Tag Archives: Alfons XIII

Alfons XIII

JAVIER TUSELL Historiador

‘Alfonso XIII fue un rey liberal, pero no democrático’

JOSÉ A. CARRIZOSA – Madrid – 04/12/2001

Alfonso XIII, del que el próximo año se cumple un siglo de su llegada al trono, es una de las figuras de la historia reciente de España en cuya trayectoria y personalidad menos se ha profundizado. Al hilo de esta efeméride, Javier Tusell, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, y Genoveva G. Queipo de Llano, profesora titular de la misma especialidad, publican en Taurus una ambiciosa biografía de más de setecientas páginas -Alfonso XIII, el rey polémico- en la que, por primera vez, afloran aspectos desconocidos del rey que precedió a la II República y a la guerra civil.

Alfonso XIII es para los autores un rey que, con frecuencia superado por los acontecimientos, desarrolla una monarquía liberal en una sociedad predemocrática y que arrastra una mala fama histórica que se prolonga desde el final de su reinado hasta nuestros días.

‘Es una mala fama’, declara Tusell, ‘que se explica por la propia trayectoria del rey. Fue un monarca derrocado y demasiado liberal para los franquistas. Desde una óptica actual, la suya no fue una monarquía democrática, aunque sí lo fue liberal o, por lo menos, relativamente liberal’.

Es un rey liberal y no democrático, añade, ‘en primer lugar porque la sociedad española de su época era una sociedad predemocrática. Las elecciones no representaban la soberanía popular porque los Gobiernos hacían trampa, y en eso no tenía que ver el rey. Además, la Constitución española tampoco era democrática; el rey tenía un papel en relación con el Ejército y con la política exterior del país muy superior al que se consideraría normal en un país democrático’.

Javier Tusell asegura que la idea que se tiene de Alfonso XIII como un monarca poco respetuoso con el parlamentarismo no es cierta: ‘Aunque a lo largo de su reinado no hay una uniformidad en este sentido, la idea que se tiene de él de un monarca enfrentado con el parlamentarismo no es exacta. Incluso la mejor etapa de su reinado es el periodo que va desde 1910 a 1914, en el que está más vinculado con la izquierda de su época y tiene el apoyo de intelectuales como Ortega. Cuando Alfonso XIII marcha al exilio en abril de 1931 no cuenta ni con el apoyo de los monárquicos de extrema derecha, que lo consideran demasiado liberal y que le piden que abdique en su hijo Juan, que, en esos momentos, sí representa mucho más lo que puede ser una monarquía autoritaria’.

El rey, sostiene Tusell, no da el golpe de Estado que en septiembre de 1923 trae la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, sino que acepta una política de hechos consumados y no hace ningún esfuerzo por reconducir la situación. ‘Cuando se produce el golpe de Estado, los opositores a la dictadura en España son poquísimos. No es opositor ni el Partido Socialista, y cuando la dictadura cae, en 1930, don Alfonso no lucha por mantenerla; pone en marcha un cierto liberalismo que ya está anclado en el pasado y que no responde a las expectativas de la sociedad española’.

Desde esta perspectiva, Javier Tusell insiste, y éste es uno de los argumentos centrales de la obra, en que es una simplificación histórica decir que si España no alcanzó la democracia durante su reinado fue por culpa de Alfonso XIII.

La trayectoria política del rey estuvo fuertemente condicionada por la guerra de Marruecos y, dentro de ella, por el desastre de Annual, en 1921, del que se hizo responsable al monarca. Tusell ha podido documentar en su libro que Alfonso XIII estuvo completamente al margen de la preparación de las operaciones militares, pero que sí tenía una estrecha relación con los mandos militares, y en especial con el general Fernández Silvestre: ‘Alfonso XIII, que era un militar vocacional, está muy implicado en todo lo que es la vida del Ejército, y de hecho interviene mucho en la política de ascensos. Eso va a tener unas consecuencias malísimas para él, porque cada error que cometa el Ejército se le va a achacar a él. Además, el Gobierno creía, poco antes de Annual, que la guerra de Marruecos estaba acabándose’.

