaig tenir sort de la meva mare, la tia Sisqueta de la Masia i la Dolores del Pinell. Elles m’ajudaven a rentar la roba. Havíem d’anar al safareig que hi havia sota el poble. A l’hivern ens havíem d’emportar aigua calenta de casa i quan hi havia l’estronca del canal (un cop l’any, es talla l’entrada d’aigua al canal per fer les tasques de manteniment, aquesta acció s’anomena estroncament) havíem d’anar a rentar al riu i desfer les plaques de gel. Fèiem servir sabó de casa, la paleta de fusta per colpejar els llençols i el farcellet amb “el blauet”. Les dones havien de pujar per la “pujada dels oms” o pel corriol de cal Jaumet carregades i amb tot el pes de la roba molla.
El canal d’Urgell voreja el poble de Vilves pel costat esquerra, arran de les cases i l’aigua per cuinar, fregar…la que necessitàvem per casa, l’anàvem a buscar amb cantis i galledes a l’”omplidor” del canal. “L’omplidor” era una escalinata de pedra que descendia des de la banqueta fins al fons del canal protegit per uns agafadors de ferro.
A la cuina era l’únic lloc de la casa on teníem una aixeta connectada directament al dipòsit d’aigua que omplíem a galledes amb l’aigua del canal.
La canalla la banyàvem en uns cubell de llautó a la cuina que era l’estança més calenta de tota casa perquè és on hi havia el foc a terra i més endavant l’estufa de llenya.
A comprar havíem d’anar a Artesa de Segre, tot i que bona part dels aliments els obteníem del cultiu a l’hort de casa i del corral.
Pel que fa al transport, quan em caso, l’any 1960, els trajectes llargs els fèiem amb moto. El meu home, als 22 anys, l’any 1951, es va comprar una moto, una ISO 125. Aquests va ser el nostre principal mitjà de transport (per les distàncies llargues) fins l’any 1969 que podem comprar un cotxe SEAT 850 especial de quatre portes.
A Vilves hi havia un telèfon públic, instal•lat a Cal Gasset. He sentit dir que el van instal•lar en temps de la república. Quan els de cal Gasset veien a casa per anunciar que teníem una trucada, tot s’aturava i s’havia de sortir corrent, es devia tractar d’una cosa important. De fet el telèfon només s’utilitzava per comunicar esdeveniments importants, com la mort d’un parent o per avisar al metge.”
7. De quina manera aconseguíeu els aliments i que menjàveu?
“La cocció dels aliments primer la fèiem al foc a terra. El primer any de casada per la festa major vaig cuinar els canalons al foc a terra, el Pepe em va fer una tapadora per poder tapar-los i posar brases a sobre. La “cuina econòmica” tarda un parell d’anys a arribar.
Anàvem a comprar a Artesa de Segre el diumenge que era i encara és el dia de mercat. Compràvem, sal, sucre, xocolata, arengades, carn de xai i poques coses més. La majoria dels menjars es preparaven amb “el fato” de l’hort i els animals que criàvem al corral. A casa érem pagesos, teníem oliveres, ametllers i sembraven blat i civada. Amb les olives ens asseguràvem l’oli de tot l’any. Els clofolls de les ametlles s’ensacaven i es guardaven per encendre el foc. Del raïm em fèiem vi.
Els homes s’encarregaven de l’hort de casa, de fer o comprar “el planté“, fer els cavallons, girar l’aigua a les taules d’enciam, cols, escarola, fesols, faves, “tabelles”, tomateres, espinacs… Les dones ajudàvem a treure l’herba, lligar les tomateres … i collir el fato. Abans d’enfilar el camí del rentador, ens aturàvem al rentador i passàvem una aigua a l’enciam, les pastanagues….Les verdures més terroses i així quedaven més netes i tampoc pesaven tant. Alguns productes es feien per guardar, com les patates que s’havien de posar en un lloc de casa ben fosc perquè no es grillessin i en poguéssim menjar tot l’any. A la cambreta hi penjàvem les tomates, els bitxos i el raïm. Cada temporada oferia els seus productes i això feia que a l’hivern les cols bullides i la truita d’espinacs no faltessin mai a taula.
Al corral hi teníem gallines. Les gallines ponedores ens asseguraven els ous i quan ja no ponien les matàvem pel caldo. També engreixàvem pollastres. Teníem una truja i una corralina amb els porquets .Un parell de porcs els guardàvem per engreixar-los i fer-ne la matança. El dia de la matança del porc era un dia de molt enrenou. Una setmana abans ja havíem de començar a preparar les coses, els davantals blancs, la pastera per fer el mandongo, afilar els ganivets, avisar la “mandonguera… i quan arribava el dia la casa s’omplia de gent , de fred i d’ aquella olor que feien les tripes del porc que la mandonguera passava hores i hores netejant per després poder fer llonganisses i botifarres. Per dinar bullíem una ollada de bròquil amb fesols acompanyat amb xulles. Els pernils i els xoriços es penjaven i s’assecaven en una mena de quarto situat a dalt de tot de la casa que li dèiem “ la cambra nova” . El llom i la llonganissa els posàvem amb topins d’oli. De fet a mi mai m’havia agradat el dia de matar el porc, em va quedar un bon descans quan a casa es va decidir treure els porcs del corral.
Al corral, al pis de dalt hi havia els conills. La meva sogra es va encarregar durant anys d’anar a fer herba pels conills, fins que va arribar el granulat que anàvem a comprar a Artesa de Segre.
No recordo haver passat mai gana.”
CONCLUSIONS I OPINIÓ PERSONAL
Vaig entrevistar a la iaia a la cuina de casa seva, ben aviat la resta de família, els meus pares, els meus germans, el tiet i el meu cosí van parar l’orella i es van concentrar en el seu relat. Val a dir que el tiet i la mare hi posaven cullerada. Després, tots vam tenir ganes de conèixer i veure els llocs dels que ens parlava i on havien transcorregut els fets que ella ens havia anat explicant. No ens va costar gens agafar els cotxes, la càmera de fer fotos i atansar-nos al Tossal, a la Masia, al camí de Collfred…
Va ser una tarda molt agradable i entranyable, va ser una manera diferent de veure els fets viscuts i de que ella pogués compartir les seves vivències amb tots nosaltres. Es ben cert que m’ha despertat l’interès i la curiositat de continuar escoltant, preguntant i descobrint uns temps, uns records, una manera de viure i de veure les coses, una manera de relacionar-se, d’estimar, de patir, de fer patir, de decidir…
Moltes gràcies a la meva iaia i als apuntadors, el meu tiet i la meva mare.
Gràcies per l’experiència.
Maria Alsinet Farré
4rt ESO A