El reinado de Alfonso XIII, señala Tusell, tiene muchos errores pero también algunos aciertos. ‘En la política interna’, afirma el historiador , ‘muchos de los dirigentes de la época se equivocaron mucho más que el rey. El propio Maura se equivocó más que él. Don Alfonso tuvo un gran acierto al comienzo de su reinado, que fue contar con José Canalejas, que le duró muy poco, y un gran error, que fue el general Primo de Rivera, que le duró mucho’.

¿El rey tenía claro cuál era el rumbo que debía tomar España para su modernización? ‘Alfonso XIII, en un símil que se ha utilizado alguna vez, era un piloto sin brújula. A un rey democrático el rumbo se lo dan las elecciones, y él no tenía esa brújula porque las elecciones no reflejaban la realidad del país. Él tenía un claro deseo de modernizar el país, pero no tenía una idea muy clara de cómo hacerlo, al igual que la mayoría de los políticos de su época’.

A juicio de Tusell, su proyección en la sociedad española estuvo también condicionada por algunos rasgos de su personalidad, como una excesiva tendencia a la frivolidad: ‘Muchas veces fue muy frívolo, como cuando apareció divirtiéndose poco después del desastre de Annual, y además era bastante bocazas, por emplear un término coloquial. Se le ve con buenas intenciones, pero con frecuencia mal dirigidas’.

La renuncia al trono en abril de 1931, dice el autor de la biografía del rey, fue inevitable, pero fue un gesto muy acertado: ‘Alfonso XIII fue más consciente de que era lo mejor que se podía hacer en ese momento por España que algunos de los políticos que lo aconsejaban’.

6. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

EL COP D’ESTAT

El 13 de setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera ( capità general de Catalunya ) va dur a terme un cop d’Estat i va suspendre la constitució, en vigència des de la seva promulgació a l’any 1876 

El dictador ho va justificar com a una necessitat per  

 

n  regenerar el país,

n  netejar-lo de cacics, polítics corruptes,

n  acabar amb el caos social,

n  el comunisme  i

n  les idees separatistes.

 

primo_rivera6

 

n  La crisi de 1917

n  El desastre d’Annual

n  El catalanisme que demanava més autonomia i qüestionava l’estructura de l’Estat, des de la seva perspectiva.

n  Primo de Rivera va rebre el suport de la burgesia i del mateix rei Alfonso XIII.

n  Fa el conegut manifest “Al pais y al ejército españoles per justificar el cop d’Estat

n  Dissol el Congrés i prohibeix tots els partits polítics. 

 

A.  EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)

 

directoriomilitar

 

          Constituït per Primo de Rivera i dotze generals a mode de govern

          Va prohibir tota activitat política: Constitució, Corts, partits, sindicats, ajuntaments, etc.

          Militarització de la vida pública i repressió de l’obrerisme.

          No va trobar molt de rebuig popular i, fins i tot va comptar amb un  cert suport de alguns socialistes.

          L’Estatut Municipal, suprimeix tots els ajuntaments, però crea un nou caciquisme.

          L’any 1924 va crear la “UNIÓN PATRIÓTICA”, l’únic partit legalitzat (a l’estil del partit feixista italià de Musssolini, al qual vol imitar).

          La solució al problema marroquí

o   El Desembarcament d’Alhucemas (1925)  en combinació amb França

o   i la victòria al Marroc

o   li van donar una certa popularitat i prestigi ocasional.

B. EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)

n  Nou govern, presidit per Primo de Rivera i format per membres de la Unió Patriòtica i militars (carteres de Governació, Guerra i Marina).

n  Va fundar l’Estat Corporatiu a l’estil feixista italià:

n  Assemblea Nacional Consultiva, en substitució del Parlament (1927)

n  Formada per representants de les corporacions (sufragi indirecte), per funcionaris i representants socials elegits des de dalt.

C. POLÍTICA ECONÒMICA I SOCIAL

n  La Dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica dels anys 20

n  La política econòmica es va caracteritzar per l’intervencionisme i el monopolisme

n  1924 – Compañía Telefónica Nacional de España (ITT-USA)

n  1927 – CAMPSA

n  Augment considerable de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, hidroelèctriques, noves escoles, etc.)

n  Exposicions Universals de 1929 a Barcelona i Sevilla

n  Conseqüències de la política de prestigi:            

n  Dèficit pressupostari

n  Endeutament de l’Estat

n  Va construir una mena de “sindicalisme vertical” segons el model italià, a través de l’Organización Corporativa Nacional, entitat que regulava les qüestions socials a través de comités paritaris de patrons i obrers.

n  Combinació de

n  repressió sobre el moviment obrer i

n  paternalisme social.

D. L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA

n  Del nacionalisme català

n  degut a la liquidació de la Mancomunitat (1925),

n   la prohibició     de l’ús públic del català,

n  o de la sardana, entre altres mesures.

n  Allunyament de la col·laboradora Lliga Regionalista i

n  de la independentista Federació Democràtica Nacionalista de Francesc MACIÀ, que va planejar un invasió d’Espanya des de França (els fets de Prats de Motlló).

n  Dels intel·lectuals com

n  UNAMUNO  (deportat),

n  Blasco Ibáñez,

n  Ortega i Gasset

n  De l’exèrcit: militars monàrquics van considerar massa llarga la dictadura i van organitzar conspiracions

 

 

 

 

 

 

UNA VISIÓ LITERÀRIA DE LA GUERRA DEL MARROC

 

“-Toda la porquería del “Narizotas” (el Rey) está ahora saliendo a relucir: los millones que le pagó Marquet para abrir las casas de juego, el Palacio de Hielo y el Casino de San Sebastián, ¿te acuerdas? También en el Círculo de Bellas Artes dicen que está pringado el “Narizotas”. Está en las minas del Rif con Romanones y en el suministro de camiones para el ejército con Mateu; y para colmo de todo, el lío de Marruecos.

 

-¿Y cuál es el lío de Marruecos?

 

-¡Puff! Una historia sucia, porque resulta que él es el responsable del desastre. Le escribió a Silvestre, a escondidas de Berenguer, y le dijo que siguiera adelante. Dicen hasta que, cuando Annual acababa de ser conquistado, le mandó un telegrama a Silvestre que decía “!Vivan tus cojones!” Y cuando se le habló de la catástrofe y de los miles de muertos que había, dijo: “La carne de gallina es barata”…

 

De todas maneras, una cosa es cierta: va a haber un proceso.

 

-¡Un proceso! –exclamé.

 

-Sí. Un proceso para establecer la responsabilidad de lo que ha pasado en África. Los generales están que revientan de rabia. Hasta han amenazado con un pronunciamiento como en los tiempos de Isabel II…”

 

BAREA, Arturo. La forja de un rebelde. 1941.

El pensament d’Alfons XIII

 

Alfons XIII retratat per Sorolla

Alfons XIII retratat per Sorolla

 

«En este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de suma trascendencia tal y como están las cosas, porque de mí depende si ha de quedar en España la Monarquía Borbónica o la República. Porque yo me encuentro el país quebrantado por nuestras pasadas guerras, que anhela por un alguien que la saque de esa situación; la reforma social a favor de las clases necesitadas; el Ejército con una organización atrasada a los adelantos modernos; la Marina sin barcos; la bandera ultrajada [subrayado en el original]; los gobernadores y alcaldes que no cumplen las leyes, etcétera… En fin, todos los servicios desorganizados y mal atendidos. Yo puedo ser un Rey que se llene de gloria regenerando la Patria, cuyo nombre pase a la Historia como recuerdo imperecedero de su reinado, pero también puedo ser un Rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y, por fin, puesto en la frontera. Yo siempre tendré a manera de ángel custodio a mi Madre. Segundo ejemplar que nuestra Historia presenta; el primero, Dª María de Molina; el segundo, Dª María Cristina de Austria. Don Fernando IV pidió cuentas a su madre; mas yo eso nunca lo haré. Yo espero reinar en España como Rey justo. Espero al mismo tiempo regenerar la Patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere para bien de España».

 

 

Diario personal de Alfonso XIII (1902)

 

En aquest enllaç podreu trobar una entrevista a Javier Tussell sobre la figura d’Alfons XIII.

La Restauració (II)

La Restauració (II)

Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i al regnat d’Alfons XIII (1902-31).

Hom pot distingir-hi quatre etapes.

– La primera (1874-76) és la d’instal•lació i consolidació, i s’inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l’home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n’aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d’una banda; la burgesia, de l’altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d’una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l’altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera).

– En una segona etapa (1876-98) el sistema s’institucionalitzà i s’estabilitzà. S’establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l’alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l’any 1868, sinó també la revolució social apuntada l’any 1873. La institucionalització del sistema s’aconseguí, d’una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven:
o en primer lloc, la crisi colonial (1868-98);
o en segon lloc, l’intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades;
o en tercer lloc, l’internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social;
o i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme.

– El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d’una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L’inici de l’aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l’ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris.
A l’estiu del 1917,
o la rebel•lió de les Juntes Militars de Defensa,
o l’ Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i
o la vaga general revolucionària, d’inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l’estabilitat de la Corona.
La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d’Annual) acceleraren el procés de degradació d’un règim parlamentari corrupte.

– La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un “cirurgià de ferro” que acabés amb la debilitat institucional), dels intel•lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d’un criticisme cívic d’arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d’aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d’abril de 1931.

 

LA CRISI DE FINALS DE SEGLE

Els plantejaments econòmics
Després de la febre d’or (expansió econòmica i monopoli tèxtil a Cuba) van haver dos fets que provocaren una crisi econòmica greu:
– la propagació de la fil•loxera a la vinya i
– la competència a escala mundial que havia portat la revolució dels transports.

El comerç colonial va prendre gran importància, els grans terratinents van demanar al govern l’ establiment d’un fort aranzel proteccionista que els donés el monopoli sobre el mercat nacional espanyol i el de les colònies. El govern de Cánovas va establir l’ aranzel del 1891.

Després de la pèrdua de totes les colònies, el pessimisme s’apoderà de tot Espanya. L’antic gran Imperi es reduïa ara al territori peninsular. No obstant, el desastre del 98 fou relatiu, ja que no caigué la monarquia i el sistema de partits es mantingué intacte. Per altre banda, aquesta crisis desembocà el Regeneracionisme, una corrent que pretenia reformar Espanya que contava amb el suport d’intel•lectuals com Joaquín Costa i la Generació del 98 a més de polítics com Silvela i Polavieja. Aquesta última proposava que Espanya s’havia d’acostar a Europa (a diferència del que s’havia estat pensant fins aleshores).
A partir del 1898, la Restauració es caracteritzà per tot un seguit de crisis que tindrien com a conseqüència final l’enfonsament del sistema i la Dictadura de Primo de Rivera. Pel que fa a la situació de principis del segle XX podem destacar els següents trets:
• Retard econòmic i cultural respecte la resta d’Europa
• Règim polític corrupte caracteritzat pel caciquisme i tolerat per una societat inculta
• Exèrcit macrocefàlic amb recursos antiquats amb una moral minada a causa de la derrota de Cuba
• Reivindicacions del nacionalisme perifèric

LA CRISI DEL CIVILISME
L’any 1905, Junceda publicà en el setmanari Cu-cut! una vinyeta on es satiritzava l’exèrcit espanyol a causa de les seves constants derrotes. Com a resultat, la guarnició de Barcelona assaltà la seu d’aquesta revista i també la de La Veu de Catalunya. La resta de guarnicions de l’Estat hi donaren el seu suport en comtes de denunciar-lo i, a més a més, l’estament militar exigí al govern que establís la Llei de Jurisdiccions, llei que establia que qualsevol atemptat a l’exèrcit o a la Pàtria havia de ser jutjat en un tribunal militar. Finalment, el govern liberal de Segismundo Moret y Prendergast hi accedí l’any 1906, cosa que significà un important retrocés del civilisme. Com a resposta a tots aquests fets, des de Catalunya es creà la gegantina coalició Solidaritat Catalana, vertebrada per la Lliga Regionalista

LA CRISI DEL PACTE DEL PARDO
L’any 1909, arran de la Setmana Tràgica, el Partit Liberal liderat per Segismundo Moret y José Canalejas incomplí per primera vegada el Pacte del Pardo i exigí, aliant-se amb els partits d’esquerres, la dimissió del govern del Partit Conservador, de tal manera que els Liberals aconseguiren arribar el poder.

LA CRISI MÚLTIPLE DE 1917
La crisi múltiple de 1917 foren en realitat tres crisis consecutives que es donaren en 3 vessants diferents -l’exèrcit, el nacionalisme perifèric i l’obrerisme- l’estiu de l’any 1917. Per una banda, al Juny de 1917, els soldats de la península es mostren molestos pel sistema d’ascensos que beneficia als soldats africanistes, a més, desconfien dels partits polítics imperants i reclamen un augment de sou. Tot això tingué com a resultat la creació de diferents Juntes de defensa que es dediquen a pressionar al govern. Aquest últim, no només no prohibeix les Juntes, sinó que decideix tancar les Corts, deixant la Constitució sense garanties; pel qual, altre vegada el civilisme es veu arraconat. Seguidament, al Juliol, es crea un contrapès a les Juntes de defensa, l’Assemblea Nacional de Parlamentaris, una iniciativa bàsicament catalana que intentà tornar obrir les Corts,no obstant com constituents per tal de redactar una constitució on es pogués contemplar el concepte d’autonomia. Aquesta Assemblea fou tota detinguda després de la segona reunió. A continuació, a l’Agost, una vaga de ferroviaris acaba desencadenant una vaga general fortament reprimida.

DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA
Els últims anys de la Restauració (del 1918-1923) es caracteritzaren per un govern inestable amb constants dimissions, un nacionalisme perifèric creixent amb reclamacions autonomistes i el fenomen del pistolerisme. A tot això se li ha de sumar la forta depressió que causà la Derrota d’Annual, que creà una segona onada de pessimista a tot l’Estat. Sent així, el general Primo de Rivera s’alçà el 13 de Setembre de 1923 per establir la seva dictadura.

LA DICTADURA
El règim de Primo de Rivera pot ser considerat un fet homòleg a la dictadura de Mussolini; aquesta s’inicià amb una certa comprensió de l’Espanya rural i monàrquica. A més, la burgesia industrial li donà suport en els primers moments així com el PSOE i la UGT, que veieren en la dictadura una possibilitat d’entrar al joc parlamentari i una forma de deteriorar la CNT Per altra banda, rebé la clara oposició del nacionalisme perifèric, de la CNT i el moviment universitari. La valoració que es pot fer d’aquest període es pot resumir en els següents punts clau: menys conflictivitat social gràcies a la forta repressió i a un cert grau de prosperitat, grans millores en les infraestructures que acabaren endeutant la hisenda pública per no haver fet una reforma fiscal, continuïtat d’un mercat interior molt pobre per no haver fet cap reforma agrària, i una clara política antinacionalista demostrada per la voluntat d’eradicar tots els símbols públics del catalanisme. Finalment, Primo de Rivera hagué de dimitir al veure que havia perdut el suport dels militars el 28 de Gener de 1930.

L’ARRIBADA A LA II REPÚBLICA
Seguidament, el Rei encarregà la formació d’un nou govern a Berenguer, govern conegut com la dictablanda. Aquest, representà la impossibilitat de retornar al sistema inicial de la Restauració a causa de la impopularitat del Rei (que era associat amb el dictador i per tant, se’l feia culpable de la situació), de la desorganització i a la vegada desconfiança del poble dels partits Liberal i Conservador, i del Pacte de Sant Sebastià, pacte acordat el dia 17 d’Agost del mateix any per part de tots els republicans de l’Estat per enderrocar la Monarquia i establir la República. No obstant, l’estratègia acordada al Pacte de Sant Sebastià (una crisi generalitzada causada per una vaga general feta simultàniament amb un pronunciament militar) fallà a causa de la manca de coordinació. Seguidament, al 14 de Febrer de 1931, Berenguer va dimitir i en lloc seu s’hi establí el govern d’Aznar. Aquest últim, convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’Abril on el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtenir una important victòria; de tal manera que, el Rei, en vistes de la manca de suport, decidí exiliar-se sense renunciar però als seus drets com a tal.